Pàgines

dissabte, 31 de desembre del 2011

Un any de revoltes al món àrab

En els resums de final d’any, les revoltes en el món àrab hi tenen un protagonisme important : Tunis, Egipte, Iemen, Síria... Però de la mateixa manera que es fan resum anuals per tenir una visió de conjunt, també seria bo que es fessin resums per dècades per tenir una visió encara més global. Els mitjans de comunicació ens van presentant, a diari, fotografies més o menys inexactes de la realitat, però rarament en veiem la pel•lícula sencera. Entre altres coses, perquè seria inexplicable la incoherència de les successives fotografies d’aquesta realitat.

Un cop han caigut els dictadors, tothom s’hi veu amb cor de fer-ne estelles. Però mentre governaven, mentre tenien el poder, massacraven impunement la seva gent, espoliaven el propi país i en controlaven els recursos, la imatge i el tracte rebut era tot un altre. Ara trobem normal que es porti Mubarak davant dels tribunals, i que se li adjudiquin tots els qualificatius imaginables, però no fa pas tant que el mateix Obama l’havia escollit com a líder preferit per anar a presentar el que havia de ser una nova política americana en relació amb el món àrab. I no cal dir, el que ha passat amb Gaddafi; el tirà, el corrupte, el botxí, el terrorista, no fa pas tant que era saludat com el bon amic del nord de l’Àfrica. Al Regne Unit, a canvi de contractes relacionats amb el petroli, van corrompre la justícia per deixar en llibertat a terroristes condemnats; i el nou ministre espanyol de Defensa fins fa ben poc estava relacionat amb una empresa armamentística que havia proporcionat armament al règim gaddafista. De fet les potències internacionals, les europees, però també les americanes, la russa o la xinesa, sempre han donat tot el seu suport econòmic, militar i polític a aquests règims terroristes; a canvi, això sí, de tenir privilegis d’explotació dels recursos locals. Només quan la situació s’ha fet insostenible, els mateixos aliats, els mateixos que els havien subministrat l’armament i havien sostingut el règim, se’n desmarquen. El fet que la Xina o Rússia, i més discretament la Lliga Àrab, no vulguin deixar de donar suport el règim terrorista de Síria, no és per una qüestió de diferents criteris de Justícia o de drets humans, sinó d’apostar per una o altra opció, convençuts que si guanya la seva disposaran de via lliure per a fer i desfer en aquell país.

La darrera missió d’observadors de la Lliga Àrab a Síria no té, en absolut, l’objectiu d’obtenir informació fidedigna del que hi passa perquè això ho poden obtenir per molts altres mitjans, a part que ara mateix és a la vista de tothom. La seva funció és calibrar si els surt a compte continuar donant suport al règim, al capdavall tampoc tan diferent del d’altres països àrabs encara titllats de respectables perquè no han tingut o no hi han reeixit les revoltes populars. Arreu està ben establert, i sembla que ha creat jurisprudència que terrorista és aquell que actua amb violència sense proporcionar beneficis als poderosos.

divendres, 30 de desembre del 2011

Antimonàrquics, no pels sous de la reialesa

Ara ja sabem el que cobra el Rei. Bé, el rei, la reina, el príncep i les princeses. Si hem de fer cas de les xifres donades, justament en la data dels Sants Innocents, com a unitat familiar vénen a cobrar uns 60 mil euros mensuals, que no està malament. Tota una innocentada per als milers de famílies que han de passar amb un salari mínim, amb una pensió misèrrima, amb una prestació d’atur ínfima o directament confiant que parents, amics o entitats benèfiques els ajudin a sobreviure.

Però, com passa també amb els futbolistes, una cosa és el sou base mensual i l’altra, la més sucosa, les primes i els complements de tota mena. En el cas de la Casa Reial la majoria de les despeses de funcionament i de representació van a càrrec d’altres partides del pressupost general de l’Estat. Un cop admès que la xifra em sembla escandalosa i vergonyant, també val a dir que és cert que amb això dels números és fàcil fer-hi demagògia; són xifres importants, demencials si ens les mirem com a sous d’unes persones, però que tampoc tenen tanta incidència en el conjunt del pressupost estatal. De fet, és el que acostuma a passar quan algú fa l’exercici de comptar quants diners es gasta una institució o administració qualsevol en àpats i protocol, o en jardineria, o en... Apareixen números que semblen astronòmics des de la perspectiva de l’economia casolana, però que són els habituals en qualsevol administració d’arreu del món civilitzat. Per això em serveix de ben poc que algú faci servir aquest argument per dir que tot això que ens estalviaríem si no hi hagués una monarquia. Les despeses d’un President de República, com a cap d’Estat, també ens podrien semblar igualment escandaloses.

Entenc que la defensa d’un sistema republicà, i per tant la negació del sistema monàrquic, no ha de venir per aquest cantó. D’una banda, hi ha una simple qüestió democràtica: a sant de què hi ha d’haver privilegis per a una persona, o per a una família, i a més a més privilegis hereditaris, amb immunitat inclosa? I de l’altra, amb una Presidència de la República, a part que qualsevol ciutadà té dret a accedir-hi, el seu exercici és temporal i les seves despeses perfectament fiscalitzades per a l’exercici de les seves funcions, que solen ser força més que les purament simbòliques d’una monarquia. Els catalans, a més, tenim doble raó per a rebutjar aquesta monarquia: primer perquè no és la nostra, sinó la que ens subjuga, i després perquè és obsoleta i inútil.

dijous, 29 de desembre del 2011

De mal en pitjor, però de forma planificada

Si ens atenem als resultats, hauríem de concloure que, a més dels errors propis dels directius de les Caixes d’Estalvis, els economistes del Govern i del Banc d’Espanya no són pas millors. Tot i que totes les caixes catalanes individualment van tenir beneficis fins al moment de la fusió, els experts que dirigeixen l’economia espanyola van considerar que aquestes entitats no tenien prou solvència, no pas per la gestió diària com a entitats financeres, sinó perquè la morositat i els riscos assumits en l’àmbit immobiliari eren excessius.

Segons ells, i així ens ho van vendre, amb l’aquiescència dels mateixos directius i del Govern de la Generalitat, la fusió de les entitats era la solució ineludible per a garantir la seva solvència i sobretot la seva supervivència. Van ser ben pocs els qui van alertar que es tractava d’una trampa per a eliminar-les. A més d’obligar-les a fusionar-se, se’ls obligava també a acceptar una aportació del FROB, perquè, deien, era la manera més efectiva de recapitalitzar-les; una aportació a uns interessos considerables, està clar. La previsió era que al cap d’un any es veuria si les entitats, un cop fusionades, serien capaces de retornar el crèdit del FROB i tirar endavant com a entitats solvents. Ja es veia a venir que allò no podia acabar bé: els diners públics servien per a pagar les despeses pròpies de la fusió i pel que es veu, en alguns casos també per a untar alguns dels directius, potser en agraïment d’haver-se prestat al joc de la seva liquidació. En to de burla, el mateix Governador del Banc d’Espanya es feia amb el control absolut d’UNIMM, que valorava en un euro, i pràcticament el mateix pel que fa a Catalunya Caixa. I, per tant, hi va posar, al capdavant de les entitats, gestors del Banc d’Espanya, els quals, en pocs mesos han pogut presentar ja un balanç negatiu, amb un dèficit de gestió com no havien tingut mai aquestes entitats.

Si ens atenem als propòsits anunciats, als objectius i als resultats de tot aquest procés dirigit des del Banc d’Espanya, hauríem de concloure que són un veritable desastre com a professionals, que han fracassat estrepitosament en tots els objectius que ens deien que motivaven cada pas. A no ser que no es tracti de ser uns pèssims economistes i mal gestors, sinó uns tramposos polítics que ens mentien quan deien que el seu objectiu era salvar les Caixes. Si el seu objectiu era liquidar-les (tot i que no n’hi havia cap que estigués en una situació tan crítica) i agreujar la seva situació amb una malversació de fons públics destinats només a la parafernàlia de les fusions per tal de poder-les “regalar” després a entitats més poderoses, aleshores sí que hem de reconèixer que han fet perfectament la seva feina, i els ha sortit de primera.

dimecres, 28 de desembre del 2011

L’atur no és prioritat

El nou Ministre espanyol d’Economia s’ha estrenat dient que tornarem a entrar en un període de recessió, que el 2012 també serà un mal any per a l’ocupació, i en conseqüència que ens haurem d’estrènyer el cinturó encara més. Tot i haver anunciat reiteradament que amb l’arribada dels populars els problemes econòmics es resoldrien, tot sembla indicar que en principi anirem de mal en pitjor. Està clar que ells tindran un any de coll per anar carregant les culpes en el seu antecessor; més o menys com ha vingut fent l’Artur Mas fins ara.

I passat aquest any de gràcia, què? Doncs, no gran cosa. Creuar els dits i confiar que la situació internacional i especialment l’europea canviï. Si Europa sortís de la crisi, com seria que nosaltres no ens n’aprofitéssim, encara que fos de rebot! I mentrestant, què? Doncs, no gran cosa. S’aniran seguint les pautes de govern que marquen els grans poders econòmics, que en cap cas no tenen ni en la primera ni en la segona fila de prioritats el tema de l’atur. Es farà una nova reforma del mercat laboral que, com l’anterior, tindrà l’objectiu de fer més barat l’acomiadament, més flexible, més temporal i més inestable l’ocupació. Si després de l’anterior reforma, i com a conseqüència de la reforma, l’atur va incrementar-se de forma escandalosa, ara és possible que no s’incrementi tant perquè sembla que ja hem tocat fons, però segur que tampoc es reduirà, perquè no serà pas aquest el seu objectiu. Es faran les reformes legislatives que calgui en funció dels interessos de les grans empreses; s’acabarà d’eliminar la petita i mitjana banca, en benefici dels grups financers més importants; fins i tot són capaços de crear amb els diners dels ciutadans, els que retallaran de funcionaris, pensionistes i serveis essencials, un banc que es faci càrrec dels anomenats actius tòxics; s’alleugeriran les càrregues impositives de les empreses i de les grans fortunes, i es repartirà el cost de tot plegat entre el conjunt dels ciutadans. De mesures reals per a impulsar la creació de llocs de treball, i menys de llocs de treball dignes, res de res.

El resultat serà que les grans empreses i grups financers incrementaran els beneficis, i que els números globals de l’economia, ben maquillats, pot semblar que millorin una mica. Però l’atur es mantindrà a cotes altíssimes, la capacitat adquisitiva dels treballadors serà mínima, s’acabarà de desballestar el que quedava de l’estat del benestar, i haurem reculat trenta, quaranta o cinquanta anys, pel que fa a drets laborals i socials. I mentrestant, el Govern creuarà els dits per si estigués de sort que abans d’acabar l’actual legislatura a Europa bufessin nous aires.

dimarts, 27 de desembre del 2011

La Justícia igual per a tothom? Seran bandarres...!

