Segons les darreres dades del padró municipal, a 1 de gener de 2008 a Catalunya hi havia 7.354.441 residents, és a dir un 2% més que un any enrere. I les previsions indiquen que al 2015 podem arribar als 8 milions. És a dir que Catalunya es troba en una fase de creixement, fins i tot per damunt de la mitjana mundial, quan havíem arribat a tenir creixements negatius. Encara recordem aquelles campanyes institucionals del “Som sis milions”, en uns moments en què ni tan sols arribàvem als sis milions. Davant d’aquestes xifres, podríem formular la pregunta de dues maneres: És sostenible aquest creixement? O bé: És possible un creixement sostenible?
Des de determinades perspectives econòmiques i empresarials es parla sovint de la necessitat de créixer com a única forma de mantenir-nos competitius en un món globalitzat. I des de sectors aparentment progressistes s’hi afegeix l’adjectiu “sostenible”: hem de créixer, però de forma sostenible. El que passa és que després ningú ens explica què vol dir això de créixer de forma sostenible.
A nivell d’ocupació del territori, per exemple, les àrees urbanes van ocupant cada vegada més espais rurals: d’una banda perquè a algun lloc o altre s’ha d’ubicar aquest milió i mig de persones de més, però de l’altra perquè cada vegada hi ha més persones que disposen d’una segona residència o s’incrementen les construccions pensades per a residir-hi temporalment els turistes. I a major població, més necessitat d’infraestructures que al seu torn impliquen més ocupació del territori. L’exemple d’aquell pagès que deia que en pocs anys havia patit vuit expropiacions al seu terreny és paradigmàtic. La tendència, doncs, és liquidar les zones rurals i deixar tan sols unes reserves naturals o protegides.
El creixement de la població implica, lògicament, l’increment dels recursos a consumir. Si en pocs anys, a Catalunya, haurem augmentat el nombre d’habitants en un 20%, això vol dir que haurem necessitat un 20% més d’aigua. De fet, el percentatge de consum d’aigua deu ser superior si tenim en compte com han proliferat les edificacions unifamiliars, jardins, piscines particulars, etc. Algú es pensa, doncs, que creixeran en la mateixa proporció els cabals dels rius? No cal que parlem de canvi climàtic, ni que ens fixem en els períodes excepcionals de sequera, que periòdicament segur que hi seran; si ja ens hem passat de la ratlla en l’explotació de les conques del Ter i del Llobregat per a subministrar aigua a les àrees més urbanitzades del país, no ens queden gaire recursos més que anar a pouar a altres conques, que al seu torn també estan o estaran aviat al límit de la seva explotació.
Ens poden dir que hem de fer un ús racional de l’aigua, això que publicitàriament se’n diu “nova cultura de l’aigua”. Però desenganyem-nos, si hi ha un període excepcional tots ens podem, i entenem que cal fer-ho, estrènyer el cinturó, però si es manté el creixement això serà del tot insostenible. Tenim un país limitat en espais i en recursos, per tant el creixement també és limitat. I no es tracta de planificar un creixement més o menys “sostenible”, perquè qualsevol creixement és insostenible. Almenys a la llarga.
Des de determinades perspectives econòmiques i empresarials es parla sovint de la necessitat de créixer com a única forma de mantenir-nos competitius en un món globalitzat. I des de sectors aparentment progressistes s’hi afegeix l’adjectiu “sostenible”: hem de créixer, però de forma sostenible. El que passa és que després ningú ens explica què vol dir això de créixer de forma sostenible.
A nivell d’ocupació del territori, per exemple, les àrees urbanes van ocupant cada vegada més espais rurals: d’una banda perquè a algun lloc o altre s’ha d’ubicar aquest milió i mig de persones de més, però de l’altra perquè cada vegada hi ha més persones que disposen d’una segona residència o s’incrementen les construccions pensades per a residir-hi temporalment els turistes. I a major població, més necessitat d’infraestructures que al seu torn impliquen més ocupació del territori. L’exemple d’aquell pagès que deia que en pocs anys havia patit vuit expropiacions al seu terreny és paradigmàtic. La tendència, doncs, és liquidar les zones rurals i deixar tan sols unes reserves naturals o protegides.
El creixement de la població implica, lògicament, l’increment dels recursos a consumir. Si en pocs anys, a Catalunya, haurem augmentat el nombre d’habitants en un 20%, això vol dir que haurem necessitat un 20% més d’aigua. De fet, el percentatge de consum d’aigua deu ser superior si tenim en compte com han proliferat les edificacions unifamiliars, jardins, piscines particulars, etc. Algú es pensa, doncs, que creixeran en la mateixa proporció els cabals dels rius? No cal que parlem de canvi climàtic, ni que ens fixem en els períodes excepcionals de sequera, que periòdicament segur que hi seran; si ja ens hem passat de la ratlla en l’explotació de les conques del Ter i del Llobregat per a subministrar aigua a les àrees més urbanitzades del país, no ens queden gaire recursos més que anar a pouar a altres conques, que al seu torn també estan o estaran aviat al límit de la seva explotació.
Ens poden dir que hem de fer un ús racional de l’aigua, això que publicitàriament se’n diu “nova cultura de l’aigua”. Però desenganyem-nos, si hi ha un període excepcional tots ens podem, i entenem que cal fer-ho, estrènyer el cinturó, però si es manté el creixement això serà del tot insostenible. Tenim un país limitat en espais i en recursos, per tant el creixement també és limitat. I no es tracta de planificar un creixement més o menys “sostenible”, perquè qualsevol creixement és insostenible. Almenys a la llarga.