Pàgines

dimarts, 21 d’abril de 2009

De la discrepància a la deserció (II)

Entesos els partits polítics com a simples vies o fulls de ruta personals per a accedir al poder, és evident que els qui volen professionalitzar-s’hi han de fer una opció que serà radicalment incompatible amb qualsevol altra. Per als ciutadans que simplement tenen uns ideals de país aquesta fragmentació de l’arc parlamentari és molt més difícil de veure, i inexistent en la societat. Per això els qui, militant o no en un partit polític, intentem objectivar la nostra realitat nacional quedem sorpresos, desconcertats i ens enutja veure la miopia de molts professionals de la política incapaços de veure’s ells i el seu partit com una peça més, però no pas l’única, del tauler d’escacs.

Massa sovint, les direccions dels partits i tot la gent que forma part de l’aparell i de les estructures internes, es tanquen en elles mateixes, s’autoassessoren i són incapaces de buscar complicitats i trobar propostes comunes amb els altres grups de signe catalanista. O, el que és pitjor, només són capaces de trobar-n’hi com a tàctica immediata per a ocupar una parcel·la de poder que no podrien obtenir ells tot sols. I d’aquí molts aliances contra natura, molt curtes de mira, que ens porten a carrerons sense sortida. Hi ha una incapacitat manifesta per a analitzar la realitat nacional amb tota la seva complexitat, per a fer un mínim d’autocrítica, per a veure que la nostra opció per sí sola és insuficient per a assolir els objectius finals. Qualsevol que tingui una visió mínimament oberta, i es relacioni amb gent de diverses formacions polítiques, podrà copsar que les mateixes argumentacions que es donen des d’un partit per a defensar la idoneïtat de la seva opció són les que es donen des dels altres.

És necessari que hi hagi catalanistes que treballin al sí de formacions polítiques que ni tan sols es proclamen nacionalistes per tal d’acostar-los cap posicions si més no més receptives o comprensives de l’opció independentista. Tan imprescindible és que hi hagi una formació política que aglutini el catalanisme de centre dreta i que faci veure als poders fàctics econòmics i empresarials els avantatges de disposar d’un Estat propi, com una altra que des d’una perspectiva més d’esquerres aposti decididament per la independència com a via per a garantir el benestar dels ciutadans. Cal que hi hagi sobiranistes capaços de transformar les nostres institucions, i aprofitar les possibilitats que ens ofereix el marc polític vigent per a preparar el salt definitiu cap a l’exercici del dret a decidir, però igualment cal que hi hagi independentistes que també des de fora de les institucions ens recordin que l’objectiu no és la disputa pel Govern de la Generalitat.

Els necessitem a tots. La independència serà impossible sense la participació de tothom; i no arribarà perquè una força política sigui capaç d’anorrear les altres. Patriotisme i dignitat és el que cal exigir als nostres polítics per no perdre’s en lluites fratricides, i molt menys en aventures i ambicions personals. L’opció de militar en una o altra formació política, o simplement de votar-la, no es fonamenta en la creença que aquesta sigui l’única vàlida per a conduir el país cap a la plena sobirania, sinó simplement és aquella amb la qual ens sentim més identificats i des de la qual ens sentim més còmodes per fer-hi la nostra aportació.