Si ens atenem als resultats, hauríem de concloure que, a més dels errors propis dels directius de les Caixes d’Estalvis, els economistes del Govern i del Banc d’Espanya no són pas millors. Tot i que totes les caixes catalanes individualment van tenir beneficis fins al moment de la fusió, els experts que dirigeixen l’economia espanyola van considerar que aquestes entitats no tenien prou solvència, no pas per la gestió diària com a entitats financeres, sinó perquè la morositat i els riscos assumits en l’àmbit immobiliari eren excessius.
Segons ells, i així ens ho van vendre, amb l’aquiescència dels mateixos directius i del Govern de la Generalitat, la fusió de les entitats era la solució ineludible per a garantir la seva solvència i sobretot la seva supervivència. Van ser ben pocs els qui van alertar que es tractava d’una trampa per a eliminar-les. A més d’obligar-les a fusionar-se, se’ls obligava també a acceptar una aportació del FROB, perquè, deien, era la manera més efectiva de recapitalitzar-les; una aportació a uns interessos considerables, està clar. La previsió era que al cap d’un any es veuria si les entitats, un cop fusionades, serien capaces de retornar el crèdit del FROB i tirar endavant com a entitats solvents. Ja es veia a venir que allò no podia acabar bé: els diners públics servien per a pagar les despeses pròpies de la fusió i pel que es veu, en alguns casos també per a untar alguns dels directius, potser en agraïment d’haver-se prestat al joc de la seva liquidació. En to de burla, el mateix Governador del Banc d’Espanya es feia amb el control absolut d’UNIMM, que valorava en un euro, i pràcticament el mateix pel que fa a Catalunya Caixa. I, per tant, hi va posar, al capdavant de les entitats, gestors del Banc d’Espanya, els quals, en pocs mesos han pogut presentar ja un balanç negatiu, amb un dèficit de gestió com no havien tingut mai aquestes entitats.
Si ens atenem als propòsits anunciats, als objectius i als resultats de tot aquest procés dirigit des del Banc d’Espanya, hauríem de concloure que són un veritable desastre com a professionals, que han fracassat estrepitosament en tots els objectius que ens deien que motivaven cada pas. A no ser que no es tracti de ser uns pèssims economistes i mal gestors, sinó uns tramposos polítics que ens mentien quan deien que el seu objectiu era salvar les Caixes. Si el seu objectiu era liquidar-les (tot i que no n’hi havia cap que estigués en una situació tan crítica) i agreujar la seva situació amb una malversació de fons públics destinats només a la parafernàlia de les fusions per tal de poder-les “regalar” després a entitats més poderoses, aleshores sí que hem de reconèixer que han fet perfectament la seva feina, i els ha sortit de primera.