La hipocresia de la majoria de la nostra classe política és incommensurable. Excepte els republicans, IC i SI, la resta s’han dedicat a fer un elogi de les paraules del Rei espanyol: “La Justícia és igual per a tothom”. És possible tanta ximpleria? Aquesta frase deu ser tan certa com aquella altra que deia que la llengua castellana no havia estat mai imposada a ningú. S’ha de ser un valent pocavergonya per anar-les-hi engaltant sense més ni més, faltant a la veritat, amb el convenciment que la majoria dels súbdits no gosarà aixecar-li la veu. Precisament perquè la llei no és igual per a tothom, començant per ell.

Alfred Bosch li recordava que si era cert això, el que caldria és que qualsevol ciutadà pogués tenir les mateixes oportunitat per a accedir a ser Cap d’Estat; la monarquia en sí ja és una vulneració del principi d’igualtat de tots els ciutadans. I tot seguit li demanava transparència en tot el que fa referència als pressupostos i a la gestió de la Casa Reial. Sincerament, tot i que estic d’acord en demanar transparència en tots els àmbits de la cosa pública, aquest darrer aspecte em sembla “pecata minuta”. El que és greu és que tinguem una Constitució que estableix com a principi de l’anomenada democràcia espanyola la desigualtat dels ciutadans davant la llei. Les paraules del Rei són inconstitucionals no només perquè la mateixa Constitució ja estableix que hi ha uns pocs ciutadans que poden ser Cap d’Estat, discriminant la resta inclosos els membres femenins de la mateixa Casa reial, sinó perquè aquesta Constitució deixa clar, i així ho ha refermat el seu TC, que els qui tenen la llengua castellana com a pròpia tenen uns drets als quals no poden acollir-se els qui en tenen una altra com a llengua pròpia; perquè aquesta Constitució nega als ciutadans catalans o bascos o gallecs, a decidir sobre el seu futur, mentre que als altres els atorga el dret a decidir el seu futur i el dels altres.

La llei no és igual per a tothom, perquè així ho diuen la Carta Magna, les resolucions del Tribunal Constitucional i les lleis que se’n deriven. Però, fins i tot obviant el text literal de les lleis i de les resolucions judicials que en fan la interpretació, tothom sap que l’aplicació de la Justícia no és mai igual per a tothom. Es poden demanar quatre o cinc anys de presó per tocar el piano, o es pot condemnar a algú per haver comès un delicte menor, però els grans estafadors eludeixen fàcilment la Justícia, perquè ja els han fet les lleis a la seva mida i a la mida de les seves estafes, perquè allarguen deliberadament i consentida els processos fins que prescriuen, i en el pitjor dels casos acaben sent indultats com darrerament va fer el PSOE amb el conseller delgat del Banc de Santander. Dir que la Justícia és igual per a tothom és una broma de mal gust, un insult a la gent honrada, una poca-soltada impertinent i una mentida com una catedral.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Els vots no donen la raó

Hi ha un recurs argumental que em treu de polleguera, o gairebé. Quan algú està posant en evidència una determinada situació, els qui no saben per on agafar-se per a continuar defensant la seva opció acaben etzibant-te allò de “això és el que ha votat la majoria”. I queden tan amples; si ho ha votat la majoria deu ser perquè és el millor. Doncs, no.

El vot majoritari demostra que aquell partit ha sabut guanyar-se la confiança, ja sigui per mèrits propis o per desmèrits dels altres; però no pas que la seva sigui l’opció encertada, o la que millor convingui al país, en el benentès que cadascú pot tenir la seva idea particular del que més convé al país. El vot majoritari demostra, això sí, un èxit polític personal o de partit en el sentit d’haver aconseguit que un sector important de la població acabi dipositant-hi la seva confiança. Una altra cosa, i per a mi la més important, és saber si ens hem acostat a l’objectiu polític proposat.

Els qui empren aquest recurs queden fàcilment descol•locats quan els apliques el mateix argument del suport popular rebut, com a justificació de l’acció portada a terme, a altres situacions no tan favorables. Si haguéssim d’acceptar les polítiques de retallades del Govern de la Generalitat, el coqueteig permanent de CiU amb el Partit Popular, l’opció d’aliar-se prioritàriament amb els populars abans que amb ERC perquè li resulta molt més còmode, la manca de coratge per a fer front a les agressions que pateix el país, pel sol fet que Artur Mas i el seu partit hagi obtingut de forma reiterada un ampli suport electoral, també hauríem d’acceptar les polítiques del Partit Popular a les Illes o al País Valencià, amb la corrupció inclosa.

Estaria d’acord en admetre que el suport electoral de CiU i a les seves polítiques tan poc decidides a donar passes importants a favor de les llibertats nacionals, és també degut a la incapacitat de les altres forces polítiques sobiranistes de bastir una alternativa que inspiri confiança entre la ciutadania. És evident que hi ha molts independentistes que acaben votant CiU perquè no veuen ni en ERC, ni en SI, ni en cap altre grup una proposta prou creïble. I ho entenc i ho respecto. Ara, el que no poden fer, aquests votants independentistes, és argumentar que l’actuació de CiU i del Govern de l’Artur Mas sigui la més encertada i adequada per al futur del país per la simple raó d’haver tingut un gran suport electoral. Res a dir, en canvi, als qui argumenten que l’estratègia convergent difereix de les altres estratègies sobiranistes en els temps i els ritmes per avançar cap a l’objectiu independentista; tret que a mi em costen de creure, i que veig que sempre troben arguments per a anar ajornant cap decisió compromesa.

El fet que el Partit Popular aconsegueixi un ampli suport popular a les Illes i al País Valencià, i que incrementi el de Catalunya, no demostra que tingui raó; almenys des del punt de vista dels qui creiem en un país lliure i sobirà, amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies. L’únic que demostra, potser, és que ens estan guanyant la partida, que estem a les portes de patir (alguns diuen que ja l’hem patit) una de les derrotes més transcendents de la nostra història: molt més greu que l’entrada d’unes tropes hostils a la ciutat de Barcelona o a la de València és que la majoria o una part important de la població ja no sentin aquestes tropes com a hostils. Que una majoria accepti polítiques de menysteniment de la llengua i la cultura pròpies o polítiques mancades de coratge a l’hora de defensar els drets nacionals no és res més que la constatació del fracàs del nostre projecte de país.

diumenge, 25 de desembre del 2011

EL NADAL, TOTA UNA HISTÒRIA

El concepte de globalització s’ha popularitzat en les darreres dècades per indicar un procés de permeabilització de totes les societats i cultures. Es generalitza la interconnectivitat i, per tant, la capacitat d’influenciar-se mútuament, salvant les barreres físiques, lingüístiques o geogràfiques, de manera que ja no és imaginable, almenys al món occidental, una comunitat aïllada capaç de mantenir intactes, com potser ho havia fet durant segles, els seus costums, les seves creences, i en general la seva cultura particular. Les interferències interculturals derivades de la globalització, però, no es produeixen equilibradament en totes direccions, sinó que fonamentalment s’acaben imposant els trets propis de les societats dominants. I si bé és cert que el concepte de globalització tal com l’entenem avui és relativament recent, no es pot dir ni que sigui nou ni que s’hagi iniciat a les acaballes del segle XX.

D’una banda, al llarg de la història, ja hi ha hagut altres processos de globalització, malgrat no existir els mitjans tecnològics actuals, en la mesura en què sempre són més fàcilment dominables les societat homogènies. Però de l’altra, la globalització en què estem ara immersos i que, evidentment, s’ha accelerat amb les noves tecnologies, en tot cas ja s’havia iniciat com a mínim a la segona meitat el segle XIX. Així, els romàntics s’havien aferrat a les expressions de cultura popular com a referents que singularitzaven un poble, precisament perquè la incipient industrialització imposava uns sistemes de vida que trencaven amb les formes més tradicionals. Folkloristes i etnòlegs catalans, com ara Joan Amades, Cels Gomis, Aureli Capmany, Valeri Serra, Ramon Violant o Rossend Serra, entre molts altres, van fer extensos reculls del folklore català, fins a la primera meitat del segle XX, probablement ja conscients que estaven recollint les darreres mostres del folklore del país, entès encara com a forma de comunicació, i per tant amb una certa funcionalitat, al si de la col•lectivitat. El fet, però, que es recollissin i recopilessin aquestes manifestacions folklòriques volia dir precisament que, com a tals, començaven a deixar de formar part de la vivència popular.

Actualment, el record del que podien haver estat formes d’expressió i de vivència popular pràcticament ja ha desaparegut. Han perviscut, això sí, uns costums i uns hàbits que per inèrcia s’han perpetuat en el temps, exposats molt més fàcilment a tota mena de distorsions; l’adopció de tradicions foranes, la seva reconversió en pràctiques infantils, i la comercialització de tot plegat.

És cert que de tot el calendari, el cicle de Nadal és el que encara conserva més elements que ens permeten reconèixer-hi el que havien estat antigues formes de vida i de cultura popular. Però, només això.

De l’ancestral culte a les forces de la natura i a la seva capacitat de regeneració en queden unes poques restes en les tradicions basades en el foc, en aquest cas més evident en el solstici d’estiu que en aquest de l’hivern, però encara present en el tió i en la fia-faia d’alguns pobles de muntanya; en tradicions que tenen l’arbre com a protagonista, tot i que l’arbre de Nadal en la forma actual sembla procedir de països del nord, i n’és un exemple clar la Festa del Pi de Centelles; en tradicions fonamentades en l’esperit de la fecundació amb tot el seu vessant escatològic representat pel caganer i el caga tió...

El cristianisme va adaptar els antics cultes que ja celebraven el Natalis Solis Invicti, amb divinitats paganes de simbologia i representació tan semblants al Nadal cristià que hom podria parlar directament de plagi: des de la configuració de les figures del Pessebre a les anomenades llibertats de desembre, que avui només podem entreveure amb una desdibuixada diada dels Innocents com a romanalla de les velles Saturnàlies.

De les representacions sacres de l’època medieval n’han derivat les posades en escena més lúdiques dels Pastorets, el Cant de la Sibil•la en algunes esglésies, i la figuració plàstica del pessebrisme.

