Pàgines

dimarts, 31 de març del 2009

Compartir Govern, no responsabilitats

Aquests dies, dirigents d’Esquerra i d’Iniciativa s’han retret mútuament responsabilitats polítiques en la gestió del conflicte estudiantil. Per Esquerra l’actuació de la policia catalana ha estat inacceptable i cal exigir-ne responsabilitats polítiques, mentre que per Iniciativa també el conseller Huguet hauria d’assumir les seves responsabilitats en la mesura que el conflicte es deriva de l’aplicació del Procés de Bolonya, de competència del Conseller republicà. Els mutus retrets podrien atribuir-se al nerviosisme generat per una crisi que posa en perill no tant l’estabilitat del Govern com la credibilitat de determinades persones. Però, amb una mica més de perspectiva, més enllà de l’anècdota, es posa en evidència que més que un Govern tripartit, integrat per tres partits, tenim un Govern partit en tres.

I posats en el pla purament anecdòtic, en recordo una que vaig viure durant la darrera campanya electoral, el 2006. Es presentava al Museu d’Història el programa de cultura del partit essent-ne els ponents la diputada Marina Llansana i Josep Bargalló. En el torn de precs i preguntes vaig demanar que no es repetís la trista experiència de fer un pacte de Govern consistent en repartir-se el poder entre els socis en lloc de pactar un veritable programa de Govern; i ho argumentava des de l’experiència personal en el món de l’associacionisme que els tres partits de Govern s’havien repartit en la seva tutela. La resposta de l’ex Conseller Primer de la Generalitat, Josep Bargalló, va ser més aviat aïrada dient que de cap de les maneres ells mai havien parcel·lat les àrees de Govern sinó que s’havia fet un veritable pacte programàtic que assumien conjunta i solidàriament les tres forces polítiques. Després, el mateix ponent em va demanar disculpes pel to de la seva intervenció, excusant-se en el fet que, en el moment d’intervenir ell, havien fet acte de presència els mitjans de comunicació i bé havia de donar una sensació de fermesa en el discurs teòric de campanya.

Després ja hem vist que tot ha continuat igual, i que el pacte programàtic es quedava en l’àmbit merament teòric i com a recurs de campanya. Cada partit vetlla per la seva àrea de poder, i quan van maldades, com ara amb el conflicte estudiantil, tothom intenta carregar en el veí les responsabilitats que haurien de ser col·legiades. Un cop passada la pressió mediàtica sobre l’actuació d’algun Conseller de la Generalitat, sigui Saura, Maragall o Huguet, tornarà la calma, i cadascú a la seva. A mesura que s’evidenciï el final fallit de la negociació pel finançament, l’incompliment per part dels socialistes de totes i cadascuna de les seves promeses, la sentència negativa del Tribunal Constitucional, i en definitiva l'acostament del calendari per a unes noves eleccions, afloraran de nou les tensions i cada partit retraurà a la resta de socis les responsabilitats en la gestió de la seva parcel·la. És el que té fer pactes més amb l’objectiu de repartir-se el poder que d’assumir plantejaments i fites comunes, i de país.

dilluns, 30 de març del 2009

ERC, i la renúncia al Dret a Decidir

No hi ha millor victòria que la de fer creure a l’enemic vençut que la seva desfeta ha estat victoriosa. I això és el que sembla que ens està passant amb la nova Llei de Consultes Populars amb què ens amenaça el Govern de la Generalitat, per iniciativa del Departament de Governació dirigit pel republicà Jordi Ausàs. Es tracta d’una maniobra per a barrar el pas a qualsevol temptativa de celebrar una consulta popular sobre el nostre futur. Per a poder celebrar consultes no vinculants a nivell local no necessitàvem cap nova llei, perquè ja es podia fer ara, com se n’han fet a diversos municipis. L’únic al·licient que podia tenir una llei catalana sobre consultes populars era el d’obrir la porta a poder celebrar, algun dia, un referèndum per a l’exercici del Dret a Decidir. I la negació d’aquest exercici és l’única novetat de la llei que se’ns proposa.

Tota la retòrica de l’articulat de Llei queda en un no res, quan al final hi ha la clàusula sine qua non: en qualsevol cas les consultes hauran de ser autoritzades pel Govern espanyol. És a dir que, amb la llei a la mà, deixem que sigui el Govern espanyol, i no pas els catalans a través del seu Govern, del seu Parlament o d’una iniciativa popular, qui resolgui sobre què podem decidir i sobre què no. Els constitucionalistes ja es freguen les mans, i l’Ajuntament de Barcelona somnia poder estrenar la nova Llei posant a consulta el futur disseny de la Diagonal de Barcelona, que amb tota probabilitat seria autoritzada per l’autoritat competent que, segons la nova Llei, que no és altra que el Govern espanyol.

Sense la Llei, sempre podíem argumentar que els catalans tenim Dret a Decidir sobre el nostre futur, encara que ens ho pretengui impedir un Govern i unes lleis espanyoles. No tindríem, com no tenim, la Llei al nostre costat però hi tindríem la legitimitat. La maniobra constitucionalista de la nova Llei consisteix en fer que no tinguem ni l’excusa de dir que ens saltem la legalitat espanyola, ja que assumim com a pròpia, per iniciativa pròpia, la limitació del nostre Dret a Decidir. Quan algú pretengui impulsar una iniciativa d’aquest tipus i es trobi amb la negativa del Govern espanyol, no podrà al·legar un no reconeixement de la legalitat espanyola perquè no s’estarà fent res més que complir la llei catalana, impulsada per més inri pels teòrics independentistes. Continuarem sense tenir la legalitat per a exercir el Dret a Decidir, però amb la nova Llei haurem perdut, a més, la legitimitat.

Ni el PP ni la Rosa Díez no hi haurien fet millor.

diumenge, 29 de març del 2009

Amb la pagesia tothom s’hi veu amb cor

La crisi econòmica va esclatar durant el 2008, però el sector de la pagesia ja estava immers en una profunda crisi des de força anys enrere. Quan tot just en els darrers trimestres l’economia catalana ha entrat tècnicament en recessió, el sector agrari ja en portava vuit amb un PIB negatiu. Encara que en determinats moments hagin protagonitzat algunes mobilitzacions, protestes i tractorades, el cert és que, a diferència dels pagesos francesos, aquí els costa molt més de fer sentir la seva veu. I probablement perquè a nivell electoral representen ben poca cosa, s’acostuma a deixar-los de banda, a ser els primers en pagar les conseqüències de qualsevol conflicte d’interessos, i a ser els darrers a ser tinguts en compte.

Ho veiem a l’hora de planificar el territori o de projectar les noves infraestructures, que s’aprofiten sempre les millors terres de conreu com si no tinguessin cap mena de valor; se’ls expropia sense més ni més com si la seva ocupació del sòl fos un luxe a socialitzar; en períodes de sequera són dels primers a veure restringida l’aigua de rec, com si la malbaratessin per caprici; quan convé se’ls imposa restriccions i quotes de producció, que en altres àmbits es consideraria una limitació del lliure mercat; però quan convé se’ls deixa a les mans de les grans empreses transformadores que sí que poden imposar-los lliurement les seves condicions... En definitiva, tot i que també és cert que a nivell comunitari és el sector on es destinen més recursos, crec que és un sector amb el qual en l’àmbit nacional tothom s’hi veu amb cor.

Aquests dies la Unió de Pagesos, el sindicat agrari teòricament d’esquerres, ha fet públiques les seves queixes contra el Govern de la Generalitat, la política agrària del qual qualifiquen de negligent. Denuncien que només en aquest dos darrers anys el Govern ha deixat perdre 87’5 milions d’euros dels crèdits definitius del pressupost del Departament d’Agricultura; que per manca de cofinançament per part de la Generalitat es van deixar d’utilitzar 55 milions del Programa de Desenvolupament Rural que tenia finançament europeu i estatal; i que aquest any 2009 es poden perdre 70 milions més per manca de cofinançament de la Generalitat de programes que tenen suport europeu o estatal.

Com he dit en d’altres ocasions, en temes com la Cooperació o l’ecologisme, el que resulta preocupant no és que hi hagi una oposició de dretes que critiqui la gestió governamental, sinó que aquestes crítiques provingui directament de sectors que, a priori, haurien de ser afins.

dissabte, 28 de març del 2009

La fal•làcia del creixement sostenible

Fa unes setmanes parlava de la crisi econòmica com d’una oportunitat perduda. Si des de fa temps, des de l’esquerra real, que té ben poc a veure amb els partits que s’autodefineixen d’esquerres, ja es denunciava la voracitat i insostenibilitat d’un sistema basat en l’especulació permanent i el creixement continu, hom podia pensar que el col·lapse a què ens ha abocat el mateix sistema podia ser una oportunitat per a reconduir-lo o reformar-lo. I aquesta és la tesi que aquesta setmana ha exposat l’economista i filòsof francès Serge Latouche al CCC de Barcelona. Amb una diferència: ell en parla com si no veiés com s’està malbaratant, arreu, aquesta oportunitat.

Les teories del decreixement, que ja no són noves, apuntarien a un capgirament dels fonaments en què es basa l’actual sistema econòmic. El concepte de creixement, per més que per a maquillar-lo se li apliqui l’adjectiu de sostenible, és per ell mateix insostenible. És una pura quimera creure en un creixement sense límits quan estem parlant d’uns espais i d’uns recursos que sí que tenen límits, i que en molts casos ja els estem sobrepassant. Es podia pensar, doncs, que la crisi generalitzada que pateix el sistema podia ser aprofitada per repensar-lo i adequar-lo a les necessitat reals de la sostenibilitat i equilibri del planeta. Abandonar la idea de retornar al creixement com a fita i com a única fórmula per a sobreviure, i per tant adequar la producció a les necessitats de la gent sense necessitat de crear-n’hi de noves, era una utopia que de seguida s’han encarregat de desmentir les polítiques empreses per tots els Governs de l’anomenat Primer Món, sense massa diferències ni matisos, entre les aplicades pels governs més ultraconservadors i les aplicades per governs socialistes que s’autoproclamen d’esquerres, i que com a Catalunya sovint tenen també el suport de partits teòricament més d’esquerres i ecologistes.

