Pàgines

diumenge, 30 de juny del 2013

El sí però no, o la por a la unitat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, és evident que hi ha diferències ideològiques notables, almenys a nivell teòric, entre les diferents formacions polítiques que conformen l’arc parlamentari. Ara bé, aquestes diferències sovint  queden força diluïdes quan s’ha d’assumir la responsabilitat de governar. Plantejaments que podrien semblar contraposats o antagònics queden reduïts a matisos i sensibilitats, tanmateix dignes de tenir en consideració. La necessitat de gestionar el dia a dia, tenint en compte que les decisions sovint no les prenen els governs o en tot cas les han de prendre amb condicionants molt poderosos, fa que al capdavall conflueixin posicions inicialment molt allunyades. Això, que és evident quan es parla de l’eix dreta esquerra també ho és en bona mesura a l‘hora d’enfocar el tema nacional, almenys entre els partits catalanistes.

Un cop produïda l’alternança de govern entre les principals forces catalanes, qualsevol acusació que es faci a l’oponent polític sempre pot tenir com a resposta que no és tan diferent del que feia el govern anterior. Però, està clar, els partits tenen la imperiosa necessitat de fer visible el seu perfil diferenciat del dels altres, i per això moltes vegades han de carregar contra mesures que ells haurien pres exactament igual o no poden acceptar de l’oposició propostes que potser ells també havien fet abans.

Tothom sap que en els debats de política general, per exemple, l’oposició ja té el discurs de resposta al Govern fins i tot abans d’escoltar la seva exposició. I de fet, s’assemblen més els discursos de formacions polítiques diferents quan són al govern, i també quan són a l’oposició, que el discurs d’un mateix partit segons si es troba en una o altra situació.

I en tot aquest procés cap a l’exercici del dret a decidir ens podem trobar en situacions semblants. Vull dir que, teòricament, la majoria dels partits catalans acceptarien el principi democràtic que sigui el poble el qui decideixi democràticament el seu futur. I aquest objectiu comú sembla que hauria de fer anar plegats tots aquests partits. Però, aleshores, sobrevé l’interès partidista i la necessitat de marcar perfil propi, i tothom intenta posar un accent particular, i si pot ser magnificat, per donar la sensació que tampoc en aquest tema no van en el mateix carro des de CiU a IC-V o la CUP, per exemple. Bàsicament, tots diuen el mateix, però precisament per això, perquè a determinats sectors els pot fer pànic donar la imatge i admetre que coincideixen amb adversaris que sempre havien considerat molt distants, han de donar la nota discordant.


Per això, en repetides ocasions la unitat dels partits catalans sembla esquerdar-se; però vull pensar que és més per tacticisme de curta volada que per diferències estratègiques reals i insuperables. Es tracta de no poder dir que no s’està d’acord amb un procés democràtic, però tampoc voler donar un sí massa entusiasta. I és que tenim assumit com a normal que l’oposició no pot aplaudir mai el Govern per més bé que ho faci. 

dissabte, 29 de juny del 2013

El sentit comú, aquest gran desconegut

En un anunci televisiu es presenta la fal·làcia de dir que aquella promoció de cotxes només va adreçada a persones que tenen sentit comú; i com a exemple de sentit comú se’ns presenta un senyor que decideix no acabar-se un bistec de vedella, quan tot el restaurant ja és en flames, i un altre que opta per no baixar de l’avió en ple vol, per més pressa que tingui. L’enginy del publicista està en presentar situacions absurdes, amb les quals coincidiria qualsevol com si fossin il·lustratives d’un sentit comú especial, que tothom pot presumir de tenir-lo, que el faria mereixedor del vehicle anunciat.

Però és evident que el publicista, en lloc d’haver escollit una situació tan quotidiana, però alhora tan inversemblant, com la del restaurant o la de l’avió, podia haver optat per un altre exemple de sentit comú. A qui se li acudiria continuar fent línies de TGV quan ja es veu que la majoria tenen una rendibilitat mínima, i quan per a fer aquestes noves línies s’han d’escatimar recursos per altres bandes, a pensionistes, a aturats, a usuaris de la sanitat, a escolars.... I es podria posar com a exemple, gairebé tan lògic i elemental com el del senyor que no s’acaba el bistec dins d’un restaurant en flames, el que ha fet el govern francès, que davant la situació de crisi, sense ser tan greu com a l’Estat espanyol, ha aturat el seu programa de construcció de noves vies de TGV. Què podríem pensar del senyor que per menjar-se el bistec acabés convertit en una brasa, o del viatger de l’avió que saltés en ple vol per no poder esperar l’aterratge? Com a mínim dubtaríem de la seva integritat psíquica.


I és que el concepte de sentit comú en el Govern espanyol és del tot inexistent. Recordem, per exemple, que Mariano Rajoy deia que calia jugar fort a Europa per aconseguir fons per lluitar contra l’atur juvenil, la principal xacra de la crisi actual; i va tornar de la cimera europea simulant una eufòria per haver aconseguit per als propers anys 6.000 milions per a tota Europa, dels quals 1.900 podrien anar a l’Estat espanyol. Només aquest any 2013 el Govern espanyol es gastarà 3.300 milions en continuar la construcció de més TGV, és a dir més de la meitat de tot el pressupost europeu per a la lluita contra l’atur juvenil dels propers anys. I és que la broma del TGV a l’Estat ha costat fins ara uns 45.000 milions, gairebé tant com rescatar la banca en fallida. L’única explicació possible és que el sentit comú és quelcom desconegut en aquests governs espanyols, a no ser que l’interès estigui en fer obres tan faraòniques com inútils per tal d’engruixir els sobres Bàrcenas. 

divendres, 28 de juny del 2013

Una de gàngsters i extorsionadors

Ho hem vist repetidament al cinema. El dolent de la pel·lícula, el lladre, el xantatgista, el mafiós, el delinqüent, no en té prou amb cometre les seves malifetes sinó que hi ha fer la seva mofa, amb un aire xulesc de qui es pensa que podrà actuar sempre amb impunitat. El xantatgista, dic, pot presentar-se davant de les seves víctimes i amb un to sorneguer dir-li que ell no l’obliga ni el coacciona per a res, però que s’haurà d’atendre a les conseqüències; i pot etzibar-li com a amenaça en acomiadar-se “tu sabràs el que més et convé”.

La mateixa escena la passaven abans d’ahir a les notícies. L’inefable Montoro, que es nega a donar les xifres de dèficit pressupostari que permetrà a les diferents autonomies per aquest any 2013, precisament per a fer més difícil el seu compliment i per impedir que puguin fer els seus pressupostos amb un mínim de cara i ulls, deixava anar la seva amenaça: tot dependrà de si fan cas de les seves “recomanacions” de desmantellar les estructures d’autogovern que tenen atorgades estatutàriament. El sostre de dèficit que volen imposar a les autonomies no és el que es reserven per a ells, i les suposades duplicitats s’interpreten sempre a favor seu, de manera que són les autonomies les que han de renunciar a tenir competències, per més que les de l’Estat siguin molt més costoses i ineficients. El gàngster i el mafiós no entén de racionalitat ni de justícia, sap que té l’arma  carregada sota l’americana per si de cas, però que no li caldrà treure-la perquè confia en què les seves amenaces, sovint qualificades de “recomanacions”, seran suficients per a atemorir les víctimes. Però, això sí, a les pel·lícules el delinqüent extorsionador manté el sentit de l’humor, almenys mentre es veu guanyador, i fa ús del cinisme: “i que consti que no és cap amenaça, diu, i que serà una decisió que prendreu lliurement vosaltres”.


Al cinema, aquestes situacions resulten irritants, però queda el consol de pensar que al final sempre hi ha qui hi planta cara i aconsegueix desarticular la xarxa mafiosa. Nosaltres no aspirem pas a tant; en tenim prou en alliberar-nos d’aquesta banda de delinqüents i extorsionadors que es permeten de posar condicions per a retornar-nos només una part dels diners robats. Com a les pel·lícules, si algun incaut encara es pensa que es pot negociar amb la màfia i cercar una sortida pactada, és que s’ha begut l’enteniment i acaba vilipendiat per les dues bandes. El Montoro, i en general el Govern del PP, ja s’encarreguen de deixar clar que no hi ha mitges tintes que valguin i que ells no cessaran en les seves agressions en contra de Catalunya, ara amb un xantatge al més pur estil cinematogràfic.

dijous, 27 de juny del 2013

De dubtes i sospites, cap, senyor ministre

El ministre Montoro demanava dies enrere que no es creessin ombres de sospita sobre Hisenda o la Casa Reial davant dels errors de l’informe que Hisenda va presentar al Jutge que porta el cas de la Infanta Cristina. Pel que sembla, en tretze documents que havien passat per mans de notaris, registradors i funcionaris d’Hisenda s’havia produït el mateix error, que no consistia en confondre atzarosament una lletra o un número del DNI, sinó en equivocar-se en tota la sèrie numèrica del codi d’identificació personal, de tal manera que, sorprenentment, el resultat de l’error coincidia amb el número de la Infanta.

Hi deu haver milions més de possibilitats de dir un número a l’atzar i que resulti ser el guanyador de la loteria, que no que persones diferents equivoquin en transcriure un número, que l’error sigui coincident i que, a més, el resultat de l’error coincideixi amb el DNI d’una Infanta. El ministre es deu pensar que la gent no ha anat mai al notari ni al registrador de la propietat, i que no sap el que és haver d’esperar pacientment que aquests professionals facin la minuciosa comparació dels números del DNI amb els del document que ells han de certificar (és la seva feina), així com de la fotografia del titular del document que s’hi ha de personar físicament. Si la venda d'aquelles finques no les va fer la Infanta, Hisenda, els registradors de la propietat i els notaris deuen saber qui n'era el titular, oi? Amb tota la cara del món, el Ministre no solament dóna credibilitat a la increïble suma d’errors, sinó que els atribueix majoritàriament als notaris. No tenen el més mínim sentit del ridícul, i ho deixen anar convençuts que, tractant-se de la Infanta, la gent i sobretot els mitjans de comunicació no hi insistiran gaire.


Però, senyor ministre, sobre aquest afer la majoria dels ciutadans no en tenim cap de dubte, i el que tenim no són sospites; el que tenim són evidències i certeses. És evident, perquè no hi ha cap altra possibilitat plausible, que aquí hi ha hagut accions clarament delictives, de falsedat documental i d'encobriment. Algú pot tenir els seus dubtes sobre l’abast de la implicació de la Infanta, tant en aquest afer d’Hisenda com en tot el cas Noos, essent impossible de pensar que ella no sabia res de res del que firmava; ara bé, del que no hi ha dubte és de la implicació delictiva en aquests informes d’Hisenda, i de la complicitat del Ministre, si més no en encobrir-ho. Però, l’engany i la mentida, en el senyor Montoro, no és cap imputació novedosa.

dimecres, 26 de juny del 2013

Wert, ministre d'Incultura i Deformació

El Ministre Wert no té ni la més remota idea del que és l’educació i l’ensenyament; i tampoc hi té cap interès ni entra dins dels seus plans ficar-s’hi. El seu és un plantejament estrictament ideològic, de nacionalisme espanyol que no admet i que combat no només la diversitat cultural i lingüística de l’Estat sinó que combat la Cultura, en majúscules. Només en una cosa sí que se li pot donar la raó, i és en el baixíssim nivell que proporciona el sistema educatiu espanyol. Però, per a arribar a aquesta conclusió tampoc el necessitàvem a ell, és clar.

Qualsevol persona mínimament preocupada per la cultura i per l’educació, hauria d’estar alarmada només de pensar que hi pugui haver governants, que se suposa que tenen estudis primaris com a mínim, que neguen els criteris acadèmics i es posen a crear noves llengües. Qualsevol persona mínimament decent i en els seus cabals sentiria vergonya de formar part d’un partit polític que, per tal d’atacar la llengua catalana, és capaç d’anomenar LAPAO a la parla catalana de la Franja, és capaç de negar la unitat de la llengua pel que fa al català parlat a València o a les Illes, i fins i tot és capaç de dir bestieses tan ridícules com les d’afirmar que el “valencià” ja es parlava no sé quants segles abans de Crist. Però als membres de la banda del Bárcenas, avesats a utilitzar les institucions per a lucrar-se personalment, no entenen de cultura ni de criteris acadèmics; per ells la reforma proposada pel ministre  Wert ja els ve com anell al dit perquè no té la més mínima intenció de esmenar els dèficits del sistema educatiu sinó d’aprofundir en la ideologització, que ell mateix defineix com a espanyolització, i que comporta aquesta farsa de mentides i d’estupideses.


Ja s’entén que el Ministre Wert pretengui destruir el model educatiu català. Primera, perquè no respon al seu criteri polític i de partit d’utilitzar l’escola com a mitjà per a espanyolitzar; però també perquè ell sap que un alumne que negués una evidència sense cap dubte acadèmic com és la realitat lingüística de l’Estat, que fos capaç de dir bajanades tan sonades com aquesta d’un hipotètic “valencià” parlat i escrit des del segle VI abans de Crist, senzillament ni superaria un examen de primària. I és que aquests dirigents del Partit Popular no solament no superarien l’àrea de llengua i de coneixement del medi, sinó que fonamentalment suspendria l’assignatura d’ètica, tant si l’anomenéssim ciència social com educació per a la ciutadania; per això la Camacho i companyia volen canviar-ho per la franquista Formación del Espíritu Nacional.

dimarts, 25 de juny del 2013

Fer saltar la xispa

Com passa també en el camp de la salut, sovint confonem els símptomes amb la malaltia. A Turquia tot va començar per les protestes per un parc, i a Brasil pel preu del transport públic. Per important que fos el parc i les reformes que hi pretenia fer el Govern, o per excessiu que fos el preu del bitllet del transport públic de les grans ciutats brasileres, és evident que això sol no justificaria la revolta que s'hi ha produït, que en algun cas pot esdevenir un controlable i que, en tot cas, no cessa fàcilment pel que ara els respectius governs pretenguin fer marxa enrere o negociar la situació.

És evident que no té res a veure la resposta del govern turc amb la resposta del brasiler. Mentre el primer, a l'estil del President sirià i en general dels règims autoritaris, ha seguit la vella estratègia de titllar els revoltats o manifestants de terroristes, de professionals de l'esvalot, de nazis, de violents, de conxorxa exterior... el segon ha reconegut que els manifestants tenien la seva part de raó. El primer confia en poder aplastar la revolta, el segon en calmar-la i cercar una solució negociada. Però, en qualsevol cas, ja s'ha destapat la caixa dels trons, i un cop oberta no està clar que es pugui tancar tan fàcilment. I és que, per normal general, la població és extremadament conservadora i es resigna fàcilment a les imposicions del poder, per evident i flagrant que sigui la seva injustícia. Arreu, i també aquí, veiem que una classe política corrupta lluny de posar-se al servei de la ciutadania posa tota la maquinària de l'Estat al servei d'uns interessos particulars molt concrets, els dels qui mouen els fils del poder, els qui fan possible el sosteniment d'un sistema en què els polítics no són sinó titelles a les seves mans. I la gent es resigna, arriba a creure que els seus mals són inevitables, i que tampoc es resol res mirant de canviar el signe del govern a través de les urnes; a tot estirar, com a Itàlia, es pot aconseguir que un pallaso irrompi puntualment en el món de la política.

I la gent va acumulant descontentament, que normalment o bé canalitza a través de l'abstenció o bé es reserva per a coure el malestar en les tertúlies de cafè. I d'això es refien els governants. La gent, a Turquia i al Brasil, però també a Grècia, a Itàlia, a Espanya o a Catalunya, està tremendament emprenyada quan veu al servei de qui està el poder que ells mateixos paguen i sustenten, que els fan pagar els plats trencats de la corrupció i de la cobdícia desbocada que ens ha portat a la crisi actual... i cal una xispa, tant se val que sigui un parc o el preu del bitllet de l'autobús, perquè esclati la revolta. A casa nostra, a les injustícies de la gestió de la crisi s'hi agefeixen les agressions constant que patim com a país. Hi haurà també una xispa capaç d'encendre la foguera o de fer volar el polvorí?

dilluns, 24 de juny del 2013

Un Estat que ens és hostil

En un estat jacobí, la centralització administrativa es justifica teòricament com una garantia d’igualtat, d’equitat i d’eficiència. Amb tot, suposo que a la Rioja o a Extremadura, posem per cas, ja deuen entendre que les propostes centralitzadores del Govern espanyol no tenen res a veure amb ells, perquè l’objectiu és clarament el de combatre l’autogovern de Catalunya. Una altra cosa és que vegin de més o menys bon grat que per a laminar el govern de la Generalitat ells hagin d’acceptar renunciar també a determinades competències; algunes de les quals potser no havien demanat mai, i en algun cas ja havien proposat de retornar-les al Govern central.

