Pàgines

dimarts, 31 de juliol de 2012

Va de lladres i xantatgistes

A les acaballes del franquisme hi havia un grup de professors de català, formats i/o coordinats per Òmnium Cultural que havíem començat a treballar, encara que fos precàriament. en les escoles de Catalunya. I, en restablir-se la Generalitat, vam passar a dependre-hi també en unes condicions encara precàries. Però, el primer any, pocs abans de Nadal, aquests professors de català encara no havíem cobrat res des del setembre. Vam fer una protesta i finalment se’ns va oferir anticipar-nos una part del que ens devien a un interès relativament baix.

Aquesta situació rocambolesca de cobrar interessos per anticipar uns diners que es deuen i haver d’agrair una ajuda donada amb aquests mateixos diners, és la que estem vivint permanentment els catalans. I ara ja no estem en aquells inicis de desconcert de la Generalitat restaurada. El Govern espanyol deu a Catalunya, segons la Generalitat, més de 8 mil milions d’euros per diversos conceptes, alguns dels quals per més que vinguin establerts per llei es neguen a reconèixer. I el dèficit de la Generalitat corresponent al 2011 va ser de 7.446 milions. Com que l’Estat no paga, la Generalitat ha de demanar a crèdit aquests diners, pagant-ne els corresponents interessos, que de dret a llei s’haurien de poder carregar a compte del morós. Però no solament l’Estat no paga i obliga la Generalitat a endeutar-se més, sinó que és el mateix Estat el qui, amb els nostres diners, s’ofereix a fer-nos un préstec a canvi dels interessos i de la imposició de condicions que limiten el nostre autogovern.

Per acabar-ho d’adobar, la seva subalterna a Catalunya, l’Alicia Sánchez Camacho, se suposa que amb el seu consentiment, es permet de fer un xantatge barroer i mesquí quan diu que si el Govern català insisteix en rebre un tracte més just per a Catalunya, aleshores no solament no ens pagaran el que ens deuen, que això ja se sap que no ho pensen fer, sinó que ni tan sols ens deixaran accedir als nostres diners en forma de crèdit.        

dilluns, 30 de juliol de 2012

Correm a salvar l'euro

Ja podem respirar tranquils. Pocs dies després que Mario Draghi hagués declarat que no pensava intervenir en els problemes de finançament del deute dels Estats, referint-se evidentment a Espanya, considerant que aquest era un problema intern de cada estat, va sortir dient que sí que estava disposat a fer el que calgués per salvar l’euro. Una idea que van secundar tant el president francès François Hollande i la Cancellera alemanya Angela Merkel, amb tots els matisos i les advertències del seu Ministre d’Economia Philipp Rösler, i encara més del President del Bundesbank.

Aquestes declaracions del President de BCE I dels màxims dirigents d’Alemanya i de França van desfermar una certa eufòria. La prima de risc va caure sensiblement, sense deixar de moure’s en uns nivells altíssims i insostenibles, i la borsa va recuperar-se una mica. En mig any, aquest Govern espanyol ha estat capaç de superar tots els rècords pel que fa a indicadors econòmics negatius, i ara des de fora li donen un petit respir que s’ha de veure si durarà gaire dies i sobretot si realment servirà de gran cosa. Perquè, està clar, al Banc Central Europeu, com als dirigents francesos i alemanys els importa un rave l’economia espanyola, com els importava un rave l’economia grega; a ells els preocupa que la crisi espanyola, com la grega, la portuguesa o la italiana els pugui afectar a ells. Per això han deixat ben clar que sortiren en defensa de l’euro, i no de cap altra cosa. Algú potser dirà, ingènuament, que tant se val amb quina intenció ho facin, encara que sigui per no contaminar-se ells, la qüestió és que ho facin.

Doncs, no ho sé pas. Cada vegada que el Govern espanyol ha pres una mesura en contra dels ciutadans i en defensa dels bancs o dels grans interessos econòmics, ha rebut tota mena d’elogis per part de les institucions internacionals. Unes institucions que, com l’FMI, tampoc s’estan de dir que aquestes mesures que ells aplaudeixen, ens allunyen cada vegada més de la sortida de la crisi, i ens enfonsen en la misèria. Però tot sigui per salvar l’euro, els bancs i els banquers!

diumenge, 29 de juliol de 2012

Pacte Fiscal, risc frustració

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No voldria pas donar massa més voltes al debat parlamentari sobre el Pacte Fiscal. Com a debat polític no té ni el valor clarificador perquè, per motius diversos i oposats, eren ben pocs els qui realment deien i votaven el que creien, De fet, probablement els dos grups que hi van votar en contra, Ciutadans i Solidaritat, són els que van ser més conseqüents: per una molt semblant concepció nacionalista, espanyola o catalana, el Pacte Fiscal és inacceptable perquè trenca amb la Unitat d’Espanya o perquè des de la perspectiva catalana no es pot pretendre modificar l’Estat que ens espolia. Els que hi van votar a favor ja saben que és un brindis al sol perquè la proposta s’ha d’anar a negociar a Madrid precisament amb els qui consideren que el model sorgit de l’actual Estatut és excessiu i per això es neguen a complir-lo. El PSC va votar a favor del conjunt de la proposta, perquè no pot negar la injustícia de l’espoli actual i la necessitat de poder gestionar els nostres recursos, però no té l’autonomia suficient com per a votar a favor dels aspectes clau per a resoldre la situació. I ni tan sols el PP va gosar oposar-se al gruix de la proposta, llevat de la concreció essencial, la clau i la caixa, per les mateixes raons que els socialistes. La diferència és que, no trobant-se els socialistes espanyols al poder, poden tenir una mica més de màniga ampla amb els seus subalterns de Catalunya.

El que voldria és fer alguna consideració sobre un dels arguments esgrimits aquests dies per no votar a favor del Pacte Fiscal. Em refereixo a la possibilitat de generar frustració. D’entrada, ja és un argument ben curiós perquè no voler votar a favor de la proposta per no generar frustració no deixa de ser una acceptació que la proposta en sí no era pas dolenta, potser només massa utòpica des del seu punt de vista; i sobretot és una acceptació de la impotència, la incapacitat i la inferioritat com a país per a abordar-ho. Però la lògica del PSC i del PP, quan s’excusen en no voler generar frustració, no va gens desencaminada: per més que ells aquí votin a favor, facin propostes com les que feia el diputat popular Enric Millo, o s’abstinguin perquè no gosen oposar-s’hi, saben que el seu partit a Madrid no solament tombarà qualsevol proposta de Pacte Fiscal, sinó que tombarà qualsevol proposta que puguin fer ells mateixos. De fet, no se’ls donarà ni opció a opinar i menys a  discrepar dels seus superiors. Per tant, quan parlen de frustració és perquè ja saben de què parlen.

Però, des del punt de vista català això no és ben bé una frustració. O és que hi ha algú que es va sentir frustrat quan, dos dies després, el ministre Montoro ridiculitzava cínicament el Pacte Fiscal al Senat? La gent es pot sentir frustrada quan veu que no s’acompleixen unes expectatives. I no hi ha ningú que tingui l’expectativa que es pugui produir a Madrid cap negociació sobre el Pacte Fiscal, perquè d’entrada no voldran ni començar a parlar-ne.

El que sí que pot generar frustració, i això seria molt més greu, seria que els partits que van votar a favor de la proposta de Pacte Fiscal traeixin les expectatives dels ciutadans. Perquè l’esperat cop de porta ja l’han donat, i en continuaran donant els propers mesos. I el Partit Popular compta amb la complicitat de CiU per a generar aquesta frustració entre els catalans: els deixaran fer quatre declaracions altisonants, sempre que després vagin acompanyades de renúncies i claudicacions, com han fet fins ara. No fa gaire dies, era el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qui admetia "quan depens de les transferències dels alts ja et pots anar plantar a la Verge". I el Govern espanyol sap que per aquesta via els té sempre collats, i que a l’hora de la veritat no plantaran cara, ajupiran el cap i se sotmetran a les seves imposicions.

N’hem tingut un exemple ben eloqüent amb el tema de la paga de Nadal dels funcionaris: Quan el Govern espanyol va anunciar-la, la resposta de Mas i dels seus consellers va ser que aquí no afectaria perquè ja s’havia tret la meitat de la de juny i ja es tenia previst de treure l’altra meitat per Nadal. El resultat podia ser més o menys el mateix, però a Madrid no els interessa tant el resultat com demostrar el seu domini i fer agenollar els seus súbdits; per això, empassant-se les seves paraules, al final el Govern d’Artur Mas ha hagut de claudicar i obeir les ordres de Madrid, encara que sigui amb l’estupidesa de tornar la mitja paga sostreta el juny per poder treure-la sencera per Nadal.

