Pàgines

divendres, 16 de gener de 2009

Polítics aferrats a la cadira

La patètica rebequeria d’Ignasi Guardans, en confirmar-se que no seria ell el cap de llista en les properes eleccions europees, és il·lustrativa de l’aferrament de molts polítics, la majoria, a les àrees de poder; i contrasta amb la dignitat amb què s’ho ha pres el qui fins ara semblava que tenia tots els números, el jurista Alfons López Tena. Una cosa és posar en dubte que aquesta mena de decisions recaiguin en el líder o els líders del partit, sense fer cap consulta a les bases, però un cop acceptat aquest sistema de funcionament, els militants han d’entendre que de la mateixa manera que un dit els hi va col·locar, un mateix dit els en pot treure.

Fins ara, cap queixa ni cap crítica envers el lideratge i la línia del partit. Però tan bon punt es perd la posició de privilegi, de privilegi polític almenys, aleshores sorgeixen tots els dubtes i fins i tot es planteja la possibilitat d’abandonar el partit. El cas de l’Ignasi Guardans, a CiU, és força generalitzable, i també en tenim exemples a ERC. És el cas de Joan Carretero, que va començar a qüestionar les actituds de submissió al partit dels socialistes, i per tant la direcció del partit, just en el moment que el treuen de Conseller de la Generalitat. I en les seves anàlisis per a crear el Reagrupament, tots els mals arrenquen a partir de la seva sortida del Govern.

Cap partit polític no fa prou pedagogia a nivell intern per deixar ben clar que el pas per la política, és això: un pas. Un període en què una persona es pot dedicar més exclusivament als afers públics, però no pas una professionalització. Que un economista o un jurista, que té ben resolta la seva situació professional i amb un prestigi merescut, en un moment donat sigui requerit i opti per dedicar uns anys a la política és perfecte. Però sabent que la seva és una situació transitòria, i que en un determinat moment pot tornar a la seva professió. Malauradament, tenim a casa nostra, i concretament a Esquerra, molts polítics professionals que han arribat a llocs de responsabilitat en la política a base de furgar en les estructures internes del partit, però sense cap preparació professional específica, i un cop a dins, necessiten perpetuar-s’hi. Altrament, no sabrien on caure morts, com es diu vulgarment. Per això, massa sovint, quan es relleva un d’aquests polítics se li ha de buscar alguna altra cadira, encara que sigui més discreta, per no deixar-lo a l’estacada. Un mal model que de moment no sembla que cap partit estigui disposat a corregir.