Com a norma general a la Unió europea s’aplica el principi de subsidiaritat, és a dir el d’acostar el màxim l’administració als ciutadans, per considerar que és més eficient. Però entenc que sigui discutible que en determinats casos sigui millor delegar competències fins i tot a les administracions locals, mentre que en d’altres sigui imprescindible centralitzar segons quins serveis. Per tant, és possible que de forma racional hom arribi a la conclusió que cal una major descentralització o una major concentració de serveis i de competències en funció de la seva eficàcia i interès per als ciutadans. Res de tot això no s’ha tingut en compte amb la proposta del Govern del Partit Popular, ja que no es tracta d’una proposta a favor de res sinó en contra de Catalunya. A base de mentides i de falsejar les dades, cosa amb la qual la banda del Bárcenas hi té la mà trencada, han volgut fer creure que les reformes proposades suposaran un estalvi per al contribuent, quan és absolutament al contrari. Treure les competències de les comunitats autònomes, és a dir de Catalunya, implicaria incrementar l’estructura administrativa estatal, i en aquests moment el malbaratament de recursos prové fonamentalment d’aquesta administració estatal. Per exemple, comparant les dades proporcionalment, el cost del Síndic de Greuges és la meitat del cost del defensor del Pueblo, i el cost del servei meteorològic de l’Estat quadriplica el de Catalunya, i amb unes prestacions per als ciutadans molt inferiors. Per tant, la proposta del Partit Popular tendeix a la ineficiència i al malbaratament de recursos.

Però, és que tot aquest raonament de l'eficiència que es podria aplicar en un estat jacobí, des de Catalunya ens l’hem de contemplar des d’una perspectiva força diferent. Perquè no es tracta de si determinat servei o competència es gestionarà millor o més eficientment des d’una o altra administració; perquè les competències de l’Estat espanyol s’exerceixen, per principi, contra Catalunya. El Consell d’Estat que el PP voldria que assumís el paper del Consell de Garanties estatutàries, per exemple, no és que pogués exercir més o menys bé aquestes funcions, és que radicalment les exerciria en contra, i esdevindria, com ja ho és ara o com ho és el TC, un organisme corrupte posat al servei del nacionalisme espanyol, i per tant en contra de les escasses garanties estatutàries. Les ambaixades espanyoles no solament no compleixen la funció de representació dels interessos de Catalunya a l’exterior sinó que treballen per boicotejar-los. En definitiva, per a Catalunya recentralitzar no vol dir només cedir les competències a una administració superior, perdent capacitat d’autogovern, sinó que vol dir passar de tenir unes mínimes estructures catalanes a tenir unes estructures que malbarataran els nostres diners per a atacar-nos. No és que siguem una nació sense estat, sinó que som una Nació amb un Estat que ens és hostil.   

diumenge, 23 de juny del 2013

L'independentisme avança ferm

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tenim nous resultats d’enquestes, aquesta vegada realitzades pel CEO. Amb totes les prevencions que es vulgui davant de qualsevol enquesta, i més tenint en compte els errors que s’han produït recentment, val a dir que aquesta del CEO coincideix en línies generals amb la que havia fet no fa gaire un mitjà de comunicació pel seu compte. Per tant, sí que té el valor orientatiu de la tendència que segueix el país.

Pel que fa a l’evolució del vot de la ciutadania sembla clar que el resultat és literalment el contrari del que analitzaven i pronosticaven els nacionalistes espanyols: els electors el que volen és assegurar que el procés tirarà endavant, i per això castiguen les formacions que ofereixen dubtes, com és ara CiU, amb Duran com el seu principal enemic, i el PSC que s’obstina amb unes propostes sense cap credibilitat. Lògicament, també hi ha una radicalització de l’espanyolisme en favor del C’s i en detriment del PP. Però aquests, igual com fa el Duran, s’entesten a persistir en l’error de pensar que ensorrant Artur Mas ja neutralitzen el procés, sense adonar-se que si CiU pateix una davallada justament és per les dissensions que crea el mateix Duran i aboca molts sobiranistes convergents a l’òrbita d’ERC. I tant el PP com C’s, oblidant la visió general de país, posen especial èmfasi en la perspectiva estrictament partidista remarcant que el que hi surt perdent és la coalició d’Artur Mas. En qualsevol cas, el nombre de diputats sobiranistes en un Parlament que respongués al resultat d’aquesta enquesta continuaria creixent tant en quantitat com en qualitat.

Pel que fa a la consulta sobre la Independència, l’enquesta indica que continua creixent el vot favorable, encara que també creixi el vot contrari; bàsicament perquè a mesura que es vagi veient com a més real i imminent la consulta hi haurà més indecisos o persones que podrien optar per l’abstenció que es decantin per una o altra opció. Un 55’6% a favor de la independència enfront d’un 23’4% en contra és una majoria molt àmplia, que no permet cap dubte de cap on vol anar la majoria del país; però és que amb aquestes dades, si es comptabilitza el vot emès, tal com es fa en els processos electorals, equivaldria a més d’un 70% de vots afirmatius. L’afirmació que la voluntat d’aquest 70% divideix el país, o que cal seguir la voluntat d’aquest 30% escàs que hi votaria en contra, resulta com a mínim ridícula.


Una dada interessant. De les dades d’aquesta enquesta es dedueix que bona part dels federalistes votarien que sí en la consulta, tant si això és degut a què saben que l’alternativa és la progressiva anihilació de Catalunya com a país, com si és perquè, en tot cas, són conscients que només a partir de disposar d’un Estat propi es podria plantejar qualsevol proposta federalista.

dissabte, 22 de juny del 2013

Ni a favor d’Espanya

El Govern espanyol fa temps que s’ha oblidat de governar per a Espanya, i es limita a governar pensant en com afeblir l’autogovern de Catalunya i com demostrar als catalans que si ens quedem a Espanya serà perquè ens oblidem de Catalunya. Ni hi ha llei ni mesura que pren el Govern del PP que no tingui l’objectiu de posar traves a Catalunya i de deixar clar que, per a ells, Catalunya no existeix com a país: a tot estirar és el nom que ells donen al nord-est espanyol. Volen que no hi hagi cap dubte que si ens volem quedar a Espanya a ser renunciant a la nostra llengua i a la nostra cultura, ha de ser agenollats i subjugats als seu domini.

Tant se val que sigui la seva obsessió per un quimèric corredor central, que perjudica notablement Espanya i que no interessa a Europa, com el gegantí malbaratament de recursos amb la megalòmana mania de vertebrar Espanya amb trens d’alta velocitat de nul·la rendibilitat i aeroports sense avions a totes les capitals de província; tant se val que sigui amb un llei d’Educació feta d’esquenes i en contra de la comunitat educativa com la malaltissa obcecació per no haver d’admetre l’existència de la llengua catalana més enllà de l’estricta Catalunya, i que els porta a crear hipotètiques noves llengües de la manera més burda i en contra de qualsevol criteri acadèmic; tant se val que es vulgui fer una reforma de l’administració local sense conèixer la realitat del territori, com que s’inventin el que ells anomenen mesures de racionalització administrativa, obviant que són ells els qui mantenen Ministeris sense competències i estructures anquilosades i ineficients...


Tant se val. Perquè al Partit Popular i al nacionalisme espanyol tot plegat li té un interès relatiu: s’enriuen de les necessitats de comunicació de tota la conca mediterrània amb Europa, des d’Andalusia a Catalunya; s’enriuen del dèficit espanyol i de la manca de recursos perquè ells continuen amb la disbauxa d’inversions inútils, de manteniment d’organismes i estructures obsoletes; s’enriuen de les universitats i dels criteris científics quan l’interès polític els porta a esquarterar una llengua que voldrien anihilar definitivament, com s’enriuen de les sentències dels jutges que reiteradament han donat validesa a una obvietat com és la unitat de la llengua catalana; se’n riuen de les administracions local i del criteri de subsidiaritat, que només admeten a l’hora de carregar de responsabilitats als ajuntaments i a les autonomies, però sense els recursos necessaris que es reserven per a les seves disbauxes. El sou objectiu, la seva obsessió malaltissa és únicament recentralitzar l’Estat i liquidar la diversitat de llengües, de cultures i de nacions, encara que sigui en perjudici del conjunt d’Espanya.

divendres, 21 de juny del 2013

Imbècils, potser sí. Però tant...?