Si no som capaços de plantar cara ni en temes tan poc rellevants, gairebé només de procediment, podem creure que aquest Govern serà capaç de liderar un acte de sobirania i de dignitat davant de Madrid? El to de les seves paraules ens podrien fer pensar que és possible, però les experiències de la seva actitud claudicant ens fa témer que sí que correm el risc de generar una gran frustració nacional.

dissabte, 28 de juliol de 2012

La xarxa dóna carta blanca

No sé si es pot fer massa cabal dels comentaris que apareixen a la xarxa. Precisament perquè les noves tecnologies permeten un accés tan ràpid i tan senzill, sense necessitat ni tan sols d’identificar-se, aquestes opinions queden molt limitades pel que fa a la seva credibilitat. Potser per això, a mi m’agrada escriure i participar en aquesta mena de fòrums presentant-me amb noms i cognoms. I si algun cop he estat temptat de fer-ho amagat sota un pseudònim o directament des de l’anonimat, m’he adonat que era perquè volia expressar quelcom que jo mateix no em veia amb cor de defensar obertament.

Això no treu que sigui indignant l’allau d’insults racistes i xenòfobs que van aparèixer a la xarxa en motiu dels incendis de l’Empordà. La primera cosa que se m’acut, però, és que aquest esgarips eren sobretot un indicador de la baixesa moral i menyspreable dels qui ho escrivien. D’altra banda, trobo molt bé que Solidaritat hagi presentat a la Fiscalia un recull amb unes 2000 piulades que podrien ser constitutives de delicte; no pas pel resultat que se’n pugui esperar, sinó pel fet de deixar ben clar que aquesta gentussa no mereixen altra consideració que la de vulgars delinqüents. Ja m’imagino que a la Fiscalia algú comentarà: “¿Racismo? ¿Xenofòbia?”, “pero si tienen razón!”. I algú més assenyat potser es moderarà: “No es correcto, pero tampoco hay para tanto. Esos catalanes...”. I la cosa quedarà aquí.

Insisteixo que no cal fer un excessiu cas d’aquesta mena de comentaris a la xarxa, sobretot quan vénen camuflats per l’anonimat. Curiós, però, que alguns dels comentaris despectius que hem pogut llegir el que fan és emprar arguments que també hem sentit al Parlament de Catalunya per part de nacionalistes espanyols: la causa de tots els mals és la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, encara que percentualment representin un cost insignificant. Amb tot, tampoc podem generalitzar perquè també trobaríem en aquesta mateixa xarxa comentaris de catalans que ens farien pujar els colors.

divendres, 27 de juliol de 2012

La llibertat de l’Ernest

No és pas la primera vegada que l’Ernest Maragall opina i vota una mica diferent de les directrius del partit. En aquest darrer cas, l’Ernest no ha volgut negar l’evidència que ell, com la immensa majoria dels ciutadans, vol que els catalans puguem recaptar els nostres impostos a través d’una agència tributària pròpia. Segurament, els seus companys de partit, i probablement també la majoria dels del Partit Popular, coincideixen molt més amb ell que amb la posició oficial del partit, però no tenen la seva llibertat.

Si ja és una tònica general que els polítics tinguin un llenguatge i unes opinions oficials que tenen ben poc a veure amb el que pensen i diuen en privat, en el cas dels catalans que militen en partits nacionalistes espanyols aquesta esquizofrènia esdevé dramàtica. Qualsevol que tingui l’oportunitat de parlar-hi, sense micròfons, en un àmbit privat i distès, s’adonarà de la poca o escassa sintonia existent entre aquests i els seus superiors de Madrid; les coincidències entre militants de diferents partits catalans solen ser molt superiors a les que tenen cadascun d’ells amb els seus col·legues espanyols. El tema, doncs, no és que Maragall hagi tingut la gosadia, o la valentia, que els ha mancat als altres per a votar a consciencia, com també va fer aquell alcalde popular de Mallorca, sinó que Maragall té un nivell de llibertat que no està a l’abast de tothom.

Malauradament, i això no és exclusiva de cap partit: la majoria dels militants que opten a càrrecs interns o a càrrecs públics saben que per aconseguir-los han de renunciar a la seva personalitat i a la seva independència de criteri. Qui es mou més del compte no surt a la foto. I aquí hi ha la diferència amb l’Ernest Maragall; ell ja no aspira a gaire res en la política i no ha d’escagarrinar-se com els altres davant de l’amenaça de no figurar en les properes llistes. L’alcalde popular de Mallorca ja ha experimentat això de ser expulsat per tenir conviccions i voler-les mantenir,

dijous, 26 de juliol de 2012

Sense valentia i dignitat, el Pacte Fiscal és paper mullat

No gaire res de nou en el ple del Parlament per a parlar del Pacte Fiscal. Els números són més clars que l’aigua, i no els ignora ningú. Catalunya pateix un dèficit fiscal que no suportaria cap país, tant se val si són setze mil o vint mil milions, els que perdem en aquest mal negoci anomenat Espanya. Recuperant-ne només la meitat, com deia el President Mas (i per què ens hem de conformar amb la meitat?), Catalunya compliria amb el dèficit zero i no caldria fer totes aquestes retallades que ens ensorren cada vegada més en el pou de la crisi.

Els partits nacionalistes espanyols,a Catalunya, ho tenen complicat per a defensar que no volen corregir aquest dèficit, que no estan interessats ni en què Catalunya tingui recursos per a mantenir els serveis fonamentals, ni en què tingui la capacitat per a fer front a la crisi. Senzillament patètica, per exemple, l’actitud de Pere Navarro dient que això del Concert econòmic, que tants bons resultats està donant al País Basc i que tan aferrissadament defensen els socialistes i populars bascos, és un sistema passat de moda. De fet, les delegacions catalanes del PP i del PSOE no tenen, elles mateixes, ni la capacitat de decidir què volen o què deixen de voler per a Catalunya; per això, el seu argument, carregat de lògica, era el de no crear més frustració. I dic carregat de lògica perquè ells saben que el seu partit s’oposarà frontalment, i ells hi donaran suport, a qualsevol millora del finançament de Catalunya. I, per tant, tot i que els socialistes es poden permetre alguna petita llicència ara que ja no tenen la responsabilitat del Govern de l’Estat, el que no poden fer és aprovar una proposta aquí, per més lògica que sembli, i després haver de combatre-la a Madrid. Perquè el PP i el PSOE no és que no vulguin millorar el sistema de finançament de Catalunya, sinó que els sembla que el dèficit fiscal actual és massa curt; i per això els seus partits es neguen a complir amb el que estableix l’actual Estatut d’Autonomia.

El resultat, doncs, d’aquesta sessió plenària del Parlament de Catalunya és relativament irrellevant. No val la pena entretenir-se a analitzar el redactat final del text aprovat, perquè ja se sap que no ha de servir per altra cosa que per a constatar l’oposició d’Espanya a qualsevol fórmula que representi atorgar a Catalunya cap mena de sobirania financera. És més, els espanyols saben que els convé tenir una Catalunya sempre amb l’aigua al coll, perquè és la manera de tenir-la més dòcil i controlada. L’acord aprovat ahir al Parlament de Catalunya no servirà per a res, si no disposem d’un Govern amb la suficient valentia i dignitat per a plantar cara a l’espoli espanyol.

dimecres, 25 de juliol de 2012

No fallen les mesures, sinó l’objectiu

Tothom pot cometre errors: els analistes, els metges, els economistes, els arquitectes, els advocats, els pastissers... Només els déus i els imbècils poden dir que no s’equivoquen mai. Per això, i sense eximir-ne la responsabilitat de cadascú, els errors són comprensibles i disculpables, perquè tots som humans. Ara bé, quan algú s’equivoca reiteradament, i s’emperna a persistir en el seu error per més que se l’adverteixi i que els resultats siguin incontestables, aleshores ja no podem parlar d’error comprensible ni disculpable.

