Pàgines

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Respectar la presumpció de culpabilitat

L’un darrere l’altre, els escàndols de corrupció sacsegen la vida del país, a l’igual com ho fan a la vida del país veí. I les respostes dels grups implicats són sempre les mateixes: d’una banda preservar l’honorabilitat del col·lectiu dient que es tracta de casos aïllats, i de l’altra reclamar que es respecti el dret a la presumpció d’innocència. Una obvietat, aquesta, que no caldria explicitar si no fos perquè hi ha l’opinió generalitzada que la corrupció, en qualsevol de les seves formes, és molt més generalitzada del que sembla en els àmbits polítics i sobretot empresarials. Quan intervé la Justícia, amb desplegaments policials inclosos, no és perquè hi hagi “indicis” de delicte sinó perquè es considera que ja hi ha proves més que evidents; el dubte de si cal intervenir policialment no està en el grau de convenciment de la culpabilitat, sinó de tenir les proves documentals suficients per a formular l’acusació.

A vegades se senten comentaris sobre els imputats tals com: “és estrany que s’arrisquin d’aquesta manera, sabent que al final els enxamparan”. Doncs, precisament per això. Perquè saben que a la immensa majoria no els enxampen mai, i confien que si els altres ho fan, més ho han de poder fer ells, que naturalment es consideren molt més espavilats que la resta. Podem parlar del dret a la presumpció d’innocència, però no crec que hi hagi ningú que dubti de la culpabilitat del Millet, per exemple, tot i que encara no ha estat jutjat. I Millet podia ser un xoriço i un delinqüent, però tenia tota la raó del món quan afirmava que moltes de les seves pràctiques, que ara hi ha gent que fa veure que l’escandalitzen, són pràctiques no solament habituals, sinó considerades normals en el món de l’empresa i de l’administració. Potser no era normal la fatxenderia amb què ho feia ell tant a la vista de tothom (qualsevol grup o persona que formés part del Consorci del Palau, de la Junta o del Patronat de la Fundació, o del Parlament que rebia els informes de la Sindicatura de Comptes, i que negui saber-ne res, no és sinó un vulgar mentider pocavergonya), però sí que són normals les pràctiques que ell denunciava i moltes més que són de domini públic: el pagament amb diner negre; la falsificació de factures (en el cas de les entitats sovint per recomanació o inducció de la pròpia administració); la utilització d’entitats o persones intermediàries per a fer arribar diners a un determinat destí; la utilització dels paradisos fiscals (perquè es pensen que les grans empreses i els grans bancs en fan ús, doncs!); la condonació interessada de deutes per part d’entitats financeres; la defraudació a Hisenda, amb serveis especialitzats inclosos; el càrrec de despeses personals a compte de l’empresa; la instrumentalització d’empreses fantasmes, ara anomenades “pantalla”, perfectament localitzables a través del registre de societats; i un llarguíssim etcètera que és de domini públic, al darrere de les quals hom encara pot imaginar-hi altres operacions d’enginyeria fraudulenta (alguns en diuen “enginyeria financera”) de difícil comprensió per als no iniciats.

El tema no està en la presumpció de culpabilitat, que s’ha de donar per descomptada (hi ha algú que gosi dir que no coneix empreses que mantenen pràctiques irregulars?), sinó en la predisposició a denunciar-ho i, sobretot, en tenir-ne les proves documentals necessàries. Perquè una cosa és que la corrupció estigui molt generalitzada, i l’altra és que la majoria no prengui les precaucions suficients com per a no fer-les tan evidents. En una ocasió en què em vaig trobar personalment davant d'un cas de corrupció flagrant, recordo que quan advertia als companys de l’evidència dels fets, un em va dir: “Sí, ja ho sé, però no tinc proves de què ho sé”. El paper de la Justícia no és la recerca dels culpables, sinó de les proves de la seva culpabilitat. Els ciutadans, veient el que veiem, tenim tot el dret a la presumpció de culpabilitat.