Hi ha coses que són de domini públic, però que no és políticament correcte airejar si no és a base d’eufemismes, insinuacions o ambigüitats que tothom sap desxifrar perfectament: el prestigi de la Casa reial és ja inexistent, tant pels escàndols del mateix Rei com per les intrigues econòmiques, els comptes secrets i els negocis bruts fets a l’empara de la Zarzuela; el sistema judicial espanyol està plenament supeditat als designis i a les necessitats polítiques de cada moment, i es permet d’imputar o desimputar al seu arbitri, allargar indefinidament els processos quan convé, i sentenciar per motivacions ideològiques que amb prou feines si es molesten a argumentar amb un llenguatge d’aparença jurídica.

Si finalment ha sortit a la llum pública tota la trama de l’Iñaki Undargarín no és pas perquè no fos coneguda abans, sinó per la fatxenderia i la prepotència amb què es realitzaven les operacions fraudulentes, convençuts de la seva impunitat, sense ni tan sols mantenir les formes. Fins al punt que no imputar el gendre del Rei hauria posat en excessiva evidència la Justícia. Com en el cas de la Ministra Mato que no sabia de qui era el luxós cotxe que hi havia al garatge de casa seva ni qui pagava alguns dels seus viatges familiars, ningú es creu que la Infanta Cristina no estigués al corrent de totes les activitats del seu marit, oi més quan la seva firma apareix en multitud d’actes i gestions que han resultat delictives. Com ningú es va creure que la desimputació de la Infanta no vingués motivada exclusivament per raons de caràcter polític, a les quals se sotmet el poder judicial i sobretot la Fiscalia. Després va sortir la possibilitat d’un nou frau a Hisenda derivat de la venda no declarada d’unes propietats de la mateixa infanta Cristina. L’informe de l’Agència Tributària espanyola era més que concloent. I, malgrat tot, ningú dubtava que trobarien la manera d’evitar que la Infanta fos definitivament imputada, ara per frau a Hisenda.


Fins aquí res que no fos de domini públic. Ja estem a vesats a veure com des del Tribunal Constitucional a la Fiscalia de l’Estat, tota la maquinària de la Justícia espanyola es posa al servei d’uns interessos polítics molt concrets. Alguns se n’exclamen obertament, altres prefereixen resignar-s’hi discretament, i encara n’hi ha que ho aplaudeixen. Però una cosa és que s’arribi a considerar com a inevitable la corrupció de les estructures de l’Estat, i l’altra que es tingui el cinisme i la fatxenderia de prendre tots els ciutadans espanyols com a perfectes imbècils. ¿Com és possible que tinguin el desvergonyiment de dir que l’informe presentat per Hisenda davant del jutge era erroni, i que en cadascuna de les actes notarials i registrals en què constava que la Infanta havia venut les diferents finques s’hi havia “colat” per error el DNI de la Infanta? Imbècils, potser sí; però tant...?

dijous, 20 de juny del 2013

La dignitat de la Camacho cotitza ben poc

La dirigent dels populars a Catalunya, la inefable Alícia Sánchez Camacho, va simular sentir-se ofesa quan es va fer públic el cas d’espionatge de què havia estat objecte en un restaurant de Barcelona on s’havia reunit amb la companya d’un dels fills de Jordi Pujol. Si el “dinar de treball” ja tenia una clara intencionalitat política, molta més en van tenir els aparents escarafalls que en va fer la Camacho, posant-ho com a exemple de corrupció política. El que va passar va ser, però, que aviat es va veure que l’enregistrament d’aquella conversa privada només podia beneficiar, i per tant estar preparada, pel mateix entorn del Partit Popular.

Tan bon punt van començar a sortir indicis d’on podia venir l’interès en contractar l’empresa Método 3, els mitjans de comunicació espanyols, que d’ençà de l’inici del procés sobiranista havien endegat una campanya permanent de desprestigi i d’intoxicació de la política catalana, van deixar de parlar del tema. Tot apuntava que les gravacions il·legals havien estat encomanades i dirigides pels mateixos que després en farien els escarafalls; a Mètodo 3, hi figurava sota les sigles ASC. De cop i volta, aquell interès que havia expressat ella mateixa per anar al fons de la qüestió, descobrir qui hi havia al darrere i qui havia ordenat espiar-la, va desaparèixer. Ja s’havia llançat la primera acusació, s’havia creat l’escàndol i ja no convenia anar més enllà, no fos cas que es trobés ella mateixa davant d’un mirall. La sospita era clara, i la unanimitat amb què els mitjans afins al PP van decidir oblidar el tema en reforçava la hipòtesi. El que potser no sospitava ningú era que la dignitat de la senyora Camacho, i aquí el terme “senyora” és pura sorna, tingués un preu tan baix.


Per 80 mil euros, la Camacho ja es dóna per satisfeta, ja no li cal saber qui va ordenar espiar-la, i per això retira la denúncia presentada contra l’empresa Mètodo 3. No costa gaire tirar d’hemeroteca per recordar les seves declaracions en què manifestava la seva determinació per arribar fins al final de la qüestió. I es veu que per a la Camacho, davant del risc que una investigació seriosa acabés amb la conclusió que la mà negra no era sinó de l’entorn de la mateixa ASC, aquest final de la qüestió eren els 80 mil euros. Devia pensar que si a ella no li havien arribat els sobres Bàrcenas que es repartien entre els dirigents populars, bé podia guanyar-se el seu sobret particular. I és que la dignitat i la decència de la Camacho no es cotitza gaire més que això: 80 mil euros. 

dimecres, 19 de juny del 2013

La mentida, l’arma dels impotents

El que fa no tant era un tema gairebé marginal, avui ocupa el centre de la política nacional i estatal. I el fet de trobar-nos en plena crisi econòmica, no solament no n’és cap obstacle, com sí que ho seria per a plantejar qualsevol altra qüestió, sinó que encara fa més viu i intens el debat sobre la independència; i no deu pas ser per casualitat. Ara, el nacionalisme espanyol ja no pot fer veure que aquí no passa res, primera perquè sap que hi ha una majoria suficient per a fer el pas cap a l’Estat propi, i segona perquè sap que si el poble persisteix no hi tindrà res a fer.

Només cal fer zàping amb el comandament del televisor o rastrejar les xarxes socials per adonar-se que el tema està permanentment en boca de tothom. Anant d’un lloc a l’altre, topem amb debats o discursos a mig fer, i potser ens costa situar-nos. Ja sabem que el tema no és pas fàcil; però si obrim un canal televisiu i algú ens està parlant de les “fronteres” que es crearien amb el nou Estat, si parla del fet que la independència resolgui com per art d’encantament tots els problemes del país, que no sé què els passarà als qui no parlin català, que l’endemà de la independència ja haurem sortit de la crisi i en definitiva que viurem al país de xauxa... si sentim tot això és que el qui ens està parlant és un nacionalista espanyol, evidentment contrari a permetre que els catalans decidim el nostre futur. És curiós, o potser no tant, que per a combatre la idea del secessionisme hagin de recórrer a arguments que no fa servir ningú; o almenys ningú mínimament seriós. Els sobiranistes, ja siguin de CiU, d’ERC, de la CUP, d’IC_V o d’altres formacions serioses, remarquen sempre que no serà un procés fàcil, que evidentment no hi haurà cap mena de frontera com no n’hi ha a Europa, llevat de les que vulgui posar Espanya, que tindrem més eines per a lluitar contra la crisi i per a fer menys retallades però molta feina encara per fer, que el castellà gaudirà igualment d’algun règim de cooficialitat encara que el català com a llengua pròpia i de cohesió social hi tingui un paper predominant, i ningú planteja la independència com la solució, i menys immediata, a tots els mals. Només ho fan els espanyols que volen impedir la nostra llibertat.


I és que, quan algú vol contrarestar els arguments d’un altre, i en té prous per a fer-ho, no li cal recórrer ni a la mentida ni a l’exageració. Simplement, dient les coses tal com són li és suficient per a defensar amb solidesa la seva posició Només quan algú és conscient que no té prou arguments de pes per a combatre l’adversari, quan sap que no té raons suficients, només en aquest cas es veu obligat a falsejar la realitat, a fer veure que l’adversari diu i pretén una altra cosa per a poder tenir per on agafar-se. La mentida i l’exageració son l’arma dels qui se senten impotents per a afrontar la realitat.

dimarts, 18 de juny del 2013

Imposar o suggerir, als ciutadans o a la banca

Mentre als ciutadans se’ns imposen les mesures, sense miraments i a consciència del mal que produeixen, a la banca se li suggereix el que hauria de fer per ajudar el país a sortir de la crisi. Tot i la professió de fe que fan del liberalisme a ultrança quan els convé, a la banca no se la pot deixar caure, diuen, perquè se li ha atorgat la categoria de sistèmica; als ciutadans sí que se’ls pot deixar caure, i si arriben a una situació tan desesperada com per a pensar en el suïcidi, només els demanen que ho facin discretament, per no ofendre la sensibilitat de l’espectador.

