Pàgines

dijous, 31 de gener de 2013

El nou model de NIssan

Finalment, la Nissan s’ha sortit amb la seva. Però, de fet, això no té cap mèrit perquè en la seva pugna amb els treballadors sempre tenia les de guanyar. Els sindicats s’han avingut a rebaixar les condicions salarials dels nous treballadors a canvi de poder fabricar a la planta de la Zona Franca un nou model de vehicle que doni perspectives de futur a la fàbrica. Nissan tenia guanyada la partida, perquè si els treballadors no ajupien el cap ja n’hauria trobat d’altres a un altre lloc disposats a fer-ho.

S’ha acabat aquella època en què hi havia uns convenis, fossin sectorials o d’empresa, que calia respectar, com s’ha acabat aquella època en què a cada negociació els representants dels treballadors miraven d’obtenir el màxim d’avantatges: increments salarials per a no perdre poder adquisitiu, millores en les condicions de treball, prestacions d’empresa, seguretat laboral, etc. Ningú s’ha molestat a derogar la legislació, que tanmateix no gosaria fer cap polític per por a les protestes que generaria; la llei no és cap obstacle ni per a l’empresa ni per a l’administració, ni cap jutge voldria saber-hi res, perquè la crisi ho justifica tot. Les empreses multinacionals han descobert la sopa d’all: si abans a les llotges del peix es feien subhastes a la baixa, fins que algun comprador s’avenia al preu, a risc de quedar-se sense peix si esperava massa a acceptar l’oferta, ells poden fer el mateix amb els seus treballadors. Aquest no ha estat un fet puntual, sinó un mètode de treball que ja comencen a aplicar arreu: si no accepten les rebaixes s’enduran la producció a un altre lloc.

No té res a veure ni amb la productivitat ni amb la viabilitat de l’empresa, sinó amb la possibilitat de treure un màxim rendiment a base de posar la mà d’obra a la subhasta, sempre a la baixa està clar. Els historiadors del segle XIX tenen ara l’oportunitat de veure com funcionava el capitalisme salvatge d’aquella època. Amb l’avantatge per als empresaris que amb la nova situació no caldrà reprimir manifestacions ni vagues: els treballadors han d’acceptar resignadament les imposicions que calgui si no volen ser vilipendiats per l’opinió publica i per la resta de treballadors per haver deixat perdre una inversió milionària que generarà nous llocs de treball. Dòmino.

dimecres, 30 de gener de 2013

Algú sap on va el PSC?

Quan algú s’equivoca un cop, pot ser que hagi tingut un mal moment; si això passa de tant en tant, podem dir que és un xic maldestre; si els errors són molts, direm que és un inútil; però si en fa massa podem començar a pensar que potser no s’equivoca. Aquesta és la sensació que podem tenir molts a mesura que hem vist com Pere Navarro exercia el seu liderat al Partit dels Socialistes.

Costa de creure que tants errors que estan dinamitant el partit, siguin fruit només, com podíem pensar al principi, de la inèpcia d’un Pere Navarro inexpert. Al seu entorn, se suposa que assessorant-lo i compartint les seves decisions, hi té personatges amb prou experiència com l’Iceta, el Corbacho o el Collboni. I ningú li diu que està portant el PSC cap a l’abisme? O és que aquest abisme ja forma part del seu full de ruta? Ja se sap que en política, més que anàlisis de la realitat com a base de futures decisions, el que s’acostuma a fer és justificar les decisions preses; per això, els estrategs socialistes, teledirigits des de Madrid, van voler valorar la derrota del tripartit com un excés de catalanisme. Els resultats els han desmentit una i altra vegada la seva suposada percepció, però ells han insistit en l’error, potser pensant que no era tal. Van elegir Pere Navarro no pas perquè consideressin que podia ser un bon dirigent per al partit, sinó només com a tallafocs per a barrar el pas al sector catalanista. I a partir d’aquí, el pobre Navarro ha esdevingut un titella en mans dels qui tenen altres plans per al PSC, i han començat a foragitar-ne sectors i dirigents que podien justificar-ne el tarannà catalanista.

En van marxar els Maragall, Sobrequés, Mascarell i tants d’altres, mentre que s’hi resisteixen encara els Nadal, Tura, Lena, Ros i molts més, que no s’acaben de creure que la desfeta sigui tan planificada. El dubte pot estar entre la possibilitat que aquesta desfeta sigui l’objectiu perseguit pel PSOE, amb la Chacon al darrere, o que els sobres del senyor Bàrcenas hagin arribat fins aquí. En qualsevol cas, els catalanistes del PSC, els que encara hi queden, tenen mala peça al teler.

dimarts, 29 de gener de 2013

Països Catalans, ara?

L’estrany vot emès per la CUP en la resolució sobiranista del Parlament de Catalunya sembla que ha fet córrer més tinta del compte, sobretot en els ambients i espais a la xarxa clarament independentistes. No pas a la resta de mitjans de comunicació nacionals i molt menys en els de fora. Sincerament, jo no hauria fet aquesta mena de sí crític, amb dues reserves per a l’abstenció, però em sembla que tampoc té tanta importància. Tothom sap on és la CUP i que els seus vots s’han de sumar a la voluntat sobiranista del Parlament de Catalunya. Carregar les tintes sobre la CUP per aquesta qüestió em sembla d’una miopia majúscula, quan tots sabem que les dificultats per a tirar endavant el procés sobiranista no vindran del que es pugui dir en una frase d'una resolució del Parlament, sinó de la pressió econòmica, judicial i internacional que exercirà sense miraments el Govern espanyol.

Una altra cosa és l’anàlisi i el debat intern del món sobiranista, sempre positiu, per tal d’ajustar el màxim els nostres arguments i encertar en el punt just en cada passa del procés. Per exemple, un dels arguments de la CUP per a negar-se a recolzar obertament la resolució sobiranista del Parlament era el fet que no feia cap referència al conjunt dels Països Catalans. I és ben cert que l’independentisme català que s’ha anat forjant en els darrers temps ha cregut sempre en la idea de Països Catalans, des d’ERC i SI fins a molts sectors de CDC. I no crec que a ningú, ni tan sols a la CUP, se li acudeixi pensar que s’ha abandonat aquest plantejament com a canvi d’objectiu o d’estratègia de fons. Sí que hi ha un posicionament tàctic, com a únic recurs per a fer viable el procés independentista. Tampoc crec que ningú plantegi, ara mateix, renunciar a la independència de Catalunya per tal d’esperar que a la resta dels Països Catalans hi hagi el suficient suport per a fer el pas tots plegats. I, essent així, i conscients de les enormes dificultats que tindrà tot el procés circumscrit només a Catalunya, no crec que sigui el més prudent posar-hi encara més dificultats, amb la proposta de Països Catalans que no només atiaria encara més les ires espanyoles, amb el seu anticatalanisme al País Valencia i a les Illes, sinó que posaria en alerta un Estat Francès, gens procliu d’entrada a acceptar aventures secessionistes, però que esdevindria un enemic tan ferotge com Espanya si cregués que pot estar en joc la Catalunya Nord.

Però, a part d’aquesta qüestió diguem-ne de prudència per part nostra per tal de no complicar-nos la vida, hi ha una altra qüestió també de fons. Quan parlem de sobirania, de Catalunya com a subjecte de dret amb capacitat per a decidir el seu futur és perquè entenem que la confluència amb el País Valencià, amb les Illes o amb la Catalunya Nord, haurà de venir d’un procés propi de cada territori que, en el seu moment, decideixin sobiranament si volen independitzar-se d’Espanya, primer, i després si volen o no adherir-se a una federació catalana, de Països Catalans. O és que hi ha algú que planteja que el subjecte de dret no correspon a cadascun dels Països Catalans per separat, sinó globalment en el seu conjunt? Probablement, els unionistes s’hi agafarien de seguida i promourien una consulta del conjunt dels Països Catalans, amb la seguretat de guanyar-la.

dilluns, 28 de gener de 2013

El Banc d’Espanya contra l’economia de mercat

Teòricament, (quan es parla de l’Estat espanyol s’ha de matisar sempre amb aquest “teòricament”) a Espanya existeix una Comissió Nacional de la Competència que hauria de vetllar perquè realment funcioni la competència en el món empresarial com una de les bases de l’economia de mercat. Se suposa que, al contrari d’aquells règims d’economia planificada i controlada, en els països  anomenats occidentals els preus i el valor de les coses les acaba fixant el mercat a través de la llei d’oferta i demanda.