No sé, doncs, d’on li ve l’optimisme al senyor Serge Latouche que li fa dir que l’actual crisi és una font d’esperança. Jo diria ben al contrari: si fins i tot quan l’evidència dels fets ens demostra la inviabilitat del sistema hi ha un posicionament unànime, sense distinció de dretes i esquerres, i per tant sense alternativa possible, a favor de recuperar el model especulatiu i de creixement que ha entrat en crisi, què podem esperar? Ens queda gaire més marge de creixement a base de destruir l’entorn i de sobreexplotar els recursos existents? Des del Primer Món, es pot continuar gaire més depredant i empobrint el Tercer Món com a font bàsica del nostre creixement? Els nostres polítics (tots) creuen que sí, que encara hi ha una mica més de marge de depredació i de degradació, i ni tan sols es plantegen la possibilitat d’altres vies. D’acord, doncs, amb Serge Latouche, però canviant els temps dels verbs: la crisi no és una oportunitat ni una font d’esperança, però ho hauria pogut ser.

divendres, 27 de març del 2009

Unitat del nacionalisme espanyol, sense matisos

El Parlament europeu acaba d’aprovar un informe molt crític amb la política urbanística de l’Estat espanyol, amb pràctiques generalitzades d’urbanització massiva, especulació a gran escala i menyspreu pel medi ambient. L’informe, dirigit per la diputada danesa dels Verds Margret Auken, no fa res més que posar sobre el paper el que és una evidència: la destrucció del litoral mediterrani, bàsicament al País Valencià. Lògicament, l’informe ha rebut el suport dels grups mínimament progressistes, tampoc cal que siguin pròpiament d’esquerres, i l’oposició de la dreta més conservadora i, amb ella, el nacionalisme espanyol que representen el PP i el PSOE.

Les diferències ideològiques entre PP i PSOE són mínimes en els temes essencials, política econòmica, urbanística o en la concepció radicalment nacionalista de l’Estat. Tenen, això sí, uns matisos més aviat simbòlics, d’imatge, i poca cosa més. Tots dos defensen el mateix model de creixement suïcida que ha portat a la destrucció del litoral valencià, i que censura ara l’informe de l’eurocambra; tots dos tenen a les seves files una munió d’alcaldes i càrrecs electes implicats en trames urbanístiques, però que no són als tribunals per haver actuat en contra de les línies generals dels partits, sinó perquè ni tan sols van prendre les precaucions necessàries que justificar l’especulació desaforada; tots dos s’han posat d’acord al País Basc per tal de fer un front nacionalista espanyol, en minoria a la societat basca, i per imposar les seves tesis en contra de la voluntat majoritària.

Entre els abusos generalitzats que denuncia l’informe Auken i els casos que arriben als tribunals hi ha una barrera molt prima. Els casos de corrupció urbanística que es posen en mans de la Justícia són només aquells que la matusseria i l’exagerada imprudència dels seus executors han fet inevitable la intervenció d’una administració predisposada a fer la vista grossa. Els populars ho tenen molt fàcil, després de veure rebutjada l’altre dia la seva proposta de censurar la política lingüística catalana, de defensar que aquest Parlament europeu té un valor molt més simbòlic que real: les seves decisions no són d’obligat compliment, i amb la complicitat del PSOE podran continuar amb el seu model d’Estat i de creixement econòmic basat en l’especulació i la destrucció del territori.

dijous, 26 de març del 2009

Visc(de) Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona s’emporta la palma pel que fa a malversació de fons públics en publicitat institucional sense cap més objectiu que el de promocionar-ne el Partit. Aquesta és una temptació que tenen i han tingut totes les administracions: simular una campanya d’interès general quan en realitat l’únic que es pretén promocionar és l’equip de govern que la impulsa. Era una pràctica habitual en el Govern de la Generalitat a l’època de Jordi Pujol i ho ha continuat essent en els successius Governs tripartits. Però el cas de l’Ajuntament de Barcelona ja passa de taca d’oli. En aquesta ocasió, fins i tot el CAC ha hagut d’intervenir-hi per suspendre l’emissió de la darrera campanya municipal.

Qualsevol que faci un repàs de les campanyes institucionals de l’Ajuntament de Barcelona podrà constatar com s’han dilapidat els diners públics en costosíssimes campanyes publicitàries que de forma escandalosa no anunciaven res, o anunciaven un producte que ja es repartia gratuïtament a totes les llars barcelonines. Jo poso en dubte l’eficàcia de determinades campanyes que tenen l’objectiu de donar un cert missatge cívic. Però quan es té el desvergonyiment de prescindir fins i tot d’una mínima excusa per a emetre la publicitat, aleshores entenc que hem sobrepassat el límit del que ja es pot considerar com a malversació de fons públics o apropiació indeguda. Recordem campanyes com “Tu mous Barcelona”, “Posa’t Guapa” o “Barcelona Batega”, similars a les de la Generalitat amb el seu “Som-hi”, “La Generalitat amb les famílies”, o aquesta darrera sobre la valoració dels mestres, que no té altre objectiu que salvar la imatge d’un Conseller que no se’n surt.

Recordo que anys enrere, en època convergent, personalment vaig enviar un escrit de protesta per aquestes pràctiques fraudulentes i de malversació de recursos, al Síndic de Greuges. La resposta que em van enviar aleshores era que les administracions “administren” com volen els seus pressupostos. I es van quedar tan amples. En el cas de l’Ajuntament de Barcelona es permeten, a més, de transgredir els límits pressupostaris que ells mateixos s’han imposat, i tampoc passa res. Ja era hora que algú intervingués per frenar aquest escàndol de la falsa publicitat institucional. Però no n’hi ha prou amb què el CAC prohibeixi l’emissió de la darrera campanya de l’Ajuntament de Barcelona. Entenc que el Síndic de Greuges hauria d’haver intervingut de fa temps, i la Fiscalia també. Perquè no es tracta només d’una pràctica políticament incorrecta, ni d’una immoralitat pel fet de malbaratar els recursos en època de crisi, sinó senzillament d’un delicte de malversació.

dimecres, 25 de març del 2009

La impostura del Partit Popular

Finalment, el Parlament Europeu ha frenat l’intent del Partit Popular de censurar la política lingüística de Catalunya. Tot i que en la Comissió de Cultura havien aconseguit fer colar un text que recriminava la immersió lingüística i propugnava un sistema segregacionista, a l’hora de presentar-ho al Ple de la Cambra europea, la unitat dels eurodiputats catalans ha reconduït la situació. En cas que hagués prosperat la proposta del PP haurien fet valdre la força moral del Parlament europeu, encara que les seves decisions no siguin vinculants; però com que no ha estat així, minimitzaran el text aprovat ahir i continuaran amb la seva dèria d’apuntar cap a l’eliminació de la llengua catalana.

Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial.

El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen.

No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.

dimarts, 24 de març del 2009

Xifres irreals i irresponsables

Repassant l’hemeroteca hom ha d’anar amb compte perquè fàcilment ens podem perdre i confondre un article escrit ahir amb un altre escrit mig any enrere. Les crides a la unitat dels partits polítics catalans, i les acusacions creuades per fer-la impossible, es repeteixen constantment; una frase d’ahir de Joan Ridao reclamant al PSC que es posicioni entre la seva fidelitat envers el PSOE o envers Catalunya és idèntica a una altra que va fer el mes de setembre, o a la que ha fet moltes vegades l’Artur Mas; els terminis i la possibilitat del no acord també han estat reiterats en els mateixes termes des de fa molts mesos. Llegint un article de premsa o unes declaracions sobre finançament, hi ha dues maneres de saber si és un escrit actual o de fa mig any: mirant la data, o mirant les xifres que s’hi remenen.

El mes de setembre, segons fonts periodístiques que llavors ningú va desmentir, el Govern de la Generalitat posava com a llistó la xifra de 3.500 milions, com a resultat d’aplicació de l’Estatut, mentre que el Ministre Solbes n’oferia 1.750 milions. I més tard, els partits catalans s’escandalitzaven perquè el Ministeri posava sobre la taula la ridícula xifra de 12.000 milions per a tot l’Estat, de la qual difícilment en podien sortir els 3.500 que es reclamaven per a Catalunya. Però això era a la tardor passada. I llavors, jo mateix vaig cometre la imprudència d’imaginar que entre les propostes d’uns i altres, al final ens podíem quedar amb una xifra intermèdia, a l’entorn dels 2.500. I més d’un em va fer notar el meu tarannà derrotista, per no creure que la capacitat negociadora del Govern de la Generalitat no pogués assolir una xifra més propera a les aspiracions catalanes.

Ha passat mig any, i la negociació ha anat fent el seu curs. Hi deu haver hagut els seus estira i arronsa; però tot sembla indicar que el concepte d’”estira i arronsa” no s’ha aplicar en el sentit que tan aviat eren uns com els altres els qui estiraven, sinó en el sentit que cada vegada eren uns els qui estiraven i uns altres els qui s’arronsaven. Allò de “a cada bugada es perd un llençol”. Perquè ara resulta que el Ministre Solbes, quan afirma que ja només queden uns serrels per acabar de negociar (el serrell irrellevant deu ser Catalunya), d’aquells 12.000 milions que posava sobre la taula, ja només n’hi posa 9.000, i el Conseller Huguet ahir mateix donava per bona, com a xifra mínima, la dels 12.000 milions. CiU, que alegrement des de l’oposició es podia permetre certes frivolitats, havia arribar a posar el llistó en els 5.400 milions, i en canvi ara ja es conformaria amb els 3.500. Però resulta que aquestes 3.500 que exigeix ara CiU, i que són els que demanava el Govern de la Generalitat el mes de setembre, ara són considerats pel mateix Govern com una xifra irreal i una temeritat irresponsable.