D’aquella banca espanyola que era la més sòlida del món vam passar a una banca que  necessitava un rescat europeu en tota regla, i a costa de la ciutadania, faltaria més. Els experts, els qui regeixen l’economia del país, els gestors amb sous multimilionaris van fer els seus càlculs; i, coneixedors del tema, van determinar la xifra que necessitava la banca per a no fer fallida i tornar a ser solvent. Amb només un any, els càlculs i els raonaments d’aquells experts que no ho devien ser tant, ja han quedat obsolets; ara diuen que la mateixa banca que donaven per sanejada necessitarà 20.000 milions més. Deu vegades més del que necessitaria Catalunya per evitar les noves retallades. Per a garantir els serveis bàsics dels catalans no hi haurà diners, per a tornar a apuntalar la banca encara els en sobraran. Des del principi de la segona tongada de la crisi, que no ha fet sinó agreujar-se d’ençà que el Partit Popular aplica les seves mesures austericides, es diu que una de les claus per a la recuperació econòmica és el crèdit, sobretot per a les petites i mitjanes empreses i per a les famílies.


Quan l’anàlisi dels governants era que calia reduir el dèficit, no van dubtar gaire a l’hora d’obligar la ciutadania a pagar-ne la factura, acomiadant gent, abaixant sous i prestacions, reduint drets, desmantellant serveis bàsics... Ara ja admeten que el problema és la dificultat de trobar crèdit, però els mateixos governants que es mostraven durs i implacables amb les persones, ara es mostres condescendents i submisos amb els bancs. Rajoy demana als blancs que, si els plau, si els sembla bé, si ho creuen oportú, si no els fa res, obrin l’aixeta del crèdit, imprescindible per a sortir de la crisi. Una invitació o un suggeriment tan amable potser no és suficient mentre els bancs obtinguin préstecs al 0’5% del mateix Banc Europeu i els puguin deixar al mateix BCE o col·locar-los en deute sobirà dels estats a un interès sensiblement més alt.

dilluns, 17 de juny del 2013

Duran, el caçarecompenses

Duran i Lleida està obsessionat en fer trontollar i fer caure el Govern d’Artur Mas. No hi ha dia que no llanci alguns dels seus míssils contra la coalició de la qual teòricament n’és el Secretari General. És cert que a vegades ho fa simulant que el seu adversari és ERC, però tothom sap que la formació republicana pot ser el seu adversari com ho és també IC-V o la CUP, i probablement no tant el PP o el PSC, però no el seu enemic. Són adversaris en la mesura que competeixen electoralment, però no perquè es disputin un mateix espai.

No ens enganyem. El principal enemic de Duran, i que ell està disposat a abatre amb totes les seves forces, és Artur Mas. En tots els partits hi pot haver lluites pel poder; els republicans en sabem un niu d’aquestes coses. Però normalment es tracta de segar l’herba sota els peus més dissimuladament o d’aprofitar els errors del líder a qui es vol disputar el lideratge; no pas d’un atac frontal com és el cas del Duran. I la diferència rau en què l’objectiu personal del Duran no és el de liderar la coalició ni tant sols el d’aspirar accedir al Govern del país, sinó el d’esdevenir una peça important a Espanya. Per això, per a la seva estratègia, li convé no només boicotejar i fer caure el Govern d’Artur Mas, sinó deixar clar que sense ell això no hauria estat possible. Si ataca ERC no és pas per les discrepàncies, evidents, que pugui tenir amb els republicans, sinó justament per a provocar-los. La resposta aïrada, afortunadament no pas en excés, dels dirigents d’ERC així com dels més sobiranistes de CiU és l’aval que necessita i cerca el Duran.


El seu objectiu és aconseguir avortar el procés secessionista, com no sembla clar que ho pugui fer el Govern espanyol, i a més apuntar-s’ho com un mèrit personal. Ell ja té calculat que els resultats electorals que en seguiran poden ser catastròfics per a CiU, i probablement no tant per a ERC que es veurà com la víctima de la conxorxa interna de CiU. Probablement, sectors que fins ara no havien gosat plantejar el trencament de la coalició tindran la motivació evident per a fer-ho, i de retruc la que pot arribar a desaparèixer pot ser una UDC que per a ulls de molts serà vist com l’esca del pecat i molts militants d’Unió s’hi sentiran traïts pel seu líder. A ell, al Duran, tot això li importa un rave si, havent-se penjat la medalla de l’antisobiranisme més efectiu, és degudament recompensat pel PP espanyol.

diumenge, 16 de juny del 2013

Duran i Navarro, un desgavell compartit

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Per a bé i per a mal, el procés endegat a partir d’aquell 11 de setembre, ha portat el país a una radicalització de postures. Fins ara, qui més qui menys, tothom podia jugar a la puta i la Ramoneta, a base d’indefinicions que uns en deien màximes cotes d’autogovern, dins de l’estructura de l’Estat, i d’altres en deien tendència federalitzant. Quedava clar que hi havia una minoria netament independentista, com hi havia una altra minoria netament espanyolista; però el centre polític estava ocupat per la indefinició.

La magna manifestació popular va fer sortir de l’armari els sobiranistes convergents, i la balança es va decantar sobtadament a favor d’un procés polític que ens hauria de portar a la creació d’un Estat propi. Però no es tracta només d’haver decantat la balança cap un dels bàndols, sinó que tot aquell espai que fins ara era tingut com l’espai central, el del catalanisme assenyat, ha perdut tota credibilitat. Hem posat les cartes sobre la taula, i els qui encara mantenen el discurs abstracte i indefinit, basat en un pacte impossible, porti o no l’etiqueta federalista, han quedat descol·locats i sense cap credibilitat. El Navarro, igual que el Duran, quan surten afirmant que potser sí, però que en tot cas s’ha de fer pactant amb Madrid no poden sinó despertar somriures burletes, tant dels uns com dels altres. Una cosa és proposar seguir tots els passos previs d’oferiment de pacte, per més que sapiguem que és inútil, i fins i tot pensar que a l’hora de la veritat, un cop consumada la secessió, també caldrà un pacte final per a encaixar totes les peces, i l’altra ser tan il·lús com per pensar que podem avançar mínimament a través del pacte. Avui, afirmar que s’opta com a única via per una solució pactada equival senzillament a la renúncia a la dignitat nacional i a assumir el paper de submissió.

El pobre Navarro, pensant que a base de foragitar el sector més catalanista del PSC esdevindria el centre assenyat de la via intermèdia que defuig els extrems, s’ha trobat amb un partit notablement debilitat i més qüestionat que mai pel seus superior de Madrid, que ja s’estan pensant en establir la pròpia marca del PSOE a Catalunya. L’alternativa federalista ja no compta per a ningú: és vilipendiat pels seus socis espanyols per ser excessivament catalanista i titllat de traïdor pels qui encara creuen en Catalunya com a país. I el mateix li passa al Duran: l’alternativa no és la d’un catalanisme moderat enfront de la radicalitat sobiranista, sinó avançar cap a l’Estat propi o sucumbir a l’espanyolisme més anorreador. Navarro pot aconseguir liquidar el PSC per donar pas al PSOE instal·lat  a Catalunya, de la mateixa manera que el Duran, a base de torpedinar el procés i l’aposta de CiU, pot aconseguir fer caure Mas però també liquidar Unió que quedaria plenament assimilada pel Partit Popular.


Duran i Navarro defensen un espai que ja no existeix. Si aconsegueixen dinamitar el procés sobiranista, no serà per encetar cap tercera via, sinó que hauran obert la porta a l’assalt final de l’espanyolisme sobre Catalunya, que, tinguem-ho clar, no té altre objectiu que el d’anihilar-nos.

dissabte, 15 de juny del 2013

Qui pressiona la Justícia?