En definitiva, el Nadal que tenim avui és una evolució de tot plegat, una barreja de mites i tradicions que s’han anat incorporant al llarg del temps, i on és difícil de distingir el que ens és propi del que és forà. Però, en perdre’s la seva funcionalitat original, la modernitat globalitzadora només ha permès que subsistissin aquelles formes més fàcilment comercialitzables; i amb els temps que corren, a una velocitat de vertigen, sense possibilitat d’assimilar-ho, com s’havien assimilat durant segles les diferents adaptacions i interferències inevitable en tot procés evolutiu.

El resultat, un Nadal ple de contradiccions i manipulacions de tota mena afavorides a més pel desconeixement de l’origen i l’esperit original de la tradició. Però, com voleu que no sigui contradictòria una festa basada en l’esperit de fecundació (el naixement del Messies i la regeneració de la natura) que té la seva màxima icona en un Portal de Betlem on es representen un verge, un home d’avançada edat, una mula infèrtil i un bou castrat?

http://www.joanamades.cat/view.php?id=64&lan=cat


dissabte, 24 de desembre del 2011

Un govern que no ha sortit de la caverna

Em costa d’entendre l‘actitud de molts mitjans de comunicació catalans, i de molts analistes i tertulians, a l’hora de donar la seva primera impressió sobre el nou govern popular. Està clar que, a un primer cop d’ull, hom pot treure com a conclusió que Rajoy no s’ha deixat portar pel seu entorn més cavernari, i hi ha col•locat o bé tècnics o bé personatges del partit més moderats. Però, d’aquí a deduir que aquest pot ser un bon govern o que no arremetrà amb tota la seva fúria contra Catalunya n’hi ha un bon tros.

A part del Jorge Fernández que és capaç de defensar amb la mateixa vehemència qualsevol posició i alhora la seva contrària, en funció dels seus interessos, hi ha altres personatges que també tenen el seu segell particular. Recordem aquell Arias Cañete tan fi i refinat que deia que aprovaria el Pla Hidrològic “pels seus ous”, ara confirmat com a nou ministre d’Agricultura i que és un bon accionista d’una empresa petroliera. Per vinculacions empresarials interessants, però, les del nou Ministre de Defensa, Pedro Morenés, fins fa ben poc assessor d’una empresa d’armament (Instalaza S.A.), fabricant de bombes de fragmentació, emprades per l’amic Gadaffi. Menys qualificat devia ser el nou Ministre d’Economia, Luís de Guindos, que havia ocupat un càrrec important fins al darrer moment a Lehman Brothers, l’empresa americana especialitzada en l’especulació sense escrúpols i en la venda d'actius escombraries, a més de ser una de les empreses causants de la crisi financera dels Estats Units que desencadenà la crisi actual. I això sense oblidar l’amable cara de la nova vice presidenta Soraya Saénz de Santamira, una de les artífexs del recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut de Catalunya.

Amb aquest panorama no sé si en podem esperar res de bo. Dir a aquestes alçades que s’està a l’espera d’encetar negociacions amb el nou Govern espanyol, tant si és per al Pacte fiscal com si és per a qualsevol altra qüestió, o que s’espera que respecti els seus compromisos amb Catalunya o que no sigui excessivament agressiu contra la nostra llengua, o és d’una estupidesa majúscula o d’una mala bava descomunal.

divendres, 23 de desembre del 2011

Ministres catalans? Millor que no.

No es pot pas retreure al Partit Popular que hagi confegit el seu govern a base de cercar equilibris interns, de partit, i a base de cercar equilibris territorials, perquè és el que acostumen a fer tots els governs. I de la mateixa manera que toca, per quota, un ministre canari o un de basc, també en toca un de català. I, en aquest cas, ha estat el cap de llista de les darreres eleccions, Jordi Fernández Díaz. El mateix que, havent votant a favor de reclamar al PSOE que pagués a Catalunya els diners que l’Estat ens deu per l’anomenat fons de competitivitat, va afirmar poc després de les eleccions que ells tampoc ho pagarien, “ni en broma”. Fet que ja dóna la mesura del perfil moral i d’honestedat del personatge. Detestable.

Al marge de la deshonestedat personal de l’individu, fa gràcia que la senyora Camacho ens ho vulgui vendre com una prova de l’interès que té Mariano Rajoy per Catalunya. Primera, perquè situar un català de més o de menys en un Govern no és cap prova d’interès per al país; segona perquè, com han fet també els anteriors governs socialistes o populars, han escollit per al càrrec una persona amb ben poques afinitats amb Catalunya, més aviat amb un profund sentiment d’autoodi, bàsicament preocupat per neutralitzar qualsevol reivindicació catalana que pugui afectar els interessos del nacionalisme espanyol, i per suposat amb un sentiment de menyspreu absolut per la llengua i la cultura pròpia del país; i en tercer lloc, perquè l’experiència ens diu que els ministres catalans a Madrid han actuat molt més com a delegats del Govern espanyol que condiciona el propi partit a Catalunya, que no pas com a representació del partit català, i per tant dels interessos de Catalunya, davant del Govern espanyol. Per entendre’ns, els membres del Partit Popular de Catalunya, inclòs el Fernández Díaz, han hagut de reconèixer per exemple que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que el sistema d’immersió ha funcionat molt correctament, etc. però un cop a Madrid es posicionen inequívocament al costat dels qui ells mateixos admeten que menteixen en aquest tema.

Tractant-se del Partit Popular, un partit que a Catalunya no té gaire més raó de ser que la d’intentar neutralitzar les aspiracions nacionals en benefici del nacionalisme espanyol, no té cap mena d’interès tenir o no tenir un ministre que es diu català però que només actua com un autèntic espanyol, enemic de tota llengua i cultura que no sigui l’espanyola. Afortunadament la majoria absoluta fa innecessària la concurrència de CiU; perquè un ministre com Duran i Lleida no faria sinó acabar de coaccionar la coalició nacionalista i impedir que prengués cap actitud de decidida defensa dels interessos nacionals.

dijous, 22 de desembre del 2011

Estat sense nació, o nació sense Estat

Vicenç Villatoro, escriptor i president de l’Institut Ramon Llull, escrivia en un article publicat a la revista El Temps, tot un seguit de reflexions sobre la reivindicació sobiranista. Interessant, profund i provocador com sempre, deixava anar: “Em semblaria pitjor ser un estat sense nació que no pas sobreviure com a nació sense estat”. La frase no és banal i és feta a consciència, sabent que el seu públic és majoritàriament independentista.

Entesa la frase com a reflexió sobre la base del catalanisme, i especialment sobre la tendència a ampliar el ventall independentista cap a sectors que es fonamenten en els aspectes pràctics de la independència més que en els identitaris, em sembla prou interessant. És cert que l’evidència dels números pot comportar que sectors que no tindrien cap inconvenient en considerar-se espanyols acabin abraçant l’independentisme, senzillament perquè els sortiria molt més a compte. Hi havia fins i tot qui havia arribat a posar sobre la taula uns números que demostraven que per al conjunt dels pobles de l’Estat espanyol, inclosa Espanya, els seria més beneficiós econòmicament ser present a Europa des de l’estructura de diversos estats, que fer-ho des de l’Estat espanyol unitàriament. El que té de positiu, en la mesura que incorpora nous adeptes a les propostes independentistes, també té de risc el fet de fer-ne més fràgil la convicció i per tant més reversible en el cas que canviessin les circumstàncies i la independència ja no fos tan bon negoci; però que igualment defensaríem els qui som independentistes per convicció d’identitat. Però la frase de Villatoro, em semblaria molt més encertada si en lloc de parlar d’estat sense nació, parlés d’estat sense llengua. Perquè sí que és cert que hi poden haver estats que, malgrat ser independents, han perdut la llengua pròpia, com és el cas d’Irlanda; però no en conec cap que la independència els hagi fet perdre la identitat. Ben al contrari, la independència ha ajudat a crear noves identitats.

Aleshores, em costa de creure que es tracti d’una relliscada de Vicenç Villatoro, tan mesurat i precís com és sempre. I molt em temo que no l’hagi traït el subconscient o la consciència de militant convergent. És possible que, en el fons, no hagi pretès altra cosa que posar en dubte la imperiosa necessitat de la independència, més que res per a justificar el paper galdós de CiU amb les seves actituds vacil•lants i mancades de coratge per a defensar el país. Sense nació no hi ha possibilitat ni justificació per tenir un Estat propi; però només amb Estat propi es pot garantir la pervivència de la nació.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Sense insubmissió no hi ha llibertat

Ho va dir ben clar el portaveu del Govern, Francesc Homs: es descarta emprendre cap mesura d’insubmissió fiscal, malgrat tots els incompliments per part del Govern espanyol. Si el Govern espanyol incompleix els seus compromisos i fins i tot les lleis, el Govern català té molt clar que en cap cas no ho farà repercutir sobre les arques del mateix Govern espanyol, a través dels impostos o de les quotes a la Seguretat Social que paga la Generalitat, sinó única i exclusivament sobre els ciutadans. El raonament sembla, des del seu punt de vista, absolutament lògic: si la crisi provocada pels bancs i pels especuladors s’ha fet pagar i es continuarà fent pagar als ciutadans, i mai als seus causants, per quina raó s’hauria de fer pagar ara els causants de l’espoli i de la crisi que patim com a país?

Algú podria pensar que la insubmissió fiscal és una mesura molt forta i agosarada; però, en realitat, el que li demanaven formacions polítiques com ERC, IC o SI no era ben bé una insubmissió fiscal, sinó un simple ajornament dels pagaments que ha de fer la Generalitat cap a Madrid, mentre de Madrid no vinguin els diners que ens deuen. En el benentès que ja no es parla dels diners que ens correspondrien si fóssim un país lliure, o si com a mínim tinguéssim un tracte fiscal just, sinó només dels diners que estableix l’actual legislació espanyola que dóna cobertura a l’espoli. Per tant, el plantejament dels grups més nacionalistes de la cambra catalana, que es redueix a reclamar el compliment de les lleis espanyoles tremendament injustes, no té res d’agosarat. De fet seria el plantejament lògic que haurien de fer tots els grups nacionalistes espanyols: respectar les pròpies lleis. Però, com que a Madrid es passen pel forro les lleis que no els interessa complir, CiU no gosa contradir-los del tot i opta per la simple queixa verbal, no fos cas que s’ofenguessin.