Ja ens podem imaginar, però, que si bé això pot funcionar força correctament en un mercat de bolets de temporada o en la majoria dels serveis quan es tracta de venda al detall, ja no és tan clar que funcioni igual quan es tracta d’unes poques grans empreses que es reparteixen el pastis del mercat per un determinat producte. Hi pot haver un petit marge perquè cada empresa promocioni els seus productes amb algun tipus d’incentiu per als consumidors, però ja ens podem imaginar que no seran tan dropos com per encetar una guerra entre ells a l’estil d’una subhasta a la baixa per tal de captar nous clients. De tant en tant, quan el pacte establert entre aquestes empreses que es reparteixen el monopoli és massa evident apareix, en el cas espanyol, la Comissió nacional de la Competència que fins i tot pot arribar a imposar sancions. No sé si en algun altre país sorprendria, però és evident que aquí no, si resultés que aquest frau a la competència s’incentivés amb publicitat inclosa des de les mateixes institucions de l’Estat.

És el que fa el Banc d’Espanya quan recomana (és el seu eufemisme per dir que imposa) que les diferents entitats financeres de l’Estat deixin de fer-se la competència intentant captar nous clients i, per tant, més dipòsits a base d’oferir majors tipus d’interès, regals o condicions massa avantatjoses. Ara no és moment (si és que ho ha estat mai) de procurar per l’interès dels ciutadans, sinó de garantir la solvència i el futur de la banca que no pot estar per foteses com aquestes de la lliure competència. I perquè no sigui massa evident que la banca es posa d’acord per a cometre aquest frau a la competència, el Banc d’Espanya ja els serveix de coartada.

diumenge, 27 de gener de 2013

De la radicalitat i la fermesa de la CUP

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Va ser una sorpresa agradable que en les passades eleccions la CUP entrés amb tres diputats al Parlament de Catalunya. Era una entrada d’aire fresc i alternatiu que va ser benvingut per molta gent, com jo mateix, d’altres formacions polítiques. El seu plantejament trencador, sobretot en les formes, era vist amb moltes simpaties fins i tot des de la discrepància política de fons. I val a dir que el primer discurs del seu cap de files, David Fernández, em va semblar excel·lent, clar i contundent, però sobretot ben fonamentat.

També en els debats posteriors, malgrat representar ells la posició més allunyada del sistema i, per tant dels plantejaments de tall liberal del Govern, la seva confrontació es presentava sempre amable, amb un alt grau de comprensió per part dels qui eren víctimes dels seus atacs dialèctics. Algú podrà dir que això és degut a què, trobant-se tant a l’extrem, en realitat no representa cap alternativa, i en part deu ser així. Però tampoc IC-V representa una alternativa real de Govern, si no és com a crossa d’altres formacions polítiques d’esquerres, i en canvi el to que es manté en els debats és completament diferent. Hi deu pesar, doncs, aquest aire fresc i la bonhomia que transparenten; i, naturalment, el fet de saber que, malgrat el que es pugui dir en els discursos, al capdavall sempre hi haurà una fidelitat al país que aplanarà el camí de l’entesa.

Ara bé, dit això, caldrà veure si aquesta simpatia que ha despertat en un primer moment es mantindrà al llarg del temps, o si pot esdevenir-li poc menys del que li va passar a SI. És evident que moltes vegades agraïm i trobem a faltar gestos de fermesa i de contundència davant de determinades situacions que creiem injustes. Però també ho és que, al capdavall, tots volem solucions efectives als nostres problemes. Per entendre’ns i només a tall d’exemple: jo estic completament d’acord amb la seva anàlisi sobre la perversitat del sistema capitalista i la tremenda injustícia que representa que siguin els poders econòmics els qui marquin les polítiques a seguir, sempre en benefici propi, com també coincidia amb la protesta dels qui no volien pagar els peatges de les autopistes.. però per a assolir la independència necessitarem de determinats poders econòmics que, avui per avui, es diuen La Caixa o Banc de Sabadell.

A molts va sorprendre la seva decisió de donar un vot a favor de la resolució sobiranista del Parlament, reservant-se els altres dos per a l’abstenció com a protesta. No en faria pas cap problema especial, perquè no crec que ningú posi en dubte que la CUP està al costat dels qui volen assolir la independència i no serà cap entrebanc a l’hora de fer els passos següents. Hi pot haver, naturalment, motius de discrepància amb el text posat a votació segur que no és el text que haurien fet en solitari cap de les formacions que el van signar i aprovar. Però, en política també cal tenir la cintura suficient com per a fer possible acords entre formacions diverses, quan aquests són imprescindibles per avançar.

I aquesta és la reflexió que potser caldria que es fes la CUP. Naturalment que l’electorat de cada grup és molt diferent, i per tant espera respostes diferents; però podria donar-se el cas que cada decisió presa per la CUP, des de la radicalitat i la contundència que els caracteritza, despertés les simpaties i l’aprovació de molta gent, però que globalment aquesta mateixa gent no acabés de veure’n l’eficàcia. Sincerament, em sabria greu que tinguessin el breu recorregut de Solidaritat, del qual jo també n’era simpatitzant.

dissabte, 26 de gener de 2013

Els acudits no sempre fan gràcia

Els polítics, que han de fer declaracions cada dia i de tota mena, sovint tenen les seves relliscades i arrenquen més d’un somriure o una riallada sonora dels seus interlocutors; i quan arriben als mitjans de comunicació esdevenen motiu de befa generalitzada. Molts recordaran aquelles salutacions del rei d’Espanya en què equivocava el país on es trobava o que donava les gràcies a un govern que no era, tal com va fer abans-d’ahir el Mariano Rajoy dirigint-se al president del Perú com a cap del govern cubà.

Altres vegades, les declaracions són tan contradictòries amb la realitat que hom no sap si el qui les fa s’ha begut l’enteniment o si és que compta que els qui l’escoltaran són prou ximples com per no veure-ho. És el que va fer ahir la Ministra d’Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, quan deia que la reforma laboral s’havia fet amb l’objectiu de “frenar la pèrdua de llocs de treball”. De fet, la frase, que dita així ja sona a burla, és diferent del que deia ella mateixa i el govern popular quan la van aprovar, perquè aleshores deien que la reforma laboral havia de servir “per a crear llocs de treball”. És cert que ja deu comptar en què la gent serà prou imbècil com per no veure que la reforma laboral en absolut no ha servit ni per a frenar la pèrdua de llocs de treball ni molt menys per a crear-ne de nous; però no sé si la gent és tan imbècil com això. Si fos cert que la Ministra es pensava que aquesta era la finalitat per a la qual es va fer la reforma laboral, per gota de decència que li quedés, hauria de presentar immediatament la dimissió perquè ha tingut l’efecte diametralment oposat.

També hi ha la possibilitat que determinades declaracions, que d’entrada ens generen un atac de riure, en realitat són molt més serioses del que sembla si les interpretem adequadament. Parlant del mateix tema, el Ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, deia que “la reforma laboral està donant els seus fruits”. Lògicament això ha generat una allau, no ja de crítiques, sinó de burles a la xarxa per la demencialitat de la frase. El que passa és que em temo que, en aquest cas, el Ministre no feia broma ni anava passat de voltes, sinó que deia el que realment creia que pretenia i que ha aconseguit la reforma laboral: la destrucció de molts llocs de treball i fer-los molt més precaris i inestables. I en aquest sentit té raó: la reforma ha donat els fruits esperats. Esperats per ells, és clar.

divendres, 25 de gener de 2013

Ara és l’hora de folrar-se, populars!

No fa gaire, el Partit Popular de Catalunya va anunciar que volia encetar una gran campanya per tal d’aconseguir multiplicar les seves candidatures municipals arreu del país. A més d’un li devia sobtar, perquè no estem encara ni a la meitat de la legislatura. Però, potser la resposta a tanta diligència per part del PP, tenint com tenim a la vista tot un complicadíssim procés sobiranista, la trobem en els escàndols que s’han destapat darrere del cas Gürtel i d’un dels seus capitostos com era el tresorer del Partit Popular espanyol, Luís Bárcenas.