Tothom deu conèixer casos d’errors professionals, puntuals, que no el desqualifiquen si l’admet i es proposa esmenar-lo. Altrament, aquell professional que es reiterés i persistís en el seu error sí que seria desqualificat com a tal. Doncs bé, el Govern espanyol deia que la seva prioritat seria sortir de la crisi, crear llocs de treball i reactivar l’economia; i no ho ha deixat de dir en tots aquests mesos com un element més per a justificar les seves mesures econòmiques. De fet, Rajoy va prometre que el Govern aniria aprovant noves mesures cada divendres, sempre amb la promesa que, ara sí, serien les mesures que ens farien sortir de l’atzucac. Naturalment, hi ha tot un seguit d’economistes que, arriscant el seu prestigi, justifiquen una i altra vegada les polítiques del Govern, per més que la realitat els contradigui; d’altres, però, adverteixen que per aquest camí no es va enlloc; o, pitjor encara, es va exactament en la direcció contrària a la que diuen anar. Les mesures econòmiques, a batzegades, corregint-se i contradient-se en un exercici d’improvisació constant, donen els resultats lògics i que calia esperar: més atur, més crisi, menys activitat econòmica, més recessió, menys ingressos, més dèficit... I, simulant baixar  de l’hort, els Rajoy, Montoro i de Guindos surten cada dia a dir que no entenen que “havent fet els deures”, amb la mar de mesures preses, no solament no aturen la crisi sinó que s’ensorren irremeiablement, i els mercats lògicament desconfien cada vegada més. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: fer que el Govern de Rodríguez Zapatero hagi deixat de ser, i amb diferència, el pitjor govern espanyol dels darrers temps.

És per imbecil·litat, per ignorància, per ineptitud, per incompetència, per estultícia...? Jo no diria tant. L’única cosa que falla en aquest Govern és a l’hora d’explicar les mesures. Com ja és norma de la casa, la mentida i l’engany formen part del nucli essencial de la seva actuació. I no és que prenguin unes mesures que després no tinguin els resultats previstos, sinó que no quadra l’explicació de l’objectiu. El Govern de Rajoy està decidit a portar el país a la ruïna i a fer pagar als ciutadans tot el que faci falta, per tal d’aconseguir el seu objectiu: eliminar d’una banda l’estat del benestar per retornar a èpoques decimonòniques amb tota la legislació posada al servei dels poders econòmics, havent liquidat els drets laborals i socials, i d l’altra eliminar l’Estat autonòmic descentralitzat, insuficient per als catalans, però excessiu per als espanyols. En aquest doble objectiu, té els grans empresaris a favor, fins i tot sabent que a curt termini també els perjudica a ells, i compta amb la complicitat d’uns Governs autonòmics que o ja els va bé que els treguin competències o, com en el nostre cas, no tenen la valentia suficient com per a plantar-hi cara.

dimarts, 24 de juliol de 2012

Adversatives, concessives, causals, consecutives...

A l’escola, el tema de les conjuncions acostuma a ser un dels més difícils en l’àrea de llengua. Als alumnes, que sovint parlen i es comuniquen a base de flaixos i de frases soltes, els costa de veure la importància d’aquests lligams que donen sentit i coherència al conjunt del text. A vegades, els posava el mal exemple d’un conegut home del temps televisiu, capaç de formular frases com “al nord del país hi haurà moltes nuvolades, encara que al sud pot haver-hi més clarianes”, o bé “s’esperen pluges generalitzades arreu del país, però hi ha moltes possibilitats de pluja a moltes comarques”.

Ja entenc, també com a mestre, les dificultats dels alumnes a l’hora d’utilitzar aquestes conjuncions, i que els costi de veure la diferència entre una concessiva, una adversativa, una causal o una consecutiva. Pel que fa a l’home del temps, se suposa que algú l’hauria d’advertir dels errors que comet. Però és molt més greu la ignorància gramatical dels polítics espanyols, i concretament dels responsables econòmics del Govern de Mariano Rajoy. I no deu ser ni una dificultat individual d’aprenentatge com pot ser la de l’home del temps, ni un lapsus puntual perquè hi reincideixen una i altra vegada tots els membres del Govern espanyol. No s’entén que construeixin frases com “malgrat les mesures preses pel Govern, els mercats continuen atacant el deute espanyol”. La frase correcta seria, precisament, “és degut a les mesures preses pel Govern, que els mercats ataquen el deute espanyol”. No és que la prima de risc continuï batent rècords “malgrat” les mesures, sinó justament “degut a” aquestes mesures.

Les mesures que han anat prenent durant tots aquests mesos, estava cantat que anaven cap una sola direcció; algú ja els ho ha anat advertint, però ells semblava que tenien altres objectius. Jo em nego a pensar que siguin tan incompetents i tan inútils com per prendre unes mesures pensant que obtindran uns resultats, i resulta que n’obtenen exactament els contraris. Penso que ells ja saben perfectament que les seves mesures porten, a part de la ruïna del país i el patiment dels ciutadans, una desconfiança absoluta dels mercats, i per tant unes pressions que es faran insuportables fins a la inevitable fallida. Però, el seu interès i el seu objectiu no va per aquí. En parlem demà?

dilluns, 23 de juliol de 2012

El país és un problema?

Els mitjans de comunicació s’han fet ressò, alguns de forma esbiaixada, del posicionament de l’entitat Barcelona Global que aplega algunes de les principals empreses catalans. Curiosament, els empresaris pressionen constantment els governs perquè posin el país al seu servei, al servei dels seus interessos particulars. I com que numèricament són una minoria, es valen sempre del xantatge i de l’extorsió: si tanquen les seves empreses, si les deslocalitzen, si... poden provocar greus perjudicis, i bé els val als governants atendre els seus suggeriments.

Però ells, està clar, no es fiquen en política. I ara, valorant l’actual situació econòmica, no tenen massa res a dir sobre les polítiques suïcides dels nostres governs que ens estan portant irremeiablement a la fallida total, que estan generant misèria i portant desesperança entre la població. Ells no hi tenen res a dir (tot i que aplaudeixen les mesures) ni res a veure; de fet, és un tema que no els ateny, perquè el món dels articles de luxe, el de la classe d’alt standing, és l’únic que se salva del desastre i es mostra vigorós i puixant. El problema no són els milers de milions dels ciutadans malversats en salvar bancs gestionats per inútils i incompetents, ni els milers de milions dels ciutadans malbaratats en megalòmanes infraestructures que no serveixen per a res, ni els milers de milions dels ciutadans llençats en el pagament d’interessos abusius que ells mateixos (la crème de la crème d’aquesta elit econòmica) imposen a les administracions endeutades. No, el problema és, segons Barcelona Global, la llengua catalana, una llengua que no entenen les multinacionals que voldrien instal·lar-se a Catalunya, que no volen aprendre ni que sigui la llengua d’aprenentatge dels seus fills... Els seus executius, quan arriben a Barcelona, diuen, es troben amb teatres en català, no pas tots ni molts menys però en qualsevol cas massa pel seu gust. La normalització lingüística, diuen, els molesta i els perjudica. Tenen sort, això sí, que quan van de prostíbuls hi troben més fàcilment la llengua de la seva preferència.

L’argument és absolutament pervers i mesquí, quan confonen el que, segons ells, és un perjudici per als seus interessos particulars i ho volen vendre com un perjudici per al país. És absolutament fals que la llengua catalana sigui un inconvenient o un problema per al desenvolupament econòmic del país: el suec és un inconvenient per a Suècia, o l’eslovè per a Eslovènia? Totes les empreses s’adapten amb normalitat arreu del món, a cada estat, amb la seva llengua i les seves particularitats; aquí, és cert, ens falten al respecte perquè no tenim un Govern que es faci respectar, perquè no tenim Estat. Però, fins i tot en el supòsit que fos cert, que no ho és, que la manera de ser dels catalans, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat, fos un inconvenient per a determinades empreses, en cap cas es podria dir, honestament, que el país és un problema per al país. Per al país, el problema és tenir aquesta mena de dirigents empresarials.     

diumenge, 22 de juliol de 2012

I, malgrat tot, la crisi persisteix... i s’agreuja

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Com que em vaig passar set anys criticant, tant a nivell intern de partit com públicament, el paper d’Esquerra al si del tripartit, em sembla que puc parlar-ne sense que se’m pugui acusar de nostàlgic: ni enyoro ni desitjo la repetició d’aquell tripartit. Ara bé, dit això, si que em sembla que hi ha en determinats sectors, més que no pas en la mateixa direcció de CiU o del Govern de la Generalitat, una mena d’obstinació malaltissa i ben poc justificada per retreure una i mil vegades el tema del tripartit com el causant de tots els mals. Ha esdevingut un tòpic que sembla que es pugui repetir sense necessitat d’argumentar-ho i que es pugui treure en qualsevol moment, encara que no vingui a tomb, per a justificar els propis errors o per desqualificar els adversaris.

