Des de mesos enrere que Dona Mariano deia que urgia un nou Govern que donés confiança als mercats. Ell exigia eleccions anticipades quan Zapatero encara deia que volia esgotar la legislatura; i quan aquest les va convocar pel novembre li va semblar que era excessivament enllà. I bé, Don Mariano ja ha guanyat les eleccions sense haver desvelat el seu programa, ni durant la campanya ni un cop ratificada la seva victòria. Abans, el sol fet que guanyés la dreta els mercats ja ho interpretaven positivament perquè és aquesta la que millor representa els seus interessos. Però ara ja no es conformen en fer de lobby, en aplaudir governs que els poden ser més favorables; ara, els mercats volen governar directament.
I Don Mariano que no se n’ha assabentat encara. Ni les borses ni les primes de risc no van millorar l’endemà de la seva victòria; en tot cas ho han fet més tard a rel de les declaracions de la senyora Merkel. Tothom sap que el nou Govern Popular farà retallades arreu, però sobretot allà on fan més mal: a la classe treballadora, als pensionistes, als aturats i, per suposat a les finances autonòmiques. No tindrà cap mania a l’hora d’incomplir les poques coses que deia en el seu programa, segurament excusant-se en les finances que s’ha trobat en arribar al Govern, com si no les conegués quan es presentava a les eleccions. Tothom sap que la recepta de la dreta, i que a vegades dóna els seus resultats, consisteix en fer contents els “mercats” (eufemisme per referir-se als grans poders econòmics) i a les grans empreses; podem veure, doncs, com els diners que s’escatimen en serveis bàsics, en pensions i sous de funcionaris, i en prestacions socials, van a parar a les butxaques dels grans directius de la Banca (sense ells l’economia del país no funcionaria, diuen) o per afavorir les classes més benestants, amb reducció dels seus impostos (els hem d’incentivar perquè inverteixin, diuen). Tothom ho sap, però Don Mariano no diu res, per més que sàpiga que això perjudica l’economia espanyola.
Hi ha diferents hipòtesis. Uns asseguren que la paràlisi de Don Mariano no li ve pas d’ara, que forma part de les seves incapacitats: des de l’oposició ja ha donat prou mostres de no saber reaccionar davant de temes tan importants com la corrupció generalitzada al seu partit, o els darrers moviments d’ETA i de l’esquerra abertzale. Altres, en canvi, considerarien aquesta indefinició com una estratègia calculada; si no té propostes ni solucions, deixar passar el temps pot ser un bon recurs tot esperant que les coses es resolguin soles o es posin al seu lloc. També hi ha qui confirma que Don Mariano ostentarà només nominalment el títol de President del Govern, perquè en realitat haurà de seguir el que li dictin entre la senyora Merkel i el senyor Sarkozy, a part dels banquers que li paguen la festa.
I Don Mariano que no se n’ha assabentat encara. Ni les borses ni les primes de risc no van millorar l’endemà de la seva victòria; en tot cas ho han fet més tard a rel de les declaracions de la senyora Merkel. Tothom sap que el nou Govern Popular farà retallades arreu, però sobretot allà on fan més mal: a la classe treballadora, als pensionistes, als aturats i, per suposat a les finances autonòmiques. No tindrà cap mania a l’hora d’incomplir les poques coses que deia en el seu programa, segurament excusant-se en les finances que s’ha trobat en arribar al Govern, com si no les conegués quan es presentava a les eleccions. Tothom sap que la recepta de la dreta, i que a vegades dóna els seus resultats, consisteix en fer contents els “mercats” (eufemisme per referir-se als grans poders econòmics) i a les grans empreses; podem veure, doncs, com els diners que s’escatimen en serveis bàsics, en pensions i sous de funcionaris, i en prestacions socials, van a parar a les butxaques dels grans directius de la Banca (sense ells l’economia del país no funcionaria, diuen) o per afavorir les classes més benestants, amb reducció dels seus impostos (els hem d’incentivar perquè inverteixin, diuen). Tothom ho sap, però Don Mariano no diu res, per més que sàpiga que això perjudica l’economia espanyola.
Hi ha diferents hipòtesis. Uns asseguren que la paràlisi de Don Mariano no li ve pas d’ara, que forma part de les seves incapacitats: des de l’oposició ja ha donat prou mostres de no saber reaccionar davant de temes tan importants com la corrupció generalitzada al seu partit, o els darrers moviments d’ETA i de l’esquerra abertzale. Altres, en canvi, considerarien aquesta indefinició com una estratègia calculada; si no té propostes ni solucions, deixar passar el temps pot ser un bon recurs tot esperant que les coses es resolguin soles o es posin al seu lloc. També hi ha qui confirma que Don Mariano ostentarà només nominalment el títol de President del Govern, perquè en realitat haurà de seguir el que li dictin entre la senyora Merkel i el senyor Sarkozy, a part dels banquers que li paguen la festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada