La revolta a Líbia no ha seguit el mateix curs que les de Tunísia o d’Egipte. El que va començar com unes manifestacions de protesta al carrer està degenerant en una guerra civil. Hi ha unes explicacions internes, pel que fa a la naturalesa del règim dictatorial i a les motivacions dels manifestants, però probablement el que millor explica el rumb tan diferent que està seguint la revolta líbia és el comportament de la comunitat internacional.
Els dictadors acostumen a ser benvinguts des de les potències occidentals, o orientals. Per un mòdic preu (que per al dictador pot ser una fortuna), aquesta mena de règims fan la feina bruta de repressió sobre el seu país, oferint els seus recursos naturals a la lliure explotació per part de les empreses foranes. Ells necessiten suport logístic, diplomàtic i armamentístic per a mantenir-se al poder, que els països rics els ofereixen gustosament a canvi de l’autorització per a espoliar el país. Per això, Gadafi va passar de ser el pitjor dels terroristes a l’amic que obria els seus pous de petroli a occident i controlava l’emigració. No van faltar jutges i governs corruptes que alliberessin terroristes condemnats a canvi d’avantatges comercials i d’explotació. Fins al darrer moment, Líbia ha rebut armament de tot tipus i material antidisturbis dels mateixos països europeus que ara simulen condemnar els crims del seu amic. És evident que Gadafi s’ha passat en la repressió, i els seus crims no han pogut ser amagats a l’opinió pública, com sí que ho eren els que cometia mentre mantenia el país sota el seu ferri control; i això els ha incomodat. Però només incomodat, fins al punt d’haver d’emetre primer tebis i després més durs comunicats de condemna, però sense cap voluntat d’intervenir.
No és només que els Governs anomenats democràtics creguin que els genocidis i els crims a gran escala són un afer intern dels libis, sinó que encara confien en la victòria del seu amic Gadafi. Si finalment el coronel amic recupera el control del país, tot tornarà a la normalitat d’abans: silenci absolut sobre els seus crims, encara que de moment es faci veure que estarien disposats a jutjar Gadafi si sortís del país; es restablirien les relacions comercials amb Líbia, ara amb l’avantatge afegit que, afeblida la seva imatge, encara hauria de fer més concessions a les empreses estrangeres, que lògicament acabaria pagant la població líbia. Potser, fins i tot hauria valgut la pena l’intent de revolta. En cas que el règim acabés caient, les diplomàcies occidentals s’haurien d’afanyar, com ja van fer a Tunísia i a Egipte, per a garantir que surti qui surti no malmeti els seus interessos. És allò de la transició pacífica i ordenada...
Els dictadors acostumen a ser benvinguts des de les potències occidentals, o orientals. Per un mòdic preu (que per al dictador pot ser una fortuna), aquesta mena de règims fan la feina bruta de repressió sobre el seu país, oferint els seus recursos naturals a la lliure explotació per part de les empreses foranes. Ells necessiten suport logístic, diplomàtic i armamentístic per a mantenir-se al poder, que els països rics els ofereixen gustosament a canvi de l’autorització per a espoliar el país. Per això, Gadafi va passar de ser el pitjor dels terroristes a l’amic que obria els seus pous de petroli a occident i controlava l’emigració. No van faltar jutges i governs corruptes que alliberessin terroristes condemnats a canvi d’avantatges comercials i d’explotació. Fins al darrer moment, Líbia ha rebut armament de tot tipus i material antidisturbis dels mateixos països europeus que ara simulen condemnar els crims del seu amic. És evident que Gadafi s’ha passat en la repressió, i els seus crims no han pogut ser amagats a l’opinió pública, com sí que ho eren els que cometia mentre mantenia el país sota el seu ferri control; i això els ha incomodat. Però només incomodat, fins al punt d’haver d’emetre primer tebis i després més durs comunicats de condemna, però sense cap voluntat d’intervenir.
No és només que els Governs anomenats democràtics creguin que els genocidis i els crims a gran escala són un afer intern dels libis, sinó que encara confien en la victòria del seu amic Gadafi. Si finalment el coronel amic recupera el control del país, tot tornarà a la normalitat d’abans: silenci absolut sobre els seus crims, encara que de moment es faci veure que estarien disposats a jutjar Gadafi si sortís del país; es restablirien les relacions comercials amb Líbia, ara amb l’avantatge afegit que, afeblida la seva imatge, encara hauria de fer més concessions a les empreses estrangeres, que lògicament acabaria pagant la població líbia. Potser, fins i tot hauria valgut la pena l’intent de revolta. En cas que el règim acabés caient, les diplomàcies occidentals s’haurien d’afanyar, com ja van fer a Tunísia i a Egipte, per a garantir que surti qui surti no malmeti els seus interessos. És allò de la transició pacífica i ordenada...