Si s’allarga gaire més temps aquesta negociació, acabarem posant-hi diners de la butxaca.

dilluns, 23 de març del 2009

Des de Palau es perd el món de vista

Temps enrere, vaig fer-me ressò que la Federació catalana d’ONGs pel desenvolupament havia fer una valoració molt crítica amb la política de cooperació de la Generalitat. No entrava tant en el fons de la qüestió com en el fet que sorprenia que hi hagués una visió tan unànime sobre la gestió del Govern en aquesta àrea. I ja aleshores va ser el mateix David Minoves, director general de cooperació al desenvolupament i acció humanitària, qui em va respondre ale·legant la magnífica tasca que, segons ell i en contra del criteri general de les entitats que hi treballen, estava fent la Generalitat. Tothom pot tenir els seus arguments, però és evident que la tasca del dia a dia pot fer perdre la visió global i la perspectiva. Això mateix està passant ara amb el Departament de Medi Ambient.

Que prop de 170 entitats ecologistes catalanes es manifestin per protestar contra la política ambiental de la Generalitat deu ser indicatiu d’alguna cosa. De ben segur que el Conseller Francesc Baltasar es deu posar les mans al cap, incrèdul i perplex: amb tot el que estem arribant a fer, com poden acusar-nos d’inacció o d’inoperància precisament les entitats ecologistes? deu pensar. I està clar que damunt la taula del Conseller hi deu haver un munt de projectes i d’actuacions empreses raonablement ben orientades, de manera que si se li demana que faci balanç podrà presentar un bon reguitzell d’iniciatives, i fins i tot podrà dir aquella frase ja típica i tòpica de l’actual administració catalana: “S’ha fet molt més que no s’havia fet en 23 anys de governs convergents”.

Però alguna cosa no deu funcionar del tot quan en el manifest d’aquestes entitats, que representen amplíssimament els moviments ecologistes del país, s’hi parla de les polítiques erràtiques dels darrers vuit anys, sense fer cap distinció entre l’època dels governs convergents i la dels governs ecosocialistes. I un dels seus representants, Joan Vàzquez de la Federació d’Ecologistes de Catalunya, reblava el clau afirmant que no és que critiquin la política ambiental de la Generalitat, sinó que no n’hi ha. Per Minoves, no és que la Generalitat no estigués portant una correcta política de Cooperació, sinó que les entitats i la gent del país que treballa en aquest sector estava mal informada; i el mateix deu dir ara el Conseller Baltasar. Tot, menys admetre el que salta a la vista: tenim un “govern d’esquerres” que està defraudant les expectatives que l’esquerra del país hi havia dipositat.

diumenge, 22 de març del 2009

Demagògies en temps de crisi

Les polítiques per a fer front a la crisi no són fàcils ni infalibles. Amb tot, hi ha arreu del món occidental un criteri unànime sobre les línies generals a seguir, amb matisos gaire bé inapreciables entre els governs de dretes i els d’esquerres. Reunits els caps d’Estat o de Govern en el Consell Europeu han pogut fer un front comú davant la propera cimera del G-20. Divergeixen amb els Estats Units en la intensitat amb què cal continuar donant incentius a les grans empreses, però poca cosa més. I en contraposició a aquestes polítiques que en general aposten per retornar a la situació d’abans de l’inici de la crisi, sense tocar en absolut els fonaments del sistema que l’ha generada, apareixen les clàssiques veus “oportunistes i demagògiques”.

Una “demagògia” que pretén basar-se en la realitat objectiva dels fets: a casa nostra els qui pagaran la crisi seran els treballadors; en el context mundial, els qui més la pateixen són els països menys desenvolupats; els índex de fam i de pobresa al Tercer Món s’incrementen de manera alarmant; algunes fonts xifren en alguns centenars de milers els nens que moriran aquest any com a efecte directe de la crisi econòmica, que per a molts països ja s’havia iniciat uns anys abans amb el que s’anomenava la crisi alimentària, provocada directament des del països rics. Un visió “demagògica” que contrasta amb el “rigor” i la “serenitat” amb què s’aborda la crisi des de la Unió Europea o des dels Estats Units.

El veritable debat no està en veure com afrontaran la crisi aquells països que ja tenien dificultats per a sobreviure en una època d’opulència i d’esplendor econòmica; opulència i esplendor per a alguns, és clar. Sinó estudiar la millor manera per a garantir que les grans multinacionals i els grans centres de poder econòmic i financer puguin retornar a l’època de grans beneficis. Els uns opten per injectar cabassades de diners al sistema financer, perquè diuen que els manca liquiditat després d’un període de pèssima gestió, per la qual premien als seus alts directius amb sucoses primes. D’altres, aboquen els seus esforços i els seus recursos, els dels contribuents, a salvar una sobredimensionada indústria de l’automòbil, símbol de la prosperitat del món occidental, mentre aquesta aprofita l’ocasió per a rebaixar les condicions laborals dels seus treballadors. I encara n’hi ha que, després d’incentivar la bombolla immobiliària, ara intenten salvar el sector reconduint els seus excessos cap a l’obra pública, o reconvertint les promocions invenudes de vivenda lliure en vivenda protegida, amb càrrec als fons públics, està clar. Els economistes del FMI i en general de les grans potències intenten fer la quadratura del cercle: incentivar el consum, per tal que les empreses tornin a tenir grans beneficis, però limitant l’estabilitat laboral, reduint els costos de personal i rebaixant els drets dels treballadors, en un conjunt de mesures que eufemísticament en diuen “millora de la productivitat”.

Cal apuntalar el sistema perquè tot continuï igual que abans. I, per fer-ho, cal estrènyer el cinturó dels més febles. D’aquí les mesures que estan prenent els Governs dels Estats Units i de la Unió Europea; el proteccionisme vetat al Tercer Món és aquí promogut, amb càrrec als fons públics, per salvaguardar la nostra indústria; la mateixa cobdícia que va motivar deslocalitzacions ara pot aconsellar relocalitzacions a conveniència dels països rics; i les ajudes al Tercer Món, com tantes altres despeses “supèrflues” es redueixen dràsticament. Que la FAO alerti que la fam afectarà a més 1.000 milions de persones, o que hi pot haver aquest any 2009 uns quants centenars de milers de nens morts per efecte directe de la crisi, amb les preocupacions que tenen els nostres governs, és pura “demagògia”. I, malgrat tot, jo no puc evitar sentir-me més proper a aquesta “demagògia” que al "rigor" economicista dels nostres governs.

dissabte, 21 de març del 2009

Amb qui ens les estem jugant?

Ja s’ha convertit en un tòpic parlar dels incompliments del senyor Zapatero. Apel·lar a la seva paraula és sinònim d’un brindis al sol. Perquè, ja no es tracta només que les seves promeses i la seva paraula no tinguin cap mena de valor, sinó que fins i tot les lleis, els acords i els compromisos signats, a les seves mans, esdevenen paper mullat. No s’hi valen excuses, doncs. Tothom sap amb quina mena d’individu ens les tenim, i per tant ningú es pot sentir ni enganyat, ni estafat, ni decebut.

Ahir en va donar dues mostres més. La Ministra Carme Chacon anunciava la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo i, intentant donar-hi una explicació coherent, afirmava que en la decisió no hi tenia res a veure el fet que Espanya no reconegués la independència d’aquest país. Poques hores després, el President Zapatero la desmentia dient justament el contrari. Per la seva banda, Joan Saura, probablement amb la intenció de deixar de ser el blanc de totes les ires periodístiques, desvetllava les ridícules xifres que el Govern espanyol havia posat sobre la taula de negociació per al nou finançament. Els companys de coalició, encara que alguns enfadats per l’anticipació de Saura, no podien sinó reafirmar la veracitat de les dades. Però és igual, el Zapatero torna a sortir desmentint que ell hagi autoritzat ningú a donar cap xifra. Tant li fa que hi hagi proves o que tothom coincideixi en donar per certes la proposta del seu Govern, ell es pot desmentir i desautoritzar a sí mateix.

Tramposos, i amb les armes i els diners a la mà, tenim totes les de perdre. Oi més, quan els socialistes catalans ja han anunciat que per damunt de tot, i per més que no sigui mai corresposta, hi ha la seva fidelitat al President espanyol. Ja no és una qüestió de diferències polítiques ni de criteris ideològics, sinó de dignitat i d’indignitat personal. El debat, la negociació, i menys encara l’aliança amb tramposos, farsants i mentiders d’aquesta mena és quimèrica i suïcida.

divendres, 20 de març del 2009

Entre el cinisme i les obsessions malaltisses

Es considera que hi ha una patologia obsessiva quan un individu s’entesta en una sola qüestió al voltant de la qual organitza tota la seva motivació vital. Des d’aquest punt de vista, es pot dir sense cap mena de dubte que la jerarquia catòlica pateix una greu obsessió malaltissa en relació als temes derivats de la sexualitat. En un món ple d’injustícies, on la riquesa dels uns es construeix a base de la fam i la misèria dels altres, en plena crisi mundial que afecta especialment els països pobres i les classes socials menys afavorides, sembla bastant greu que hi hagi obsessos sexuals predicant pel món el risc de la llibertat. I més tractant-se de la llibertat en un tema tan personal i íntim com és la sexualitat.

Concretament, la visita del Papa Benet XVI al continent africà és si més no escandalosa. Fins fa un cert temps la majoria dels països africans eren pobres però com a mínim tenien recursos naturals, matèries primeres i eren exportadors de productes agrícoles; en canvi, l’enginyeria econòmica del primer món, amb la intervenció del FMI i el paper decisiu dels EUA, la UE i la Xina, els ha convertit en importadors nets també de productes agrícoles, sense possibilitat de beneficiar-se dels seus recursos naturals. Resulta insòlit, doncs, que en aquest context, Benet XVI els vagi a parlar de com han d’entendre el sexe, el matrimoni i altres galindaines. Però ja no es pot qualificar d’insòlit sinó de vergonyós, cínic i insultant que en uns països prou castigats, a més, per la SIDA els vagi a predicar sobre la pecaminositat del preservatiu. Aquesta mateixa Església, que a Europa camina sempre unes passes o uns segles enrere de la societat, no hi gosaria fer una campanya contra el preservatiu, i per tant en contra d’una mesura de prevenció tan bàsica i de reconeguda eficàcia per la comunitat científica. Aquí no gosaria; però allà, pobrets, potser encara s’ho empassaran.