El PP és conscient que arreu de l’Estat, allà on s’han descobert casos de corrupció (és a dir pràcticament arreu d’on han governat), el seu electorat no solament no els ha penalitzat sinó que han vist reforçat el seu suport a les urnes. És el cas de les Illes, on la immensa majoria dels Consellers del Govern de Matas es troben imputats en una o altra causa i en canvi ells han renovat la majoria absoluta; o és el cas de València on també mantenen la majoria absoluta per més que hagin estat un dels centres del cas Gürtel, i tinguin gaire bé un 20 per cent dels diputats autonòmics també imputats. I és que, com també passava a Itàlia amb el Berlusconi, cal reconèixer que hi ha un sector gens menyspreable de la població que, no solament no li fa fàstics a la corrupció, sinó que deu considerar que els corruptes no fan res més que el que ells voldrien fer si poguessin; i algú que sigui capaç d’enriquir-se tan ràpidament com el tresorer del PP és que deu ser molt espavilat.

Seguint, doncs, aquesta idea i la consigna d’aquell polític del PP, Eduardo Zaplana, “Yo estoy en política para forrarme”, que va fer el seu agost amb el projecte de Terra Mítica, i sabent que amb el cas Bárcenas es faria ben evident que són molts els qui apuntant-se a les llistes del Partit Popular han aconseguit fer fortuna, el partit de la Camacho devia pensar que era el millor moment per començar a captar aspirants a folrar-se arreu del territori. Per si algú encara es pensa que al PP la corrupció afecta, com a la majora dels partits, a una minoria, li recomano que faci un cop d’ull a les moltes llistes que circulen per la xarxa, on es fa evident que el PP, pel que fa a corrupció, guanya a la resta per golejada, tant quantitativament com qualitativament.

dijous, 24 de gener de 2013

Vidal Quadras reconeix la legitimitat del procés independentista

A vegades, als polítics els traeix  justament l’excessiu zel a l’hora de posar èmfasi en els seus arguments. Hores d’ara, em sembla que la immensa majoria de la població ja té clara la diferència entre la legalitat i la legitimitat. Com diu la Camacho, no hi ha cap Constitució europea (ara mateix no sé si ho preveu la de Suïssa) que contempli en el seu articulat el dret a la secessió; i tanmateix en els darrers temps s’han creat molts nous Estats, no pas en base a cap legalitat, certament inexistent, sinó en base a la legitimitat democràtica dels pobles a crear la seva pròpia legalitat. D’aquí els temors del nacionalisme espanyol que, tot i tenir la legalitat al seu favor, no veu com poder aturar el procés sense perdre la decència.

I així ho entenia el Vidal Quadras quan afirmava dies enrere que l’aprovació de la moció sobre la sobirania al Parlament de Catalunya legitimaria el procés endegat. I ho remarcava dient que, aleshores, és a dir ara, “existirien dues legitimitats confrontades”. Des de la perspectiva del qui ha donat suport a l’autoritarisme i a la violència del franquisme, la solució era clara: s’havia de prohibir el debat i la votació del Parlament, tal com demanava també Ciutadan’s. I aquesta ha estat una dissensió interna del Partit Popular i en general del nacionalisme espanyol. Es posen d’acord en què una manera d’aturar el procés és a través del xantatge, de crear un clima de por i sobretot de l’ofec econòmic, i fins ara els està sortint prou bé. Però mentre uns entenen que caldrà frenar definitivament el procés quan el Govern català o el Parlament emprenguin mesures reals i efectives, altres com el Vidal Quadras i Ciutadan’s entenen que s’havia d’haver evitat també aquesta primera declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. “Déu nos en guard d’un ja està fet”, que deien abans, i que deu dir ara el Vidal Quadras. La declaració del Parlament de Catalunya reconeixent que la sobirania rau en el poble català és fonamental per al procés sobiranista, ho diu i ho admet fins i tot el Vidal Quadras.

El nacionalisme espanyol se sent molt més còmode amb les tesis i els arguments de la dictadura franquista que amb els de la democràcia. És allò que deia el poeta Miquel Martí i Pol “Han prohibit les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l´aire” i de fet alguns voldrien que s’anés més enllà “Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix”.

dimecres, 23 de gener de 2013

El friquisme americà desmemoriat

S’ha de reconèixer que els Estats Units, des de la perspectiva europea, tenen el seu punt de friquisme. Ho hem vist també ara en la presa de possessió del reelegit Barak Obama, que ha hagut de repetir la cerimònia perquè els cànons marquen que s’ha de fer un dia i a una hora determinada, abans de les dotze del migdia, i en què els mitjans de comunicació estaven pendents de tram que faria a peu del trajecte protocol·lari entre el Capitoli i la Casa Blanca, i dels balls que hauria de reduir en motiu de la crisi, i del vestit que lluiria la primera dama...

Però, al marge d’aquests detalls més propis de les revistes del cor, el friquisme també és present en la política del dia a dia, com en el debat sobre les armes de foc, i en la manera de dotar-se d’una cobertura formal per aparentar que l’administració està al costat i escolta la veu dels ciutadans. És el cas del bloc “We the people”, on els ciutadans poden fer-hi les seves peticions i obtenir així una resposta de la Casa Blanca. Fa pocs dies el Director de l'Oficina de Comunicacions de la Casa Blanca, Jon Carson, responia a una no menys friqui petició de secessió dels Estats de Texas, Florida, Louisiana, Geòrgia, Tennessee, Alabama, Carolina del Nord i Carolina del Sud. No s'hi posen per poca cosa. Probablement molts recordaran un article publicat al The Time en què destacava els deu possibles nous Estats del planeta, entre els quals no hi havia Catalunya, però sí que hi figurava una hipotètica República de Cascàdia o la Segona República de Vermont. És a dir que la miopia dels redactors de l’article de The Time ni tan sols coincidia amb el sentit de l’humor dels qui van presentar la proposta al Blog de la Casa Blanca..
 
En tot cas, si friqui és la proposta a través d’un bloc de participació ciutadana, més ho és la resposta de la Casa Blanca: en lloc de plantejar quelcom tan lògic i elemental com que una proposta d’aquest abast polític no és presenta d’aquesta manera, i d’entrada ha de tenir un ampli suport social i, per tant, també polític, se’ls acut respondre a l’estil del Partit Popular, dient que la Constitució no preveu la secessió, ja que la seva Carta Magna estableix que la Unió ha de ser perpètua. No es deuen recordar que en la declaració d’independència dels Estats Units, no solament van anar en contra de la legislació anglesa vigent, sinó que hi feien constar que per als americans “ és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat”. I, per tant, afegien que “Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble... són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents”

dimarts, 22 de gener de 2013

La Independència, urgent per a l’empresariat català

En política, i sobretot en el món dels negocis, no se sap mai si les paraules són el que realment diuen, si s’han d’interpretar com a simples formes retòriques de cortesia o si tenen un rerefons o un doble sentit només intel·ligible per als qui hi estan més directament implicats. Ja se sap que els poders econòmics, gairebé per definició, han d’estar el costat del poder polític, el que hi hagi en cada moment, per a treure’n tot el profit possible i per fer-lo anar cap allà on els interessa. I ja podem entendre que entitats del pes econòmic com La Caixa no poden, i probablement tampoc ho han de fer, prendre partit a favor de l’Estat propi almenys mentre no hi hagi una perspectiva clara de trobar-nos al final del procés.

Amb aquestes premisses es podria analitzar un darrer informe de la Caixa, en què advertia dels perjudicis que poden ocasionar les tensions entre Catalunya i Espanya, entre el Govern de la Generalitat i el Parlament i el Govern espanyol. D’entrada una obvietat: és evident que qualsevol situació de canvi, d’inestabilitat o de tensió no són les desitjables per a un òptim funcionament del país, especialment en l’àmbit econòmic. Un altre aspecte a remarcar en tot aquest procés és que, en general, l’empresariat català i per tant també La Caixa, amb molts directius que socialment deuen estar ben propers els postulats dretans del Partit Popular, no s’ha mostrat ni hostil al projecte secessionista ni tampoc ha pressionat excessivament per retornar a la situació anterior en què es reclamava el pacte fiscal; o bé, perquè ja veuen que l’actitud de Madrid és de total intransigència, o bé perquè no volen interferir en un procés incòmode mentre duri, però que els pot ser molt beneficiós a la llarga. La crida a la Caixa a resoldre la situació d’enfrontament obert entre ambdós governs és força diferent del que adopta el president de la Patronal catalana, molt més directament vinculat al Partit de Mariano Rajoy i per tant més en clau política que econòmica. Com deia també el Conseller Mas-Collell aquesta situació es farà insostenible, i aviat serà urgent prendre una determinació per la via ràpida.

Costa de creure que l’empresariat català hagi oblidat el que va passar, a títol d’exemple del paper de l’Estat espanyol sobre la nostra economia, amb Gas Natural, quan volia fer-se amb el control d’Endesa i va topar amb l’hostilitat oberta d’un Govern espanyol que va preferir l’opció de qualsevol empresa estrangera abans que la de Gas Natural. O el cas de La Caixa, a qui el Banc d’Espanya i el Govern espanyol, falsejant els números, pretenien que es quedés Bankia amb l’objectiu clar (i així ho van veure també els de La Caixa) d’ensorrar-la. Seria difícil d’imaginar que l’empresariat català passés per alt el fet que la manca d’infraestructures, l’ofec econòmic que practica aquest Estat sobre Catalunya i els incompliments reiterats del Govern espanyol els afecten directament a ells: també els empresaris necessiten un Estat propi i alliberar-se d'aquest que els és hostil.

dilluns, 21 de gener de 2013

Hi ha defenses que maten

Els dirigents del PP no saben pas com sortir-se’n, i com més intenten defensar la seva innocència com a col·lectiu, més s’enfonsen en el fang de la corrupció institucionalitzada al partit. Van començar amb frases com “no me consta”; una manera de dir que no gosen desmentir l’acusació però que l’autora de la frase n’estava exempta de culpa perquè ella “no en tenia constància”. Però, al final, han acabat defensant que ells ja van depurar responsabilitats polítiques en el seu moment en fer plegar el tal Bárcenas, com a tresorer del partit.

I és aquesta defensa que han fet tant Mariano Rajoy com la Secretària General Maria Dolores de Cospedal, la que els acaba delatant. Afirmaven, tant l’un com l’altra, que precisament quan el 2009 va entrar la Cospedal es va retirar del càrrec el senyor Bárcenas, el qual des que està imputat fins i tot s’ha donat de baixa del partit. Però, està clar, el senyor Bárcenas va ocupar llocs de responsabilitat a l’àrea financera del Partit, i uns quants anys com a màxim responsable de la tresoreria, durant divuit anys, des de l’època Aznar fins a una bona part de l’època Rajoy. I quan diuen que ells ja el van treure d’aquesta responsabilitat el 2009, com a coartada per dir que ja van depurar responsabilitats, en realitat el que estan fent és admetre les pràctiques delictives de les quals s’acusa a Barcenas, que ells en el millor dels casos van tapar i encobrir. Perquè és evident que d’alguna manera, fins i tot sense Bárcenas al capdavant de la tresoreria del PP, les práctiques delictives van continuar, tal com s’ha descobert amb la trama Gürtel. Perquè com s’entén que el fessin fora, tal com diuen, per posar fi a determinades pràctiques i en canvi ni ho van comunicar a la fiscalia ni van investigar on havien anat a parar les sucoses comissions que es repartien entre els càrrecs dirigents del partit. En una de les branques de la trama Gürtel, per exemple, el jutge admet que no imputa cap delicte a la Ministra de Sanitat Ana Mato, no pas perquè no hi vegi indicis, sinó perquè en tot cas el delicte ja hauria prescrit. I la prescripció del delicte els pot alliberar de la presó, però no els retorna l’honorabilitat.

En un debat televisiu, a TVE, un periodista que intentava defensar el Partit Popular, precisament amb la intenció de justificar-lo, afirmava que el tal Bárcenas quan va entrar al partit era un no ningú. I ho deia com a argument per dir que aquest no té res a veure amb la cúpula del partit formada per gent d’alta volada. Altra vegada, un intent de defensa que els delata encara més. Com s’entén que una persona sense recursos entra a treballar al partit, com a assalariat, i al cap d’uns anys no solament arriba a ocupar la tresoreria del PP sinó que pot tenir comptes a Suïssa, en un dels quals hi hauria fins a 22 milions d’euros. El Bárcenas pot ser un prodigi de les finances, però els dirigents del PP no tenen ni idea de com defensar la seva honorabilitat; potser perquè no té defensa possible.

diumenge, 20 de gener de 2013

No ens equivoquem d’enemic

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja he dit en altres ocasions que considero un error subestimar l’enemic, com s’ha fet moltes vegades. Em refereixo a aquella mena d’afirmacions que sentim sovint en el sentit de congratular-nos, o com a mínim de preocupar-nos excessivament, per decisions preses per les institucions espanyoles d’una radicalitat i estultícia tals que encara poden reforçar més el sentiment independentista. Afirmacions que tendeixen a presentar l’enemic com a irracional i matusser fins al punt d’acabar beneficiant-nos per la reacció contrària que generen. No ho he vist mai clar, cada vegada li veig menys, i més aviat tendiria a creure que potser no solament els subestimem sinó que lluitem com si aquest enemic realment fos tot un altre.

Tinc la impressió que passa quelcom de semblant a determinades respostes internacionals davant del fonamentalisme islàmic. Sembla que es pretengui combatre’l com si els islamistes haguessin de respondre segons el nostre model de societat i de comportament dels individus. Vull dir que, en un país europeu on la gestió forassenyada del seu govern ocasionés un boicot internacional que provoqués notables perjudicis als seus habitants, aquests es rebel·larien contra  aquest govern i el farien fora. Això no funciona a l’Iran, per exemple, ni a molts altres països de naturalesa semblant. De la mateixa manera que tampoc a Egipte, un país que té o hauria de tenir el turisme com una de les seves principals riqueses, ha funcionat el vot de la racionalitat des del punt de vista occidental, i la majoria de la població ha donat suport a un govern que pot ser un veritable obstacle per al desenvolupament econòmic.

És possible que ens estigui passant el mateix, als catalans, en el nostre enfrontament amb l’Estat. Utilitzem sovint una lògica, que per a nosaltres i potser per a molts altres països occidentals seria de calaix, però que no ho és des de la perspectiva espanyola. Tal com hem vist en països com la Gran Bretanya o el Canadà, hauríem pogut pensar que la reacció lògica davant d’una proposta de secessió seria la de suavitzar les formes, escoltar les reivindicacions, fer gestos d’acostament que facin desdir els dubtosos, i en tot cas procurar convèncer de la bondat de restar plegats. No té res a veure amb la reacció espanyola que respon amb més agressivitat, amb amenaces i amb represàlies. Fins i tot el PP català, que comparteix la idiosincràsia espanyola, ja adverteix que faran culpables als sobiranistes de les accions d’hostilitat que pren el mateix Partit Popular contra Catalunya; ells boicotegen l’economia catalana i, alhora, en culpen els sobiranistes d’haver pres iniciatives que han provocat el seu boicot. Un raonament demencial per a nosaltres, però que a ells els funciona perfectament.

El mateix ens passa a l’hora de valorar les conseqüència d’un enfrontament amb l’Estat. Sovint podem caure en la temptació de pensar que l’Estat espanyol el que no farà, perquè en la nostra lògica sembla incomprensible, serà prendre mesures que perjudiquin el conjunt de l’Estat. Això, probablement no ho faria la majoria dels països del nostre entorn europeu; però, compte perquè el seu raonament va per un altre cantó. A Espanya, molt sovint es prenen mesures, i sobretot aquest Govern del PP, que perjudiquen el conjunt de l’Estat però que es justifiquen per fer mal a Catalunya, com per exemple amb el corredor del Mediterrani. I també en aquest cas, molts empresaris catalans, probablement votants del PP, opten per alinear-se amb les polítiques del Govern espanyol, que són les que perjudiquen les seves empreses negant-nos les inversions en infraestructures que ens pertocarien, privilegiant Madrid i deixant molt enrere Barcelona, boicotejant el Port de Barcelona perquè no esdevingui un port estratègic de mercaderies a la Mediterrània, o l’aeroport del Prat perquè no esdevingui un hub, o fins i tot fent boicot directa als productes catalans. Un català mai promouria un boicot contra els propis interessos; els espanyols i els catalans amb mentalitat espanyola no hi tenen cap problema si amb això defensen el seu nacionalisme.

Molt alegrement argumentem que determinades mesures no les podrà prendre mai el Govern espanyol, perquè Europa no ho permetria. De fet, més que no permetre-ho, Europa s’escandalitzaria, emetria comunicats de protesta, hi posaria mala cara i poca cosa més. Això sol, a nosaltres, que ens sentim profundament europeus, ens faria sentir tan malament que només de pensar-hi seria suficient com per a no fer cap mal pas. Als espanyols, no. Per ells, la unitat de la pàtria ho justificaria tot, inclòs un deteriorament de les relacions i del prestigi en l’àmbit europeu.

Quan parlem de principis democràtics, de respecte a la voluntat majoritària d’un poble, el seu esquema s’assembla molt més al que podria tenir el Govern peruà que el de qualsevol altre país europeu. Al Perú, quan per als interessos d’una companya multinacional ha calgut foragitar una tribu indígena de la selva, el Govern en té prou emetent un decret negant l’existència d’aquell poble, i per tant de cap mena de dret sobre les terres cobejades. I la Justícia, com aquí, sempre està disposada a sentenciar a favor de l’interès polític i partidista del Govern. També aquí la Justícia no té per què entretenir-se en filigranes de caràcter jurídic i pot anar dictant en el moment i en la forma que convé al partit de govern. No hi ha cap precedent, però tampoc ens hauria d’estranyar, si som capacos d’imaginar la seva forma de raonament que no té res a veure amb la nostra, que el PP dictés al Tribunal Constitucional l’anul·lació de la convocatòria del Ple del Parlament de Catalunya en què s’ha de votar la Declaració de Sobirania.

dissabte, 19 de gener de 2013

La Justícia espanyola és molt més que un “cachondeo”

Ho va dir un alcalde andalús, temps ha, que “La Justícia es un cachondeo”.  No és que no li faltés raó, és que es quedava molt curt. En aquell moment, es van emprendre accions legals contra ell per considerar que havia injuriat o faltat al respecte a una de les institucions de l’Estat. Avui, ningú gosaria recriminar-li res, perquè el que seria realment insostenible seria afirmar que la Justícia espanyola és justa, imparcial i que funciona bé.

Els casos extravagants, sorprenents i incomprensibles per a qualsevol persona normal i amb un mínim de decència es repeteixen i es reiteren una vegada darrere l’altre sense que intervinguin ni fiscalies, ni el CGPJ, ni cap altra instància per a salvar l’honor i la credibilitat de l’Administració de la Justícia. Teòricament, els tractats existents entre països perquè els condemnats a presó compleixin les penes en el país d’origen i no en el lloc on s’ha comès el delicte, es basen en la idea que la justícia s’aplicarà igualment i que només canviarà el lloc on complirà la pena. Ja hem vist que l’aplicació en el cas del dirigent de Nuevas Generaciones, del PP, condemnat a Cuba, ha estat una burla a la Justícia; simplement, s’ha comprat la seva llibertat com a favor polític. No van tenir ni la decència de deixar passar uns mesos, perquè l’indult camuflat no fos tan evident. Però el gruix més important de la negligència judicial està en l’allargament indefinit dels processos oberts, sobretot quan hi ha un rerefons polític. Ells són perfectament conscients que una sentència que arriba amb anys de retard és sempre una sentència injusta. I, malgrat tot, les causes per corrupció política s’acumulen, sense acabar de resoldre’s mai, potser esperant que els delictes prescriguin o quedin tan allunyats en el temps que ja no sorprengui quan s’arxivi la causa o es dicti una sentència mínima, en funció de l’interès polític i partidista del cas.

Mentre hi ha gent a les presos per delictes de furts i robatoris molts menors, hem vist com el cas Millet es va ajornant, sense empresonar ningú, i després d’haver-li donat tot el temps del món perquè amagués proves i es fabriqués les coartades i justificacions que volgués. És el mateix que va passar amb el cas Pallerols, que al cap de deu anys s’arriba a un potineig entre la fiscalia i els encausats. Però els casos més flagrants els trobaríem en el conjunt de la corrupció política que esquitxa sobretot el Partit Popular, amb una diferència escandalosa respecte als casos existents en els altres grups polítics. Tant de bo que la Justícia fos només un “cachondeo”; el problema és que aquest “cachondeo” és selectiu i sempre a favor dels mateixos.

divendres, 18 de gener de 2013

El PP és un partit polític?

Jo tinc els meus dubtes que es pugui definir el Partit Popular, pròpiament, com un partit polític si ens atenem a la seva funció i finalitat principal. Encara que hom pugui asseure’s damunt d’una taula, a ningú se li acudiria dir que la taula és un seient. Tot sembla indicar que, en realitat, el PP és més a prop d’una banda mafiosa i delictiva amb la finalitat d’enriquir els seus membres que de cap altra cosa.

A la xarxa circulen moltes llistes de presumptes polítics corruptes, i alguns mitjans de comunicació se n’inventen d’altres, però si algú s’entreté a fer-ne una recopilació exhaustiva se’n pot endur una sorpresa. Ja se sap que a tots els partits polítics hi pot haver gent sense escrúpols o que, circumstancialment, hagi comès un error o hagi volgut afavorir el seu grup, però quan aquesta gent és la que domina el partit, els qui són honestos el que han de fer és demanar-ne la dissolució. És el que va fer Unió Mallorquina quan es va destapar que la corrupció afectava la cúpula del partit i una part important dels seus càrrecs públics. Una primera sorpresa que ens podem endur, si fem aquest exercici de recopilació, és que el PP tingui més imputats i condemnats en causes judicials que la suma de tots els altres partits de l’Estat espanyol. Però, tot i així, la llista nominal seria injusta, perquè per exemple no es pot comparar, tot i ocupar igualment un mateix espai en la llista, la inculpació per prevaricació d’un alcalde republicà per haver procedit al tancament, potser amb algun defecte de forma, d’un prostíbul del seu poble, que el tresorer del PP Luís Bárcenas, implicat en el saqueig de les arques públiques de diverses administracions dins de la trama Gürtel, i que acumulava tota una milionada en bancs de Suïssa. I no és el mateix la inculpació d’un simple alcalde d’una població petita o mitjana que pugui haver comès una irregularitat urbanística, que la inculpació de càrrecs i polítics de primera fila per suborn i malversació de fons, amb quantitats astronòmiques com les que es revelaven en el cas Palma Arena o al País Valencià. I aquí l’avantatge del Partit Popular sobre la resta és estratosfèrica. Només recordar que del darrer Govern de Jaume Matas, a les Illes, només dos Consellers de moment no estan imputats en cap causa penal per corrupció; i al País Valencia, prop d’un 20% dels diputats del PP també estan imputats en diverses causes.

Però és que la trama popular funciona en tots els fronts, fins i tot en el polític. La maquinària d’enriquiment personal actua implacable arreu, seguint aquella consigna del polític valencià, Eduardo Zaplana, que admetia directament que s’havia ficat en política per enriquir-se. Una maquinària que consta de diverses seccions: la secció política, des de la qual es desvien els fons públics cap a interessos privats, es legisla a favor d’aquests mateixos interessos, s’indulta els qui accidentalment han estat descoberts amb la mà a la caixa, o es declara una amnistia fiscal feta a mida per al seu tresorer; la secció empresarial i bancària, des d’on es recullen els beneficis i s’incorporen els polítics amortitzats i amb un full de serveis considerable, com els darrers casos del Rato o l’Aguirre; la secció judicial que, quan ja no pot fer més la vista grossa, dilata els procediments perquè al final acabin prescrivint o simula la pèrdua de proves pericials; la secció mediàtica que es dedica a confondre l’opinió pública, falsejant informes o publicant-ne d’altres redactats per comitès de campanya del partit, i en tot cas presenta els escàndols del Partit Popular barrejats en d’altres afers molt menors, com si fos el mal de tota la política.