Parlem del desastre del tripartit: si va ser tan desastre, al cap d’un any i mig de govern convergent què s’ha hagut de corregir de l’anterior? Diuen que el tripartit havia estirat més el braç que la màniga; potser sí. Què s’ha retallat durant aquest temps que pugui qualificar-se de disbauxa econòmica o despesa supèrflua? Perquè, a part de regalar 500 milions a les grans fortunes, les retallades del Govern s’han adreçat fonamentalment als serveis bàsics com la Sanitat i l’Educació. Són aquestes les despeses “supèrflues” que havien ocasionat el dèficit? Ciutadans i el PP, sabent que estan parlant de quantitats irrisòries en comparació amb les xifres globals, reclamen que es retalli també en subvencions a entitats exemplars al servei del país, com Ómnium o la Plataforma per la Llengua, o en el foment de la llengua catalana, a part de tancar les delegacions catalanes a l’exterior. La Generalitat els ha fet cas a mitges: ha reduït les subvencions, ha tancat alguna delegació exterior.. Eren aquestes les disbauxes del tripartit?

I amb això no vull dir, no ho he dit mai, que la seva gestió fos bona. La seva gestió va ser dolenta bàsicament perquè va ser purament continuista de les polítiques dels darrers governs de Jordi Pujol; poca cosa van aportar de nou, tret de la Llei de barris, la del Cinema... I d’aquí venien les meves crítiques, ja que segons la direcció d’Esquerra el tripartit havia de servir per a crear estructures d’estat i avançar cap a la sobirania. I institucionalment no es va avançar pràcticament gens, igual que en el que portem de nou Govern convergent.

Es carrega contra el tripartit perquè, diuen, que ens ha portat al caos de la crisi actual. Home, tothom sap que la crisi no ha estat cap particularitat catalana; la crisi es va iniciar als Estats Units i es va estendre arreu d’Europa, al marge del color polític dels diferents Governs. Uns Governs que quan s’han hagut de presentar davant de l’electorat majoritàriament han estat tombats sota la mateixa acusació de no haver sabut fer front a la crisi. I el tripartit, exactament igual. Però quan es fa aquesta reflexió, és fàcil argumentar que no s’han de tenir en compte els condicionants internacionals i que les dades canten: si comparem les dades econòmics a l’inici i al final del tripartit les conclusions poden ser incontestables. Em sembla que no es pot analitzar així, perquè és evident que la crisi va sorprendre tothom, FMI i BCE inclosos, i no va deixar d’afectar ningú. Però, està clar, si volem ser honestos i demanar comptes a cada govern, al marge de condicionants anteriors (la bombolla immobiliària prové d’èpoques anteriors) i al marge del context internacional, si volem valorar només pel que canten les xifres, ho hem de fer per a tothom igual. I aquí les xifres també canten: la situació de crisi s’ha agreujat, i molt, en el darrer any. A cada nova retallada, a cada nova mesura suposadament per a reduir el dèficit, en què coincideixen PP i CiU, hi ha un nou agreujament de la situació: més atur, menys activitat econòmica, i per tant, menys recaptació d’impostos i més dèficit. La resposta dels mercats a aquestes mesures bat rècords en desconfiança i la prima de risc s’ha fet tan insostenible que porta l’Estat directament a la fallida. O és que fem la trampa de no admetre el context en què es va trobar el tripartit, i en canvi sí que l’hem de considerar a l’hora de valorar la política del Govern actual?

El Govern tripartit, no ho oblido pas, no va ser gens positiu, més pel que no va fer que pel que va fer. Però ja n’hi ha prou, cada vegada que el Govern comet errors tan o més greus que el tripartit, de desqualificar les crítiques que s’hi poden fer amb l’excusa del tripartit. On és aquell Govern que deia que amb ells sortiríem ràpidament de la crisi, o que després va prometre que amb les retallades del primer any tot seguit començaríem a veure brots verds? De moment, la crisi s’agreuja dia a dia, amb la seva gestió. On és aquell conseller que prometia reduir l’atur a la meitat? De moment, amb la seva gestió, l’atur continua creixent.

Em vaig passar set anys criticant el tripartit per fer el que van fer, amb la mateixa força i convenciment que ara critico l’actual Govern que, de moment, no demostra pas ser gaire millor.
L’únic dubte, que també hauríem aplicar al tripartit, és: la crisi persisteix i s’agreuja “degut a” la seva gestió, “durant” la seva gestió o “malgrat” la seva gestió? 

dissabte, 21 de juliol de 2012

Els senyors de Ryanair no han entès res

L’empresa aeronàutica Ryanair ha respost a la pujada de taxes dels aeroports de Barcelona i de Madrid, anunciant que a partir d’aquesta tardor suprimirà línies existents i en reduirà d’altres. És a dir que se suprimiran vols, que Barcelona rebrà menys passatges, cosa que repercutirà en d’altres sectors econòmics de la ciutat, que es perdran llocs de treball, amb el conseqüent cost per a la Seguretat Social, que les administracions deixaran d’ingressar impostos...

Ryanair ja sabem que és una empresa que apura el màxim la situació, i que utilitza el xantatge permanent per a aconseguir condicions més favorables; és el que va fer amb els aeroports de Girona i de Reus als que, conscient de la greu repercussió que tindria, volia deixar plantats si les administracions no els subvencionava la seva activitat. No sé si ara està passant el mateix, i l’anunci de la retirada de vols no és més que un desafiament per a què l’Estat li ofereixi millors condicions per operar. En tot cas, les explicacions que donava el representant de la companyia a l’hora de fer l’anunci de les seves particulars retallades evidenciaven un greu desconeixement de la intencionalitat del Govern de Mariano Rajoy. El representant de Ryanair deia que els increments de les taxes aeroportuàries eren una “bogeria”, perquè menys vols implica menys activitat econòmica, més atur, i per tant menys recaptació d’impostos per part de l’Estat, i en conseqüència més dèficit encara. Venia a dir que era incomprensible que el Govern espanyol prengués mesures com aquestes que no solament no li reportaran més ingressos per les taxes sinó que, a part de l’empobriment del país, les arques públiques encara hi sortiran perdent.

Però, a on viu aquest home? Qui li ha dit que el Govern espanyol tingui cap intenció de reduir el dèficit, que tingui el més mínim interès en reduir l’atur o en reactivar l’economia del país? El Govern espanyol ja sap que les seves mesures el que creen és un desconfiança absoluta en els mercats (si algú confiés en aquest Govern s’ho hauria de fer mirar), i per això tenen la conseqüència lògica de batre tots els rècords d’encariment de la prima de risc fins a nivells absolutament insostenibles, que forçaran la fallida total de l’Estat. I no és que estiguin bojos, com insinua el representant de Ryanair, és que el Govern té uns altres objectius que tenen molt més a veure amb les butxaques particulars dels seus amics i en la imposició d’un model d’Estat fet a la seva mida. Encara que sigui un Estat ruïnós.

divendres, 20 de juliol de 2012

Macarra, exemple de precisió lingüística

Avesats com estem a sentir dels polítics un llenguatge de mitges tintes, farcit d’eufemismes, d’insinuacions i d'ambigüitats, és d’agrair sentir veus clares i precises. Com que els polítics solen fer qualsevol cosa menys allò que diuen, solen actuar en la direcció contrària del que podríem deduir de les seves paraules, prefereixen moure’s en un llenguatge anomenat políticament correcte que bàsicament consisteix en dir allò que se suposa que la gent vol sentir, de tal manera que li permeti fer després el que li vagi millor segons els seus interessos.

Per això, des d’aquí, vull agrair a Francesc Homs, portaveu del Govern, que hagi optar per la precisió lingüística a l’hora de qualificar el Ministre Montoro: “macarra”. De fet, segons el diccionari de l’IEC hauria d’haver dit “macarró”, que defineix com “el qui viu dels guanys d’una dona prostituta”. Amb tot, la política econòmica del Govern espanyol, que Francesc Homs personalitzava en el ministre Cristóbal Montoro, s’ajusta força al qualificatiu que li dedicà. El Govern espanyol viu dels guanys d’una o d’unes quantes prostitutes. Faltaria saber fins a quin punt aquestes ja s’hi avenen a ser prostituïdes, a canvi d’una certa seguretat personal, o si realment s’hi troben forçades. I si la lleugera imprecisió de Francesc Homs residia en una confusió de gènere, de “macarra” a “macarró”, també hi trobem aquesta imprecisió pel que fa a la persona prostituïda, no és tant una dona com uns polítics que teòricament governen Catalunya. Però, en essència, és exactament el que volia dir Francesc Homs: el Govern espanyol viu de l’explotació dels altres, dels qui es deixen o no tenen la valentia d’emancipar-se. I com en l’explotació sexual, les persones prostituïdes tampoc poden esperar-ne cap plaers excessius.