La irresponsabilitat d’aquest individu pot incrementar el nombre d’infectats pel virus de la SIDA. Però a ell aquest és un tema que l’importa ben poc, obsessionat com està en reprimir els instints naturals de les persones. Allà, poden predicar-los la desprotecció enfront d’una malaltia que cada any comporta moltes vides humanes; aquí, hipòcritament, simulen escandalitzar-se per una llei de l’avortament, fins i tot quan es vol despenalitzar aquesta pràctica si està en risc la vida o la salut de la mare. El concepte de respecte a la vida, l’Església també l’aplica diferent segons si es tracta d’Europa o del continent africà. És el cinisme en estat pur.

dijous, 19 de març del 2009

Mossos rima amb gossos

Miro astorat les imatges del telenotícies. Les protestes estudiantils per l’Espai Europeu d’Educació Superior, l’anomenat Procés de Bolonya, han derivat en disturbis als carrers de Barcelona. Tinc el convenciment que es tracta d’un procés fet des d’una perspectiva radicalment de dretes, i entenc les protestes i l’oposició dels estudiants. Però no vull entrar a valorar l’actuació dels estudiants, amb possibles excessos, interrupcions forçades de classes, ocupacions insostenibles... Em limito a comentar el que veig per la televisió. Els estudiants són trets per la força del rectorat, però els mossos no acaben aquí la seva feina, sinó que es llancen enfollits contra estudiants que no mantenen cap actitud agressiva i els colpegen salvatgement. No pot ser que aquells qui s’amaguen sota el casc antidisturbis siguin ésser humans.

Mossos colpejant a tort i a dret estudiants que fugen corrent, periodistes que fan la seva feina, gent que passa per allà o que simplement participava pacíficament en la protesta. S’acarnissen amb una noia estesa al terra, contra la qual no tenen cap acusació a formular perquè no la volen detenir, sinó simplement apallissar-la. Persegueixen estudiants amb una ràbia inusitada pel plaer de clavar-los la darrera trompada. No es defensen de res, només agredeixen. Sento vergonya que algú pugui dir que aquesta és la nostra policia; i molt més quan apareix el director general de la Policia de la Generalitat, Rafael Olmos i referma que l'actuació dels Mossos ha estat correcta. Molts recordem d’altres èpoques aquesta mena de gossos embogits.

A vegades puc entendre que els Mossos han de complir ordres i que potser els obliguen a fer coses amb les quals personalment no estarien d’acord. En aquest cas, no val ni aquesta excusa: els responsables policials ja ens han confirmat que certament complien ordres i que ells aprovaven, per tant, la seva brutal actuació, però fins i tot en aquest cas, els ciutadans tenim dret a exigir d’una policia mínimament democràtica, en un país mínimament democràtic, que es neguin a actuar d’una manera tan inhumana. Sento vergonya i fàstic pels qui dirigeixen un Departament d’Interior d’aquesta manera, qualsevol demòcrata n’hauria de demanar la dimissió; però em nego a creure que aquestes actuacions policials puguin ser fetes per persones, i no per gossos folls.

dimecres, 18 de març del 2009

Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara

Quan un equip goleja l’adversari, hom pot remarcar tant els mèrits del guanyador com els desmèrits del perdedor. Jo no sé si les ensarronades que una i altra vegada ens està clavant el Govern espanyol són atribuïbles del tot a la seva habilitat o si hi ha també una voluntat de deixar-nos ensarronar. L’acord que presentaven ahir, somrients, la Ministra de Foment i l’Alcalde de Barcelona està a mig camí de l’ensarronada i la presa de pèl. Amb bones paraules, el Govern espanyol ens diu que l’estació del TGV de la Sagrera haurà d’anar a càrrec nostre, i l’Hereu li riu la gràcia, i se li mostra profundament agraït.

Fa ben poques setmanes que el Govern espanyol i el català presentaven eufòrics i exultants un acord, a través del qual el Govern espanyol es comprometia (només es comprometia, que ja sabem què vol dir això venint del Zapatero) a pagar els endarreriments del deute pendent en aplicació de la disposició addicional tercera de l’Estatut. Ja llavors, els nostres polítics es van mostrar profundament agraïts per la generositat d’un Govern espanyol que semblava disposat a pagar el que devia, quan l’única cosa positiva de l’acord era que, com a mínim, es fixava el destí d’aquestes inversions pendents. Bé, doncs, l’acord d’ahir representa que l’Estat en lloc de pagar l’estació de la Sagrera al marge d’aquest deute pendent, ho carrega en aquest mateix compte de manera que hauran de deixar de fer algunes de les inversions previstes en l’acord anterior.

Per tant, l’estació de la Sagrera al Govern espanyol no li costarà ni un duro, perquè al final anirà a càrrec nostre; a càrrec d’uns diners que encara no tenim però que ja ens pertocaven per llei. Em costa de creure que la jugada hagi estat possible gràcies a l’habilitat ensarronadora de la Ministra Magdalena Àlvarez; més aviat pensaria que és degut a la nostra capacitat de deixar-nos ensarronar. L’Hereu ho presentava com tot un èxit perquè sap que si s’hagués encallat l’obra hauria perjudicat molt la seva imatge; el PSC-PSOE des de la perspectiva espanyola no pot sinó mostrar-se molt satisfet perquè l’obra els surt gratis; i els socis de Govern, dòcils i disciplinats, dient bajanades com que el fet de carregar-ho a compte de les inversions previstes no aniria en detriment de cap dels projectes pactats dies enrere, o que la bossa ja és prou gran per a fer-li encabir tot.

Cornuts, pagar el beure i agraïts, encara

dimarts, 17 de març del 2009

Les campanyes publicitàries com a recurs

Quan alguna cosa no funciona en una empresa o institució pública, hi ha dues possibilitats: fer una anàlisi seriosa de les causes que ens han portat a la situació de crisi i actuar en conseqüència, o bé deixar el tema en mans dels publicistes per tal de no haver de canviar res. En tenim exemples clars en la política catalana. La Generalitat, seguint la tònica de dilapidar l’erari públic per autojustificar-se, ha encetat una nova campanya publicitària, aquesta vegada amb l'excusa d'enaltir la figura del mestre; i el PSC en fa una altra per cantar les excel·lències de l’obra de Govern. Com a mínim aquesta darrera sembla que se la pagaran ells i no anirà, almenys de forma directa, a càrrec dels contribuents.

Per demà passat hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic, un sector que comença a estar fart del desgavell i del desori que imposa el Conseller Maragall al seu Departament. No és tant una vaga contra una determinada mesura, com una protesta contra la política general, erràtica, a base de cops improvisats i que no dóna cap confiança als professionals del sector. Qualsevol persona assenyada o institució seriosa el que faria seria analitzar què ha portat aquest malestar entre els professionals de l’educació, i conjuntament amb ells intentaria trobar-hi sortides. Però no és el cas del Conseller Maragall, i al capdavall del Govern de la Generalitat. La seva resposta ha estat la més senzilla, i la més estúpida a la vegada: emprendre una d’aquestes inútils campanyes publicitàries que no anuncien res més que l’anunciant. Una nova malversació de fons públics per dir-nos que els mestres haurien de ser molt valorats pel seu paper en la societat, quan és el mateix Departament el qui no els té en cap consideració.

Per la seva banda, el PSC és conscient del paper galdós que està fent en tot el tema del finançament de Catalunya i del desplegament de l’Estatut, que afecta molt negativament en l’acció del Govern. Donat que tenen com a premissa inqüestionable la seva lleialtat i recolzament a la política del Govern Zapatero, la que inclou les constants agressions als interessos de Catalunya, l’ofec econòmic a les finances catalanes i l’incompliment constant de les seves promeses, els socialistes catalans no tenen cap marge de maniobra. Si no poden capgirar la situació, perquè prioritzen el suport a Zapatero a la defensa dels interessos de Catalunya i del propi Govern que ells presideixen, han pensat que potser sí que poden capgirar la percepció que en tenen els ciutadans. Per això han ideat el recurs fàcil de la campanya publicitària per tal de corregir la imatge negativa i la sensació que té la ciutadania de la inoperativitat d’aquest Govern.

Si no ens veiem en cor de modificar la realitat, o directament ja hi renunciem, sempre podem optar per modificar la percepció que tenim d’aquesta realitat.

dilluns, 16 de març del 2009

Finançament: tard i malament

El propòsit d’elaborar un article diari em força també a una lectura diària dels mitjans de comunicació; i, de tant en tant, una revisió dels grans titulars. Els lectors de premsa diària, així com de blocs i fòrums de discussió política, podem constatar que el tema del finançament és una de les constants en els darrers mesos. Però la notícia no és que hi hagi res de nou, sinó que simplement es reprodueixen una i altra vegada les mateixes declaracions dels mateixos dirigents polítics, per no dir absolutament res. Ara, ni tan sols s’atreveixen a posar terminis que saben que tampoc es complirien.

En pocs dies, hem pogut sentir el Conseller Josep Huguet recriminant als crítics d’ERC la seva intenció de reclamar un referèndum intern sobre el finançament, tot recordant que serà el Govern qui ho decidirà, i alhora remarcant que en el millor dels casos com a màxim aconseguirem un finançament mediocre. L’Iceta i el Montilla es tornen per reiterar l’un el missatge de la fidelitat inqüestionable dels socialistes catalans envers Zapatero, i l’altre el missatge d’una suposada fermesa per negociar un bon acord. Ridao i Puigcercós insisteixen, dia sí dia també, en el desastre que ens pot caure al damunt si no s’aconsegueix un bon finançament. IC-V calla, i els convergents no es cansen d’insistir en la incapacitat de negociació i la posició de feblesa del Govern català. El paper dels populars és encara més trist perquè saben que, per pèssim que sigui l’acord final, el seu partit encara farà el paper d’ofès pel tracte de favor que, segons ells, hauran rebut els catalans.

Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics. Fins quan durarà tota aquesta comèdia?

diumenge, 15 de març del 2009

Sí, però al pati de casa, no.