Està clar que al Partit Popular també hi ha gent que es dedica a la política, a seques. Però, dubto que aquesta sigui la seva finalitat principal com a estructura multisectorial. A tot arreu hi ha casos de corrupció i polítics sense escrúpols; però es que al Partit Popular és possible que també hi hagi algun polític no corrupte i amb un mínim d’escrúpols.

dijous, 17 de gener de 2013

Ser lliures, també per equivocar-nos

La supressió per part del Constitucional espanyol de l’euro per recepta és potser una de les mostres més clares de la perversitat de les institucions d’un Estat obsessionat en anihilar-nos. Seria d’un cinisme incommensurable alegrar-se de la supressió d’una taxa que molts consideràvem injusta, perquè era una fórmula més de carregar sobre els més febles el pes de la crisi. En primer lloc, perquè és una imposició que ens ve de fora, d’un partit que fa de l’odi a Catalunya la seva principal raó de ser, i en segon lloc perquè no té en cap moment la intenció d’alliberar els ciutadans d’aquesta injusta càrrega impositiva.

No és pas per casualitat que el PP hagi esperat uns mesos, abans de recórrer als seus fidels peons del Constitucional per a liquidar l’euro per recepta. Ha esperat veure quins eren els resultats obtinguts amb la mesura, i s’ha adonat que l’euro per recepta permetia a la Generalitat no només recaptar uns quants milions d’euros, sinó sobretot estalviar-ne molts més en despesa farmacèutica. Ells no tenen cap inconvenient en carregar el que calgui als treballadors i pensionistes per tal de poder compensar i recompensar els seus amics banquers, per als quals l’Estat disposa de tots els diners que faci falta. Però el que no poden suportar és que el Govern de la Generalitat pugui tenir eines que li permetin ajustar-se al sostre de dèficit fixat. Han incomplert, amb la complicitat prevaricadora del poder judicial, la legislació vigent com és l’Estatut, el mateix  Ministre d’Economia admetia indecentment que ell no complia la llei perquè no hi havia diners (els dedicaven tots al malbaratament continuat); es neguen a pagar el deute d’anys anteriors contret amb Catalunya, senzillament, perquè es neguen a reconèixer-lo; i ara es tracta d’evitar que la Generalitat tingui cap sortida viable a l’ofec econòmic que se l’imposa des de l’Estat.

Davant d’aquesta situació, parlar de federalisme, de confederalisme, de buscar punts d’entesa i d’encaix amb aquesta Espanya que no té altre objectiu que el d’anihilar-nos, és una veritable quimera. És difícil de creure que ningú amb les facultats mentals no pertorbades, pugui defensar aquests plantejaments unionistes sinó és per complicitat amb la nostra desfeta com a país. Tenim mil raons per reclamar, amb urgència, abandonar aquest Estat que ens hostil. Ara n’hi podríem afegir un altre: volem ser lliures també per equivocar-nos nosaltres, sense ingerències estranyes i gens innocents, amb mesures injustes com la de l’euro per recepta. 

dimecres, 16 de gener de 2013

Els números sempre quadren

En física es diu que l’energia no es crea ni es destrueix, simplement es transforma. Quelcom de semblant deu passar amb l’economia: els diners que es perden no són perduts per a tothom. Les estadístiques corresponents a l’any 2012 ens diuen allò que ja sabíem, que les economies familiars han perdut poder adquisitiu. En general, s’han abaixat els sous i s’han apujat el preus. No tothom hi perd de la mateixa manera.

Abans de la crisi, els empresaris s’exclamaven de les reivindicacions sindicals, i deien que eren els increments dels salaris el que els obligava a apujar els preus, i els feia perdre competitivitat. A part que en molts casos la mà d’obra no representa la part més important del cost de producció, ara s’ha demostrat la fal·làcia d'aquella argumentació quan les rebaixes en els sous no es tradueixen, en aquella mateixa lògica empresarial, en rebaixes de preus que els facin guanyar aquella suposada competitivitat perduda. El que passa és que en temps de crisi, la classe dominant té molt clar que farà valdre la seva posició de privilegi per a què en paguin els altres les conseqüències. Algú podria dir que hi ha empreses que travessen moments difícils gràcies a les polítiques d’austeritat que forcen la ciutadania a reduir el consum, però n’hi ha d’altres que no es troben en aquesta situació i aprofiten igualment l’ocasió per a retallar també les despeses de personal. Potser es tracta d’evitar el que podria ser una discriminació de treballadors d’empreses amb grans beneficis més ben pagats que els de les empreses amb dificultats.  

Els diners, com l’energia, no es perden mai del tot. Les polítiques actuals van orientades a garantir l’enriquiment d’una minoria a base d’empobrir la majoria. I si aquest mateix empobriment suposa una disminució dels ingressos en forma d’impostos a les arques públiques, la solució continua essent la mateixa: es torna a carregar contra la majoria de treballadors i pensionistes a base de retallar-los prestacions i serveis. Els diners hi són per a continuar amb una disbauxa forassenyada de l’Estat, i naturalment per a pagar els errors i la mala gestió de la banca. Hi havia un joc en què sovint es deia “la banca paga”. Aquí, quan les coses van bé la banca guanya; i quan van malament la banca no perd. I sempre continuem pagant els mateixos.

dimarts, 15 de gener de 2013

El nostre cavall de Troya

Els espanyols es mostren molt segurs de poder aturar el procés sobiranista de Catalunya; tant, que no es molesten a fer el més mínim gest per intentar captar algunes simpaties per a la seva causa, i continuen o incrementen les hostilitats envers Catalunya, en l’àmbit pressupostari, en l’econòmic, en el lingüístic, en el judicial, en el mediàtic... Compten que en tindran prou per anorrear-nos amb l’aliança que puguin fer amb els sectors més obertament contraris a l’existència d’una llengua, una cultura i una personalitat diferenciada.

No tenen cap interès en captar suports d’un cert catalanisme que pogués optar per defensar la identitat catalana en el marc de l’Estat espanyol. El cas més patètic és el dels socialistes liderats (això de liderar és un dir) per l’inefable Pere Navarro: de tant en tant, aixequen el cap per dir que ells no estan per l’opció destructora del PP i que volen presentar una tercera via. Encara recordem el Pere Navarro que anava a la darrera reunió del Comitè Federal del PSOE dient que miraria de convèncer-los perquè acceptessin el dret a decidir dels catalans, en el ben entès que ells decidirien quedar-se a Espanya; no li van deixar obrir boca: Rubalcaba i tots els barons socialistes en pes van deixar clar que d’aquest tema ni se n’ha de parlar. El Pere Navarro, doncs, es troba amb un PSOE que fa pinya amb el PP pel que fa referència a Catalunya; i ell, obedient i submís, l’únic que pot fer, d’acord amb les directrius que li donen els seus superiors de Madrid, és mirar de convertir-se en el líder de l’espanyolisme a Catalunya, en competència directe amb el PP que té el mateix objectiu. Per aquesta banda, doncs, el Govern espanyol té perfectament controlat el que podria haver estat un soci incòmode: al PP de Madrid, probablement ja li interessarà sacrificar el lideratge de la Camacho si cedint el protagonisme al PSC-PSOE s’estalvia de negociar amb el que podria haver estat un catalanisme moderat.

Però, tot i així, a Catalunya encara resta una majoria sobiranista. I aquí és on ha començat a jugar la seva darrera carta: introduir un Cavall de Troya. L’actitud del Duran, i d’un sector d’UDC, ha estat sempre la de posar pals a les rodes a qualsevol formulació excessivament catalanista. Ell no ha estat mai un defensor dels interessos de Catalunya a Madrid; si fos així, hauria d’admetre que ha estat un fracàs estrepitós. Ell només hi ha anat a representar el catalanisme mesell, i a buscar la seva cota de poder a canvi d’apuntalar la dreta espanyola; sense cap contrapartida per a Catalunya. Probablement, com a recompensa per la seva tasca de dinamitar el procés sobiranista des de dins, ja se sentirà ben pagat amb el pes que li han tret del damunt per tapar els casos de corrupció del seu partit. I qui sap si a la llarga no li pot caure algun ministeri...

dilluns, 14 de gener de 2013

Soraya, una obvietat i una mentida

Estan tan enfollits, els polítics espanyols, que ni tan sols són conscients de les estupideses que deixen anar, dia sí, dia també. Divendres era la Soraya Saenz de Santamaria la qui s’esplaiava a gust en contra de les aspiracions de Catalunya. I per donar força a les seves paraules, potser per fer veure que al capdavall ells no fan res de l’altre món, res que no faci tothom, afirmava: “Cap tribunal ni cap govern dóna suport a declaracions de sobirania”. Una obvietat i una mentida.

