CiU fa temps que va al darrere d’uns informes encarregats pel Departament de Presidència de la Generalitat, per tal de saber-ne realment el contingut perquè sospita que es tracta com a mínim d’informes inútils, que probablement amaguen subvencions o desviaments de fons encoberts. La resposta del Govern és, d’una banda, negar-se a trametre aquests informes al grup parlamentari sol·licitant, i de l’altra desmentir, per suposat, cap malversació ni ús indegut dels suposats informes. Fins i tot el President del Parlament ha hagut d’instar a Presidència que lliuri els informes als diputats convergents. Però immediatament apareix el retret a CiU que ells feien coses semblants quan eren al Govern.
Un altre cas; si voleu tan irrellevant com el primer. Durant els Governs convergents sentíem moltes crítiques pel fet que la Generalitat col·loqués enormes cartells anunciant obres finançades pel Govern, amb una clara voluntat propagandística. Ara, el Govern espanyol en el seu pla per incentivar l’obra pública a través dels Ajuntaments estableix fins i tot les mides que han de tenir obligatòriament els rètols que indiquen que l’obra en qüestió ha estat finançada per l’Estat. I la història és la mateixa: els convergents desmemoriats critiquen la despesa inútil que representen aquests rètols, mentre que els socialistes els recorden que ells feien el mateix.
És aquella mena d’excusa que sentim tan sovint als patis de l’escola quan es renya un alumne per un comportament indegut. L’espieta retreu al company de classe un comportament com el que ell havia tingut una estona abans, i el recriminat s’excusa dient que l’altre també ho feia. El mestre no pot fer res més que castigar-los tots dos, perquè els comportaments són iguals.
D’exemples d’aquesta mena de picabaralles en què CiU retreu al tripartit actuacions molt similars a les que havien fet ells quan eren al Govern, fet que serveix d’excusa als grups del tripartit per a repetir-les ara que disposen del poder, en trobaríem a cabassos: des dels abans mencionats a les privatitzacions o externalitzacions de serveis públics, l’increment de càrrecs de confiança, viatges de dubtosa eficàcia, polítiques improvitzades, inútil propaganda institucional, etc. etc. Hom treu la conclusió que “es digui Pau o es digui Pere, tot és ara com abans era”. Però el problema no està aquí: la gent ja ho sap que no pot esperar miracles amb un canvi de govern; sinó que uns i altres justifiquen la impossibilitat d’arribar a consensos i a grans acords de país argumentant que cadascú representa projectes molt diferenciats. D’aquí el desànim i el desencís d’una ciutadania incapaç de veure-hi massa diferències entre uns i altres, perquè fins i tot tenen les mateixes excuses per a tenir els mateixos comportaments.
Un altre cas; si voleu tan irrellevant com el primer. Durant els Governs convergents sentíem moltes crítiques pel fet que la Generalitat col·loqués enormes cartells anunciant obres finançades pel Govern, amb una clara voluntat propagandística. Ara, el Govern espanyol en el seu pla per incentivar l’obra pública a través dels Ajuntaments estableix fins i tot les mides que han de tenir obligatòriament els rètols que indiquen que l’obra en qüestió ha estat finançada per l’Estat. I la història és la mateixa: els convergents desmemoriats critiquen la despesa inútil que representen aquests rètols, mentre que els socialistes els recorden que ells feien el mateix.
És aquella mena d’excusa que sentim tan sovint als patis de l’escola quan es renya un alumne per un comportament indegut. L’espieta retreu al company de classe un comportament com el que ell havia tingut una estona abans, i el recriminat s’excusa dient que l’altre també ho feia. El mestre no pot fer res més que castigar-los tots dos, perquè els comportaments són iguals.
D’exemples d’aquesta mena de picabaralles en què CiU retreu al tripartit actuacions molt similars a les que havien fet ells quan eren al Govern, fet que serveix d’excusa als grups del tripartit per a repetir-les ara que disposen del poder, en trobaríem a cabassos: des dels abans mencionats a les privatitzacions o externalitzacions de serveis públics, l’increment de càrrecs de confiança, viatges de dubtosa eficàcia, polítiques improvitzades, inútil propaganda institucional, etc. etc. Hom treu la conclusió que “es digui Pau o es digui Pere, tot és ara com abans era”. Però el problema no està aquí: la gent ja ho sap que no pot esperar miracles amb un canvi de govern; sinó que uns i altres justifiquen la impossibilitat d’arribar a consensos i a grans acords de país argumentant que cadascú representa projectes molt diferenciats. D’aquí el desànim i el desencís d’una ciutadania incapaç de veure-hi massa diferències entre uns i altres, perquè fins i tot tenen les mateixes excuses per a tenir els mateixos comportaments.