És relativament fàcil descobrir a casa nostra quan una protesta veïnal té la seva motivació en la simple lògica de la cultura del NO. Tots voldríem que el país tingués unes infraestructures i uns serveis de primera, però sempre que es facin lluny de casa. És aleshores quan els polítics responsables han de saber escoltar les protestes i raonaments, per acabar decidint pensant sobretot en el bé comú. El conflicte esdevé més greu quan no és a dues bandes, sinó a tres: quan a més de l’interès dels veïns contraposat a l’interès general hi ha el de les empreses que hi veuen una oportunitat de negoci, i es posen l’Administració al seu costat. I és més complicat encara, quan aquest conflicte d’interessos es produeix en un país amb greus dèficits democràtics.

És, per exemple, el que està passant a Mèxic, concretament a la zona de Tehuantepec, on s’hi projecta un Parc eòlic de dimensions gegantines, foragitant i desproveint dels seus béns a les comunitats indígenes. Es tracta de la construcció de 5.000 aerogeneradors que ocuparan una superfície de 130 mil hectàrees. El Govern mexicà ven els drets d’explotació d’aquelles terres a unes empreses foranes no pas per a subministrar energia al poble mexicà, sinó per a exportar-la en benefici de les grans empreses nord-americanes. La compensació que s’ofereix als veïns desplaçats per la força és la misèrrima xifra de 100 a 150 pesos anuals, de manera que a la majoria no els quedarà altra alternativa que engruixir les ja voluminosos àrees pobres i suburbials de la capital. No hi ha l’interès de Mèxic, amb amplíssimes àrees rurals que continuaran sense energia elèctrica, ni l’interès de les comunitats indígenes expropiades per la força; només l’interès d’una administració corrupta que ven els drets d’explotació del territori a unes grans empreses.

Però, està clar. Això passa allà, a Mèxic. A casa nostra, les mobilitzacions veïnals poden arribar a frustrar projectes que havien de ser ben rendibles, i fins i tot a vegades d’interès general per al país. I si s’acaben portant a terme és perquè hi ha una majoria parlamentària legitimada per a fer-ho. Les empreses pressionen fins allà on poden, però saben que el marc democràtic els estableix uns límits; uns límits que fàcilment es poden saltar quan inverteixen a segons quins països. Empreses que aquí es presenten com a respectuoses amb el sistema democràtic, amb els drets dels habitants del territori, i fins i tot amb el medi ambient; però que posats allà, actuen despietadament i amb tota la impunitat que els ofereixen règims corruptes.

Aleshores, la nostra societat democràtica i respectuosa amb el medi ambient, fa la vista grossa quan les agressions es produeixen lluny de casa. Perquè en el cas de Mèxic no es tracta d’un genèric “capitalisme salvatge”, o d’unes anònimes “multinacionals depredadores”, sinó d’empreses que tenen noms i cognoms, que a casa nostra fins i tot se’ns presenten com a modèliques: Unión FENOSA, Endesa, Acciona, Eoliatec, Iberdrola... En el fons no fan sinó aplicar el mateix principi que, aquí, alguns interessos locals apliquen per a rebutjar els seus projectes. Al pati de casa, no. Més enllà, tot s’hi val.

dissabte, 14 de març del 2009

La crisi: l’oportunitat perduda

Sovint hi ha gent que, quan no sap com afrontar un tema que no gosa encarar-lo directament però que tampoc es pot treure de sobre, utilitza una expressió com en lloc de, o a part de, mirar-ho com un problema plategem-ho com una oportunitat. Ho hem sentit a dir moltes vegades referint-nos a la immigració, i ara s’ha posat de moda dir-ho també en parlar de la crisi econòmica. Però una cosa és la frase feta, que queda bé per col·locar al final d’un discurs polític, just en el moment en què hom voldria sentir alguna proposta d’actuació seriosa, i l’altra és la seva concreció, que sempre es queda en no res. És possible que l’actual crisi econòmica hagués estat una oportunitat per a replantejar-se el model econòmic, per a corregir els errors del capitalisme desaforat o per a insinuar el camí cap a un sistema mínimament sostenible.

Des de tots els fronts, sense distinció entre els qui es proclamen de dretes o d’esquerres, es barra el pas a qualsevol possibilitat d’una reformulació del sistema, i l’única obsessió és retornar a la situació existent abans d’esclatar la crisi. En aquest cas, es parteix d’una anàlisi en la qual la dreta tradicional coincideix amb l’esquerra a l’hora d’assenyalar l’origen de la crisi: la voracitat d’un sistema financer descontrolat, bombolles immobiliàries i d’altres menes incentivades des del poder polític i econòmic.. Però és que l’esquerra, després, coincideix amb la dreta a l’hora d’afrontar-ne les conseqüències i promoure'n les receptes.

Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a donar suport al sistema financer que ha generat la crisi, socialitzant-ne les seves pèrdues per tal que puguin mantenir o retornar als guanys desorbitats a què estaven acostumats; i això sense que suposi imposar-los cap mena de condicionant a favor de l’interès general. Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a recolzat el sector de la construcció, absolutament sobredimensionat, reconvertint en vivenda protegida els habitatges que ara no poden vendre al mercat, i promovent un creixement artificial en forma de AREs per tal de mantenir l’activitat del sector, però també la mateixa bombolla immobiliària. Unànimement, dretes i esquerres s’aboquen a fomentar el consumisme, al preu que sigui, encara que una part d’aquest consum hagi d’estar finançat amb fons públics, com passa amb el sector de l’automoció, per tal que les empreses no hagin d’adequar-se a les necessitats reals de la població.

Ni la més mínima ombra de canvis estructurals: els empresaris anomenen cínicament canvis estructurals a l’eliminació dels escassos drets laborals que havien aconseguit els treballadors en època de bonança. Ni la més mínima insinuació de replantejar-se el model productiu en base a les necessitats reals de la població, sense haver de promoure un consumisme compulsiu i subvencionat. I per suposat, ni parlar d’avançar cap a un model sostenible, entenent que el creixement constant i infinit, en un món finit, és pura quimera.

divendres, 13 de març del 2009

Maragall, amunt i avall

Pel proper 19 de març hi ha convocada una vaga de l’ensenyament públic en contra de la política educativa del Govern de la Generalitat. És molt probable que la vaga tingui una incidència relativa perquè el professorat està més que cremat no només amb el Govern, sinó també amb els sindicats. De raons per fer una vaga n’hi ha moltes, i potser no tots els docents coincidirien en quina ha de ser la motivació bàsica. El descontentament és general, per motius diversos, però sobretot per la sensació de desgavell, d’improvisació i de manca de voluntat de prendre’s seriosament el tema de l’ensenyament.

La llista de greuges podria ser llarga: la Llei d’Educació, que esmenen els propis partits del Govern, sense que s’aclareixin entre ells; una retallada general pel que fa als recursos i a les dotacions de les escoles, de manera que estem quedant a la cua a nivell de l’Estat espanyol; canvis d’orientació constants, provatures i proves pilot que no arriben mai a bon port; propostes de nou calendari sense tenir clar quins objectius el motiven i com es resoldran els inconvenients que comporta, perquè no s’ha consultat la comunitat educativa; i ara només ens faltava la proposta de fer hores extres per evitar contractar nous professors, una mesura pròpia d’un Govern estrictament de dretes, que primer s’anuncia, després es desmenteix i finalment es desmenteix el desmentiment, i es deixa com un amenaça pendent per al curs que ve.

Sort n’hi ha que l’ensenyament funciona relativament bé, malgrat l’existència d’un Departament d’Educació. Els mestres ja estan acostumats a suplir amb enginy i iniciativa les mancances estructurals, d’equipaments i de personal que hom hauria d’esperar que resolgués l’Administració. I les constants anades i vingudes, propostes i contrapropostes del Conseller Maragall són vistes més com una nosa i un entrebanc per a la tasca educativa que com a iniciatives de govern per a millorar la qualitat de l’ensenyament. No es censuren tant les propostes en si, que com a tals analitzades amb rigor i consensuades amb la comunitat educativa fins i tot podrien ser prou positives, sinó la seva forma anàrquica de presentar-les, el seu desvari permanent, i aquesta sensació general que en qualsevol moment pot aparèixer una nova maragallada.

dijous, 12 de març del 2009

De quin progrés parlem?

Ahir, just a la mateixa hora que s’iniciava el partit de futbol del Barça, hi havia convocada una assemblea de veïns al Centre Cultural Costa i Font de Taradell, per parlar de la possibilitat que aquesta població presenti la seva candidatura per acollir l’aeroport corporatiu que, segons els plans de la Generalitat, s’ha de construir en alguna de les comarques centrals: Osona, el Bages o l’Anoia. Mala hora per a fer una assemblea veïnal, podia pensar algú. Però la sala, es va omplir de gom a gom, com només ho fa en les grans ocasions, i la veu era unànime a l’hora de rebutjar el projecte: des dels dos grups municipals que integren el Consistori, CiU i ERC, a les associacions cíviques i culturals del poble, organitzacions agràries, i per suposat els veïns afectats.

Ja se sap que sempre que es planteja la construcció d’un equipament públic genera un refús immediat per part dels directament afectats, i dels qui n’esdevindrien forçats veïns. Els beneficis per a la població, i en general per a la comarca d’Osona, serien molt inferiors als inconvenients i als perjudicis. Però l’entusiasme expressat en el moment en què l’alcalde de Taradell va anunciar que el poble no presentaria la seva candidatura, tot i que el seu partit ha estat un dels impulsors de la proposta, es limita a l’alleujament de saber que no es farà prop de casa. A un altre lloc, ja es trauran les castanyes del foc.

Quan des de qualsevol indret del país parlem de la necessitat de disposar d’un gran aeroport internacional, a Barcelona, sabent que això implica l’ampliació de les seves instal·lacions, no es té massa en consideració que allà també s’han hagut d’ocupar terres de conreu i zones protegides, s’incrementa el risc de sorolls i molèsties per als veïns, i en definitiva s’ha agreujat l’impacte ambiental de la zona. Enfront de la legítima defensa dels interessos particulars hi ha l’interès general del país; i el país necessita, sovint, infraestructures i equipaments que tenen els seus efectes negatius per a la zona on s’ubiquen.