Un cop fet aquest acte de sinceritat, el Govern de la Generalitat hauria de dir-nos si pensa continuar deixant-se prostituir i limitar-se a suplicar que l’explotació no sigui tan cruel, o si pensa fer un acte de dignitat i plantar cara al “macarró” de torn. Entenc que moltes prostitutes no deuen gosar sortir del cercle que les tenalla al prostíbul, perquè no saben si a fora trobaran algú que les recolzi. El Govern de la Generalitat sap perfectament que si planta cara al “macarró” i es nega a deixar-se prostituir, tindrà un suport majoritari de la població. Altrament, els seus fills es recordaran de sa mare.  

dijous, 19 de juliol de 2012

Dictadures i cops d’Estat al segle XXI

El 21 de juny, aviat farà un mes, va tenir lloc al Paraguai un cop d’Estat per acabar amb el govern progressista de Fernando Lugo. De dret a llei, es van utilitzar argúcies legals per apartar-lo del poder, però ningú va dubtar a l’hora de catalogar-lo com a cop d’Estat, a Paraguai mateix, a les veïnes democràcies llatinoamericanes i també a Europa. HI havia hagut diversos intents de derrocar-lo anteriorment, i ara van aprofitar una acció violenta de la polícia, que alguns deien que havia estat programada expressament per a poder-lo inculpar després, per acusar-lo de “mal acompliment de les seves funcions”, i emparant-se en un article de la Constitució fer-li un judici polític que es va limitar a una votació del Parlament.

El tema, però, per a tots els observadors no era dilucidar el procediment seguit per la seva destitució, sinó les causes que el van motivar. Fernando Lugo governava amb el suport d’una coalició de partits progressistes, i les seves mesures no agradaven prou a determinades empreses multinacionals instal·lades al Paraguai. I el tema que va acabar amb la paciència d’aquestes empreses va ser la negativa de Lugo a donar llum verda a la legalització sense traves de determinats cultius transgènics. I al darrere una d’aquestes empreses amb un llarg historial delictiu i d’abusos de tota mena en països llatinoamericans, la nord-americana Monsanto especialitzada en productes transgènics. Doncs, bé, el nou Govern, dirigit ara pel dirigent trànsfuga (bé s’ho havia de cobrar)  Federico Franco, i nomenat al cap de dos dies del cop, ja ha pres les primeres mesures: la liberalització del cotó transgènic de l’empresa Monsanto Paraguai SA, en contra de la vigent legiaslació mediambiental i sense els preceptius dictàmens d’innocuïtat sanitària i mediambiental  del Ministeri de Salut Pública i Benestar Social i de la Secretaria de l’Ambient. No han tingut ni la decència de guardar les formes.

I és que aquesta és la diferència, encara avui, entre les democràcies europees i les llatinoamericanes o del tercer món. Allà, les imposicions i les compres del poder polític per part de les empreses (una sola empresa pot comprar governs sencers) es pot fer amb total impunitat i sense cap mena de complexa; aquí, han de ser més subtils i cercar els subterfugis dels “mercats” per condicionar els governs i fer-los legislar al seu favor. Però el resultat no és pas tan diferent.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Ni inconscients, ni ignorants ni imbècils

El món de la energia eòlica està revoltat i veu amenaçat el seu futur. Ja se sap que els governs conservadors no donen massa importància als valors socials i a l’interès públic, compromesos com estan en la salvaguarda dels interessos particulars de les grans empreses; és a dir dels seus propis interessos. Per això, no ha d’estranyar ningú que el Partit Popular hagi posat setge a les energies alternatives; ells les veuen com a alternatives als seus interessos en les energies convencionals.

El que em sobta, doncs, no és que el Govern espanyol hagi decidit eliminar els incentius econòmics i aplicar a les energies renovables una taxa de generació elèctrica, sinó que el que sobta és la resposta contrariada i les argumentacions esgrimides per l’Associació Eòlica de Catalunya. Aquesta associació reclama que no s’apliqui la taxa perquè “comportarà la pèrdua de llocs de treball”, “farà inviables molts projectes” i “posa en risc el futur del sector”. Segons ells el Govern espanyol no ha tingut en compte que “no emeten gasos d’efecte hivernacle”, “inverteixen en I+D” i “utilitzen recursos autòctons”. A més, consideren que aplicar aquesta taxa demostra un “desconeixement de la realitat del sector”, “ignorar tots els beneficis” que aporten les energies renovables. D’altra banda, se n’estranyen perquè consideren que aquesta política va en la direcció contrària a les recomanacions que es fan des de la Unió Europea, i acaben suposant que hi deu haver alguna errada en els plantejaments del Ministeri i en la valoració dels seus impactes.

Però, per l’amor de Déu! No entenc com és que sempre caiem en aquest mateix error de considerar els altres com inconscients, ignorants i una mica imbècils. El Govern espanyol posa setge a l’energia eòlica precisament per fer-la inviable i per coartar el seu futur; i el que el Govern ha tingut en compte justament són els valors ecològics d’aquesta energia. I és precisament perquè coneixen la realitat del sector que hi volen aplicar aquesta nova taxa, per acabar amb els beneficis que reporten. D’errades, doncs, res de res.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Presumpció d’innocència, sí, però...

Ens n’hem queixat moltes vegades quan els casos de corrupció han afectat altres partits. Quan es tracta dels altres podem ser molt exigents, però això no és cap garantia d’honestedat ni de radicalitat en la defensa de l’activitat política únicament com a servei al bé comú; aquesta honestedat es demostra sobretot quan el dubte apareix entre nosaltres. I si hem reclamat sovint l’acció contundent dels altres partits en contra de militants o de càrrecs públics posats sota sospita, ara no podem fer veure que el nostre cas és diferent.

I està clar que el nostre cas és diferent: cada cas és diferent. Però una cosa és la presumpció d’innocència, i l’altra és la manca de reacció immediata com calia esperar. No és la mort de ningú rescindir temporalment la militància, tan bon punt plana l’ombra del dubte. No tinc cap raó per dubtar ni per deixar de dubtar de l’honestedat del senyor Ausàs, però ha estat una de les cares públiques del partit i no podem permetre vacil•lacions quan la sospita és prou greu com perquè hagi hagut de passar alguna nit a la presó. La Justícia farà el seu curs i hi cap la possibilitat que arribi a la conclusió que tot ha estat un lamentable error; aleshores seria el moment de la plena rehabilitació de l’ex Conseller injustament encausat. Però, no ens enganyem, costa de creure que la policia i la Justícia hagin actuat amb la contundència que ho han fet, sense tenir bases prou sòlides per a formular l’acusació. Podria donar-se el cas, això sí, com va passar amb el president de la Generalitat valenciana i amb tants altres polítics involucrats en afers poc clars per no dir directament delictius, que la Justícia acabi sobreseient el cas per manca de proves o perquè el delicte ja ha prescrit. Altres partits ho han interpretat, erròniament, com una declaració d’innocència.

De declaracions solemnes a favor de l’honestedat en fan tots els partits, sense excepció. L’excepció seria que algú comencés a aplicar-se la medicina a sí mateix. I això és el que jo reclamo a la direcció d’Esquerra, i lamento que no hagi pres les mesures adients al cas des d’un bon principi. I la presumpció d’innocència no hi té res a veure.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Mesures perverses, injustes i inútils

Tampoc devia estranyar tant quan el Govern espanyol donava a conèixer l’abast de les mesures econòmiques que havia pres en el darrer Consell de Ministres. En roda de premsa, no es va dir tot el que s’havia aprovat, en alguns casos es va mentir per dissimular-ne la gravetat i, sobretot, es van negar a donar xifres amb l’excusa que l’important era la intencionalitat de les mesures més que els resultats concrets que se’n derivaven. Res de nou en un Govern que ha fet de l’engany i la mentida la seva norma habitual.

