El propòsit d’elaborar un article diari em força també a una lectura diària dels mitjans de comunicació; i, de tant en tant, una revisió dels grans titulars. Els lectors de premsa diària, així com de blocs i fòrums de discussió política, podem constatar que el tema del finançament és una de les constants en els darrers mesos. Però la notícia no és que hi hagi res de nou, sinó que simplement es reprodueixen una i altra vegada les mateixes declaracions dels mateixos dirigents polítics, per no dir absolutament res. Ara, ni tan sols s’atreveixen a posar terminis que saben que tampoc es complirien.
En pocs dies, hem pogut sentir el Conseller Josep Huguet recriminant als crítics d’ERC la seva intenció de reclamar un referèndum intern sobre el finançament, tot recordant que serà el Govern qui ho decidirà, i alhora remarcant que en el millor dels casos com a màxim aconseguirem un finançament mediocre. L’Iceta i el Montilla es tornen per reiterar l’un el missatge de la fidelitat inqüestionable dels socialistes catalans envers Zapatero, i l’altre el missatge d’una suposada fermesa per negociar un bon acord. Ridao i Puigcercós insisteixen, dia sí dia també, en el desastre que ens pot caure al damunt si no s’aconsegueix un bon finançament. IC-V calla, i els convergents no es cansen d’insistir en la incapacitat de negociació i la posició de feblesa del Govern català. El paper dels populars és encara més trist perquè saben que, per pèssim que sigui l’acord final, el seu partit encara farà el paper d’ofès pel tracte de favor que, segons ells, hauran rebut els catalans.
Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics. Fins quan durarà tota aquesta comèdia?
En pocs dies, hem pogut sentir el Conseller Josep Huguet recriminant als crítics d’ERC la seva intenció de reclamar un referèndum intern sobre el finançament, tot recordant que serà el Govern qui ho decidirà, i alhora remarcant que en el millor dels casos com a màxim aconseguirem un finançament mediocre. L’Iceta i el Montilla es tornen per reiterar l’un el missatge de la fidelitat inqüestionable dels socialistes catalans envers Zapatero, i l’altre el missatge d’una suposada fermesa per negociar un bon acord. Ridao i Puigcercós insisteixen, dia sí dia també, en el desastre que ens pot caure al damunt si no s’aconsegueix un bon finançament. IC-V calla, i els convergents no es cansen d’insistir en la incapacitat de negociació i la posició de feblesa del Govern català. El paper dels populars és encara més trist perquè saben que, per pèssim que sigui l’acord final, el seu partit encara farà el paper d’ofès pel tracte de favor que, segons ells, hauran rebut els catalans.
Tot plegat és l’expressió d’un gran fracàs de la política catalana. I la sensació general és que ja ningú creu en la possibilitat d’atribuir-se i administrar una victòria, sinó que tothom mira a qui haurà d’encolomar el mort de la derrota. Mentrestant, els mitjans de comunicació, a l’estil de la premsa esportiva d’entre setmana, a falta de notícies es limita a reproduir la desesperança dels nostres polítics. Fins quan durarà tota aquesta comèdia?