I bé. Tothom sap que si es volen fer més passes endavant en l’autogovern, en algun moment o altre caldrà desafiar les lleis espanyoles i emparar-se en la legitimitat, més que en la legalitat. I si el nostre Govern és incapaç de plantar-se ni tan sols per a exigir el compliment de les lleis espanyoles, com podem pensar que serà capaç de fer cap gest per a defensar la legitimitat dels catalans? Amb aquesta actitud de submissió i d’acatament de les legislació espanyola és absolutament impossible defensar els interessos de Catalunya i avançar cap al seu alliberament.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Delinqüents, còmplices i encobridors

No cal ser expert en temes jurídics per saber que hi ha diferents maneres de delinquir: una cosa és l’autor material del fet, una altra el col•laborador o còmplice i una darrera l’encobridor. Està clar que el grau de culpabilitat no és el mateix, però en tots tres casos hi ha delicte. És habitual en tota família o banda de delinqüents que hi hagi una conxorxa entre tots plegats, ja sigui per a ajudar el qui delinqueix directament o ja sigui per a encobrir-lo.

La història de l’Iñaki Undargarín ha esclatat ara als mitjans de comunicació, però ja ve de lluny. Alguns, aquests dies han suggerit que el tema era motiu de preocupació al sí de la família reial des del 2006; altres han precisat que ja se l’havia advertit del mal camí que estava prenent. Però d’això ja fa cinc anys! O no van tenir prou autoritat sobre el gendre ovella negra, o senzillament no hi van donar més importància, segurament convençuts de la seva immunitat. Molta gent es pregunta com és possible que uns individus que tenen més que resolta la vida, amb una posició tan privilegiada com immerescuda, que no els falten diners per a res, cometin estupideses com aquestes, més pròpies dels mortals que no es resignen a la mediocritat. I la resposta tampoc és tan complicada: senzillament, estan acostumats a fer i desfer al seu arbitri, segurs de tenir la justícia al seu costat, segurs de la seva impunitat. D’alguna manera els traeix el subconscient, el creure’s formar part d’una monarquia absoluta, sense límits. I de fet, el tema no hauria arribat fins aquí si no fos perquè inicialment es tractava de destapar una trama de vulgars mafiosos delinqüents de sang vermella, i ells han sortit en descabdellar el fil del delicte. I encara no està clar que no els ho acabin arreglant o, si han de sacrificar algú, limitar-se al pobre Iñaki, plebeu tanmateix.

Jo dubto que la Justícia sigui prou justa com per arribar fins al final i amb totes les conseqüències en el cas de l’Iñaki. Però no tinc cap mena de dubte que negligiran les lleis o obviaran que aquí hi ha hagut, a més,un delicte d’encobriment de la plana major de la família reial. Però tant és; romandre a Espanya equival a acceptar que la trampa i l’engany sigui llei i sigui norma.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Un guió cinematogràfic massa vist

Com a recurs cinematogràfic ja s’ha vist molt; però els nostres polítics no deuen ser massa afeccionats al cinema policíac o de bandolers. Quantes vegades no hem vist l’escena: uns delinqüents, atracadors o bandits han comès un dels seus delictes i fugen amb el botí. És l’hora de repartir-se’l, com a bons companys de feina, o com a bons amics. Però resulta que aquella colla que semblava tan ben avinguda, que fins aleshores havien col•laborat per a portar a terme un mateix objectiu, s’acaben matant entre ells per veure qui és queda no pas la seva part del botí, sinó la totalitat del botí.

De fet, la història no és pas tan diferent d’aquella altra, també habitual a les pantalles cinematogràfiques, de la noia que s’enamora o s’encaterina del xulo piscines o bandarra que trepitja amb pas ferm sense mirar prim de qui trepitja. Ella se sent atreta per la força irrefrenable del mascle cap de la banda, fins que, a soles, la brutalitat i manca de miraments que havia evidenciat envers els altres també la descarrega sobre ella. L’explicació és relativament fàcil: el lladre, el delinqüent, el maltractador no és un persona que té una certa debilitat per a aprofitar-se dels altres, sinó sobretot una persona mancada de valors. ¿Per quina raó el delinqüent mancat d’escrúpols a l’hora d’apropiar-se del que no és seu, sabent el perjudici que ocasiona la seva acció, sovint fent mal físicament la víctima, no hauria d’aplicar el mateix criteri a l’hora de repartir-se el botí? Si no ha tingut manies a l’hora de respectar els drets d’una persona innocent, per quina raó hauria de respectar una altra persona que a més de no ser innocent tampoc té cap dret sobre la part del botí?. ¿Com podia pensar la noia acompanyant del bandarra que maltractava sense miraments els altres, que en algun moment l’agressió no aniria dirigida cap a ella? No té cap dret el subaltern de la banda a reclamar la part del botí ni a esperar que el cap el tingui en cap mena de consideració. Ni té cap dret la noia que aplaudia i reia les gràcies del bandarra quan menystenia els altres, a pensar que ella no podia ser-ne igualment víctima.

És una història semblant a la dels nostres polítics que, després d’haver pactar una i mil vegades amb diable, amb els enemics de Catalunya, després d’haver volgut participar de les seves safranades i de negar-se a apartar-se’n del tot, ara es queixen de ser víctimes d’un engany, de no ser compresos, de ser menystinguts i menyspreats, de ser víctimes de l’incompliment dels seus compromisos i de les seves lleis. És el preu de ser a Espanya, i de tenir tractes amb aquesta gentussa!

diumenge, 18 de desembre del 2011

Insolvència econòmica, insolvència moral

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Jo diria que ens estem acostant a l’esperpent. La situació esdevé caòtica per moments, i tothom tira pilotes fora, fa veure que baixa de l’hort o es nega a afrontar la situació. A ningú li pot venir de nou, perquè no és res de nou, que Madrid incompleixi els seus compromisos, tant se val si són compromisos de paraula, acords signats o lleis vigents: per als catalans, no hi ha paraula, ni lleialtat ni justícia. Algú podia haver quedat decebut en els anys immediats a la transició política, cap als anys vuitanta, i sentir-se enganyat o estafat per un Estat que no només es nega a reconèixer la seva diversitat cultural, lingüística i d’identitat, sinó que es proposa d’aniquilar-nos.

Però vist, comprovat i ratificat l’engany dels primers moments, en aquella època en què Jordi Pujol no es cansava de dir que si no se’ns reconeixia a Espanya hauríem de buscar altres camins, els successius i reiterats incompliment dels diferents Governs espanyols, inclosos els darrers, ja no es poden considerar cap engany. No s’hi val, ara, a fer veure que estem indignats perquè no ens volen pagar els fons de competitivitat ni els 759 milions previstos a l’Estatut, o perquè no ens volen acabar de tornar els papers de Salamanca, o perquè no executin un any més les obres previstes ni les inversions pressupostades; ens ha d’indignar que tinguem una classe política, la de l’anterior tripartit i exactament igual la de l’actual govern, que continua jugant a constitucionalisme espanyol i actuant de fre a les aspiracions nacionals del poble de Catalunya.

Els governs espanyols poden actuar amb aquesta prepotència insultant, amb aquest descarat menyspreu envers els catalans, primer perquè saben que tenenla Justíciaa les seves mans i la continuaran utilitzant impunement al servei dels seus interessos, però en segon lloc perquè saben que tenen sotmesa aquesta classe política catalana, esporuguida i submisa, que un cop feta la rabieta del primer moment acabarà anant a suplicar de genolls que els donin almenys unes engrunes o uns rosegons del que ens deuen i ens roben.

Com és possible que es mantingui en el seu càrrec la persona que pretenia censurar els diputats catalans perquè no diguessin que Espanya ens roba? Com és possible que es continuï prioritzant acords amb els partits enemics de Catalunya, en lloc de fer un front comú en defensa de la nostra dignitat nacional?

Però és que, està clar, el fet que una institució, el Govern espanyol, incompleixi els seus compromisos i fins i tot les lleis excusant-se en la crisi econòmica pot repercutir molt negativament en la imatge del país de cara a l’exterior i de cara als mercats. Està reconeixent una insolvència econòmica, pensant que potser així també posarà en evidència la insolvència econòmica de les finances catalanes. I és cert, però amb la diferència que la seva no és només una insolvència econòmica sinó sobretot moral.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Tancar projectes incipients com Linguamón

Un dels aspectes més xocants d’aquesta crisi és que s’estan desfent projectes que feia ben poc que s’havien endegat. El canvi d’estratègia representa sovint una despesa addicional o una malversació de les despeses fetes fins aleshores. És el cas de les mateixes Caixes d’estalvis que, fins fa ben poc, tenien l’estratègia d’obrir tantes sucursals com podien, encara que només fos per no haver de presentar un balanç amb excessius beneficis; de fet, es prenia com una inversió de futur de cara a posicionar-se en el mercat. I ara de cop, en bona part degut a les fusions però també com a canvi d’estratègia d’altres entitats, s’han d’anar tancant oficines, algunes acabades d’inaugurar.


Però això també passa amb l’administració. Abans d’ahir s’anunciava la dissolució de Linguamón – la Casa de les llengües. Un gran projecte sorgit d’aquell fallit Fòrum de les Cultures que havia de convertir Barcelona en la capital del multilingüisme i de les llengües del món. A Can Ricart, al disctricte 22@ de Barcelona, hi ha un magne projecte per a ubicar-hi la nova seu de Linguamon, que evidentment ara quedarà aparcat definitivament. Són molts els recursos esmerçats, sobretot econòmics però també personals i de relacions internacionals que ara quedaran en entredit. No es tracta de retallar o de limitar només unes accions, sinó de desmuntar tota la feina feta; un malbaratament imperdonable en temps de crisi. Està clar que es podrien fer crítiques a la gestió desenvolupada per Linguamón, perquè tot i la intensa activitat portada a terme és cert que no havia aconseguit posicionar-se com un centre de referència internacional en el món de les llengües.

Però és que en aquest cas es tracta d’un tema altament sensible a casa nostra, que un Govern nacionalista no hauria de menystenir. Però tampoc és tan diferent del que va fer el tripartit, i aleshores sense la pressió de la crisi, quan va retirar el suport institucional a l’Observatori de la llengua catalana, que havia fet una feina prou interessant especialment entorn de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, del Consell d’Europa. La Generalitat no té diners per a segons què, però n’hi sobren per a fer regals milionaris al grup privat de comunicació afí.

divendres, 16 de desembre del 2011

Qui accepta ser esclau no mereix ni el respecte de l’amo

Em costa d’entendre l’embrolla de tot plegat. Tots els partits polítics fan servir paraules gruixudes per a qualificar l’acció del Govern espanyol en relació als seus compromisos amb Catalunya: des de “vendetta”, estafa o frau, fins a inadmissible, intolerable o el que vulgueu. I no es tracta que ho diguin els partits més radicals o els grups independentistes, sinó que les paraules més dures han vingut del mateix Govern català, però també del Partit Popular. Un partit Popular, val a dir-ho que, fent gala del seu tradicional cinisme, qualifica de miserable l’actuació del Govern Zapatero, però això sí, donant a entendre que ells faran exactament el mateix quan assumeixin el govern, com ja han fet en el cas del Fons de competitivitat.
 