La mateixa informació que es negava als mitjans de comunicació, i per tant a l’opinió pública, es donava als poders econòmics internacionals dels quals depèn aquest Govern per a finançar-se. Una bona mostra del nivell de compromís i de dependència de l’executiu de Mariano Rajoy envers els poders econòmics, en contrast amb el menyspreu que sent per al conjunt de la ciutadania a la qual fa pagar els desastres de la seva gestió. Però també s’ha d’entendre que Don Mariano tenia les seves raons per a actuar d’aquesta manera: les mesures preses, sobretot si es quantifiquen, revelen la intencionalitat clara de les seves mesures que, només tangencialment, tenen a veure amb la necessitat de reduir el dèficit. Les exigències que el Govern espanyol fa cap a les autonomies i cap al món local no les té cap a la mateixa administració central: Les fonts principals del dèficit espanyol es mantenen intactes i es retallen ben poc les estructures d’un Estat sobredimensionat i malversador: una monarquia tan obsoleta com inútil, un Senat perfectament prescindible, uns Ministeris que deixen de tenir sentit si totes les competències estan traspassades, unes absurdes inversions megalòmanes... L’interès per reduir dràsticament el dèficit, doncs, no es veu per enlloc. En canvi, sí que les mesures, amb les xifres que pretenia amagar el Govern, palesen la perversa intencionalitat política: el que hi ha, per damunt de tot, és una voluntat recentralitzadora a base de recuperar competències, d’ofegar econòmicament i fer inviable el sistema autonòmic; es posa en evidència que totes les  mesures van adreçades a fer pagar la crisi als treballadors, als jubilats i als més desprotegits, però sense tocar gens ni mica els interessos de les grans fortunes a les quals fins i tot se’ls aplana el camí per deixar impune els delictes fiscals o l’especulació urbanística que transgredeix la llei de costes; hi ha també un acarnissament envers la cultura, una mal aliada de la hipocresia, de les imposicions i de l’acriticisme que voldria el Govern espanyol...

Però hi ha encara una altra raó que explicaria per què el Govern espanyol va amagar la informació sobre l’abast real, quantificable amb xifres, de les mesures preses. Al darrere de totes aquestes mesures no hi ha cap estudi seriós ni objectiu, sinó una simple obsessió ideològica per afavorir els més poderosos i carregar el neulers contra les autonomies, contra la cultura i contra la ciutadania en general. I les xifres donades, fetes a cop d’ull, són impresentables, o presentables només de cara a la galeria, confiant en l’estultícia dels mercats. La xifra donada, per exemple, de l’hipotètic increment de recaptació amb els nous tipus de l’IVA és absolutament falsa; la mateixa condescendència del Govern envers els grans defraudadors farà que la major recaptació per aquest concepte quedi anul·lada per una baixada del consum (i per tant més crisi, més atur, i més dèficit de les arques públiques) i per un increment del frau. Les mesures d’aquest esperpèntic Govern són ideològicament perverses, tremendament injustes i absolutament inútils.  

diumenge, 15 de juliol de 2012

Quan deixarem de fer l’idiota?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot i que sembla que un mal fat ens acompanyi i és molt fàcil caure en el desànim, sempre queda un racó per a l’esperança. Hem rebut batzegades per tots costats, ens han maltractat, insultat i espoliat a tort i a dret, i encara els hem rigut les gràcies, hem cercat el seu suport i els hem firmat xecs en blanc; a Madrid saben que després de les emprenyades i de les declaracions sorolloses del Govern català, al final tot s’acaba amb una genuflexió i un acotament de cap.

Però, ja dic, sempre queda un racó per a l’esperança. Sovint sento al meu entorn aquell vell argument de “com més malament, millor”, “ja està bé que al Mas-Collell li hagin fumut una altra bufetada, a veure si reacciona d’una vegada”, “potser ara els convergents veuran amb qui s’estan jugant els quartos”. I no és que hi confiï gaire, perquè ja sabem, com també ho saben a Madrid, com acostumen a acabar aquests aparents desencontres, però qui sap si algun cop serà veritat que es posarà el país per davant dels interessos particulars.

Potser és una casualitat, però la coincidència de la cimera sobre el Pacte Fiscal amb la darrera ofensiva (i ells esperen que sigui realment la darrera) del Govern espanyol per acabar d’escanyar l’economia catalana, i amb ella la seva autonomia, configura tot un nou panorama. Si ja no tenia massa sentit preparar una mena de consens a Catalunya per a portar a Madrid una proposta de Pacte, quan tothom sap que allà no hi ha ningú disposat a parlar de cap pacte que no sigui la rendició incondicional, ara ja esdevé esperpèntic.

No sé quina importància pot tenir que al Parlament de Catalunya s’arribi a aprovar per una majoria més o menys considerable una proposta de Pacte Fiscal; perquè la història s’acabarà aquí. A Madrid, el Partit Popular es mostraria radicalment en contra fins i tot de la proposta de llançava l’Enric Millo en el debat del programa Àgora, i segurament que no es quedaria gaire enrere el PSOE de Rubalcaba en contra de les propostes dels socialistes catalans.

No sé si els darrers esdeveniments, amb la debacle econòmica que les polítiques suïcides del PP agreugen dia a dia, poden fer capgirar la situació; però qualsevol proposta d’anar a negociar a Madrid un Pacte Fiscal, en les actuals circumstàncies, no es pot entendre de cap altra manera que una maniobra per no haver d’afrontar la situació real i crítica que viu el país o una estranya jugada tàctica de caràcter partidista que no sé si algú sap cap on ens pot portar. ¿Podem tenir l’esperança que tot d’una el Govern català obrirà els ulls i posarà una mica de seny? Tant de bo arribin aviat a la mateixa conclusió a què va arribar el catedràtic Ferran Requejo: «he deixat de ser idiota, ara sóc independentista».

dissabte, 14 de juliol de 2012

Pacte entre lladres i delinqüents

La tònica general de la política econòmica del Govern Rajoy és la de prendre decisions que resulten un fracàs absolut. Primer, les presenta amb tota la solemnitat que fa al cas i amb l’aval de falsos especialistes, que vés a saber d’on van treure el títol d’economista, i després tot són corredisses per justificar perquè s’ha esdevingut exactament el contrari del que havien pronosticat els suposats entesos. I com que de barra no en falta, el Govern no té per què donar explicacions ni retractar-se pel fet d’haver emprès unes mesures amb una intencionalitat que ha resultat fallida.

És el que va passar amb l’amnistia fiscal, aquella mateixa que els populars criticaven durament quan la va provar el partit dels socialistes. La teoria era que donant una amnistia fiscal als defraudadors farien aflorar un munt de diner, que alleugeriria les malmeses arques de l’Estat. Contràriament al que deien els economistes i assessors del Govern espanyol, i tal com ja veia a venir qualsevol aficionat de tercera, el resultat va ser pràcticament nul. I això que, sociològicament, els possibles defraudadors es corresponen amb el perfil dels dirigents populars; però és que ni ells mateixos no es fien de les seves pròpies mesures. Aleshores, el Govern ha fet un altre intent per mirar de redreçar la situació: si les condicions imposades inicialment no eren suficients per a convèncer els defraudadors que els podia convenir acollir-se a l’amnistia fiscal, es podia mirar d’alleugerir-les per a fer-les més llamineres. I, encara que el Partit Popular no sigui massa amant dels pactes, aquesta vegada sí que s’ha assegut a negociar amb els defraudadors o els seus representants legals.

I fruit del pacte entre la delinqüència institucional que representa el Govern Rajoy i la delinqüència de guant blanc dels defraudadors, n’ha sortit una nova interpretació de l’amnistia fiscal realment avantatjosa. I és que estem governats per una banda de delinqüents, extremadament solidaris entre ells: com a mínim es posen d’acord en fer pagar la factura a les seves víctimes, és a dir a la ciutadania.

divendres, 13 de juliol de 2012

Ja hem fet la cimera. I ara, què?

Des de fa massa temps, la política oficial d’aquest país és tan previsible que esdevé monòtona i sense un interès excessiu. Potser per això, molts van respirar una mica, fins i tot encara que no hi combreguessin del tot, amb l’aparició del moviment dels “indignats”; si més no era una sortida imprevista de la normalitat. Els polítics catalans han complert amb el cerimonial de la Cimera pel Pacte Fiscal, i tothom s’ha mantingut estrictament fidel al guió, de manera que la crònica es podia haver escrit abans d’ahir.