No ha sorprès massa ningú que el jutge del cas Blesa hagi denunciat tota mena de pressions que interfereixen en la seva feina i posen en qüestió la independència del poder judicial. El titular del jutjat d’instrucció número 9 de Madrid va tenir la gosadia d’empresonar l’expresident de Caja Madrid, amic personal de José Maria Aznar, que va ser qui l’hi va col·locar. La fiscalia, insòlitament o no tan insòlitament tractant-se de qui es tractava, va recórrer immediatament en defensa de Miguel Blesa.

El que sorprèn, doncs, no és que hi hagi pressions polítiques per a condicionar l’acció de la Justícia. És la cosa més absolutament normal, i no pas només per l’interès polític de tenir com a aliat l’administració de la justícia, sinó també per la connivència de magistrats i fiscals. Contínuament, la justícia espanyola pren decisions i emet sentències on l’únic que hi podem trobar de jurídic és el llenguatge; sentències, argumentades pels pèls, amb una clara i expressa voluntat d’afavorir determinades ideologies i determinats partits. Ho són les sentències en contra de la llengua catalana o en contra del món abertzale basc; les dilacions expresses per fer que determinats delictes prescriguin o evitar que perjudiquin interessos electorals; els tractes de favor que es fan a la monarquia o a l’església; l’acceptació de querelles sabent que són infundades amb la finalitat de perjudicar el querellat, encara que després se l’hagi d’absoldre... Parlar de l’administració de Justícia espanyola és parlar de corrupció i d’injustícia institucionalitzada.


El que sorprèn és que ara el jutge del cas Blesa faci cara de sorprès. Li passa el mateix que li va passar al Garzón que, després de tant de temps actuant i sentenciant amb una clara finalitat política, per exemple contra l’independentisme català, al final es va veure atrapat en la pròpia trampa d’acceptar la subordinació de la Justícia als interessos polítics. I el mateix que ell havia fet i acceptat en tantes altres ocasions, se li va girar en contra quan va tocar el poder del Partit Popular; més o menys com el que el jutge Elpidio José Silva ha volgut fer amb els amics d’Aznar. No ens hauria d’estranyar que a aquest també el facin caure.

divendres, 14 de juny del 2013

El drama del Navarro

Pere Navarro pot acabar essent víctima d’ell mateix. De la manera més insensata i estúpida, i en una clara mostra d’incapacitat de lideratge, va començar una purga interna per a desfer-se dels sectors més catalanistes. Va aconseguir importants desercions i crear tensions internes, quan fins llavors s’havia procurat mantenir un cert equilibri entre les diferents famílies socialistes; de tal manera que el PSC, en el curt període que el Navarro hi és al capdavant, ha perdut una bona colla de líders carismàtics i de gent que donava credibilitat al partit.

Se suposa que, a part de la por i la inseguretat pròpia dels ineptes, Pere Navarro devia voler presentar-se davant del PSOE com l’home que havia acabat amb el catalanisme maragallista i havia recuperat l’esperit d’oposició al nacionalisme convergent. Devia esperar que li ho agraïssin, és clar. Però, fins i tot això li està sortint malament. Per més que renegui del sobiranisme, que advoqui per una política d’entesa amb Espanya, entenent aquesta entesa com una inevitable submissió, ja que res no és possible segons ell sense haver-ho pactat abans amb el poder espanyol, a Madrid els seus el continuen veient com un catalanista. Bé, de fet, el veuen simplement com un català, motiu més que suficient com per a no fiar-se’n. La darrera astracanada de reclamar l’anul·lació del concert basc s’entén des d’aquesta lògica d’imaginar que els espanyols, i per tant també el PSOE, no accepten el dret a decidir i les nostres aspiracions nacionals per un exigent rebuig a qualsevol mena de privilegi; sense adonar-se que els espanyols no els preocupa ni poc ni molt que hi hagi privilegis, sinó només que ens en puguem beneficiar nosaltres. És el mateix que li passa a la Camacho, que després de dir una i mil vegades que ells estan per buscar acords amb el PP espanyol, aquests la menyspreen dient-li que no hi ha més diàleg que passar tots per l’adreçador.


El Navarro, doncs, debilitat internament i molt contestat pels sectors catalanistes que encara romanen al PSC, topa frontalment amb un PSOE que abans que res és un partit espanyol, i que no li perdona que tingui la gosadia de defensar una mínima catalanitat. I comencen a sorgir veus, cada vegada amb més força, reclamant que el PSOE instal·li les seves sigles a Catalunya, com l’única garantia d‘obtenir una absoluta subordinació dels socialistes catalans. I és que, igual com passa amb el Partit Popular, no hi ha socialistes o populars catalans, sinó socialistes o populars espanyols que circumstancialment viuen a Catalunya.

dijous, 13 de juny del 2013

Han pervertit els termes

Sembla que es torna a repetir la història de Julian Assenge. Ara ha estat un jove informàtic. Edward Snowden, qui ha tret a la llum una macro operació d’espionatge d’abast internacional, dirigida des dels Estats Units. No en tenia cap necessitat, perquè treballava amb un molt bon sou per una companyia subcontractada per la Nasa, la Booz Allen Hamilton, i hauria pogut fer la vista grossa, com se suposa que han fet abans que ell molts altres tècnics i directius. I ara li caldrà cercar refugi en algun país on denunciar els delictes no estigui perseguit, cosa realment difícil de trobar.

La seva empresa, lògicament, ja l’ha acomiadat sota l’acusació d’ “haver violat el codi ètic i la política de l’empresa”. El Govern dels Estats Units ha obert una investigació i els republicans ja en demanen obertament la seva extradició, ja que inicialment se sabia que s’havia refugiat a Hongkong. Tota una perversió del llenguatge, fins a extrems aberrants. Quan es descobreix la porqueria que va treure Julian Assenge o ara aquest cas d’espionatge massiu dirigit des de l’administració nord-americana, el primer que se li pot ocórrer a la gent honesta és que ja era hora que algú desemmascarés tanta impostura i tant d’abús de poder. Té molt de mèrit que un tècnic que podria viure còmodament i de forma folgada, faci prevaldre els seus principis i, sabent al que s’arrisca, denunciï públicament aquestes accions entre delictives i immorals. Edward Snowden, com Julian Assenge, bé mereixeria un premi i ser distingir amb tots els honors per la seva honradesa. Però, no. l’Estat, tots els estats, té el monopoli de la violència i de la injustícia, i l'Edward serà perseguit fins a ser condemnat pel delicte de denunciar el delicte.


Sarcàstica o cínicament, la seva empresa l’ha acomiadat per haver violat un “codi ètic”, que se suposa que inclou quelcom tan poc ètic com l’encobriment i la col·laboració en tasques delictives. Els jutges cobren per impartir injustícia al servei de poder i no s’entretindran en miraments formals i molts menys de caràcter ètic. En nom de la seguretat de l’Estat, el poder s’atribueix la facultat de delinquir i d’atemptar contra els propis ciutadans; i és que ens han pervertit els termes.

dimecres, 12 de juny del 2013

Desori d'economistes per encàrrec

Que l’economia no és una ciència exacta i d’un únic traçat ja ho sabem. El pes de la ideologia és determinant a l’hora de fer segons quines anàlisis i sobretot a l’hora de donar les receptes a seguir. En primer lloc perquè la primera divergència apareix en el moment de definir quin és l’objectiu, per exemple, en una situació de crisi com la que vivim. Altrament, no s’explicaria  que hi hagi propostes d'economistes tan diametralment contraposades i que, a la pràctica, s’hagin seguit les recomanacions que no han fet sinó agreujar la crisi; almenys la crisi que pateix la majoria de la població.

Sembla que no pugui ser que polítics i economistes que teòricament haurien de ser solvents s’entestin en recomanar i seguir propostes que dia a dia es demostren com a nefastes per al conjunt dels ciutadans. Quan el FMI reconeix que tant ells com el BCE i la UE van errar l’apreciació dels efectes que tindrien les mesures imposades a Grècia, i que van cometre greus errors que expliquen l’empitjorament de la situació del país hel·lènic, sembla que haurien de començar a rodar caps, per pura incompetència. O no és això el que passaria a qualsevol directiu que amb els seus errors portés l’empresa al punt de la fallida?  Però, ells no, bàsicament perquè si bé no poden continuar amagant el fracàs de les seves mesures, en el fons consideren que sí que s’han aconseguit els veritables objectius, que eren els de salvar els interessos de la banca, encara que sigui en detriment de la majoria de la població. Però és que, a part d’aquest entestament en seguir polítiques suïcides, el que podem veure és que un dia darrere l’altre apareixen opinions de teòrics experts, d’economistes de prestigi i d’institucions rellevants en l’àmbit de l’economia mundial que es contradiuen constantment.