Però dic que em costa d’entendre, perquè és un despropòsit majúscul. No pas que el Govern espanyol incompleixi els seus compromisos, i es passi les lleis pel forro, perquè aquesta ha estat la tònica de sempre, amb el suport total d’un aparell judicial absolutament corrupte que mai dictaminaria que s’han de complir les lleis que no serveixin als interessos del nacionalisme espanyol. No és possible que hi hagi gent sensata o honesta que digui que està decebuda o que aquesta no se l’esperava, com si no tinguéssim l’experiència de molts i molts anys amb governs socialistes o populars que s’han burlat sempre dels catalans. Només des de la falsedat o la voluntat d’encobrir la traïdoria es pot dir que se senten estafats o enganyats; quan algú pacta amb el Govern espanyol, sigui representat per individus del PP o del PSOE, ja sap que pacta amb una institució i unes persones sense la més mínima dignitat personal, sense paraula, i deshonestes fins al moll de l’os. Parlar de pactar o de conviure amb aquesta gent implica acceptar submissament que t’aixequin la camisa, que et prenguin el pèl i la cartera. Ens ho podríem arribar a creure en els primers moments de la transició democràtica, però des d’aleshores ençà hem tingut excessives oportunitats de patir i constatar que per ells nosaltres som els enemics a abatre (a bombardejar, si no fos perquè tenen por que a l’exterior no ho vegin del tot bé).



Per tant, el que no entenc de tot plegat és l’estúpida niciesa dels qui encara ens parlen de pactar amb ells, de romandre sota les seves urpes dient que hi volem trobar un encaix, i sobretot de donar peu als enemics declarats de Catalunya i dels catalans perquè tinguin poder en les nostres institucions que ells voldrien eliminar. Vist des de l’altra perspectiva, em sembla absolutament lògic que des de Madrid, veient l’estultícia dels catalans amb uns dirigents que ajupen el cap per més garrotades que els donin, acabin fent-ne burla i mofa. ¿Com no ho haurien de fer, si aquí encara hi ha gent tan estúpida que pretén censurar els qui parlen del robatori d’Espanya? ¿I com no ho haurien de fer, veient com els garrotejats s’arrosseguen patèticament com cucs demanant clemència i que els perdonin la vida? Si no tenim la dignitat suficient per a aixecar-nos, dir prou i prendre el camí de la llibertat, si acceptem la nostra condició d’esclau, no mereixem queixar-nos del maltracte que ens dóna l’amo.

dijous, 15 de desembre del 2011

De Gispert, dimissió

No n’hi ha prou amb una tirada enrere. El fet que, sigui per pressions del seu propi partit sigui per vergonya pròpia, la Presidenta del Parlament hagi rectificat i aixecat la prohibició d’emprar determinades expressions a la cambra catalana, no l’eximeix d’haver d’assumir la seva irresponsabilitat. Una irresponsabilitat prou gran i prou greu que posa en qüestió el sentit democràtic de la senyora de Gispert.

Sembla que tot just ara hagi descobert, segons deia ella mateixa, que com a Presidenta no té la prerrogativa de posar censura ni limitar la llibertat d’expressió dels diputats. Només faltaria que diputats (encara en deu quedar algun) que havien tingut la valentia de plantar cara a la censura franquista ara s’haguessin arrugat davant la pretensió de la senyora de Gispert de reintroduir-la. Perquè el tema no és si la Presidenta del Parlament tenia o no aquesta prerrogativa, cosa que una persona mínimament seriosa en el seu càrrec hauria d’haver sabut abans de prendre cap decisió, sinó el fet que hagués tingut tan poc esperit democràtic com per a passar-se-li pel cap. I no és només això: algú s’imagina que hagués pretès censurar expressions contra Catalunya? És evident que no. Hauria saltat cel i terra, haurien intervingut des de la fiscalia de l’Estat a tota mena de tribunals espanyols, i no cal dir els escarafalls que hauria fet la caverna mediàtica. No, a la senyora de Gispert mai se li hauria ocorregut promulgar una prohibició semblant en contra del nacionalisme espanyol, amb el qual es deu trobar molt més còmoda.

Amb ella, els membres de la Mesa del Parlament han fet un paper ben galdós. Es van limitar a censurar els diputats demòcrates que no acceptaven que es coartés la llibertat d’expressió, però van callar davant l’agressió censuradors de la Presidenta. En una situació normal, el que correspondria és demanar-ne la seva immediata dimissió; la senyora de Gispert no és mereixedora d’ocupar un càrrec de tanta importància per al país, no li escau el qualificatiu de Molt Honorable. Però en aquest país, la dignitat de la classe política està sota mínims. Perquè si la senyora no sap entendre que el país no es mereix una Presidència com la seva, el seu partit l’hauria d’haver apartat del càrrec per respecte a l’esperit democràtic.

dimecres, 14 de desembre del 2011

S’escapen tots els trens, perquè no tenim ni vies ni estació

Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. Aquest és un dels contes brevíssims de Pere Calders. Per la data en què fou escrit no podia referir-se a la situació política catalana, però en podria ser una viva imatge.

Les enquestes ens confirmen l’increment constant del sentiment independentista, i a certs ambients sembla que ja tinguem les maletes a punt. Però no deuen gosar-nos dir que el tren no és que ens passi de llarg sinó que aquí no hi té parada, ni vies ni estació. Quan va esclatar la Unió Soviètica i creixien nous estats arreu, algú va apuntar que havia arribat el nostre torn; però el tren va passar de llarg. El mateix va passar amb la desintegració de la vella Iugoslàvia; a part d’Eslovènia, de Sèrbia i de Croàcia, naixien alguns estats que ningú havia sospitat. Per nosaltres, el tren també passava de llarg. També ens han passat de llarg els trens del reconeixement de la nostra llengua: ni en el moment de la integració d’Espanya a la Unió europea, ni en les successives ampliacions. La darrera, la de Croàcia, que amb la seva integració inclourà el croat a la llista de llengües oficials d’Europa. El català també ha perdut aquest tren.

No sé si finalment el Partit Nacionalista Escocès farà realitat el seu projecte de referèndum que l’hauria de portar a la independència, però té molts més números que nosaltres. I a les properes eleccions al País Basc és més que previsible que hi hagi una majoria nacionalista, com també ho és que el PNB a diferència de CiU no deixi passar el tren de la independència. Nosaltres ens quedarem aquí amb aquesta cara de babaus, amb les maletes a punt, esperant no sé quin tren sense saber que al nostre país no hi ha vies ni estació.

dimarts, 13 de desembre del 2011

Espanya no entabana ni enganya ningú

No sé si es fan el ximple o si ho són de veritat. A què ve ara que s’exclamin pel fet que el Govern espanyol es negui a pagar els 759 milions d’euros que correspondrien a Catalunya en compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut? Per què des del Govern fan veure que se senten enganyats? I per què un personatge cínic i sinistre com l’Iceta simula posicionar-se al costat del Govern animant-lo a presentar una demanda pel que considera un incompliment per part de l’Estat.

Per favor! Una mica de serietat. El Govern espanyol, pel fet de negar-se a complir amb el que estableix l’Estatut, no entabana ni enganya ningú. No es pot parlar d’incompliment ni molt menys d’il·legalitat pel fet de no fer cas del que marca el text de l’Estatut d’Autonomia. El Govern espanyol es limita a fer ús de les prerrogatives del seu poder, avalat no només per la Constitució espanyola que deixa clar que hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona, sinó sobretot per l’acceptació que en fa la classe política catalana. Deu ser precisament per això que gentussa gens honorable, i de la qual els catalans ens hauríem de sentir profundament avergonyits, té la insolència d’imposar la prohibició de dir que “Espanya ens roba”. El Govern espanyol no té per què complir amb el text de l’Estatut, i cap jutge gosaria mai contradir-lo: les lleis són per a utilitzar-les quan convé al poder, i el poder avui per avui és a Espanya; i la justícia només intervé quan l’incompliment de les lleis pot anar en perjudici d’aquest poder.

Des del moment que CiU, PSC i PP es neguen a fer un pas de dignitat per alliberar-nos del jou d’Espanya, des del moment que accepten jugar les cartes constitucionals espanyoles, des del moment que s’oposen frontalment a permetre fins i tot que es parli de l’espoli que pateix Catalunya, no tenen dret a queixar-se pel tracte que els dóna l’amo a qui ells mateixos reconeixen com a tal. Espanya no roba ni entabana ningú, són els polítics catalans els qui traeixen Catalunya lliurant a Espanya la capacitat de fer amb nosaltres el que els rota.

dilluns, 12 de desembre del 2011

La cimera passa de la crisi

Tothom ho té clar: Alemanya ha estat la gran vencedora de la darrera cimera europea. Ha pogut imposar còmodament el seu criteri: no hi haurà eurobons, el banc europeu estarà sota el seu control i en cap cas per ajudar les economies d’aquells països que, segons el seu punt de vista, no han fet els deures, s’imposarà una fèrria disciplina pressupostària a tots els països de la zona euro menys a Alemanya, per suposat, i qui no pugui seguir el ritme que ells imposin s’haurà de quedar pel camí...Res de nou. Tothom s’hi ha hagut de doblegar, inclòs el Sarcozy que per a no fer tan evident el seu fracàs ara fa veure que sempre ha defensar les tesis alemanyes, a canvi de ser la seva crossa principal, és clar.


Pitjor ho ha tingut el Zapatero que, ni amb l’aval de l’invisible Rajoy, no hi ha tingut art ni part, i tan sols se li ha deixat obrir la boca a l’hora de dir que combregava amb totes les rodes de molí que l’imposaven. Sembla que els grans poders econòmics, els mal anomenats mercats, s’han mostrat prou satisfets. Però això no vol dir, ni de tros, que no continuïn especulant, de forma coordinada i perfectament orquestrada, amb els països que considerin més febles. En altres temps, haurien saludat amb satisfacció l’arribada d’una dreta més conservadora al Govern d’Espanya, ara ja no tenen necessitat ni d’això: el faran anar com un titella, perquè en realitat ja són ells qui directament controlen les polítiques econòmiques dels estats. I pel que sembla, i per més que alguns creguin que ja s’ha tocat fons i que no poden esprémer més la mamella, encara tenen molt de camí per córrer: han d’acabar de forçar la reforma de les diferents legislacions que no els són del tot favorables en matèria fiscal i laboral, han d’acabar de traspassar a la banca els recursos que fins ara es dedicaven a serveis bàsics i a prestacions socials. El seu poder i la seva fam de riquesa no té ni límits ni escrúpols de cap mena.