CiU ha jugat la carta del Pacte Fiscal com a element estrella d’aquesta legislatura. I necessita mantenir el tema ben viu, encara que només sigui per a amagar el fracàs de la gestió de la crisi. És, a més, la tradicional estratègia de CiU de marcar un objectiu incert que pot interpretar-se com una veritable aposta de país, però que també pot acabar amb un pacte vergonyant de submissió al Govern espanyol. Els independentistes no poden dir que no a una proposta que en principi podria ser un pas endavant cap a la plena sobirania; però tampoc poden apuntar-s’hi alegrement, perquè estan massa escaldats amb concessions i claudicacions de darrera hora. IC-V estaria en la mateixa posició, amb l’afegit que, com que no pot donar a entendre que està d’acord amb CiU, ha de cercar qualsevol excusa per mostrar-hi desacords, encara que sigui traient temes que no hi tinguin res a veure. El PP i el PSC, encara que al sí d’aquest partit hi ha gent que hi estaria plenament d’acord, no tenen la llibertat de decidir si hi estan d’acord o no, i no poden fer altra cosa que remetre’s a les decisions dels seus superiors; per això parlen de fer propostes creïbles, perquè ells ja saben que el seu partit, diguin el que diguin ells, s’hi oposarà frontalment.

Però bé, és possible que s’arribi a un cert acord, similar al que es va assolir amb l’Estatut; però aquí s’acaba la història. No crec que hi hagi ningú que estigui en els seus cabals que pugui creure que hi ha cap possibilitat que el PP, com faria igualment el PSOE, accepti negociar cap proposta mínimament seriosa de Pacte Fiscal. El PP no acceptaria mai, ni en broma, ni tan sols la proposta que feia l’Enric Millo en el debat del programa Àgora. I és que no hem encertat ni la paraula: com es pot pretendre un “pacte” fiscal amb qui només està obsessionat per aniquilar-nos? Si del que es tracta és de repetir la jugada de l’Estatut, és a dir, fer una proposta per demostrar la manca de voluntat dels espanyols, no sé si valia la pena; però és que si algú es pensava que això del Pacte Fiscal podia arribar a bon port, que s’ho faci mirar.   

dijous, 12 de juliol de 2012

I la farsa continua

D’engany en engany, el govern de Mariano Rajoy, impotent i incapaç de fer front a la crisi global que afecta l’Estat, es mou com un titella davant de les imposicions que li vénen d’Europa, i amb una arrogància i una fatxenderia insospitada envers els ciutadans. Com aquell qui no vol la cosa, quan encara no sap ni les condicions exactes que li imposaran des d’Europa pel rescat, ha presentat tota una bateria de propostes per a reduir el dèficit.

És evident que aquí hi ha interessos ben diversos que conflueixen només tangencialment. A Europa li importa ben poc com s’ho farà Mariano Rajoy per garantir que l’Estat pagarà el deute; de la mateixa manera que a Europa mai ha interessat el més mínim salvar els grecs, sinó els interessos dels bancs europeus en el deute grec, tampoc en el cas espanyol els interessa gens saber com s’ho farà. És més, ells saben que la millor mesura per als seus interessos, no solament no resol el tema de fons que ha motivat el deute sinó que n’agreuja la situació i sobretot crea encara més dèficit, i per tant més deute. I Mariano Rajoy també ho sap, però ell té uns altres interessos: entre les noves mesures, com en les anteriors que han resultat igualment inútils, l’Estat no ha renunciat a cap dels malbarataments de recursos, mantenint una administració central exageradament inflada i amb obres tan faraòniques com inútils com el TGV, i s’ha dedicat només a exigir als altres estrènyer el cinturó; el seu interès no era reduir el dèficit, sinó reduir el pes de les autonomies, encara que el dèficit d’aquestes sigui una part menor del dèficit global de l’Estat. HI ha també l’interès del Partit Popular, i per tant del Govern, d’afavorir els interessos particulars dels seus amics, justament els qui han provocat la crisi amb la seva actuació irresponsable, quan no delictiva, des de la banca o com a especuladors immobiliaris;  i a aquests, lògicament, les mesures d’austeritat de Rajoy no els afecten no poc ni molt.

Les noves mesures del Govern espanyol són un engany i una presa de pèl d’un Govern que ha demostrat a bastament la seva incapacitat i la seva estultícia. Són una farsa perquè ells saben perfectament que, com les anteriors, no serviran per altra cosa que per a agreujar la crisi, cosa que forçarà d’aquí a ben poc a prendre noves mesures. Però són sobretot un espoli cap a la ciutadania i cap a les autonomies, en benefici de la banda de delinqüents que han generat la crisi. Pretendre negociar amb aquesta xusma un Pacte Fiscal o cap tracte raonable sobre cap tema és no només una bogeria sinó una solemne estupidesa.

dimecres, 11 de juliol de 2012

Acatar la Justícia? I ara, quina bajanada!

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol a pagar una indemnització de 30.000 euros a l’etarra Inés del Río Prada i l’ha instat a posar-la en llibertat en el termini més breu possible. El tribunal europeu qüestiona l’anomenada “doctrina Parot” concebuda amb una clara intencionalitat política, i al marge d’argumentacions jurídiques, per a castigar més enllà del que preveuen les lleis els delictes ocasionats per ETA; i no pas per la gravetat en sí dels delictes, sinó per la ideologia que els sustenta.

No crec que la sentència hagi sorprès ningú. Primera perquè ja són moltes les sentències que la Justícia internacional ha dictat contra l’Estat espanyol revocant sentències deliberadament injustes de l’anomenada “Justícia espanyola”. En tots els casos, hi ha hagut una intencionalitat política clara de perjudicar una determinada ideologia, en algunes ocasions amb un rerefons de violència armada però en d’altres es tractava simplement de tancar mitjans de comunicació en euskera o d’impedir que una determinada formació política participés en les eleccions. Com que la intencionalitat era estrictament política i de partit, no els importa massa perdre aquests judicis davant de la Justícia internacional, perquè el mal que pretenien infringir a l’adversari polític ja s’havia fet. Segona, tampoc crec que hagi sorprès perquè els diferents Governs espanyols s’han caracteritzat sempre per un menyspreu per la Justícia, així en majúscules, i per les institucions i tractats internacionals quan no els són favorables; només recordar, per exemple, l’incompliment reiterat per part de l’Estat espanyol de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, un cop ratificada, teòricament forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Si no compleixen les sentències dels seus tribunals espanyols, per quina raó haurien d’acatar les de fora?

¿Recordeu les vegades que, davant de sentències manifestament injustes en contra de Catalunya, els membres del Govern s’arronsen d’espatlles simulant innocència i diuen allò de “nosaltres, com no podria ser d’altra manera, l’únic que podem fer és acatar les sentències”? Aquesta vegada, han reaccionat a la primera, amb un clar desafiament a Tribunal europeu dels drets humans: que ningú es faci il·lusions perquè el Govern no pensa acatar la sentència, ni deixar en llibertat Inés del Río, ni cedir en l’aplicació de la perversa “doctrina Parot”. Estan tan avesats a manipular la Justícia en benefici propi, que no els costarà trobar jutges corruptes que avalin que aquest Tribunal europeu no és ningú per qüestionar les seves decisions polítiques.

dimarts, 10 de juliol de 2012

Sense raó, val més fugir d’estudi

Quan algú està convençut de tenir la seva raó, que no cal que sigui absolutament tota la raó, la defensa sense embuts i mirant de cara. Ben al contrari, el qui se sap en fals el que més li convé és fugir d’estudi. I això es veu molt clar en el món de la política: mentre uns defensen els seus models d’organització política o econòmica del país, altres no s’hi veuen amb cor i prefereixen despistar sortint amb temes que no hi tenen res a veure o que en tot cas no es contradiuen amb el debat proposat.

Ara mateix, el tema que marca l’agenda de la setmana, però també de la legislatura, és el del Pacte Fiscal. Deixant de banda que no sé si tothom té clar o té la mateixa idea del que pot ser el Pacte Fiscal, i que les possibilitats d’obtenir-lo a través d’una pacte amb el Govern espanyol són absolutament nul·les, el cert és que CiU com a partit de Govern n’ha fet una qüestió de principis o com a mínim d’objectiu clau de la legislatura perquè considera que l’actual model de finançament és ruïnós per a Catalunya i la solució, segons ells, seria aquest Pacte Fiscal. Per ERC i per SI podria ser un pas endavant, encara que insuficient, en la construcció de l’Estat propi. IC-V també hi estaria d’acord, sense necessitat de plantejar-se si després es podria completar amb un procés d’independència. En canvi, els qui s’hi oposen són el PSC, encara que cada vegada més al seu interior hi ha militants i quadres que fàcilment s’hi sumarien, i els més nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans. Podríem dir, fins aquí, que cadascú pot defensar legítimament el seu posicionament polític.