Altra cosa seria qüestionar-se el model de creixement, el concepte de progrés i en definitiva el model de país. I això, malauradament, no ho fa ningú. En els darrers anys, i al marge dels canvis de Govern, s’ha mantingut una constant depredació del territori amb una aposta clara pel creixement desaforat, i sobretot per un sistema tan insostenible que necessita créixer constantment per a no fer fallida.

Els veïns de Taradell, i jo també per suposat, van dir no a la proposta de l’aeroport Corporatiu, com algunes altres poblacions també han dit no als ARE proposats pel Govern de la Generalitat; però la política segueix essent la mateixa, sense massa matisos entre Govern i oposició. El que no es pugui fer a Taradell o a Osona, ja s’encolomarà a un altre poble o a una altra comarca on no hi hagi la mateixa capacitat de reacció. Serà, probablement, la mateixa agressió al territori, la mateixa desconsideració envers els veïns afectats, la mateixa concepció del creixement pel creixement, però ja serà més lluny de casa.

dimecres, 11 de març del 2009

El cinisme desmesurat d’Iceta

El PSC i ERC coincideixen sovint a fer un tipus d’oposició a CiU que, si més no, resulta curiós. Cadascun pel seu cantó, i per tant sovint de forma diametralment oposada, critiquen la formació nacionalista obviant la seva pròpia realitat. Moltes vegades hem sentit a dir a dirigents d’ERC mil pestes d’aquella CiU que va pactar a la baixa l’Estatut, justificant així la impossibilitat d’arribar a acords a ells, sense tenir en compte que aquell acord el va signar CiU tenint a l’altre cantó de la taula, i per tant pressionant encara més a la baixa, el PSC amb el qual es veu que sí que podem formar coalició de Govern. I ara, l’inefable Iceta fa el mateix retraient als convergents la seva presència a la manifestació de Brussel·les.

Com si no sabés amb qui comparteix taula de Govern, l’Iceta s’exclama dient on va a parar aquesta gent que ha caigut en una “deriva radical”?. Intentant retornar els convergents pel bon camí del seny que no troba a faltar en els seus socis de Govern, els aconsella a incidir en la política espanyola. I, coincidint lògicament amb els mitjans de comunicació que els són afins, el dirigent socialista recorda que les eleccions basques han obert un nou panorama en la política espanyola, perquè el pacte entre populars i socialistes, farà que el PNB deixi de donar suport a Zapatero.

Ja em sembla força ingenu afirmar, com han fet alguns partits catalans, que ara tindran més opcions per a pressionar Zapatero, perquè aquest ha jugat amb ells quan i com ha volgut. Però que això ho diguin els socialistes que voluntàriament, no solament han renunciat (ells no creuen que els catalans hagin de tenir “dret a decidir”) a pressionar el PSOE a favor de Catalunya, sinó que han actuat com a reforç de les tesis més anticatalanes del Govern espanyol, em sembla d’un cinisme desmesurat.

Iceta cínicament deia “a les forces polítiques catalanes se'ls ha obert una mica més d'espai per fer valdre la seva veu”. Se suposa que el senyor Iceta no s’hi deu comptar entre aquestes forces polítiques catalanes que “ara poden fer valdre la seva veu”, perquè el PSC ha tingut sempre obert l’espai per a fer-ho, i ha esmerçat tots els esforços en ofegar les veus dels altres que ho intentaven.

dimarts, 10 de març del 2009

Honestedat, ni que sigui per una vegada

La diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda s’ha posicionat en contra d’un eventual pacte entre el seu partit i el Partit Socialista d’Euskadi. El seu raonament és d’una lògica irrefutable: Si a Galícia i a les illes Balears van criticar que es fes un “pacte de perdedors” per desbancar el partit que havia guanyat les eleccions, ara havien de ser conseqüents, i no caure ells en el mateix error. Així mateix, recorda el que ells deien en el cas de Catalunya, que “l’aliança entre perdedors no fa un bon govern”. Amb tot, la diputada popular intenta buscar alguna força major que pogui justificar el que ella mateixa considera injustificable.

Ja he dit en alguna altra ocasió que em sembla una absurditat plantejar el tema d’aquesta manera. Els Governs els elegeixen els Parlaments a partir de les majories que s’hi puguin formar, en la mesura que són aquestes majories les que representen el conjunt de la societat. Que les coalicions es formin abans o després de les eleccions és del tot irrellevant. Si Convergència i Unió decidissin presentar-se per separat, la representació parlamentària obtinguda els donaria els mateixos drets que fent-ho conjuntament; de la mateixa manera que si el tripartit optés per presentar-se com a coalició electoral no per això tindria més dret a formar govern. Tant en un cas com en l’altre, el que legitima la formació d’un Govern és la majoria parlamentària.

Puc entendre, doncs, encara que no ho compartiria, que algú optés per canviar la legislació per tal de forçar els partits a fer coalicions pre electorals, i no haver d’esperar el resultat de cadascun del partits. Ara bé, és del tot inacceptable la deshonestedat dels qui, quan es troben com a partit més votat que no aconsegueix sumar una majoria parlamentària, reclamen el govern per a la força més votada; i quan, com a partit minoritari poden formar part d’una majoria parlamentària de perdedors, aleshores justifiquen el que abans havien denunciat.

El problema és que la deshonestedat i la mentida són tan habituals en la política que les espurnes de coherència només apareixen en els polítics que, com la Montserrat Nebreda, es troben relativament apartats dels aparells dels partits, i per tant de les esferes del poder.

dilluns, 9 de març del 2009

De la dignitat a la ignomínia de l’Església

Enguany fa cent anys del naixement del bisbe brasiler de Recife, Helder Camara. És una d’aquelles personalitats que salven l’honorabilitat de l’Església, en la mesura que, d’acord amb les doctrines evangèliques (amb les quals s’hi pot estar d’acord o no), es va posar al costat dels pobres. Però per això mateix va ser censurat pel Papa, i menystingut per la doctrina oficial que al Brasil s’ha posicionat sempre al costat d’una minoria escandalosament rica en un país d’enormes desigualtats i injustícies. Ben al contrari, doncs, del que li ha passat a l’actual bisbe de Recife, José Cardoso, que sí que ha tingut el recolzament de Roma quan ha tingut el desvergonyiment de censurar un avortament practicat a una nena de nou anys, víctima d’una violació.

L’obsessió malaltissa del bisbe de Recife, amb el suport de la jerarquia catòlica, per temes com el de l’avortament, i més en casos tan extrems com aquest, resulta del tot incomprensible. Tot i que tampoc s’allunya tant del panorama que ens ofereix la jerarquia catòlica espanyola. No es tracta de tenir unes o altres creences, sinó de tenir un mínim de dignitat, de sentit de l’ètica, un mínim d’humanitat. El bisbe, a més, fent gala del fonamentalisme més tronat, i que no té res a envejar al dels talibans, afirmava que la llei de Déu està per damunt de la llei dels homes. O bé aquest bisbe, i amb ell la cúria vaticana que li dóna suport, no tenen la més remota idea del diu el seu evangeli, on no es parla mai de l’avortament i sí de posicionar-se a favor dels pobres, o bé els importa un rave l’essència de la doctrina cristiana.

Fa poques setmanes era el mateix Papa Benet XVI qui recolzava el bisbe expulsat d’Argentina per negar l’holocaust. I aquesta gentussa tenen l’hipòcrita gosadia d’erigir-se després en defensors de la vida!. La impostura de tot aquest personal que perverteix l’esperit dels principis evangèlics, convertint-los en una mera eina de poder, sempre a favor dels poderosos, fa incomprensible que gent de bona fe, com ho era el bisbe Helder Camara, puguin romandre sota una mateixa organització eclesial.

L’església és plural, em diuen alguns creients que no saben com explicar determinats comportaments de la jerarquia. Oi tant!. Va des de l’honestedat i la dignitat de l’Helder Camara a la ignomínia i la immoralitat dels Cardoso, Benet XVI i tants altres.

diumenge, 8 de març del 2009

La Setmana del Llibre en català, i altres descentralitzacions

Aquest any, la Setmana del Llibre en català presenta importants novetats, la més evident de les quals és la seva nova ubicació, a Sant Cugat del Vallès. Després d’uns anys en què el Certamen havia fet un recorregut temptejant diversos llocs de la capital catalana, no sempre amb la comprensió o l’interès que calia esperar de l’Ajuntament, finalment ha optat per traslladar-se a Sant Cugat. L’Ajuntament s’ha tret un pes de sobre, i alguns fins i tot hi veuen l’aspecte positiu de la descentralització.
Desenganyem-nos, amb la descentralització no hi creu ningú. La ciutat de Barcelona, com qualsevol altra capital, intenta acaparar tot el protagonisme pel que fa a esdeveniments i certàmens de tota mena, i en cap cas en cediria l’organització a cap altra població. Potser per això sempre hi ha hagut l’interès de crear una gran Corporació Metropolitana, per poder continuar celebrar a la capital fins i tot allò que literalment no hi cap. De la mateixa manera que quan una iniciativa nascuda a comarques en fer-se gran acaba aterrant a Barcelona, una altra que es pretén minimitzar s’acaba traslladant fora de la ciutat, encara que algú vulgui vestir-ho com una forma de descentralització.
Quan veiem un Secretari General de les Naciona Unides d'origen africà o asiàtic, sense que s'hagin disputat el càrrec ni els Estats Units ni la Unió Europea, no és que les grans potències prenguin l’opció de cedir el protagonisme a personatges i països de tercera fila, sinó que el que fan és relegar a una tercera fila la institució de les Nacions Unides. I si els Consells comarcals sovint no estan presidits pels alcaldes de les capitals és senzillament perquè tothom sap que tenen un paper molt secundari.
Desconec les raons concretes que han motivat el Gremi de Llibreters a desvincular-se de l’organització de la Setmana del Llibre en català, però és evident que el trasllat a Sant Cugat del Vallès representa un cop baix per al Certamen, per més que algú ens ho vulgui vendre positivament com una aposta per la descentralització.

dissabte, 7 de març del 2009

10.000 a Brussel•les per l’autodeterminació

A Catalunya, ja les tenim aquestes coses: tot d’una, com si fos per atzar, un petit gest o un petit comentari desencadena una iniciativa arrauxada de dimensions considerables. I molt meritòries. El problema és la gestió que se’n fa després. Portar uns milers de persones a fer sentir la veu dels catalans a la capital europea no ha estat una tasca fàcil, i l’èxit a hores d’ara ja es pot donar per assolit. Però, i ara què?

