No negaré que el sistema de partits no sigui el menys dolent dels sistemes possibles. Però alguna cosa deu fallar quan se’ns presenta l’arc parlamentari, en tant que representació del conjunt de la societat, compartimentat d’una manera tan estricta i taxativa. O ets dels uns o ets dels altres; i tots s’esforcen en presentar la seva com l’única opció vàlida, viable i per suposat la més coherent, Davant de qualsevol tema, els partits responen com a blocs homogenis, com si realment els integrants de cada formació pensessin igual i discrepessin igualment de la resta. L’avantatge de seguir els esdeveniments des d’una certa distància, amb esperit crític, i sobretot sense posicionament a priori en funció de la pròpia adscripció, és que hom pot percebre més fàcilment les disfuncions entre l’aparent debat parlamentari i la realitat molt més diversa i difusa de la societat.
Per això, els mitjans de comunicació han remarcat el fet que el diputat socialista i antic dirigent sindicalista, Antoni Gutiérrez, trenqués la disciplina de vot a l’hora de validar el decret governamental de la reforma laboral. Quan de ben segur que diputats d’altres formacions de dretes haurien votat favorablement al costat del PSOE, si no fos perquè els ho impedia l’estratègia del seu partit de mantenir el desgast permanent de l’adversari. La disciplina de partit, admetent comptades excepcions, és quelcom sagrat que anul·la la personalitat i la individualitat de cadascun dels diputats i representants polítics, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que dramatitzen qualsevol discrepància interna, sobretot quan es tracta de temes puntuals, com si no fos la cosa més natural del món i un reflex més fidel a la realitat del carrer.
Ho podem constatar fàcilment, quan algun dirigent deixa una formació política per a crear-ne una altra, com el cas de Carretero, o que simplement es passa de bàndol, com van fer en el seu dia Ignasi Guardans o Fernández Teixidor. Amb el mateix fervor i disciplina que abans defensaven una posició de partit, ara en defensen una altra, sense estalviar crítiques severes contra els qui havien estat els seus antics companys de viatge. I un altre cas curiós és el dels militants que després d’estar en la primera línia del partit, es retiren de la política activa i s’ho miren, com a observadors, des d’una certa distància: quants socialistes catalans no trobaríem ara mateix, quan ja no ocupen càrrecs de responsabilitat en el partit o fins i tot se n’han situat al marge, posicionant-se a favor de tesis molt més coherents nacionalment, defensant les consultes populars per la independència, o com feia l’ex President Maragall, propugnant un tancament de caixes per acabar amb les negatives de Madrid. I ja veurem com respon Josep Lluís Carod Rovira si a la tardor es troba sense càrrec públic ni pes específic dins d'ERC; a més d'un el sorprendrà.
I és que els professionals de la política, quan deixen de tenir el jou de la disciplina de partit, es converteixen una mica més en persones; més normals, amb pensament i criteri propi
Per això, els mitjans de comunicació han remarcat el fet que el diputat socialista i antic dirigent sindicalista, Antoni Gutiérrez, trenqués la disciplina de vot a l’hora de validar el decret governamental de la reforma laboral. Quan de ben segur que diputats d’altres formacions de dretes haurien votat favorablement al costat del PSOE, si no fos perquè els ho impedia l’estratègia del seu partit de mantenir el desgast permanent de l’adversari. La disciplina de partit, admetent comptades excepcions, és quelcom sagrat que anul·la la personalitat i la individualitat de cadascun dels diputats i representants polítics, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que dramatitzen qualsevol discrepància interna, sobretot quan es tracta de temes puntuals, com si no fos la cosa més natural del món i un reflex més fidel a la realitat del carrer.
Ho podem constatar fàcilment, quan algun dirigent deixa una formació política per a crear-ne una altra, com el cas de Carretero, o que simplement es passa de bàndol, com van fer en el seu dia Ignasi Guardans o Fernández Teixidor. Amb el mateix fervor i disciplina que abans defensaven una posició de partit, ara en defensen una altra, sense estalviar crítiques severes contra els qui havien estat els seus antics companys de viatge. I un altre cas curiós és el dels militants que després d’estar en la primera línia del partit, es retiren de la política activa i s’ho miren, com a observadors, des d’una certa distància: quants socialistes catalans no trobaríem ara mateix, quan ja no ocupen càrrecs de responsabilitat en el partit o fins i tot se n’han situat al marge, posicionant-se a favor de tesis molt més coherents nacionalment, defensant les consultes populars per la independència, o com feia l’ex President Maragall, propugnant un tancament de caixes per acabar amb les negatives de Madrid. I ja veurem com respon Josep Lluís Carod Rovira si a la tardor es troba sense càrrec públic ni pes específic dins d'ERC; a més d'un el sorprendrà.
I és que els professionals de la política, quan deixen de tenir el jou de la disciplina de partit, es converteixen una mica més en persones; més normals, amb pensament i criteri propi