Tan aviat ens diuen que hem de seguir amb les polítiques d’austeritat com que aquesta mateixa austeritat és la causant de la degradació econòmica. La Unió europea que imposa unes polítiques que conscientment generen més atur, és la mateixa que adverteix al Govern espanyol que ha de prioritzar la lluita contra l’atur juvenil. Els mateixos que diuen que hi ha d’haver una reducció dels costos salarials per tal de fer més competitives les nostres empreses, després diuen que amb sous tan baixos és impossible reactivar el consum i, per tant, la recuperació econòmica. La conclusió que en podem treure és que no hi ha ningú, ni FMI, ni BCE, ni UE, ni OCDE, ni OIT, ni cap dels governs que tingui la més remota idea de cap on anem, i menys encara de cap on hauríem d’anar. I els qui a l’hora de la veritat decideixen quines decisions s’han de prendre tenen uns objectius que no tenen res a veure ni amb la sortida de la crisi ni amb el benestar dels ciutadans.

dimarts, 11 de juny del 2013

Ens neguen el dret a existir

En la dèria permanent de buscar-nos les pessigolles, els mitjans de comunicació espanyols, els opinadors i tertulians professionals, així com els líders polítics més tronats, no paren de burxar i de trobar qualsevol fotesa per a fer “evident” la nostra perversió. Són capaços, en una clara mostra de fins on arriba la seva ètica periodística, de fer un gran titular sobre qualsevol insignificança que en un país normal no mereixeria ni un breu. És la seva manera de desvirtuar la realitat.

Un exemple va ser aquell adhesiu amb una estelada que duia un mosso a la pistola, i una altra agent en un penjoll com a collaret. La premsa més cavernícola en feia escarafalls, i està clar l’inefable Cañas, preocupat sempre per allò que és essencial, s’exclamava dient què faria si trobés un mosso amb una estelada; ell està avesat i simpatitza amb els cossos armats que agredeixen impunement ciutadans que es resisteixen a parlar la llengua de l’imperi o que porten una senyera. Un minúscul adhesiu a la culata d’una pistola no mereixeria perdre ni un minut de temps, ni la lectura d’un escrit com aquest, si no fos perquè aquesta mena de falsos debats són reiteratius: quan no és una estelada, és qualsevol altra punyeta insignificant. I algú podrà dir que, això també s’esdevé en sentit invers. I, en part, és cert que també des d’aquí a voltes anem a filar prim per trobar qualsevol gest o frase fora de lloc per a fer-ne categoria de greuge nacional.


Hi ha però una diferència substancial. Sovint, als catalans ens acusen i ens desqualifiquen per fer allò que fa més o menys tothom, i arreu. O és que no trobaríem agents policials espanyols amb símbols i emblemes franquistes o d’extrema dreta? O és que no es fa immersió lingüística a Madrid, a París o a qualsevol lloc del món? Quan Alfonso Guerra, amb tota la cara del món deia que “el dret a decidir no existeix”, es referia única i exclusivament per als catalans, per suposat. I és aquesta la perversió del debat espanyol sobre Catalunya, no se’ns tira en cara pel que fem, el que diem o el que volem, sinó el fet que siguem nosaltres els qui ho fem, ho diguem o ho vulguem. De fet, se’ns retreu simplement que existim. 

dilluns, 10 de juny del 2013

El TC, pura malversació de cabals públics

El Partit Popular ha acabat de col·locar els seus peons en aquesta pantomima anomenada Tribunal Constitucional, I no és que ho diguin persones o mitjans que des de la seva perspectiva puguin ser qualificats de radicals o anti sistema, sinó que ho diuen obertament tots els mitjans de comunicació espanyols, tant si és per a aplaudir la mesura amb el convenciment que ara serà més fàcil posar sota membret del TC el pensament i la posició política del Partit Popular, com si és per alertar-ne del perill. L’estratègia d’un partit corrupte fins al moll de l’os, com és el PP, consisteix a l’estil Berlusconi en copar totes les esferes institucionals, inclosa la jurídica.

Quan sovint es parla de la necessitat de reduir despeses inútils, de no malbaratar recursos ara que van tan escassos, és evident que, a part de submarins que no suren, aeroports sense avions, TGV sense passatgers o autopistes sense cotxes, el Tribunal Constitucional és una d’aquestes despeses de l’Estat absolutament inútil. Es tracta de pagar, i molt ben pagar, uns delegats polítics perquè posin per escrit com si fossin sentències jurídiques les polítiques del partit. No interessa el seu currículum com a juristes per tal que prenguin les decisions un cop feta l’anàlisi tècnica de la situació o del conflicte que es planteja, sinó perquè un cop presa la decisió política en facin un redactat que tingui una mínima aparença jurídica. De fet, fan com molts economistes que no analitzen la realitat del país per a donar les pautes a seguir en política econòmica, sinó que a partir de la decisió política que convé als interessos del partit, intenten justificar-ho amb arguments pretesament economicistes; i d’aquí que les seves prediccions no es compleixin mai i les seves receptes no facin sinó empitjorar la situació.


Des d’una perspectiva catalana, aquest Tribunal Constitucional que es burla de la voluntat del poble de Catalunya, no té cap credibilitat i ha de ser desatès o obviat, en la mesura que els catalans hem decidit emprendre el camí de l’emancipació,per a la qual no podem esperar mai l’autorització de qui ens subjuga i ens espolia. Però també des d’una perspectiva espanyola, aquest TC és una farsa que suposa per a l’erari públic, és a dit per a la ciutadania, una despesa absolutament intolerable que hauria de ser considerada simplement com a malversació de cabals públics.

diumenge, 9 de juny del 2013

Quan el divorci és inevitable

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Quan hi ha un conflicte d’interessos, en qualsevol àmbit, és bo que es reforci el debat i el diàleg per mirar d’acostar posicions, procurar convèncer l’altre o, si més no, afavorir una mútua comprensió encara que cadascú es mantingui en la seva. Cada argument de l’altre és un motiu de reflexió que precisa refermar, argumentar o corregir les pròpies conviccions. Ara bé, hi ha un punt en què aquest diàleg esdevé inútil: quan els arguments dels uns són justament la justificació contrària dels altres.

Davant d’un informe seriós sobre la viabilitat del nou Estat català, se suposa que hi pot haver moltes raons per avalar-la, però també n’hi deu haver per a posar-la en dubte. Les argumentacions serioses dels qui hi estan en contra com a mínim ens han de fer pensar que, certament, no serà un camí fàcil, de la mateixa manera que els nostres arguments els haurien de fer veure que no és una quimera. Però aquest diàleg o debat obert té sentit en la mesura que es plantegi amb rigor i serietat. Tan bon punt les nostres raons per a defensar una cosa són exactament les seves raons per combatre-la, el debat ja no té sentit.

Sovint, per a defensar el nostre model educatiu i la immersió lingüística donem mil arguments i dades constatables de l’eficàcia i de la bondat del sistema:un correcte coneixement de les dues llengües oficials, una major cohesió social, la manca de conflicte, etc. Però resulta que és precisament això el que dóna peu al PP a combatre el nostre model educatiu: la seva eficàcia, la capacitat d’integració, l’absència de conflicte... Quan, fins i tot des de posicions autonomistes, s’intenta defensar un model de finançament més just, i es posen dades i xifres concretes que posen en evidència la nostra contribució a l’Estat fins al punt d’empobrir-nos i d’impossibilitar el creixement, ho fem pensant que aquests arguments haurien de fer veure als espanyols que cal corregir aquesta situació; i ens oblidem que és justament perquè ells saben i coneixen millor que ningú aquestes dades, perquè la caixa la tenen ells, que no volen canviar de cap manera un sistema que els és tan profitós. Quan una persona com el cantant Dyango, que probablement anys enrere no tenia cap mena de convicció independentista, ara hi dóna suport, els espanyols s’escandalitzen i li recorden alguna de les cançons que havia cantat sobre Espanya; i no s’adonen que és justament això, el que ha passat, que gent que no hauria tingut cap inconvenient per a romandre a Espanya ha arribat a la conclusió que no tenim altra sortida, perquè ells han fet inviable la dependència. Per a denigrar-nos són capaços de fer uns reportatges increïbles que ells exhibeixen com a prova de la nostra perversitat, i nosaltres els podem presentar  com a prova de la seva. El PP va presentar al Parlament europeu la PAH com un moviment violent, fins i tot nazi, un terme que a Europa horroritza molt més que aquí, i va mostrar com actuaven per a fer palesa la perillositat de gent com Ada Colau; aquestes mateixes mostres de l’actuació de la PAH han servit al Parlament europeu per a distingir-la amb un premi Ciutadà Europeu 2013.