El que no s’hi val, o per dir-ho clar no és gens honest, és argumentar que ara el que cal és prioritzar qualsevol altre tema. El dirigent del PSC Pere Navarro, sabent que la seva posició és insostenible perquè els socialistes (almenys per al País Basc) són ferms partidaris del Concert Econòmic perquè saben que els dóna els millors resultats econòmics, prefereix dir que ells prioritzen el tema de les retallades; com si no sabessin que les retallades no haurien de fer-se si tinguéssim el Concert econòmic que els socialistes espanyols, igual que els populars, consideren que és un privilegi que només poden tenir els bascos. No és que socialistes i populars no sàpiguen que amb un Pacte Fiscal semblant al Concert econòmic podríem tenir millors escoles, millor sanitat, més benestar, més impuls contra la crisi, i menys retallades; és que ells prioritzen acontentar els seus superiors, per si poden obtenir-ne un rosegó de pa en forma de càrrec o de prebenda personal.

dilluns, 9 de juliol de 2012

Per un ultratge a no sé quina bandera

Probablement no en sabrem el desenllaç, però resulta curiosa, si més no, la discreta notícia d’una imputació formulada pels Mossos d’Esquadra contra uns joves que van cremar una senyera. Probablement, el jutge, astorat, arxivarà el cas perquè no trobarà cap llei que estableixi que la crema d’una bandera catalana sigui un delicte d’ultratge a Espanya; probablement tampoc necessitaria trobar-ne cap per a considerar un delicte d’ultratge si la bandera fos una altra.

Tot plegat pot semblar una anècdota irrellevant, un estirabot agafat pels pèls. Però potser és significatiu d’un estat de coses, amb totes les seves contradiccions. Oficialment, ens volen fer creure que existeix una Espanya que ens inclou a nosaltres els catalans, però després resulta que som els únics que ens creiem aquesta història. No hi fa res que la Constitució espanyola parli de nacionalitats i d’un patrimoni cultural format per les diferents llengües i cultures de l’Estat, perquè els espanyols i les seves administracions actuen sempre amb els mateixos paràmetres pre constitucionals. Està clar que seria lògic que el mateix delicte que es pot atribuir  (si és que cal que s’atribueixi) per un ultratge a una bandera es pugui atribuir també pel mateix ultratge a qualsevol altra bandera.

Però tampoc sé si val la pena tenir la pretensió que la Justícia espanyola ens reconegui els nostres suposats drets com a ciutadans d’un Estat que ens odia i que no ens vol. L’esforç dels qui pretenen arribar a la normalitat d’una Espanya que es cregués que Catalunya en forma part és del tot inútil; les possibilitats de capgirar la mentalitat d’una Espanya imperial que menysprea els pobles que té dominats són nul·les. Només formen part de l’absurd imaginari d’un reducte de catalans il·lusos.

diumenge, 8 de juliol de 2012

Quines són les cartes amagades de CiU?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’economista Xavier Sala i Martín, sovint, compara els estira i arronsa de l’economia europea amb una partida de pòquer. Cadascú juga les seves cartes, ningú les mostra totes i mai sabem si som al final de la partida o només enmig d’una maniobra de distracció. És una mica la sensació que podem tenir també en clau interna: quines són les cartes que està jugant, ara mateix, CiU? D’una banda, molt lentament, sembla que vagi tibant la corda sobiranista, sabent a més que compta amb el recolzament d’ERC si va en aquesta direcció; però de l’altra, a l’hora de la veritat, a l’hora de pactar lleis i de repartir càrrecs públics o cotes de poder, el soci preferent continua essent el PP, sense exigir-li mai contrapartides a canvi a favor de la llengua o de l’autogovern.

Segons amb qui parlem, podem treure la conclusió que els pactes amb els populars són merament tàctics, circumstancials, perquè a la llarga la seva estratègia passa, com va dir en una ocasió el President Mas, per aconseguir una Hisenda pròpia, ja sigui per la via del pacte o per l’exercici del dret a decidir. Ho deia ahir mateix el portaveu del Govern, qualificant de ridícula l’actitud del PP al Parlament de Catalunya per haver pactat amb ells quelcom que ja tenien previst com era la revisió de l’euro per recepta, i per simular que podien estar-hi en contra quan el que els reclama el seu partit a Madrid i el que els reclama Europa és més austeritat.

Però, quan sentim el Duran o quan constatem que no es va gaire més enllà del picar de peus davant de les agressions del PP, amb qui es continua pactant malgrat tot, podem tenir la sensació contrària: l’estratègia de CiU passa per manegar a la seva manera, a l’estil popular, el migrat poder de Catalunya sense qüestionar-ne l’estatut actual i sabent que això ens porta irremissiblement a la desaparició com a país, amb la llengua inclosa. Aleshores les insinuacions sobre la deriva sobiranista, la necessitat de dotar-nos d’unes estructures d’Estat i el mateix Pacte Fiscal, serien una maniobra de distracció, per evitar que els confonguin amb el PP, i per aconseguir el seu veritable objectiu basat en un model econòmic concret, i que tindria ben poc a veure amb la salvaguarda dels interessos nacionals.

Voldria creure, i de fet continuo creient, que al si de CiU predomina l’estratègia primera. L’altre dia un amic convergent em deia “és que el que no podem fer és ensenyar les cartes”, i em recomanava paciència que ja veuria com al final aniríem a parar a l’objectiu de país que compartim. És una qüestió de fe, està clar. Mostrar les cartes podria desbaratar el procés, potser sí, però si els trumfos els tenim tan amagats potser tampoc generarem la confiança suficient entre la població com perquè el procés sigui exitós.

dissabte, 7 de juliol de 2012

On carai han tret el títol aquests economistes!

La política econòmica del Govern espanyol sembla ben bé el joc dels disbarats. Cada vegada que emprenen una mesura, avalada, diuen ells, per estudis i anàlisis rigoroses d’experts, obtenen l’efecte exactament contrari. Ha passat amb la reforma laboral, que havia d’ajudar a crear llocs de treball; amb les mesures d’ajust, que havien de donar confiança als mercats; amb la injecció de liquiditat als bancs que havia de facilitar l’accés al crèdit...

És només estultícia, incapacitat professional, ineptitud... o hi ha un engany deliberat, perquè en cap moment hi havia la intenció ni d’incentivar l’ocupació, ni de reactivar l’economia, ni de facilitar el crèdit? I si és així, quina credibilitat professional poden merèixer aquests suposats economistes que s’han prestat al joc de falsejar anàlisis per a justificar mesures econòmiques que ja se sabia que anaven en la direcció oposada a la que s’anunciava? Portem ja massa mesos amb un govern que pren mesures que d’una banda semblen un veritable suïcidi als ulls de qualsevol analfabet en economia, però que de l’altra són elogiades pels suposats entesos; però, al final, els resultats certifiquen que eren més a prop del desastre previst pels analfabets. A cada nova mesura, s’obté un aprofundiment de la crisi, un empitjorament de les condicions de vida dels ciutadans, i un allunyament de les perspectives de sortir-ne. Algú s’ho hauria de fer mirar.

En tenim una darrera mostra en el recent anunci fet pel Govern de Mariano Rajoy. Segons ell, i amb ell els amics, socis i economistes que li fan la feina, els “mercats” necessitaven veure una nova actitud decidida de l’Administració espanyola per retallar el dèficit. Però, tan bon punt, s’han insinuat aquestes noves mesures en contra del benestar dels ciutadans, els “mercats” han respost exactament a l’inrevés, perquè han considerat que deu merèixer ben poca confiança una administració que es veu tan apurada com per ser capaç de perjudicar greument la seva gent. Probablement, els “mercats” no haurien respost gaire millor si Mariano Rajoy hagués callat, perquè malgrat el que diuen aquesta trepa de farsants que vés a saber d’on carai han tret el títol de llicenciats en economia, les especulacions dels “mercats” van per un altre cantó.
 
NOTA: Quan ja tenia l'article escrit, escolto la notícia que Mariano Rajoy ens va enganyar una vegada més quan afirmava amb posat fatxenda l'èxit aconseguit en la darrera cimera europea. Contràriament al que ell va dir, serà l'Estat (i per tant els ciutadans) els qui respondran del rescat que es farà als bancs, i que tothom sap que no podran fer-hi front. El rescat afectarà directament el deute i el dèficit de l'Estat, també contràriament al que ell va dir. I és que, hores d'ara, confiar amb un Govern tan insolvent i impresentable com el de Mariano Rajoy és una veritable quimera. La resposta dels mercats és la que calia esperar; especuladors, si, però imbècils tampoc.