Pàgines

dimecres, 4 de febrer de 2009

Per la oficialitat del català i de l’aragonès a Aragó

Per més que el president de l’Aragó, Marcel·lí Iglesias, hagi repetit des de fa no sé quantes legislatures que es comprometia a fer una llei de llengües, i que així ho estableixi l’Estatut aragonès, no hi ha manera. La paraula, és a dir l’honorabilitat d’aquesta gent, no té cap mena de valor ni de crèdit. Ara mateix, davant de la reincidència en l’incompliment de les promeses i compromisos en aquest sentit, s’ha endegat una campanya per a reclamar l’oficialitat del català i de l’aragonès a l’Aragó.

Podria arribar a creure i a entendre que molts aragonesos, i en general la classe política, sentissin un profund menyspreu per la diversitat, per allò que és diferent, que es considera forà. Són aquelles actituds clarament racistes i xenòfobes dels qui creuen que no s’ha de respectar el sentir i la manera de ser de la gent, si aquest sentir i aquesta manera de ser no coincideix amb la seva, la majoritària. L’odi que senten molts espanyols, tant se val socialistes com populars, contra la diversitat de llengües i cultures pròpies dels diferents pobles de l’Estat els porta a negar la seva l’existència; i en conseqüència a establir legislativament que hi hagi uns ciutadans que tenen uns drets perquè tenen com a pròpia la llengua espanyola, i uns altres als quals se’ls priva d’aquests mateixos drets perquè han nascut amb la tara de tenir com a pròpia una altra llengua. Racisme pur.

També podria arribar a creure que n’hi pot haver alguns que no siguin obertament racistes, i que s’hi comportin només en el cas que considerin que el respecte per totes les llengües pot perjudicar-los políticament. Així, podria arribar a entendre que alguns aragonesos es comportessin com a tals negant els drets a la població catalanoparlant, tement que si es fomentés l’ús del català a la Franja, en algun moment podria derivar-se’n (encara que de moment no ho hagi fet ningú) un conflicte territorial. Ara bé que els aragonesos sentin el mateix menyspreu i que, per tant, oblidin i marginin la seva llengua aragonesa, enlloc de protegir-la com una petita joia del seu patrimoni històric i cultural, això ja em sembla més inexplicable.

Alguns argumenten que si a l’Aragó no es fa una llei de llengües que protegeixi l’aragonès, és per evitar que, al mateix temps, s’hagués de protegir també el català. Seria com aquell rei que va prometre a un pagès que li donaria el que li demanés, però advertint-lo que al seu veí i rival n’hi donaria el doble; i va demanar que li traguessin un ull. Senzillament, no sabria com qualificar-ho.