Pàgines

divendres, 24 d’abril de 2009

El model federal en risc de perdre’s

Aquests dies ho hem sentit a dir en boca de diversos dirigents socialistes: si el final de tot aquest procés negociador sobre el finançament i sobre el desplegament de l’Estatut, amb traspassos pendents inclosos i amb la guinda que es reserva el Tribunal Constitucional, no és satisfactori per a Catalunya els plantejaments federals dels socialistes, dels espanyols i dels catalans, se n’hauran anat en orris. Així ho han advertit tant el President Montilla, com l’Alcalde Hereu o el Miquel Iceta. La música sona molt igual a aquella cantarella que han fet sonar sempre a CiU, començant pel President Pujol, en el sentit que el seu ideal era trobar un encaix dins de l’Estat, i que en tot cas s’ho haurien de replantejar si des de Madrid boicotegessin aquest encaix.

El to, tant dels socialistes com dels convergents, podria semblar d’amenaça o com a mínim d’advertiment. Però a Madrid de fa temps que saben de quin peu calcem. Com el vailet que feia de pastor i anunciava en fals la vinguda del llop fins al punt que ja no se’l creia ningú, també en aquest cas ells tenen la certesa que els polítics catalans faran bo l’adagi castellà que “perro que ladra no muerde”. Amb tot, el fet que aquest advertiment dels socialistes catalans hagi sorgit ara, de forma coordinada i a l’uníson, podria tenir diverses explicacions més enllà del lògic emprenyament pels reiterats incompliments i el menyspreu manifest del seu cap de files.

El reconeixement del fracàs del seu projecte podria deixar tocat i sentenciat el Govern tripartit català, més que no pas l’espanyol, però sobretot quedaria tocada la credibilitat del PSC de cara a properes conteses electorals. Per tant, sembla tan arriscada aquesta autoliquidació del seu projecte federal, les excel·lències i la viabilitat del qual ens havien cantat sempre com a fórmula ideal i gaire bé única per a resoldre el nostre encaix al sí de l’Estat, que tot fa pensar que compten treure’s a darrera hora un as de la màniga; encara que sigui un comodí o una carta trucada. Hi hauria la possibilitat que tinguessin a punt la resolució del tema del finançament, de manera que aquest simulacre de desafiament a Madrid no seria sinó la confirmació de la bondat del seu model federal, que al final no hauria fracassat. També hi cabria que haguessin calculat que una amenaça d’aquest tipus faria tremolar les cames als socialistes espanyols; oblidant potser el poc cabal que ja van fer al Montilla quan els va anar a parlar de la desafecció dels catalans.

Hi hauria una darrera possibilitat. I és que, com en el cas del crits d’alerta del vailet pastor, al final el llop realment baixés de la muntanya. Que en la conclusió de tota aquesta història resultés certa la paraula dels socialistes catalans, a més d’un ens faria recuperar la fe en els miracles. I això que som incrèduls de mena!