L’anunci de noves retallades ens ha fet posar el crit al cel. El President de la Generalitat reconeixia que no podien continuar retallant el funcionament dels serveis bàsics perquè ja havien arribat a l’os, a punt de sobrepassar la línia vermella que no volia passar. Per tant, donat que els grans poders econòmics reclamen més retallades per a eixugar els esguerros que ells mateixos han fet, no se’ls acut altra cosa que continuar retallant el sou dels funcionaris públics i incrementar les taxes de serveis fonamentals. Que les retallades són inevitables? Això només és cert si s’accepta que no volem canviar les injustícies sobre les quals se sostén la nostra economia.
Algú deia que potser l’Artur Mas havia fet aquest anunci de les retallades ara, quan ho podia haver anat fent més gradualment i a l’empara de les retallades fortes que vindran amb el govern popular, precisament per posar en evidència que si Catalunya tingués un tracte fiscal just, aquestes retallades s’haurien pogut estalviar. Hores d’ara hi ha prou dades ben contrastades sobre el dèficit fiscal que patim els catalans: un dèficit que les versions espanyoles més interessades voldrien limitar a uns 9 mil milions d’euros anuals, quan altres fonts molt més fiables eleven aquesta xifra com a mínim als 16 mil i d’altres arriben als 21 milions d’euros. Doncs bé, les retallades d’enguany tenien l’objectiu d’estalviar uns 4 mil milions i les de l’any que ve mil milions més. Tot plegat, les retallades dels dos anys, no representen gaire més del 40% segons la versió més espanyola, i menys d’un 25% segons la versió més catalana, de l’espoli fiscal d’un sol any. O si ho voleu, les retallades previstes per l’any que ve, i que agreujaran la realitat diària de molts catalans, no representen més que el 5% de l’espoli fiscal que patim. Una fotesa, vaja. El que no és una fotesa és el 95% que encara ens sobraria, a part de no fer retallades, si Catalunya pogués disposar dels seus recursos.
Però, ai làs! La victòria del nacionalisme espanyol ha estat aconseguir que molts catalans acceptin com a normal que nosaltres hem de retallar el nostre benestar per a poder continuar finançant una Espanya que dilapida els nostres diners. Els votants del PP o del PSC saben perfectament que la seva opció s’ha negat fins ara i es continua negant a què Catalunya pugui disposar dels seus recursos, cosa que obliga a fer les retallades. I els votants de CiU saben que la seva opció brandava el tema del pacte fiscal sense cap possibilitat d’obtenir-lo, i que preferiria posar en marxa les retallades abans d’enfrontar-se a l’Estat. Si Catalunya no pot resoldre el tema de l’espoli fiscal, i la independència en seria la fórmula més eficaç i definitiva, és evident que ha d’assumir rebaixar el seu estat del benestar. I electoralment, ara per ara, guanya aquesta opció submisa d’optar per les retallades per no fer enfadar l’Estat espanyol. Serem estúpids?
Algú deia que potser l’Artur Mas havia fet aquest anunci de les retallades ara, quan ho podia haver anat fent més gradualment i a l’empara de les retallades fortes que vindran amb el govern popular, precisament per posar en evidència que si Catalunya tingués un tracte fiscal just, aquestes retallades s’haurien pogut estalviar. Hores d’ara hi ha prou dades ben contrastades sobre el dèficit fiscal que patim els catalans: un dèficit que les versions espanyoles més interessades voldrien limitar a uns 9 mil milions d’euros anuals, quan altres fonts molt més fiables eleven aquesta xifra com a mínim als 16 mil i d’altres arriben als 21 milions d’euros. Doncs bé, les retallades d’enguany tenien l’objectiu d’estalviar uns 4 mil milions i les de l’any que ve mil milions més. Tot plegat, les retallades dels dos anys, no representen gaire més del 40% segons la versió més espanyola, i menys d’un 25% segons la versió més catalana, de l’espoli fiscal d’un sol any. O si ho voleu, les retallades previstes per l’any que ve, i que agreujaran la realitat diària de molts catalans, no representen més que el 5% de l’espoli fiscal que patim. Una fotesa, vaja. El que no és una fotesa és el 95% que encara ens sobraria, a part de no fer retallades, si Catalunya pogués disposar dels seus recursos.
Però, ai làs! La victòria del nacionalisme espanyol ha estat aconseguir que molts catalans acceptin com a normal que nosaltres hem de retallar el nostre benestar per a poder continuar finançant una Espanya que dilapida els nostres diners. Els votants del PP o del PSC saben perfectament que la seva opció s’ha negat fins ara i es continua negant a què Catalunya pugui disposar dels seus recursos, cosa que obliga a fer les retallades. I els votants de CiU saben que la seva opció brandava el tema del pacte fiscal sense cap possibilitat d’obtenir-lo, i que preferiria posar en marxa les retallades abans d’enfrontar-se a l’Estat. Si Catalunya no pot resoldre el tema de l’espoli fiscal, i la independència en seria la fórmula més eficaç i definitiva, és evident que ha d’assumir rebaixar el seu estat del benestar. I electoralment, ara per ara, guanya aquesta opció submisa d’optar per les retallades per no fer enfadar l’Estat espanyol. Serem estúpids?