No tinc ni idea de com pot acabar el cas del Director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn, acusat d’intent de violació en la persona d’una cambrera de l’hotel de luxe on s’allotjava. Quan hi ha personalitats amb molt de poder sempre es pot acabar amb un acord que resolgui molts problemes econòmics a la noia i l’inculpat en surti il·lès, encara que un xic tacat. Amb tot, els mitjans de comunicació s’han afanyat a relacionar aquest cas amb d’altres de semblants perpetrats per líders polítics a l’estil Berlusconi.
Se suposa que, quan una persona es permet el luxe de pagar habitacions d’hotel a 3.000 euros la nit, no ha de tenir problemes per a contractar els serveis d’una professional també luxe, i no haver d’anar empaitant les cambreres del mateix hotel. Probablement, el problema és molt més greu que una simple incontinència descontrolada que hagi derivat en una agressió sexual, fet repudiable en tothom però més explicable en altres casos. Probablement hi ha un problema mental d’una certa gravetat, que difícilment podia passar desapercebut pels seus col·legues; i hi ha sobretot l’actitud prepotent del qui se sap totpoderós i que troba fins i tot incomprensible que les cambreres de l’hotel no li acatin la seva voluntat com fan tants i tants mandataris d’arreu del món. Els jutges, si abans no ho ha pogut tapar a cop de taló, hauran de dir si queda provat que hi ha hagut violació, si ha estat només un intent o si va ser un assetjament sexual en tota regla. En qualsevol cas, en tant que director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn ja està acostumat a tota mena de violacions i d’assetjaments, en aquest cas de tipus econòmic, a països sencers que es troben en dificultats econòmiques i a qui s’imposa unes condicions absolutament ruïnoses per a la seva població.
No dubto de la gravetat dels fets ocorreguts amb la cambrera de Nova York, però el veritable escàndol de Dominique Strauss-Kahn és que tingués la pretensió de presentar-se com a candidat del Partit Socialista francès de cara a les properes eleccions presidencials. Que en tingués la pretensió i que tingués els suports necessaris per a fer-ho. Semblantment al que passa al Partit dels Socialistes de casa nostra, és per preguntar-se: ¿per quins set sous no es canvien el nom i deixen en pau el concepte de “socialisme” per si algú encara hi creu mínimament? Si Dominique Strauss-Kahn podia representar el Partit Socialista, qui podia representar la dreta tradicional, la dreta pura i dura, francesa?
Se suposa que, quan una persona es permet el luxe de pagar habitacions d’hotel a 3.000 euros la nit, no ha de tenir problemes per a contractar els serveis d’una professional també luxe, i no haver d’anar empaitant les cambreres del mateix hotel. Probablement, el problema és molt més greu que una simple incontinència descontrolada que hagi derivat en una agressió sexual, fet repudiable en tothom però més explicable en altres casos. Probablement hi ha un problema mental d’una certa gravetat, que difícilment podia passar desapercebut pels seus col·legues; i hi ha sobretot l’actitud prepotent del qui se sap totpoderós i que troba fins i tot incomprensible que les cambreres de l’hotel no li acatin la seva voluntat com fan tants i tants mandataris d’arreu del món. Els jutges, si abans no ho ha pogut tapar a cop de taló, hauran de dir si queda provat que hi ha hagut violació, si ha estat només un intent o si va ser un assetjament sexual en tota regla. En qualsevol cas, en tant que director de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn ja està acostumat a tota mena de violacions i d’assetjaments, en aquest cas de tipus econòmic, a països sencers que es troben en dificultats econòmiques i a qui s’imposa unes condicions absolutament ruïnoses per a la seva població.
No dubto de la gravetat dels fets ocorreguts amb la cambrera de Nova York, però el veritable escàndol de Dominique Strauss-Kahn és que tingués la pretensió de presentar-se com a candidat del Partit Socialista francès de cara a les properes eleccions presidencials. Que en tingués la pretensió i que tingués els suports necessaris per a fer-ho. Semblantment al que passa al Partit dels Socialistes de casa nostra, és per preguntar-se: ¿per quins set sous no es canvien el nom i deixen en pau el concepte de “socialisme” per si algú encara hi creu mínimament? Si Dominique Strauss-Kahn podia representar el Partit Socialista, qui podia representar la dreta tradicional, la dreta pura i dura, francesa?