Pàgines

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Dret Constitucional? I un rave!

Hi ha una iniciativa legislativa popular (ILP) en curs per a canviar les regles de joc de les hipoteques impagades, però la cosa va per llarg i probablement acabarà en un no res. Actualment, els qui no poden fer front als terminis de la hipoteca es poden trobar al carrer, sense pis i havent de pagar igualment les quotes a l’entitat financera. El banc es pot quedar el pis per un valor molt inferior al real i al que ell mateix va valorar per a concedir la hipoteca. Sembla ben bé que la llei hagi estat feta, redactada i aprovada, pels banquers més desaprensius i usurers, amb un absolut menyspreu per l’equitat, la justícia i els drets de les persones.

Quan es parla d’aquest tema als mitjans de comunicació, sentim sempre la veu dels afectats, a través d’associacions, reclamant que com a mínim el fet de lliurar el pis i perdre la part que el comprador ja n’havia pagat sigui suficient per a donar per cancel·lada la hipoteca. De fet, és el principi legal sobre el qual es basa el concepte d’hipoteca: el banc deixa uns diners i demana com a aval quelcom que el mateix banc ha considerat d’un valor equivalent a l’import prestat. Sentim també, encara que més rarament, la veu dels polítics alineant-se completament amb els bancs, dient que l’entitat creditora té dret a cobrar com sigui el que l’insolvent usuari va signar en el contracte hipotecari; algú podria demanar-se si també han embargat tots els béns dels directius de les entitats financeres que han necessitat ser rescatades amb diner públic, o els béns dels dirigents de partits que tampoc han retornat els crèdits concedits. Però és evident que la llei, la que expressament han volgut els polítics (encara que sigui per encàrrecs del poder financer), no és igual per a tothom, no tothom rep el mateix tracte per la seva insolvència. Rara vegada sentim la veu de les entitats financeres; no volen saber res del pèssim assessorament que van donar als seus clients animant-los a embarcar-se en una aventura hipotecària. No és que mal assessoressin els seus clients per negligència o incompetència professional, sinó perquè sabien que, en qualsevol cas, ells tenien totes les de guanyar. A tot estirar, sentim en veu baixa la lamentació del subaltern que ha de donar la cara, dient que la llei és la llei. Però, en canvi, si que hem sentit darrerament la veu dels juristes, jutges i fiscals, admetent la injustícia que representa l’actual legislació; és la llei la que els obliga a dictar sentències que ells ja reconeixen com a injustes. Però, és clar, ells no poden fer altra cosa que aplicar el criteri de “dura lex, sed lex”.

Tenim, doncs, una legislació injusta que els polítics es neguen a canviar, no fos cas que deixessin de rebre el suport de les entitats financeres. Però també tenim un text constitucional i un text estatutari que reconeix el dret a la vivenda. Com a mínim, hauríem d’admetre que hi ha una contraposició de drets: la dels bancs a cobrar i la dels ciutadans a disposar d’una vivenda. Quan convé aquesta mateixa Justícia apel·la al text Constitucional, com a principi jurídic prevalent i sagrat, arribant si cal a contradir o negar la validesa de la legislació ordinària. Però només quan convé. Els jutges tenen a les seves mans principis jurídics, textos constitucionals i lleis de tota mena, que ells saben interpretar sempre a favor dels poderosos. De fet, hi ha hagut algun jutge que aïlladament, i deixant clar que no es podia generalitzar, que sí que s’ha emparat en aquest principi que és de justícia social per a dictar sentència en contra del desnonament. Segurament, la seva carrera en la judicatura no serà massa brillant.