I la crisi? Quina crisi, deuen pensar. Ni un sol mot, ni una sola mesura que ens pugui fer pensar que hi ha cap intenció de sortir de la crisi. Ben al contrari, les mesures que ens proposen estan dissenyades per a aprofundir encara més la crisi, de la qual ells en poden treure un bon rendiment. Van com cavalls desbocats arrasant tot el que troben al seu pas, ara ja sense cap mirament ni pudor, amb l’aquiescència d’uns governants titelles que a tot estirar arriben a argumentar que aquest és el mal menor que hem d’acceptar. si no volem ser el blanc de les seves ires. Tenim crisi per temps, com a mínim, mentre els sigui rendible com ho està essent ara.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Un quadre o el Senat, on és el malbaratament?

A primer cop de vista em va semblar que els mitjans de comunicació en feien un gra massa. Que el Senat espanyol es gasti quatre calerons per un quadre commemoratiu dels gestors de la seva Constitució em semblava la cosa més natural del món. A més, veient la naturalesa dels “quadres”, que en realitat eren uns apunts de retrat més aviat discrets i de factura simple, em semblava desproporcionat parlar de disbauxa econòmica per més que estiguem en temps de crisi.

No es pot pas dir que amb aquest quadre el Senat espanyol ampliï el seu patrimoni, perquè més aviat semblen uns d’aquests retrats que qualsevol pintor traçut de les Rambles et pot fer per un preu ben mòdic. En aquest cas, es tracta de 34 retrats que a les Rambles podien haver sortit ben bé per 25 euros la peça i que, potser per tractar-se d’una comanda a l’engròs, a ells els ho han fet a meitat de preu. Pel poc interès econòmic de la comanda, el pintor ho devia anar postergant en el temps, perquè l’encàrrec era, segons sembla, del 2007. La crisi, és cert, no farà ni de més ni de menys per aquesta fotesa.

Resulta, però, que després veig que el valor d’aquests retrats exprés no és de 417 euros sinó de quatre-cents disset mil. I el primer que se m’acut és pensar a quina presó els han tancat o a qui han de tancar: artísticament és un frau, una presa de pèl; l’encàrrec, una temeritat i una manifesta malversació de fons; i el seu pagament, una indecència, en temps de crisi.

Però torno al principi. Potser ara jo també en faig un gra massa, potser és desproporcionada aquesta crítica si ho valorem tot amb una mica més de perspectiva. Tenint en compte que el Senat és una institució gaire bé tan inútil com la monarquia, i que el seu pressupost és de 55 milions d’euros, aquests 417 mil no representen sinó el 0’75%. El malbaratament de recursos públics, doncs, no ve d’aquesta fotesa.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Equiparant-nos amb la Xina

Temps enrere, quan es parlava de la invasió dels productes provinents de països asiàtics com la Xina, Taiwan o Corea, es deia que tampoc calia patir perquè el mateix sistema posaria les coses al seu lloc. La teoria era que aquests països en desenvolupament, momentàniament podien oferir uns preus molt avantatjosos perquè allà es pagaven uns sous baixíssims, amb unes condicions laborals precàries, escassa fiscalitat i ben poques exigències de qualitat, de seguretat i de conservació del medi ambient. Però segons aquesta teoria el mateix desenvolupament faria que cada vegada les condicions laborals i legislatives d’aquests països s’anirien equiparant a les nostres.

Ja es veu que les prediccions han fet fallida. La mateixa Europa que a voltes es mira amb lupa que aquí no hi hagi competències deslleials, que els estats no donin subvencions a determinats sectors o empreses, que els diferents estats de la Unió tinguin règims fiscals similars, és la que permet l’entrada sense reserves d’aquests productes fabricats en unes condicions amb les quals no es pot competir. La lògica que s’imposa al si de la Unió Europea basada en un lliure mercat, però també en una igualtat de condicions, no s’aplica quan es tracta d’aquests països. En principi es podria pensar que això va en detriment de les empreses locals que no poden competir amb el mercat asiàtic; només cal recordar la caiguda de la indústria tèxtil catalana. Però hom s’adona de seguida, que això de forma deliberada es permet bàsicament perquè, encara que perjudiqui les petites i mitjanes empreses i per tant vagi en detriment de l’ocupació, sí que beneficia a les grans empreses que fàcilment poden aprofitar les condicional laborals d’aquests països per a traslladar-hi els seus centres de producció.

I l’altre gran avantatge: amb l’excusa de guanyar competitivitat, com que ningú els exigeix a ells que millorin les condicions laborals, de seguretat o de conservació del medi ambient, el que se’ns proposa, i de fet se’ns imposa, és igualar-nos nosaltres al seu sistema. I cap aquí anem: desmantellament de l’Estat del benestar, pèrdua de totes les conquestes socials, treballar en pèssimes condicions i amb sous tercermundistes (que cínicament en diuen competitius), i supeditació del sistema polític democràtic als interessos i a les necessitats del mercat. Estem reculant a marxes forçades vint, trenta o quaranta anys enrere, i no pas per cap inèrcia ni fat incontrolable sinó per l’expressa voluntat d’unes elits econòmiques que en surten molt beneficiades.

divendres, 9 de desembre del 2011

Bancs i caixes, qui és el client?

Tinc la sensació que moltes persones quan van a una entitat financera hi van amb l’esperit encongit més semblant al del contribuent que acut a l’oficina d’Hisenda que al del client que sol·licita un servei d’una empresa o d’una botiga. És com si tinguessin davant seu un funcionari que pot exigir-li condicions i davant del qual es mostren submisos i indefensos.

Tothom sap que cap entitat podria suportar una retirada massiva dels seus fons, i menys ara que totes van necessitades de recursos. I malgrat tot, continuen tractant els seus clients amb total desconsideració: poden apujar comissions sense avisar o crear-ne de noves, posar condicions a la seva mida a l’hora de prestar determinats serveis i fins i tot per l'ús que facin els clients dels seus diners, aconsellar inversions de dubtosa fiabilitat, i tractar els clients en les seves oficines com si els anessin a importunar. Saben que la majoria de la gent no canvia de banc o de caixa amb la mateixa facilitat que podem canviar de bar, que no gosen demanar un tracte de client i fer valdre la màxima segons la qual “el client sempre té raó”, que sovint consideren que són aquests els qui necessiten el banc enlloc de ser les entitats financeres les que necessiten els clients. I si per a les grans actuacions es basen en el principi de l’oferta i la demanda, per què no ho hem de fer nosaltres?

Em deia l’altre dia una oficinista d’una entitat d’estalvi “ho sento, però no és pas culpa meva”, quan jo li reclamava que em fes una gestió que segons ella no podia fer. “Culpa seva, no, però si jo no puc sortir d’aquí amb la gestió que li demano, quan torni a entrar a l’oficina serà per a cancel·lar el meu compte”, li vaig dir amb to enèrgic i sense perdre les formes. Al cap d’uns minuts sortia amb els paper arreglats. Fora bo, potser, entrar a les seves sucursals amb una altra actitud i fer-los veure que nosaltres som els clients i que no hem de dubtar a posar la cancel·lació dels comptes damunt del taulell.

dijous, 8 de desembre del 2011

Justícia Popular

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha donat la raó a uns pares que volien que el seu fills fos escolaritzat únicament en castellà. La sentència representa un disbarat en la mesura que nega el precepte estatutari que estableix que els alumnes han de sortir de l’escola primària amb un correcte coneixement de les dues llengües oficials. Però no ens ve pas de nou. Tot s’emmarca en l’estratègia del partit Popular d’anihilar la llengua catalana.


I, encara que des de Catalunya sovint fem veure que no ens adonem de la magnitud de la tragèdia, el cert és que la victòria del Partit Popular en contra de la llengua i la cultura catalana és inapel·lable: a àmplies zones del País Valencià, i sobretot a les capitals, ja han aconseguit trencar amb la transmissió generacional, pas previ a la desaparició imminent d’una llengua, i és el mateix camí que estan seguint a les Illes on es pot dir que jan assolit aquest punt com a mínim a Ciutat de Palma. I la victòria no consisteix només en legislar en contra de la llengua, en retallar o suprimir els ajuts a les entitats que la defensen o en fer tancar els mitjans de comunicació propis, sinó sobretot en aconseguir que la majoria de la població s’hi mostri indiferent, i sobretot acabar tenint l’aval del sistema judicial per no haver de complir les lleis que els ho podrien impedir. L’objectiu del Partit Popular és un de sol, comú als populars de Madrid, de València, de les Illes o de Catalunya: l’eliminació de la llengua catalana arreu. I si les seves propostes no són iguals a tot arreu no és perquè creguin que a uns llocs cal fer prevaldre la llengua materna, en d’altres la llibertat dels pares a escollir i en d’altres ja es pot fer plena immersió lingüística (en castellà, està clar), sinó perquè a cada lloc utilitzen l’estratègia adequada en funció de si el procés d’eliminació de la llengua està més o menys avançat.

I en el cas de la trama judicial passa exactament el mateix. Fa uns anys fins i tot el Tribunal Constitucional havia donat per bona la immersió lingüística a Catalunya, però ara els temps han canviat i el nacionalisme espanyol se sent prou fort com per a canviar de posició. Les sentències dels Tribunals segueixen fil per randa l’estratègia popular: A Catalunya hi ha sentències que encara no es poden dictar perquè saben que generarien un excessiu rebuig social i poític, però sí que ho poden fer a les Illes i, per suposat, a València. Però aquí també les tenen en cartera, per quan trobin el moment oportú, d’acord amb l’estratègia del partit.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Que no ens passi res!

Que no ens passi res! Aquesta és una expressió que se sent de fa dies; de fet, des que es van convocar les darreres eleccions, que el PP ja tenia guanyades d’entrada. El Partit Popular s’ha guardat prou d’explicar el seu programa de Govern, no tant perquè volgués enganyar ningú, sinó per descarregar la consciència dels seus votants, que ja saben perfectament cap on aniran les seves polítiques, com saben que els models Camps, Matas i companyia ara tornaran a tenir carta blanca.

Les prevencions dels catalans amb aquest “Que no ens passi res” sembla que estan més que justificades. El Partit Popular és un partit de dretes, però fonamentalment és un partit nacionalista espanyol intolerant amb les altres cultures i identitats.Com a partit de dretes no haurà de fer gaire més del que ja ha anat fent el PSOE, potser amb les mans més lliures per a continuar fent pagar la crisi als treballadors i als més desfavorits, tot garantint els privilegis dels poderosos. Però la por de la majoria del PP no ve per aquest cantó, sinó per la qüestió nacional. És una partit que a Catalunya ha fet de l’odi a la llengua i a la cultura catalanes la seva raó de ser, que a València i a les Illes se n’està sortint amb l’eliminació definitiva de la llengua pròpia, i que ara aprofitarà el poder en majúscules per aprofundir en la seva croada. Res de nou, ja ho sabíem; ja han demostrat que optaran sempre per la confrontació, per trencar qualsevol model de cohesió social per aconseguir el seu objectiu. I continuaran amb la política dels socialistes de buscar l’ofec econòmic de Catalunya. Sense la més mínima vergonya ni dignitat els mateixos dirigents que recriminaven al PSOE no haver pagat els fons de competitivitat, l’endemà de les eleccions han deixat clar que ells, igual que els socialistes, “ni en broma” tampoc ho pagaran. No és que tinguem a Madrid un govern poc amic, que ens margini o atengui poc les nostres necessitats, és que tenim un govern declaradament hostil a Catalunya i als catalans, inclosos els votants populars.

Però tot això ja ho sabíem, ja ho havíem viscut en l’època d’Aznar. El problema, doncs, no està en l’amenaça certa del Partit Popular, sinó en la més que possible claudicació de CiU. Tot sembla indicar que ja ha tirat la tovallola pel que fa al pacte fiscal, que no farà sinó buscar-hi fórmules de col·laboració en les quals CiU es doblegarà a les exigències anticatalanes del PP, com és la retallada de TV3 o la censura a la cambra catalana per no molestar els nacionalistes espanyols, a canvi de res per a Catalunya. Que no ens passi res, no tant per les agressions que patirem com per l’actitud passiva o còmplice d’una CiU incapaç i sense voluntat de fer-hi front.

dimarts, 6 de desembre del 2011

La presa de pèl del Pacte Fisacal

Ja s’ha fet popular la dita segons la qual si no vols que es faci una cosa, crea una comissió. S’acostuma a entendre com una manera de frenar un projecte amb l’excusa que primer l’hem d’estudiar amb deteniment, i entre tots. Aleshores es crea una comissió que ja costa de constituir, que no arriben mai a cap acord excepte el de tornar-se a reunir, i així va passant el temps fins que el tema ha perdut interès o les circumstàncies que el van motivar ja han canviat suficientment com per necessitar tot un plantejament nou. Aquesta és la impressió que em dóna l’anunci fet per CiU de crear una comissió per a estudia el tema del pacte fiscal.

La proposta de Pacte Fiscal, que ja no era ben bé el mateix que Concert econòmic, la portava CiU com a tema estrella de la seva campanya electoral. S’ha de pensar, doncs, que era una proposta suficientment pensada i raonada, que no era un bluf improvisat. Guanyades les eleccions d’ara fa un any, es va constituir al Parlament de Catalunya una Comissió parlamentària per a estudiar el Pacte Fiscal, i CiU ja va deixar clar que esperaria a què hi hagués nou Govern espanyol per a començar a negociar res. Aquesta comissió parlamentària tenia ja a punt les seves conclusions, però es va considerar que era millor no donar-les a conèixer en plena campanya electoral perquè ningú en fes un ús partidista. S’han celebrat les eleccions espanyoles amb el resultat ja previst, i ara falta saber quin és el resultat dels treballs de la comissió parlamentària. Abans, però, CiU ja adverteix que no farà cap consulta popular abans d’haver negociat amb Madrid, com li demanava ERC; com adverteix també que ja entén les dificultats econòmiques del moment, cosa que farà que en el millor dels casos el Pacte Fiscal s’aplicaria gradualment. De fet el PP ja ha dit que ni gradualment ni de cap manera. És en aquest moment que Artur Mas es treu un altre as de la màniga per allargar i diluir la seva proposta estrella: crear una comissió a través de les seva fundació CATDEM perquè estudiï el tema. Tot i que diu que la comissió vol comptar amb els diversos sectors i sensibilitats de la societat, el cert és que fer-ho a través de la Fundació del Partit no serà mai reconegut com un treball transversal i no partidista. De fet, ja admet que el resultat d’aquest treball després s’haurà de negociar amb la resta de forces polítiques; probablement es proposarà la creació d’una nova Comissió Parlamentària.

Però, de què haurà servit, doncs, la Comissió Parlamentària que l’ha estudiat fins ara? Doncs, per això: Aquella proposta electoral que es presentava com l’eix central del programa de CiU, s’ajorna inicialment esperant el resultat de les eleccions espanyoles; amb la proposta d’aquesta comissió es paralitza la negociació que s’hauria pogut iniciar ara a Madrid, ja que fins a finals del 2012, en el millor dels casos, no en tindrem uns primers resultats; llavors caldrà renegociar-ho al Parlament, creant una nova Comissió Parlamentària; si tot arriba a bon port, a finals del 2013, ja tindrem un esborrany per a iniciar la negociació amb el Govern de Mariano Rajoy. Però aleshores ens trobarem ja en el darrer any de la legislatura, a les portes d’unes noves eleccions, de manera que es dirà que és més sensat deixar-ho per a després presentant de nou el tema del Pacte Fiscal com la proposta central del seu programa electoral. Una presa de pèl, vaja!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Què li passa a Don Mariano?

Des de mesos enrere que Dona Mariano deia que urgia un nou Govern que donés confiança als mercats. Ell exigia eleccions anticipades quan Zapatero encara deia que volia esgotar la legislatura; i quan aquest les va convocar pel novembre li va semblar que era excessivament enllà. I bé, Don Mariano ja ha guanyat les eleccions sense haver desvelat el seu programa, ni durant la campanya ni un cop ratificada la seva victòria. Abans, el sol fet que guanyés la dreta els mercats ja ho interpretaven positivament perquè és aquesta la que millor representa els seus interessos. Però ara ja no es conformen en fer de lobby, en aplaudir governs que els poden ser més favorables; ara, els mercats volen governar directament.

I Don Mariano que no se n’ha assabentat encara. Ni les borses ni les primes de risc no van millorar l’endemà de la seva victòria; en tot cas ho han fet més tard a rel de les declaracions de la senyora Merkel. Tothom sap que el nou Govern Popular farà retallades arreu, però sobretot allà on fan més mal: a la classe treballadora, als pensionistes, als aturats i, per suposat a les finances autonòmiques. No tindrà cap mania a l’hora d’incomplir les poques coses que deia en el seu programa, segurament excusant-se en les finances que s’ha trobat en arribar al Govern, com si no les conegués quan es presentava a les eleccions. Tothom sap que la recepta de la dreta, i que a vegades dóna els seus resultats, consisteix en fer contents els “mercats” (eufemisme per referir-se als grans poders econòmics) i a les grans empreses; podem veure, doncs, com els diners que s’escatimen en serveis bàsics, en pensions i sous de funcionaris, i en prestacions socials, van a parar a les butxaques dels grans directius de la Banca (sense ells l’economia del país no funcionaria, diuen) o per afavorir les classes més benestants, amb reducció dels seus impostos (els hem d’incentivar perquè inverteixin, diuen). Tothom ho sap, però Don Mariano no diu res, per més que sàpiga que això perjudica l’economia espanyola.

Hi ha diferents hipòtesis. Uns asseguren que la paràlisi de Don Mariano no li ve pas d’ara, que forma part de les seves incapacitats: des de l’oposició ja ha donat prou mostres de no saber reaccionar davant de temes tan importants com la corrupció generalitzada al seu partit, o els darrers moviments d’ETA i de l’esquerra abertzale. Altres, en canvi, considerarien aquesta indefinició com una estratègia calculada; si no té propostes ni solucions, deixar passar el temps pot ser un bon recurs tot esperant que les coses es resolguin soles o es posin al seu lloc. També hi ha qui confirma que Don Mariano ostentarà només nominalment el títol de President del Govern, perquè en realitat haurà de seguir el que li dictin entre la senyora Merkel i el senyor Sarkozy, a part dels banquers que li paguen la festa.

diumenge, 4 de desembre del 2011

Hi haurà temps per a plantejaments més agosarats?

Hi ha dies que voldria creure en la sinceritat dels polítics. Però no és pas fàcil. Jordi Pujol es va passar 25 anys dient incansablement que si Espanya no ens acceptava tal com érem, hauríem de replantejar-nos el nostre encaix amb Espanya; a Madrid li demostraven també reiteradament que d’acceptar-nos tal com són, amb llengua, cultura i personalitat pròpia, ni en broma. El catalanet amenaçava i a l’espanyol se li escapava el riure perquè sabia del cert que tot plegat era una pantomima i que el catalanet acabaria ajupint el cap, passés el que passés.

L’Artur Mas també ha emprat aquest recurs de simular que s’amenaça Madrid. Ho va fer amb l’Estatut, amb la sentència del Constitucional, i ara hi torna amb el Pacte Fiscal. El President advertia abans d’ahir que si la seva proposta de pacte fiscal fracassa, ja “hi haurà temps per a plantejaments més agosarats”. Però tot seguit, ell mateix proposa una estratègia basada en allargar el màxim el procés: primer crearà una comissió d’estudi a través de la seva fundació CATDEM (com si no estigués ja sobradament estudiat, o no hi hagués una comissió parlamentària amb un dictamen a punt); d’aquí a un any, suposant que es compleixin els terminis, es disposarà d’un primer esborrany que voldrà posar a la consideració dels altres partits, per a després iniciar el procés negociador... Total, que ens n’anirem al final de la legislatura i encara no haurem començat ni a negociar, i per tant encara no serà el moment de formular “plantejaments més agosarats”. A les portes d’unes noves eleccions, es tornarà a posar el tema en el programa electoral, i qui dies passa anys empeny... però tot seguirà exactament igual.

Si el problema fos que hi ha independentistes que voldrien córrer massa, i uns altres sobiranistes que tenen l’estratègia d’anar pas a pas, ben mirat no seria cap problema. El raonament de portar a Madrid una proposta, sigui un Estatut, una concepció federal o un pacte fiscal, amb el plantejament de canviar de rumb en cas que no ens sigui acceptat, no estaria pas tan mal enraonat. El que passa és que durant massa anys i de forma excessivament reiterada hem vist que aquest recurs no era sinó una estratagema per a continuar vivint del “cuento” sense fer mai cap pas definitiu a favor del país. Que aquesta vegada va de debò? Costa de creure, la veritat.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Propostes o presidents denigrants

Al Parlament de Catalunya s’ha donat un dels espectacles més denigrants dels darrers temps. Ens semblava que Franco ja era mort i enterrat, però es veu que el seu esperit és ben viu encara. De fet, ja ho sabíem, i per tant no ens podia estranyar que un grup ultra nacionalista com Ciutadan’s plantegés la necessitat de censurar determinades expressions que, precisament perquè són certes, no agraden als nacionalistes espanyols. El que sí que ens ha estranyat és que una persona d’un partit democràtic, que per més inri és Presidenta del Parlament de Catalunya, els hagi fet el joc.