Qualsevol iniciativa que s’emprengui a Catalunya de caràcter nacionalista troba immediatament uns quants milers de persones que s’hi apunten. De fet, a tot arreu es repeteixen les mateixes cares. Si aquesta iniciativa no va més enllà d’una recollida de signatures o, molt esporàdicament, sortir a peu del carrer, ens podem acostar a la xifra dels 100 mil. Les 70.000 signatures recollides per la Plataforma pel Dret a Decidir, al llarg de més d’un any, i amb un desplegament impressionant i més que lloable, ja va ser tot un rècord. Però costa fer el següent pas, el que podria engrescar el conjunt de la societat catalana.

Els agents polítics, de partits però també de moviments, plataformes i associacions catalanistes, resten a l’aguait més pendents de veure quin protagonisme hi podran tenir que de sumar-s’hi amb un objectiu i una visió clara de país. Perquè no ens enganyem, enfront de l’actitud d’oposició frontal, i de menyspreu, dels nacionalistes espanyols, hi ha hagut un tímid posicionament favorable dels qui a priori semblaria que haurien d’haver-hi donat un suport incondicional. D’incondicional, res. Cap partit no va desplegar tota la seva maquinària per la campanya a favor del Dret a Decidir, com cap no ho ha fet per ser avui a Brussel·les. Amb l’excusa de salvaguardar la independència de la iniciativa, s’ha deixat que els seus impulsors anessin fent al seu aire. I només davant l’evidència que l’acció no serà un fracàs hom s’hi ha apuntat, sobretot quan s’ha pogut remarcar que uns hi són més que els altres.

Cap eurodiputat català va voler ser present, dijous passat, a la presentació de la iniciativa a la capital europea. I a Brussel·les no hi haurà, ni com a manifestants ni com a amfitrions, els màxims representants de les forces vives del país, i molt menys institucionals. Cal felicitar els impulsors i organitzadors de la manifestació d’avui, però queda el regust de pensar que haurà estat una iniciativa més, aïllada i puntual, de la qual difícilment es parlarà demà passat més enllà dels cercles nacionalistes de sempre.

divendres, 6 de març del 2009

Corruptes, però amb la consciència tranquil•la

Aquests dies ho hem sentit per activa i per passiva. Al Parlament Valencià, Francisco Camps ho deia amb tota solemnitat i rotunditat: tinc la consciència tranquil·la. El mateix feia Esperanza Aguirre a Madrid, i Mariano Rajoy posant la mà al foc per l’honestedat del seu partit. No es tracta de la corruptela d’un alcalde d’un poblet, sinó de personatges d’una rellevància política important: el President de la Generalitat Valenciana, un Conseller de la Comunitat de Madrid, un tresorer regional del partit, i diputats autonòmics, entre altres. S’han acabat les filtracions, ara ja són definitivament imputats. Però, això sí, tenen la consciència tranquil·la.

Imagino que el mecanisme psicològic que porta els polítics a deixar-se temptar per la idea de posar mà a la caixa pública, de la forma que sigui, deu ser molt semblant al que fa que encara hi hagi gent que caigui en l’ensarronada de l’estampeta. Tothom en sap el truc, de la mateixa manera que els polítics saben que sempre hi ha qui està a l’aguait esperant descobrir una relliscada de l’adversari. Però la prudència, que sembla que haurien de tenir per no veure’s enxampats, és àmpliament superada per la supèrbia de qui es creu molt més llest que altres, de qui considerant-se molt per damunt de la resta dels mortals pensa que a ell no el descobriran.

Però, amb l’espectacle que ens han ofert els màxims dirigents del Partit Popular, presentant-se com a víctimes d’una conxorxa jurídico-mediàtica en contra seva, fent pinya els uns amb els altres segurs de la seva innocència i afirmant tenir aquesta tranquil·litat de consciència, han fet un pas més en la perversió política. Apel·len a la consciència perquè, com a bons conservadors i creients, tenen en l’imaginari la idea de la persona “dolenta”, tacada pel pecat, que malviu rosegat per un dolor de consciència. I ells, no. Ells tenen la consciència tranquil·la, perquè tot el que fan, per més que ara un jutge els ho imputi com a delictiu, ho consideren perfectament normal, correcte i legítim.

Diguem que en el món de la delinqüència també hi hauria diversos graus de perversitat. Una cosa és el delinqüent que, amb una consciència més o menys intranquil·la, sap perfectament que està vulnerant la llei i que corre el risc de ser castigat per això. Però molt pitjor encara és aquell que ja té tan assumit el paper d’usurpador de béns públics o aliens que amb la consciència tranquil·la defensa l’honestedat dels seus actes, el dret a mantenir-los com a forma de vida, i a sobre es presenta com a víctima d’una trama judicial.

Probablement, la tranquil·litat de consciència dels populars està més relacionada amb la ja habitual deficiència per part del Jutge Garzón en la instrucció dels sumaris, o en les complicitats que sempre han acabat trobant en determinats Tribunals com en el valencià, que en la seva pròpia innocència.

dijous, 5 de març del 2009

No digueu mentides, que us cauran les dents!

Ja ho havia intentat el Govern de CiU, i no se’n va sortir. I ara la Generalitat ho torna a provar. La nova llei del cinema podria preveure l’obligatorietat de doblar o subtitular les pel·lícules, de manera que en qualsevol cas hi hagi el mateix número de còpies en català que en castellà. Un podria pensar que aquesta vegada la Generalitat està disposada a seguir les indicacions o exigències de grups minoritaris a Catalunya, com ara el PP o Ciutadans, que tantes vegades parlen del bilingüisme simètric o reclamen que els ciutadans tinguin la possibilitat d’escollir la llengua. Però, no. Ara resulta que els criteris que ells defensaven, en aquest cas no s’han d’aplicar.

En una primera reacció, un representant del Partit Popular, en un exercici d’absoluta i cínica deshonestedat, deia que hi estava en contra perquè aquesta seria una mesura intervencionista. Com si no ho fossin les 500 lleis i disposicions espanyoles que obliguen l’ús del castellà, el sistema de quotes establert per la Unió europea per a defensar el cinema europeu o, en definitiva, qualsevol de les normatives establertes per les administracions en tots els àmbits. Amb el mateix cinisme, però intentant girar l’argument de la Generalitat en contra del català, un representant de Ciutadans apuntava que si es vol que hi hagi aquesta paritat d’oferta en les dues llengües per tal que els ciutadans puguin escollir, aquest mateix criteri s’hauria d’aplicar a l’ensenyament.

I el tema de fons és que, uns i altres, no confessen els seus veritables objectius. No hi ha ningú, i per suposat tampoc el Partit Popular, que cregui que l’Estat a través de les seves institucions no ha d’intervenir per a regular el mercat i protegir determinats valors i béns comuns. Com no hi ha ningú que cregui, i Ciutadans tampoc, que aquesta regulació ha de consistir en l’establiment d’una paritat generalitzada entre les dues llengües. A Catalunya, a Espanya i a Europa, tothom creu que només cal regular allò que per la pròpia inèrcia, per les lleis del lliure mercat, no funcionaria. De manera que darrere de cada llei o normativa hi ha un valor o un interès a protegir: sigui la cohesió social, un sector més vulnerable, un patrimoni natural o una llengua.

Les diferències reals entre la majoria del Parlament de Catalunya, de CiU a IC-V, favorables a un determinat model lingüístic, i els grups del PP i C’s no són en el criteri de si cal intervenir o no, o de si cal aplicar percentatges o no. Sinó en creure que la llengua és un patrimoni a protegir o si cal continuar la secular tasca d’eliminació de les llengües altres que el castellà. Aquesta és la diferència clau: volem que pervisqui el català o creiem que no val la pena, i que ja ens va bé que el català vagi retrocedint com ho està fent ara, malgrat la legislació existent. Si el català tingués la seva supervivència i el seu desenvolupament assegurat, no hi hauria necessitat de fer cap regulació, com no caldria fer cap regulació per a protegir el cinema europeu, ni per a protegir cap element del patrimoni natural i cultural de cap país; i tampoc caldria establir cap normativa sobre quina ha de ser la llengua de l’ensenyament, ni aquí ni a Madrid ni a París, si no hi hagués el risc de trencament d’un model de cohesió social com el que ha escollit la gran majoria dels ciutadans de Catalunya.

No digueu mentides, que us cauran les dents, o us creixerà el nas com al Pinotxo. El Partit Popular i C’s només clamen a favor del bilingüisme en aquells àmbits en què la situació és favorable al català, però mai en aquells altres en què ho és al castellà. Apel·len al compliment de la legislació quan afavoreix el castellà, però criden a la desobediència i la transgressió de la llei quan aquesta és favorable al català. Recorren al dret dels ciutadans a poder escollir, únicament en aquells casos en què el sistema aprovat per àmplia majoria del Parlament de Catalunya pretén defensar la cohesió social i el patrimoni cultural que representa la llengua pròpia del país. El dilema no és l’existència de diversos criteris sobre com s’ha de regular una societat, sinó l’existència d’uns objectius contraposats: estem a favor o en contra de la llengua catalana.

dimecres, 4 de març del 2009

“La teta asustada”, una visió esbiaixada

En el darrer Festival Internacional de Cinema de Berlín, La Berlinale, va sorprendre la pel·lícula “La teta asustada”, de Claudia Llosa, que se’n va endur el màxim guardó, L’Ós d’or. No és rar en el món del cinema que pel·lícules de directors pràcticament desconeguts, amb molt poca obra realitzada, assoleixin èxits espectaculars com aquest. En el cas de la directora peruana no era ben bé una opera prima, perquè fa dos anys ja havia presentat "Madeinusa", un altre film també ambientat en la cultura andina. Probablement, aquí se li ha donat més relleu perquè la cineasta Claudia Llosa està afincada a Catalunya i la seva pel·lícula ha rebut subvencions de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, el fet de tocar un tema centrat i ambientat en la cultura indígena del Perú, relacionant-lo amb els episodis de violència de tan sols fa unes dècades, també ha despertat l’interès de la crítica catalana.

