Pàgines

dijous, 19 de febrer de 2009

No ens escamotegeu l’enemic!

Les relacions entre Catalunya i Espanya s’han mogut sempre en un nivell de confrontació en què s’ha escamotejat l’enemic. Per les dues bandes. Parlem d’encontres i de desencontres, de la necessitat de trobar l’encaix adequat o d’obtenir una sobirania solidària, però rara vegada plantegem les coses pel seu nom. En part perquè hi ha sectors importants a Catalunya que no veuen clar quin ha de ser el futur de Catalunya, però en part també perquè els qui sembla que ho tenen clar tampoc ho plantegen a la pràctica amb totes les seves lletres: trencar definitivament les relacions amb Espanya. I el mateix fan els espanyols: tant els qui diuen que volen entendre’ns mínimament com els qui no fan ni aquesta simulació, no acaben de desvetllar les seves veritables intencions: anihilar-nos com a poble.

Aleshores, el debat no és mai una confrontació d’idees clares, encara que puguin ser contraposades, sinó una guerra soterrada en la qual aparentment no hi ha enemic. De la mateixa manera que a Madrid saben que si obrim delegacions a l’exterior en el fons és perquè voldríem posar-hi el rètol d’Ambaixada, també aquí sabem que quan ens presenten una alternativa per rebaixar el to de la nostra reivindicació, de fet ja tenen a punt una nova retallada en cas que acceptéssim la seva proposta.

Si l’actual repartiment del 0’7% de l’IRPF, en el qual les entitats catalanes reben una tercera part del que l’Estat ingressa dels contribuents catalans, no és denunciat amb energia per la societat catalana, el Govern espanyol entén que pot recargolar una mica més el seu ofec contra Catalunya amb una normativa segons la qual les ONGs catalanes senzillament no tindrien dret a percebre’n ni un duro.

Si el Govern de la Generalitat legisla a favor del català, els espanyols posen el crit al cel, argumentant que amb imposicions no aconseguirem que s’incrementi l’ús del català entre els nou vinguts. Però, tan bon punt veuen que la Generalitat no aplica les seves pròpies lleis de política lingüística i no en sanciona l’incompliment, ells entenen que ja tenen via lliure per atacar de nou. I ara carreguen no ja contra les lleis, perquè aquestes no es compleixen, sinó contra aquella cara amable que ells mateixos reclamaven, contra les campanyes on no es coacciona sinó simplement s’anima a fer ús del català.

Si els membres del Tribunal Constitucional veuen que la resposta a la retallada de l’Estat que estan preparant serà tan feble com es preveu, poden replantejar-s’ho de nou. I via filtracions interessades sondejar què passaria si retallessin una mica més del que tenien previst retallar, i que de fet ja figurava en l’Estatut anterior, com són els símbols nacionals.

És aquella estratègia que utilitzen al País Basc, davant de les accions armades: “Amb violència no s’aconsegueix res” diuen “per la via pacífica i democràtica totes les idees són defensables”. Però, un cop veuen que ja s’accepta això, aleshores es carrega contra els qui volen defensar les idees democràticament a través de les institucions, perquè diuen que són idees semblants a les que defensen els violents, encara que ells ho vulguin fer-ho de forma pacífica.

Per guanyar una batalla, cal saber amb quines forces comptem però també amb quines compta l’enemic. I sobretot tenir clar qui és el nostre enemic, i saber quins són els seus objectius.