Quan hi ha conflictes i desavinences matrimonials és imprescindible el diàleg i, si convé, acudir a un professional que faciliti la conciliació; però quan les desavinences són tan grans que el que esgrimeix un en defensa seva és justament el que l’altre esgrimeix  en contra, ja no hi ha res a fer. La millor solució per ambdues parts és el divorci definitiu.

dissabte, 8 de juny del 2013

L’independentisme es reforça

Treure, ara, enquestes electorals sembla una mica fora de lloc. Probablement, la seva fiabilitat deu ser força menor en la mesura que la majoria dels ciutadans, encara que responguin honestament una enquesta, mentalment no tenen al cap aquesta possibilitat, i la seva opció de vot pot ser molt més circumstancial que no pas la intenció real quan la convocatòria electoral és molt més propera. És possible també, que la intencionalitat del mitjà que encarrega i publica l’enquesta no sigui tant veure la tendència de vot de la ciutadania com provocar una determinada reacció, com per exemple aparentar la necessitat d’avançar de nou les eleccions justament per a poder carregar després contra això mateix i posar en dubte la viabilitat del procés sobiranista.

En qualsevol cas, el resultat de l’enquesta que publica el Periódico marca una tendència de la qual se’n poden treure diverses conclusions. Una primera és que els ciutadans no estan desencantats ni volen aturar tot el procés endegat, sinó que el reforcen: creix el suport global de CiU-ERC i creix IC-V. Més aviat es podria deduir que els ciutadans aposten més per l’opció que tenen més segur que no es farà enrere, com és ERC, i que no té els problemes interns com els de CiU, amb un Duran boicotejant constantment la política d’Artur Mas, El federalisme il·lusori del PSC continua la seva lògica davallada, mentre que els nacionalistes espanyols, PP i C’s, també perden suport. Sorprenent, o no, la coincidència del PP i del PSC a l’hora d’analitzar l’enquesta: obvien l’increment del suport a l’independentisme i la seva davallada per remarcar que una part del vot sobiranista de CiU prefereix fer l’aposta segura d’ERC, i paradoxalment ho presenten com un fracàs del sobiranisme de CiU. Si, com també fa el Duran, socialistes i populars entenen la política com l’art de viure dels ciutadans i d’assolir el poder pel poder, s’entén que facin aquesta anàlisi, perquè s'hauria de deduir que amb aquests resultats es podria revalidar el pacte CiU-ERC, però amb els papers invertits.


Però, com molt bé deia Junqueras, als independentistes honestos no els interessa tant que el seu partit guanyi o perdi les eleccions com que la suma dels partits sobiranistes faci possible culminar el procés cap a la independència. El traspàs de vots de CiU a ERC es pot atribuir al desgast de governar en l'actual situació, però també, en bona mesura, a la inseguretat que malintencionadament crea l’inefable Duran; però si Artur Mas aguanta fins al final i lidera adequadament la transició cap a l’Estat propi, les enquestes del Periódico poden capgirar-se radicalment.   

divendres, 7 de juny del 2013

L’escàndol del Premi a la PAH

El Partit Popular veu escandalós que el Parlament Europeu hagi concedit a la PAH un dels premis que des de l’any 2008 es concedeix a persones o organitzacions que lluiten pels valors europeus, promouen la integració entre els ciutadans i els Estats membres i faciliten la cooperació transnacional al sí de la Unió. Una altra institució guardonada aquest any ha estat l’Acadèmia Basca de la Llengua. I el PP no solament ho veu escandalós, sinó que ja ha anunciat que intentaran que es retiri aquesta distinció a la plataforma liderada per Ada Colau.

No ens ha d’estranyar la seva reacció. Estan tan avesats a demonitzar els seus adversaris, els demòcrates, els qui lluiten pels drets socials, els qui defensen la diversitat, els qui lluiten per la dignitat de les persones, els qui estimen la llibertat, que després troben insòlit que la resta del món no els segueixi. Ho veiem en tots els països no democràtics on hi ha moviments socials de protesta, ara mateix Síria o Turquia, que els seus dirigents en veure’s impotents per a contenir el clam popular no troben altra alternativa que intentar qualificar de terroristes i violents els seus promotors, encara que sense arribar a l’extrem de qualificar-los de nazis. El que passa és que la seva credibilitat és nul·la, per més que algú tingui aires de grandesa. Algú s’imagina el Parlament europeu guardonant un grup violent? En el jurat del premi hi havia membres del Partit Popular europeu, els quals també van votar a favor de la candidatura de la PAH per a concedir-los la distinció.


I és que l’important no és el que es diu sinó la credibilitat que es té per a dir-ho. El Partit Popular crea les seves pròpies mentides que evidentment no convencen ningú, i només ells se les arriben a creure. I és en base a aquesta mentida que ells reaccionen. Ingènuament, Ada Colau afirmava que aquesta distinció hauria de fer repensar l’actitud del Govern, però és evident que no. El PP és víctima de les seves farses i de la seva fatxenderia; ara podrà dir que el Parlament europeu, inclosos els eurodiputats del Grup popular on ells estan inscrits, també ha caigut en la conxorxa de grups violents, que són tots els demòcrates i defensors de les llibertats i dels drets socials, oposats a la seva política.

dijous, 6 de juny del 2013

L’FMI menteix una i altra vegada

L’FMI ha acabat admetent, ara, que hi va haver errors notables en el programa de rescat a Grècia. Van calcular malament, diuen, l’impacte que tindrien les mesures imposades sobre l’economia grega: la recessió s’ha agreujat, el benestar dels ciutadans ha caigut en picat, l’Estat continua estant en fallida, no s’ha restablert la confiança dels mercats, no s’ha frenat el dèficit perquè l’Estat no recapta els suficients impostos degut al tancament d’empreses i la baixada del consum... Tot això, que de fa temps i a simple vista veia qualsevol llec en la matèria, ells ho ha acabat descobrint després d’un laboriós i erudit estudi dels millors especialistes.

Semblava un xic sospités que el Zapatero, o millor dit els seus assessors econòmics, no s’adonessin fins que ja hi érem de ple que s’acostava una crisi de proporcions colossals. Però, donat el perfil del Zapatero, que poc després ja començava a veure brots verds, tampoc ens ha d’estranyar tant. Més sospitós és que les prestigioses agències de qualificació nord-americanes fins al darrer moment donessin la màxima qualificació de solvència a les entitats financeres que, com la Lehman Brothers del ministre de Guindos, farien fallida fent esclatar la bombolla financera que ens ha arrossegat a tots. O que el FMI, aleshores dirigit per Rodrigo Rato, tampoc detectés cap dels símptomes de la crisi que ens venia al damunt. O que els economistes del Govern Rajoy, cada dia ens diguin, com aquell dels brots verds, que ja es comença a veure el final del túnel, però alhora cada dia ens allarguin el termini de la sortida real d’aquest túnel. Costa de creure, doncs, que la flor i la nata dels economistes del FMI, de la Unió europea i del Banc Central Europeu, tots s’equivoquessin alhora d’aplicar les mesures per a rescatar Grècia, que no deixen de ser les mateixes, encara que amb vestits fets a mida, que les aplicades a Portugal o a Espanya.


A part que tots els economistes seriosos han dit sempre que mai se surt d’una situació de crisi a base reduir la despesa pública, de limitar la capacitat adquisitiva de la població, d’incrementar l’atur o de rebaixar els ingressos a les arques públiques, tampoc calia tenir el títol d’economista per adonar-se que amb aquestes polítiques el que es fa és agreujar la crisi, garantint, això sí, que els qui fins ara havien creat la bombolla immobiliària i financera no en surtin perjudicats, Sincerament, no em crec en absolut aquest informe del FMI que admet errors en la gestió de la crisi; només ara, quan és evident que els resultats catastròfics són els que ja eren previsibles, i que ells deliberadament s’esforçaven en negar, ho admeten perquè no poden negar l’evidència. L’FMI, la UE i el BCE no s’han equivocat en les seves polítiques, simplement han mentit i estafat la població (la grega, la portuguesa o la de l’Estat espanyol) prenent mesures que sabien del cert cap on ens portarien, perquè el seu objectiu no ha estat mai rescatar els grecs, ni els portuguesos ni els espanyols.