Vist des d’aquí, i a partir de les informacions aparegudes a la premsa catalana i en general l’europea, hom podria pensar que es tracta d’una visió de la cultura autòctona peruana narrada per ells mateixos. És la pel·lícula que ens han venut. I és també l’esbiaix a què ja estem acostumats. Hom podria arribar a confondre la visió que ha donat del seu país la directora peruana, tant en aquesta segona pel·lícula com en la primera, amb el Perú hereu de la cultura Inca i de tota la diversitat de pobles andins. Actualment, hi ha registrades al Perú una cinquantena de llengües vives, i una vintena més de desaparegudes recentment o que estan pràcticament extingides. Oficialment, però, des de Lima i des de l’administració peruana es gestiona el país com si fos monolingüe, deixant la seva diversitat cultural i lingüística com una rèmora del passat que val més oblidar i que és menystinguda com a exponent d’un món salvatge, inculte i mesquí. I aquesta és la visió que, segons fonts directes més representatives dels pobles andins, ha donat la directora Claudia Llosa.

Només cal veure com és tractada la directora en els fòrums indigenistes del país, on és vista com la “pija” de la capital, limenya, que explota de cara enfora una visió de les cultures andines que va més enllà del paternalisme per caure directament en actituds racistes. Segons aquestes mateixes fonts indigenistes (SERVINDI, per exemple), Claudia Llosa s’inventa o manipula algunes de les tradicions ancestrals d’aquests pobles. Presenta, així, una imatge distorsionada de la realitat d’uns pobles que intenten sobreviure amenaçats constantment per una cultura dominant, sobrevinguda, que no reconeix ni tan sols la seva existència i que cedeix fàcilment les seves terres a les companyies multinacionals que volen explotar-les.

No entro a valorar, lògicament, la pel·lícula en sí, sinó el risc que correm de deixar-nos seduir per la pel·lícula que ens venen al cinema i als mitjans de comunicació.

dimarts, 3 de març del 2009

Sociovergències basques

És lògic que, amb els resultats calents a la mà i la urgència de donar la cara, els partits i els seus dirigents hagin de fer declaracions insostenibles. A Euskadi, l’únic que pot assumir el paper de lehendakari és Patxi López, i l’únic dilema pendent de resoldre és amb qui i amb quina fórmula: àmplia coalició o govern en minoria. L'estirabot del PNB apel·lant a la llista més votada és una absurditat que cap partit no accepta enlloc: els Governs es formen a partir de les majories parlamentàries. Recordem el Govern actual de les Illes, el que hi havia fins ara a Galícia, o quina seria la posició de CiU en el supòsit que davant d’un triomf electoral dels socialistes catalans Esquerra es prestés a fer un govern nacionalista amb Mas al capdavant.

I el PNB, recolzant-se amb els partits nacionalistes, no té cap possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament basc. És el PSE qui té la doble opció amb diverses variants: un front nacionalista espanyol o una sociovergència a la basca, que tampoc seria cap novetat. No sé si seria tan difícil de justificar, tant per al PSOE com per als socialistes bascos, una coalició de Govern amb el PP, sabent que el vot de UPyD el tindrien igualment assegurat. El Partit Popular al País Basc, igual que a Catalunya, ja té assumit que el seu paper és només el de frenar el nacionalisme i per tant consideraria irrellevants les diferències ideològiques que els puguin separar dels socialistes. Probablement, molts socialistes bascos preferirien un govern en solitari amb el suport extern dels populars, per allò de no fer tant mal d’ulls. I més tenint en compte que per aquests no seria cap sacrifici excessiu renunciar al seu ideari i fins i tot ocupar llocs de poder a canvi de fer fora el PNB d’Ajuria Enea.

L’altra opció, la de fer un Govern de coalició amb el PNB, podria semblar la més sensata, i fins i tot la menys dolenta, excepte per aquells que creuen que val més que les coses s’espatllin del tot per a provocar una reacció. Però, aquesta alternativa pot topar amb esculls insalvables, més de caràcter personal o partidista que de visió de país. Els socialistes, tenint l’altra alternativa a l’abast, en cap cas acceptarien renunciar a presidir el Govern basc per més que el PNB argumenti ser la força més votada; i tampoc seria fàcil per al PNB donar suport a Patxi López, amb la conseqüent retirada d’Ibarretxe, tanmateix prou desitjada per alguns sectors del seu propi partit. Però seria l’única opció que permetria un govern que no hagués de tenir mig país en contra; de fet, les forces nacionalistes continuen essent majoritàries al país, encara que no al Parlament, i podrien crear un clima d’enfrontament insostenible. A més, seria l’única opció que permetria salvar bona part de la feina feta a favor de la llengua i la cultura basca, perquè el que pot marcar la diferència no és tant que el lehendakari es digui Patxi López com el fet que aquest hagi de sustentar la seva acció de Govern amb el PNB o amb el PP.

Tant de temps que Patxi López s’ha passat clamant en contra del que ell considerava un front nacionalista que dividia Euskadi, ara té l’opció de mantenir i enfortir aquest frontisme o de buscar una sortida transversal. Aquí en diríem, sociovergència.

dilluns, 2 de març del 2009

Eleccions: Tres apunts d’urgència

És relativament fàcil fer una valoració dels resultats electorals, amb els números a la mà. Cadascú pot fer la seva anàlisi en funció del que li interessa remarcar, de manera que tan creïble és l’afirmació que no ha pogut revalidar-se el tripartit basc per la seva dèria nacionalista escenificada amb el famós pla Ibarretxe, com per la raó contrària d’haver decebut els qui esperaven d’Ibarretxe una aposta molt més clara i que no s’arronsés a la primera. El mateix discurs antinacionalista que ha portat un retrocés al PP també ha permès l’entrada a UPyD. La crisi econòmica adduïda com a raó per a la pèrdua de la Xunta de Galícia no serveix per al País Basc...

Amb tot, una primera reflexió que s’ha de fer és que res ha canviat al País Basc, o a la societat basca. La correlació de forces continua essent bàsicament la mateixa, amb l’única diferència dels 100.000 ciutadans als quals no els ha estat permès expressar-se lliurement a les urnes. Aquesta és la diferència que necessitava el PSOE per desbancar els nacionalistes bascos, i donat que amb unes eleccions on hi fossis representades totes les opcions polítiques això no ho hauria aconseguit ha hagut de recórrer a una corrupta Justícia fàcilment instrumentalitzable.

Una segona reflexió que ja havien fet la majoria dels mitjans de comunicació durant la campanya i que han reiterat aquesta nit, és que es dóna per sobreentès que les diferències entre el PP i el PSOE són mínimes, i que per tant es podien sumar automàticament els seus vots i els seus escons perquè tenen un objectiu comú. Curiosament, s’acusava el Govern Ibarretxe d’obsessionar-se pels temes identitaris, però són justament aquests temes els que uneixen socialistes i populars que se suposa que ara afrontaran des d’una mateixa perspectiva la crisi econòmica i els problemes “reals” del País Basc.

I una tercera reflexió és la responsabilitat pròpia dels partits nacionalistes, no només per presentar-se esmicolats i amb estratègies contraposades davant de l’antidemocràtica decisió de no permetre-hi la presentació de determinades llistes, sinó per haver defraudat les esperances posades en els seus governs. Tant el basc com el gallec.

diumenge, 1 de març del 2009

Esport i política, pendents d’un NO

Molt més ressò han tingut les declaracions del jugador del Barça, Thierry Henry, als mitjans de comunicació espanyols que als catalans. Cadascú ho pot interpretar com vulgui, però una afirmació com “Catalunya no és Espanya” no és altra cosa que la constatació d’haver-se adonat del lloc on havia anat a parar. I, està clar que, des de l’òptica independentista, ens pot fer gràcia pensar que tenim un aliat més; però probablement la frase no anava gaire més enllà, que ja és molt, d’un elemental reconeixement de l’existència d’una realitat diferenciada d’Espanya.

És curiós observar la reacció del nacionalisme espanyol més tronat. Els abrandaments a favor de l’espanyolitat de Catalunya i del Club, amb pujades de to insultants o com a mínim de menyspreu han estat la tònica general. Són els mateixos mitjans que cada dia barregen l’esport i la política, confonent la defensa esportiva d’uns clubs i d’unes federacions amb la defensa d’un honor patri, els qui ara s’escandalitzen que un jugador pugui dir que “Catalunya no és Espanya”. Quan una Federació esportiva catalana mira de ser reconeguda per una Federació internacional, la política d’Estat intervé immediatament, amb totes les seves armes, polititzant una qüestió que podria haver-se quedat en l’àmbit estrictament de l’esport. El Dictador Francisco Franco ja ho deia: “feu com jo que no em fico en política”. I aquests mitjans de comunicació, com a bons deixebles, consideren que aixecar una bandera, identificar una selecció amb un país, o pronunciar-se a favor d’un sentiment general de país és barrejar esport i política, però només quan la bandera, la selecció i el país no són l’espanyola.

La majoria dels mitjans de comunicació catalans, inclosos els públics naturalment, parlen indistintament d’esportistes espanyols o esportistes catalans, sense donar-hi cap connotació política més enllà de fer un tractament especial de proximitat als equips i jugadors d’aquí. Però queden molt lluny del nacionalisme apassionat, radical i incendiari que gasten els mitjans de comunicació espanyols. Si Henry hagués afirmat que “Catalunya és Espanya” ningú n’hauria fet cabal: És aquest “no” el que marca la diferència entre l’esport i la política?