La crisi econòmica va esclatar durant el 2008, però el sector de la pagesia ja estava immers en una profunda crisi des de força anys enrere. Quan tot just en els darrers trimestres l’economia catalana ha entrat tècnicament en recessió, el sector agrari ja en portava vuit amb un PIB negatiu. Encara que en determinats moments hagin protagonitzat algunes mobilitzacions, protestes i tractorades, el cert és que, a diferència dels pagesos francesos, aquí els costa molt més de fer sentir la seva veu. I probablement perquè a nivell electoral representen ben poca cosa, s’acostuma a deixar-los de banda, a ser els primers en pagar les conseqüències de qualsevol conflicte d’interessos, i a ser els darrers a ser tinguts en compte.
Ho veiem a l’hora de planificar el territori o de projectar les noves infraestructures, que s’aprofiten sempre les millors terres de conreu com si no tinguessin cap mena de valor; se’ls expropia sense més ni més com si la seva ocupació del sòl fos un luxe a socialitzar; en períodes de sequera són dels primers a veure restringida l’aigua de rec, com si la malbaratessin per caprici; quan convé se’ls imposa restriccions i quotes de producció, que en altres àmbits es consideraria una limitació del lliure mercat; però quan convé se’ls deixa a les mans de les grans empreses transformadores que sí que poden imposar-los lliurement les seves condicions... En definitiva, tot i que també és cert que a nivell comunitari és el sector on es destinen més recursos, crec que és un sector amb el qual en l’àmbit nacional tothom s’hi veu amb cor.
Aquests dies la Unió de Pagesos, el sindicat agrari teòricament d’esquerres, ha fet públiques les seves queixes contra el Govern de la Generalitat, la política agrària del qual qualifiquen de negligent. Denuncien que només en aquest dos darrers anys el Govern ha deixat perdre 87’5 milions d’euros dels crèdits definitius del pressupost del Departament d’Agricultura; que per manca de cofinançament per part de la Generalitat es van deixar d’utilitzar 55 milions del Programa de Desenvolupament Rural que tenia finançament europeu i estatal; i que aquest any 2009 es poden perdre 70 milions més per manca de cofinançament de la Generalitat de programes que tenen suport europeu o estatal.
Com he dit en d’altres ocasions, en temes com la Cooperació o l’ecologisme, el que resulta preocupant no és que hi hagi una oposició de dretes que critiqui la gestió governamental, sinó que aquestes crítiques provingui directament de sectors que, a priori, haurien de ser afins.
Ho veiem a l’hora de planificar el territori o de projectar les noves infraestructures, que s’aprofiten sempre les millors terres de conreu com si no tinguessin cap mena de valor; se’ls expropia sense més ni més com si la seva ocupació del sòl fos un luxe a socialitzar; en períodes de sequera són dels primers a veure restringida l’aigua de rec, com si la malbaratessin per caprici; quan convé se’ls imposa restriccions i quotes de producció, que en altres àmbits es consideraria una limitació del lliure mercat; però quan convé se’ls deixa a les mans de les grans empreses transformadores que sí que poden imposar-los lliurement les seves condicions... En definitiva, tot i que també és cert que a nivell comunitari és el sector on es destinen més recursos, crec que és un sector amb el qual en l’àmbit nacional tothom s’hi veu amb cor.
Aquests dies la Unió de Pagesos, el sindicat agrari teòricament d’esquerres, ha fet públiques les seves queixes contra el Govern de la Generalitat, la política agrària del qual qualifiquen de negligent. Denuncien que només en aquest dos darrers anys el Govern ha deixat perdre 87’5 milions d’euros dels crèdits definitius del pressupost del Departament d’Agricultura; que per manca de cofinançament per part de la Generalitat es van deixar d’utilitzar 55 milions del Programa de Desenvolupament Rural que tenia finançament europeu i estatal; i que aquest any 2009 es poden perdre 70 milions més per manca de cofinançament de la Generalitat de programes que tenen suport europeu o estatal.
Com he dit en d’altres ocasions, en temes com la Cooperació o l’ecologisme, el que resulta preocupant no és que hi hagi una oposició de dretes que critiqui la gestió governamental, sinó que aquestes crítiques provingui directament de sectors que, a priori, haurien de ser afins.