Està clar que cap Govern, en principi, no dóna suport a declaracions de sobirania el si del propi Estat. Ningú li ha demanat al Govern espanyol que doni suport a les aspiracions sobiranistes de Catalunya; només que les respecti. En els darrers decennis, o si ho volem en el darrer segle, és quan s’han creat la majoria dels Estats actuals; i sempre ha estat amb la natural reticència del poder central al qual estaven subjectes, ja sigui sota un règim colonial o dins d’un Estat que englobava pobles diferents. I les aspiracions actuals del Quebec o d’Escòcia, per exemple, també topen amb l’oposició dels respectius poders estatals, el canadenc i el britànic. Però, una cosa és l’obvietat que cap govern dóna suport a declaracions de sobirania i l’altra que, quan hi ha una voluntat majoritària expressada democràticament, aquests governs si de veritat són democràtics no tinguin cap altra solució que respectar-ho i acceptar-ho. És el que acaba de fer el Parlament britànic reconeixent que només correspon als escocesos decidir si volen romandre o no dins del Regne Unit. O és que les colònies sud-americanes es van independitzar amb el suport del Govern espanyol? Tota una obvietat.

Una altra cosa és parlar dels tribunals. Perquè en aquest cas sí que hi ha prou jurisprudència internacional respecte a l’acceptació dels processos d’independència, sempre que responguin a la voluntat majoritària, democràtica i pacífica dels pobles. Els tribunals internacionals sí que s’han pronunciat a favor de les declaracions de sobirania; el que passa és que, com en el cas de Kosovo, Espanya, en contra del posicionament gaire bé unànime de tota Europa, és dels darrers països a acceptar la resolució del Tribunal Internacional de Justícia. I al Canadà, també el seu Tribunal Constitucional va dictaminar que, malgrat no tenir-ho previst en la Carta Magna canadenca, s’havia de donar legitimitat a la voluntat expressada pel poble quebequès; la que fos. Soraya, una obvietat i una mentida.

diumenge, 13 de gener de 2013

Declarar o reconèixer la sobirania del poble de Catalunya

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

La indiscreció no és mai bona, i en política tampoc. Que s’hagi fet públic l’esborrany del text acordat per CiU i ERC per a ser aprovat en la primera sessió plenària del Parlament de Catalunya en pot dificultar la negociació per tal que s’hi adhereixin altres formacions polítiques. Difícilment ho podran acceptar sense introduir-hi un mínim de canvis, encara que només sigui per deixar constància que no s’han adherit a un text preestablert sinó que han fet valer els seus plantejaments que no s’havien tingut en compte en el redactat inicial.

No seria cap drama, però és evident que fora bo que aquesta primera declaració institucional que ha de marcar l’actual legislatura fos aprovada com a mínim també per ICV i les CUP. I no tant per la validesa en sí del text en qüestió que s’aprovi com per la significació i el simbolisme del que ha de ser una nova etapa per a Catalunya.

Pel que hem pogut saber, el text fa un breu repàs de com s’ha arribat fins a la situació actual i projecta una línia a seguir en el futur immediat, amb l’objectiu clar d’assolir la fita d’esdevenir un nou Estat europeu. Està clar que hi poden haver percepcions diferents sobre el devenir del procés, ICV i les CUP poden carregar l’accent en les polítiques socials com a objecte final de la formulació independentista i es poden matisar els passos a seguir a partir d’ara. Però, em sembla evident que el punt clau de tot el text, tant pel fet de tocar el nucli essencial com per la seva implicació jurídica, és el del reconeixement de “la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic”.

Aquest és l’aspecte fonamental pel qual els espanyols ens neguen el dret a decidir el nostre futur. Segons ells, el poble de Catalunya no existeix i per tant no pot ser subjecte de dret. Van tenir prou cura a l’hora d’introduir-ho en el text constitucional: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”. Una declaració de principis del nacionalisme espanyol que es va voler compensar tímidament en el text de l’Estatut d’Autonomia, quan s’hi diu que “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya”, però tot seguit es feia acte de submissió dient que “s'exerceixen d'acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució”.

Sobta que en el text proposat ara per CiU i ERC es digui que el Parlament de Catalunya “acorda declarar” la sobirania democràtica del poble de Catalunya, a diferència del que fa el text constitucional espanyol que simplement afirma i constata la sobirania del poble espanyol, com si fos una realitat no subjecta a cap mena d’aprovació sinó inherent al poble espanyol. Està clar que en el mateix text que ha d’aprovar el Parlament de Catalunya s’hi afegeix en aquest sentit una nova frase que pot semblar redundant, però que no ho és: El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà.

Suposo que els juristes sabran el que es fan i mesuraran millor l’abast de les paraules. Però, personalment, penso que el Parlament de Catalunya no hauria de prendre l’acord de “declarar la sobirania del poble de Catalunya”, com si això depengués d’una o altra majoria parlamentària i sobretot com si s’acordés en el marc de la legalitat vigent. El Parlament hauria de “reconèixer” aquesta sobirania com a element natural i inherent al poble de Catalunya.

No sé si el Govern espanyol pot recórrer una decisió del Parlament de Catalunya que no té rang de llei i que, per tant, no té efectes jurídics. Però, en el supòsit que així fos i que el seu Tribunal Constitucional invalidés l’acord, no quedaria invalidada la sobirania del poble de Catalunya sinó la declaració parlamentària que el reconeixia.

dissabte, 12 de gener de 2013

De què va aquesta gent?

A Madrid sembla que n s’assabentin de la pel·lícula. El Govern espanyol diu que ja té els estudis preliminars per a la reforma de l’actual sistema de finançament autonòmic, que hauria de començar a aplicar-se a partir del 2014. L’única novetat és que, quedant encara un any de coll, ja tinguin el tema a punt de solfa, quan era norma habitual ajornar-ho tot fins al darrer moment per tal de poder exigir un acord precipitat o posposar la seva posada en funcionament.

Però dic que sembla que no s’assabentin de la pel·lícula perquè ells mateixos ja donen les claus del fracàs de la seva proposta. D’una banda, es parteix d’una credibilitat nul·la: el Govern del PP, igual com va fer el del PSOE, ha incomplert reiteradament el model de finançament actual, amb un clar menysteniment per l’Estatut i la legislació vigent, la seva legislació. I no solament ha incomplert el que marca la llei, sinó que cínicament s’ha refermat en la tesi que les lleis com l’Estatut no cal complir-les. Els pressupostos de l’Estat, pel que fa a Catalunya, ja no s’adiuen al que estableix la disposició estatutària, però és que després la realització del que s’havia pressupostat es pot quedar al 35% quan a Madrid se n’executa més del 100%. Si hi ha algú que, hores d’ara, diu que confia en la paraula del Govern espanyol és o bé un imbècil o un còmplice de l’ofec econòmic que patim els catalans. Però és que la nova proposta del Govern espanyol sembla que ja tindria el vist-i-plau de les comunitats autònomes governades pel PP, en part per una qüestió de disciplina però també en part perquè el nou sistema ja preveu que res no canviï; que l’espoli fiscal que pateix Catalunya continuï exactament igual, perquè és l’única manera que tenen de mantenir el finançament a algunes altres autonomies.

