El Govern de la Generalitat ha posat el crit al cel perquè el Govern espanyol ha decidit retallar en un 65% el fons estatal per a les polítiques d’acolliment d’immigrants. Això vol dir que la Generalitat rebrà només 15 milions d’euros, en lloc dels 43 que va rebre l’any passat. La reducció d’una despesa en un 65% no és un mer ajustament de pressupost ni un estrenyiment de cinturó motivat per la crisi, sinó una decisió política inequívoca de tancar una línia d’actuació que no deuen considerar prou interessant. I és també el resultat de la gran mentida que ens han anat venent durant tot aquest temps.
Per simular que encara queda algun rastre de govern d’esquerres, Zapatero insisteix (menteix) reiteradament que la seva sortida de la crisi s’ha de fer sense perjudicar ni les polítiques socials ni les de recerca i innovació. I probablement hi insisteix tant perquè sap que són les primeres que ha decidit retallar dràsticament. L’únic argument que li queda al Govern Zapatero perquè no se l’acusi de la falsedat en la seva proclama de “sortir de la crisi sense afectar les polítiques socials” és que tampoc està fent res per sortir de la crisi. No s’han estalviat diners a l’hora de donar suport al món financer ni a les grans empreses, com hauria fet qualsevol govern de dreta pura i dura, al mateix temps que s’han retallat les despeses socials i es proposen mesures contra els treballadors, com faria qualsevol altre Govern de dretes. Però tampoc es queda curt el Govern de la Generalitat. En la darrera entrevista televisiva al President Montilla aquest mentia desvergonyidament quan afirmava que no s’havien reduït les plantilles dels centres educatius, quan des de les escoles se sap i es pateix la decisió de no cobrir determinades substitucions o de no dotar del personal necessari per atendre els alumnes nouvinguts o amb necessitats especials; de la mateixa manera que la sanitat pública catalana ha patit en els darrers temps una davallada important, degut també a la manca de recursos.
I aquesta és la gran mentida. Ens volen vendre la idea de l’existència d’uns Governs d’esquerres enfront d’uns amenaçadors governs de dretes; quan per als treballadors les amenaces, les pèrdues en drets laborals, en serveis i en prestacions socials, són similars governi qui governi. En l’àmbit espanyol, a tot estirar podem parlar del PSOE com d’una dreta més educada, no tan corrupta, més civilitzada, però dreta al cap i a la fi. Mentre que a Catalunya, els socialistes ni tan sols poden presumir d’això en relació als convergents. Ja n’hi ha prou de mentides; de ben segur que a la tardor a Catalunya hi haurà un Govern de dretes (guanyi qui guanyi), i tant se val que sigui una dreta més sensible a la realitat del país.
Per simular que encara queda algun rastre de govern d’esquerres, Zapatero insisteix (menteix) reiteradament que la seva sortida de la crisi s’ha de fer sense perjudicar ni les polítiques socials ni les de recerca i innovació. I probablement hi insisteix tant perquè sap que són les primeres que ha decidit retallar dràsticament. L’únic argument que li queda al Govern Zapatero perquè no se l’acusi de la falsedat en la seva proclama de “sortir de la crisi sense afectar les polítiques socials” és que tampoc està fent res per sortir de la crisi. No s’han estalviat diners a l’hora de donar suport al món financer ni a les grans empreses, com hauria fet qualsevol govern de dreta pura i dura, al mateix temps que s’han retallat les despeses socials i es proposen mesures contra els treballadors, com faria qualsevol altre Govern de dretes. Però tampoc es queda curt el Govern de la Generalitat. En la darrera entrevista televisiva al President Montilla aquest mentia desvergonyidament quan afirmava que no s’havien reduït les plantilles dels centres educatius, quan des de les escoles se sap i es pateix la decisió de no cobrir determinades substitucions o de no dotar del personal necessari per atendre els alumnes nouvinguts o amb necessitats especials; de la mateixa manera que la sanitat pública catalana ha patit en els darrers temps una davallada important, degut també a la manca de recursos.
I aquesta és la gran mentida. Ens volen vendre la idea de l’existència d’uns Governs d’esquerres enfront d’uns amenaçadors governs de dretes; quan per als treballadors les amenaces, les pèrdues en drets laborals, en serveis i en prestacions socials, són similars governi qui governi. En l’àmbit espanyol, a tot estirar podem parlar del PSOE com d’una dreta més educada, no tan corrupta, més civilitzada, però dreta al cap i a la fi. Mentre que a Catalunya, els socialistes ni tan sols poden presumir d’això en relació als convergents. Ja n’hi ha prou de mentides; de ben segur que a la tardor a Catalunya hi haurà un Govern de dretes (guanyi qui guanyi), i tant se val que sigui una dreta més sensible a la realitat del país.