Pàgines

dimecres, 7 de juliol del 2010

Duran i Puigcercós, en un caos mental

Vaig quedar un xic esparverat quan vaig sentir Joan Puigcercós, l’endemà de la sentència contra l’Estatut, parlant d’un “xoc de legitimitats”; una expressió insòlita, al meu entendre, per referir-se a la confrontació de la legalitat espanyola amb les legítimes aspiracions del poble de Catalunya. Lògicament, la mateixa expressió es va plasmar després en la Declaració oficial del partit, de manera que no es pot pas adduir que va ser fruit de la improvisació d’unes declaracions a peu dret. Curiosament, ningú en va dir res, i les declaracions del President d’ERC i el seu comunicat oficial van passar desapercebudes, o interpretades com a expressió d’una certa radicalitat o coherència. En canvi, quan ahir Joan Antoni Duran i Lleida, conseqüent amb la seva concepció d’una catalanitat compartida amb l’espanyolitat, parlava en termes semblants sobre el xoc legitimitats diverses que la llei situa una per damunt de l’altra, sectors independentistes ja s’han afanyat a blasmar-lo.

Probablement, la precisió de Duran és molt més acurada que la de Puigcercós. Afirmar, com feia Puigcercós i la Declaració oficial del partit, que la sentència del Tribunal Constitucional que ataca frontalment la voluntat expressada democràticament per la ciutadania catalana representa un xoc de legitimitats, equival a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a retallar o anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, encara que aquest també estigui legitimat per a defensar els seus drets. Conceptualment, se situa força per sota del nivell de reivindicació del President Montilla i de tants altres polítics catalans, també d’Esquerra i probablement del mateix Puigcercós, quan han afirmat que el Tribunal Constitucional no estava legitimat per a emetre cap sentència sobre l’Estatut ja referendat pel poble de Catalunya.

Senyor Puigcercós, no hi ha cap “xoc de legitimitats”. El que hi ha és la imposició d’una legalitat espanyola (que ja era coneguda quan es va iniciar tot el procés de reforma estatutària) per damunt de la legitimitat del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. Una altra cosa és que els espanyols creguin tenir la legitimitat de decidir també sobre el futur de Catalunya i dels catalans, que suposo que és al que es referia Duran quan deia que la seva pretesa legitimitat està avalada per una legalitat: “Hi ha unes legitimitats que avui la llei situa per sobre d'una altra”. No és només una qüestió de precisió lèxica: la legitimitat es refereix als drets, mentre que la legalitat es refereix a les lleis. I ja sabem que no sempre la legalitat respecta els drets i les legitimitats: jo, per exemple, tinc el mateix dret i estic legitimitat a defensar la meva llibertat d’expressió, ara que la llei ja m’ho reconeix, que durant la dictadura que fins i tot això em negava. Aquesta imprecisió lèxica dels Duran, Puigcercós i companyia es tradueix en el caos mental que els porta a la quimera de voler defensar uns drets, servint-se (o sense transgredir) d’una legalitat que els nega. Quan haguem aclarit que no es tracta de cap “xoc de legitimitats”, sinó de la incompatibilitat de la nostra legitimitat amb la legalitat espanyola, entendrem que, d’una vegada per totes, si volem defensar els nostres drets haurem de transgredir la legalitat.