Entrar en aquest joc de l’ensarronada permanent, quan ens trobem a les portes de decidir alliberar-nos del jou i de la feixuga càrrega que ens suposa Espanya, seria una quimera imperdonable. L’objectiu del PP, amb la complicitat i la col·laboració activa de la trepa de la Camacho i companyia, és acabar d’arruïnar Catalunya, perjudicar el seu teixit industrial i evitar qualsevol possibilitat de recuperació econòmica. Ni tan sols no s’han adonat que ara ja no ens serviria ni el Pacte Fiscal que ells van rebutjar de ple; i és que a Madrid sembla que no s’assabenten de la pel·lícula.

divendres, 11 de gener de 2013

Potser ens caldrà fer memòria

Durant la mal anomenada transició democràtica es van cometre molts errors, el principal dels quals era creure que realment es tractava d’una transició democràtica. I si sovint diem que la memòria històrica hauria de servir per evitar ensopegar amb les mateixes pedres, no hi és sobrera la revisió d’alguns d’aquests errors. Per exemple, es partia de la idea que encetàvem una nova etapa, i que per tant calia encarar-la sense retrets ni afanys de venjança; i no va ser fins molt més tard que algú es va començar a plantejar si calia deixar impunes els crims i els delictes comesos.

Per si de cas quedava algú a qui encara es poguessin demanar responsabilitats pels crims del franquisme, la Justícia ja es va cuidar de tallar en sec qualsevol intent de fer justícia (quina paradoxa!). I el jutge Garzón en va ser la víctima. I és que el de la Justícia va ser, segurament, un dels errors clau d’aquella transició. Fins i tot arribant a admetre una mena d’amnistia generalitzada per tal que no es portessin davant dels tribunals els qui van formar part, o hi van col·laborar, del principal grup terrorista del segle XX a l’Estat espanyol, com va ser el franquisme, el que no s’havia d’haver permès és que continuessin exercint com si res. Hi havia tot un estament judicial, amb totes les excepcions que vulgueu, disposat a la prevaricació permanent, a emetre sentències sabent que eren del tot injustes, només per acontentar i satisfer els interessos dels qui s’havien apoderat del poder per la força de les armes. No podia ser que tots aquells jutges que havien sentenciat en contra de la democràcia i dels qui lluitaven per restablir-la, continuessin després exercint com a tals. Perquè aquest pervers sistema judicial és el que s’ha anat reproduint més enllà de la transició, i fins avui, reiterant de forma constant la seva adhesió als principis del règim franquista i dels qui en són ara els seus hereus.

És evident que aquells jutges que es van posar al servei de la causa franquista, amb un clar menysteniment del dret i del sentit de la justícia havien de ser inhabilitats per a continuar exercint en un sistema democràtic. Però, compte, que no estem parlant només de fets històrics que ja comencen a quedar lluny en el temps. Perquè, ara i aquí hi continua havent jutges que emeten sentències en contra de la llengua catalana, en contra de l’autogovern de Catalunya i en contra dels qui lluiten per la llibertat, amb l’objectiu d’afavorir els interessos partidistes del nacionalisme espanyol; i, apresa la lliçó, aquests haurien de ser com a mínim inhabilitats per a exercir en una Catalunya lliure i democràtica.     

dijous, 10 de gener de 2013

La renúncia del PSC al dret a decidir

A vegades, els mitjans de comunicació tenen una manera ben curiosa d’explicar les coses, almenys pel que fa als titulars. No fa pas tants dies que el mateix Pere Navarro en una declaració solemne, i no pas improvisada, deia que la posició del PSC en relació a la consulta sobiranista seria sempre la de l’abstenció. I uns dies després apareix el portaveu del partit per dir que en realitat quan es plantegi el tema de la consulta, com que ells estan en contra de la independència el que faran serà votar-hi en contra. I aquest canvi, tan sobtat com previsible, molts mitjans de comunicació l’han titulat amb frases com “Radicalització del PSC”, “Canvi d’estratègia del PSC”, el PSC entra en el joc de la consulta”, “El PSC recula”, “El PSC es replanteja...”

Ja entenc que algun mitjà de comunicació afí surti en defensa del Partit dels Socialistes i ho presenti com una matisació d’un posicionament inicial que no gosen contradir obertament. Però, suposo que a ningú se li escapa que, en aquest cas, el PSC no s’ha radicalitzat, ni ha reculat, ni ha canviat d’estratègia, ni s’ha replantejat res de res. Aquí, el PSC, i el pobre Navarro al capdavant, no hi pinta res. Ells saben que tenen un electorat divers, amb sectors netament espanyolistes que veurien bé un front amb el PP per combatre les aspiracions nacionals de Catalunya, però també amb sectors netament catalanistes que, sense apostar obertament per la independència, sí que s’adonen que el federalisme és inviable per l’oposició frontal del PSOE i del PP, i que en tot cas són prou democràtics com per a no oposar-se a què sigui el poble de Catalunya qui decideixi democràticament el seu futur. Davant d’aquest panorama, la direcció dels Socialistes catalans va pensar que potser una manera airosa de sortir-se’n seria proclamar l’abstenció permanent, per deixar clar que ells no estan en contra de l’expressió democràtica dels ciutadans, però que tampoc comparteixen l’anhel sobiranista.

Amb el que no van comptar, o per uns moments van oblidar, és amb la seva pròpia realitat. ¿Qui són ells, els socialistes catalans, per dir què pensen o per anunciar el seu posicionament en un afer tan important com aquest? No és que els socialistes catalans siguin o no siguin partidaris del dret a decidir, és que ells han renunciar al dret a decidir sobre si poden o no dir el que pensen. I quan el Pere Navarro, il·lús, va sortir dient que ells es mantindrien en l’ambigüitat de l’abstenció no va tenir en compte que havent renunciat al dret a decidir, ell no era ningú per prendre la paraula. Per això, els socialistes espanyols, que aquests no que han renunciat al dret a decidir, ni tan sols a decidir sobre els altres, han posat les coses al seu lloc i els han fet rectificar. A Madrid els devien dir allò de: Donde hay patrón no manda marinero, que traduït al català podria ser: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?  

dimecres, 9 de gener de 2013

Pactar, sobretot, els desacords

L’anomenat Pacte per la Llibertat, entre CiU i ERC, va fent els seus passos, de moment sense entrebancs; faltaria més. La situació no és pas gens fàcil i l’aposta és tan arriscada com engrescadora. El procés cap a l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo, i suposo que així s’ha pactat, anant amb peus de plom perquè els enemics són molts i no deixaran passar cap ocasió per a malbaratar el somni de llibertat dels catalans. Però, als equilibris polítics que exigirà aquest procés s’hi hauran d’afegir els equilibris econòmics, perquè el país es troba al límit de la fallida.

El Govern espanyol, el primer interessat en què Catalunya no pugui complir amb els objectius de dèficit, ja s’ha cuidat prou de boicotejar l’escàs marge de maniobra que pretenia introduir-hi ERC amb l’increment de determinats impostos o taxes. I, a l’hora de la veritat, d’alguna manera o altra caldrà quadrar els números en detriment, està clar, de serveis bàsics per a la població perquè són els que copen les principals partides pressupostàries. Quan s’és a l’oposició, i sense cap perspectiva de governar, es pot cridar ben fort que s’està en contra de les retallades, però quan toca fer un exercici de realisme com el que li toca fer a CiU, i ara també a ERC encara que no entri al Govern, no n’hi ha prou amb la cridòria i cal aportar solucions reals; totes les mesures proposades per ERC en el Pacte per la Llibertat no arriben a cobrir, encara que el PP no se’n sortís a l’hora de boicotejar-les, ni una quarta part de la quantia a retallar. Per tant, és evident que el Govern d’Artur Mas haurà de prendre mesures doloroses i fins i tot inacceptables des d’un punt de vista d’esquerres. I ERC no podrà fer el mateix paper d’oposició que abans.

És per això que en aquest cas, i de fet en qualsevol negociació i pacte polític, tant o més important que pactar els punts d’acord és pactar els desacords. Espero que s’hagi previst com i en quines circumstàncies ERC pot desentendre’s de determinades accions del Govern d’Artur Mas, sense que això representi un daltabaix per a tot el procés sobiranista. Si ERC s’ha de fer solidari de totes les accions de Govern, moltes de les quals seran tremendament impopulars i injustes, el desgast pot ser descomunal; i quan se’n desmarqui, l’oposició en pes carregarà contra la feblesa del Govern de CiU per tal que no pugui tirar endavant amb la consulta sobiranista.