Està clar que als ultres espanyols els molesta sentir l’expressió “espoli fiscal” o “Espanya ens roba”. A quin lladre no li molesta que li tirin en cara! A molts catalans ens pot molestar, però, que ens incloguin dins d’Espanya, que per referir-nos a nosaltres es parli d“espanyols”, o que es digui que els catalans no tenim dret a decidir el nostre futur. Però, bé, a cap demòcrata català no se li acudiria dir que en un Parlament o en qualsevol altra institució o fòrum s’han de censurar aquestes expressions pròpies del nacionalisme espanyol. Vaig sentir vergonya quan em vaig assabentar que la Núria de Gispert (i ometo el qualificatiu de molt honorable perquè li seria impropi) havia atès la petició de C’s. Que després el diputat López Tena qualifiqués aquesta persona de “cosa vestida de fada” o de “mamarratxa” em sembla absolutament irrellevant; entenc que com a diputat se senti terriblement ofès de tenir com a Presidenta una “mamarratxa” com aquesta. Com és possible que partits democràtics acceptin que a la Cambra catalana s’estableixi una censura d’aquesta mena! O sigui que es poden dir disbarats, a vegades amb raó i a vegades sense, sobre la gestió de l’anterior o de l’actual Govern, però no es pot qualificar el greuge fiscal que Espanya ens imposa!.

I això coincideix en el temps amb la designació de l’ex President José Montilla com a nou senador. I té tot el dret, està clar. Però no deixa de ser un menysteniment del càrrec de President que va ostentar; acceptar ara el càrrec de senador implica considerar el seu pas per la presidència com un simple esglaó més en la seva carrera política. No són comparables les dues actituds, i només tenen en comú una manca de respecte per les institucions del país. Del Montilla, tot i que com a President va actuar amb prou dignitat, ja ens ho podíem esperar; però de la Núria Gispert, nomenada per CiU, no. Un partit democràtic no hauria d’admetre, i molt menys mantenir en el càrrec, una persona que té tan poc sentit democràtic com per a imposar censura als diputats.

divendres, 2 de desembre del 2011

CiU escull el PP com a soci preferent

Fa dies que des d’ERC es van enviant missatges a CiU per tal d’obrir un nou escenari de pactes entre ambdues formacions nacionalistes. Fins fa ben poc, eren els convergents els qui es lamentaven, o ho feien veure, que els partits catalans es neguessin a col·laborar amb ells de manera que es veien obligats a pactar amb el PP. Uns pactes relativament fàcils per les coincidències en les polítiques econòmiques i socials netament de dretes, que a més permeten al PP reclamar contrapartides d’hostilitat envers la llengua i la cultura catalanes. Les retallades de TV3, per exemple.


Estic convençut que l’oferiment dels republicans és del tot sincer, amb la voluntat de passar pàgina a l’època gris que ha representat el tripartit. Però això no vol dir que no sàpiguen quin és el destí de la seva proposta. Sembla clar que CiU no té cap interès en buscar pactes de caràcter nacional, perquè els abocarien a prendre actituds d’enfrontament amb Espanya, amb el risc que l’opció sortís bé i féssim passes definitives cap a la sobirania nacional, però també amb el risc d’esguerrar carreres polítiques personals. Gent com el Duran no s’ho perdonaria. El recurs és prou conegut: si es dubta de la veracitat del que t’ofereix l’adversari no hi ha millor prova que la d’acceptar de ple el seu oferiment. CiU afirma una i altra vegada que es veu obligada, a contracor, a pactar amb el PP; però quan ERC li respon que està disposada a pactar en base a la proposta convergent, sobrevé el pànic als seus dirigents. I immediatament han de fer marxa enrere en les seves propostes originals: el pacte fiscal pot limitar-se a iniciar una negociació d’un nou sistema de finançament, que el PP ja ha dit que no se n’ha de parlar fins que haguem sortit de la crisi (més enllà, doncs, d’aquesta dècada). I tant se val que els populars incompleixin una i altra vegada, còpia exacta dels socialistes, i diguin que ni en broma compliran amb el que ells mateixos van votar com a partit d’oposició .

Ara el tema en discòrdia pot ser la consulta popular sobre el Pacte fiscal. CiU sap de sobres que és molt diferent anar a Madrid a negociar havent fet la consulta popular, que fer-ho sense. No solament sap que li donaria molta més força, sinó que sap que li donaria massa força, fins al punt que tindria més difícil renunciar-hi i sobretot incomodaria el seu soci preferent. Una cosa és mantenir la proposta de pacte fiscal en cartell, més que res per acontentar el seu electorat, i una altra és fer una decidida aposta de país, encara que sigui només per a quedar-se amb el seu Pacte Fiscal. I és que els primers que no hi creuen són els convergents.

dijous, 1 de desembre del 2011

La independència no és a tocar

Un mitjà de comunicació remarcava “la prestigiosa revista Time no situa Catalunya en el top 10 de nacions que es podrien independitzar”. I ho deia en forma de retret, tot considerant aquest un oblit imperdonable, i més quan aquesta publicació americana ja és la segona vegada que ho fa. Una primera cosa que se’ns pot ocórrer és pensar que hi ha hagut un error, que els autors del reportatge no disposen de prou informació, o que s’han deixat portar per la premsa oficial, la dels corresponsals estrangers que tenen la seva seu a Madrid.

Potser, sí. Però alguna cosa deuen tenir de raó. A Catalunya el sentiment independentista creix, és cert; però també ho és que la principal força anomenada nacionalista, avui per avui, està molt lluny de plantejar qualsevol proposta independentista. Els qui no confien en la imminent, ni que sigui a mitjà termini, independència de Catalunya no són els periodistes de la revista Times, sinó la ciutadania catalana que continua negant el seu vot a les formacions que es declaren obertament independentistes. Estem veient com l’actual Govern de la Generalitat pot reconèixer que Catalunya és maltractada a Espanya en tots els sentits, que no compleixen mai ni amb les seves promeses ni amb el que estableix l’Estatut, que procuren boicotejar els nostres aeroports o posen tots els pals a les rodes a la convivència i a la integració social, que lluiten aferrissadament contra la nostra llengua catalana... i malgrat tot, tots els seus pressupòsits són els de continuar dins d’aquest Estat que ens empobreix, i procurar només alleugerir el mal que ens ocasiona. Els autors dels reportatge de Times deuen saber que una majoria dels catalans es poden plànyer de la seva desventura, però que mai tindran el coratge suficient com per a plantar-hi clara; i menys els seus líders polítics, gens disposats a arriscar la seva carrera personal. No crec que vagin tan mal encaminats.

Per tant, no crec que sigui cap disbarat afirmar que Catalunya no té la perspectiva immediata d’assolir la seva independència; almenys mentre CiU no faci un gir radical. Ara bé, que la “prestigiosa” revista col·loqui en aquest top 10 països com la República de Cascàdia, la Padània i la Segona República de Vermont, em sembla un despropòsit majúscul. Com també seria discutible creure, com fa el Time, que hi ha més possibilitats per al Tíbet, per al Kurdistan o per a Ossètia, que per a Catalunya, tenint en compte la delicada situació d’aquests països i sobretot del caràcter poc democràtic dels Estats als quals pertanyen. Sincerament, no crec que sigui seriós qualificar de “prestigiosa” una publicació que és capaç de publicar tants disbarats. Cap periodista amb un mínim de rigor professional no ho faria.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Rigor informatiu, ni en broma

Un informe sobre la premsa del Regne Unit senyala que la immensa majoria de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació en realitat són redifusió del que han dit altres, en forma de comunicats, de notes de premsa, de declaracions i de contra declaracions, etc. I no tinc cap dubte que els resultats serien molt semblants a casa nostra: els periodistes, majoritàriament sembla que renunciïn amb tota normalitat al que hauria de ser el seu objectiu bàsic, informar. Només cal donar un cop d’ull als titulars de premsa per adonar-se que la principal preocupació dels periodistes no és informar sobre la realitat del que ha passat sinó la interpretació interessada que en fan els polítics.

Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.

Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Patxi López, cinisme en estat pur

El Patxi López ja se la veu a venir. Sap que ocupa il·lícitament el càrrec de Lehendakari perquè el seu partit i el Partit Popular von orquestrar una tupinada electoral, impedint que la formació que representava l’esquerra abertzale es pogués presentar. A Catalunya, davant la il·legalització d’una formació política probablement les organitzacions afins se n’haurien desmarcat; al País Basc, amb molt més visió de país, és a dir de patriotisme, van seguir el procés a l’inversa, ja que partits que sí que eren legals, com EA, assumien el risc d’associar-se amb els sectors il·legalitzats justament per facilitar-los l’accés a les institucions. I els va sortir bé a les municipals, i els ha sortit encara millor en aquestes eleccions espanyoles. A la propera, la minoria que representa Patxi López haurà de deixar el poder obtingut de forma vergonyant.

Per això mateix, no pas per evitar la seva derrota, que la té tan segura com la tenia el Rubalcaba, sinó per fer-la menys escandalosa, ara intenta aparentar un paper democràtic. No va tenir cap interès en què ETA deixés les armes, i malgrat l’anunci fet per l’organització armada ell insistia encara en què no s’havien de seguir els principis democràtics, ni tan sols la legalitat vigent en matèria de presos. Ara, en canvi, vist el suport electoral del sector que ells barroerament van apartar de les conteses electorals, molt superior al que té ell mateix, intenta fer un gir en els seus posicionaments. Ha afirmat: “Ha arribat l’hora d’apropar els presos”. Aquesta hora hi ha estat sempre en la legislació espanyola on s’estableix que els presos han de ser internats en centres el més propers al seu domicili. Recordem que, sorprenentment per a molts observadors, moltes de les accions d’ETA tenien com a objectiu no pas demanar l’alliberament de presos sinó simplement que es complís la legislació espanyola en el sentit de traslladar-los a presons del País Basc.


Però seguint la tònica general dels socialistes, en què el cinisme i la mentida formen part de la seva identitat, ara el Patxi López demana al nou Govern del Partit Popular que faci els primers passos per acostar els presos etarres. Fins la setmana passada podia haver-ho reclamat al Govern de Zapatero, del seu mateix partit. No ho va fer llavors, perquè ja li anava bé la injustícia institucionalitzada; i ho demana ara perquè sap que el Partit Popular tampoc hi serà massa receptiu, i més aviat li pot portar conflictes interns. Com sempre, el que interessa menys als socialistes és la justícia, la democràcia i els drets dels ciutadans. Cinisme en estat pur.