Un pas més en la seva croada

No ens ha pas de venir de nou el tancament de Canal 9. És un pas més en l’estratègia del Partit Popular en el seu intent de liquidar la llengua catalana. A Catalunya ja ho insinuen sovint, però com que saben que no tenen prou força per imposar el tancament de TV3, ho fan al País Valencià, on menyspreen la seva llengua (tant li fa que li diguin valencià) tant o més que la catalana del Principat. I a les Illes ja es veu que van pel mateix camí. És la seva croada contra la llengua catalana.

Hipòcritament, i amb el cinisme habitual dels populars, diuen que no poden mantenir una estructura tan cara i que prefereixen tancar la televisió valenciana abans que tancar hospitals. Quan hem vist com el PP del País Valencià ha estat al capdavant de la corrupció política, del malbaratament de recursos amb obres desproporcionades i sense sentit, com ara l’aeroport de Castelló, Terra Mítica o el circuït de Fórmula 1, que ens vinguin ara amb questa cançó sona més aviat a mofa. Tal com preveia el Zaplana, ara ja s’han omplert les butxaques amb tota mena de martingales, incloses les que es derivaven d’aprofitar les seves relacions amb la Zarzuela, i per tant ara ja poden parlar d’austeritat. Però, de la mateixa manera que a nivell general s’ha aprofitat la crisi per adaptar les lleis i les normatives laborals als estrictes interessos particulars dels grans poders econòmics, i en contra de la majoria dels treballadors, també el PP valencià ha aprofitat l’ocasió per procedir al tancament de la televisió, en contra de l’interès de la majoria dels valencians.

Perquè és ben cert que ells aprofitaven i se servien d’aquest mitjà públic com un aparell exclusiu de propaganda del partit, amb censura i directius clares sobre els professionals que hi treballaven. Però no és menys cert que, fins i tot fent una televisió d’escassa qualitat i amb una orientació política absolutament favorable als seus interessos de partit, no deixava de ser una veu en valencià que, malgrat tot, podia ser un referent lingüístics per a la ja prou maltractada llengua i cultura dels valencians.

Que en són d’estúpids!

Sembla difícil de creure que un govern sigui tan estúpid com per a legislar sobre els noms de les llengües, i a més fer-ho amb absoluta discordança amb els criteris mínimament acadèmics. Però la invenció del LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i del LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca) per part de les Corts aragoneses sembla superar tots els límits imaginables de l’estupidesa. I només cal donar un tomb per la xarxa per adonar-se de les innombrables respostes de caire irònic i burlesc que ha rebut la mesura.

Tanmateix, el despropòsit del Govern aragonès no és gaire original. No fa pas tant que van intentar batejar els parlars de la Franja com a xampurrejat; una forma d’insultar i denigrar els ciutadans d’aquestes comarques fent veure que el seu parlar era una barreja indesitjable, a l’estil dels “patois” francesos. I després, van optar també per la ja clàssica estratègia de l’esmicolament de la llengua, parlant del fragatí, el mequinensà o el ribagorçà; unes denominacions que van arrelar més entre la població, de la mateixa manera que hom pot parlar del tortosí, del rossellonès o del mallorquí com a variants dialectals de la llengua. Però, el que podia ser una denominació col·loquial dels parlars locals, per ells era una forma de marcar distàncies respecte al tronc central de la llengua catalana. Aquesta estratègia és la que van fer servir també els populars al País Valencià, i més recentment a les Illes, amb l’objectiu de fer el pas següent de declarar el secessionisme lingüístic i, tot seguit, el menysteniment de la pròpia llengua per considerar-la poc culta i d’escàs abast. Una estratègia que els està donant molt bons resultats al País Valencià, on ja han aconseguir consolidar a les grans ciutats el trencament de la transmissió generacional, i on la llengua pròpia esdevé cada vegada més marginal. Per això sobta que la resposta de molts catalans davant de l’estupidesa del Govern aragonès, compartida lògicament per la Camacho i la resta de la banda del Bàrcenas, hagi estat la d’enriure-se’n, fer-hi broma i qualificar-los simplement d’estúpids. I alguns fins i tot intenten donar-los lliçons documentant i cercant els avals acadèmics i jurídics sobre aquesta qüestió.

I d’estúpids, res de res. Poden ser moltes altres coses, però estúpids, no. El Govern aragonès, com el valencià o el balear, ja saben el que diuen totes les universitats sobre la llengua catalana, són perfectament conscients de les conseqüències, que per ells són les motivacions, de l’atomització d’una llengua, coneixen abastament les resolucions judicials que al País Valencià ostenten un rècord absolut d’incompliments pel que fa a la unitat de la llengua, ja saben que la invenció del LAPAO i el LAPAPYP és una solemne ximpleria... No cal que els donem lliçons de seny i de rigor acadèmic! A ells no els fa res que fins i tot al si de les seves files hi hagi gent seriosa que senti vergonya davant de tanta estupidesa, si amb això aconsegueixen l’objectiu polític d’eliminar la llengua catalana. Potser, ells no són tan estúpids, i nosaltres molt ingenus...

El dret a la incompetència és un dret?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El debat polític pot irritar i, fins i tot, arribar a exasperar quan es contraposen posicionaments diametralment oposats o irreconciliables. Cadascú està en el seu dret de defensar les pròpies idees per més que als altres costi d’entendre-les. Però, resulta molt més repulsiu quan hom s’adona de la perversió i de la falsedat dels arguments de l’adversari; quan es posa en evidència que els suposats arguments no eren tals, perquè no se’ls creu ni qui els esgrimeix.

Les polítiques lingüístiques i educatives del Partit Popular, allà on governa, estan orientades obertament a l’anihilament de la llengua catalana. I per fer-ho, per acabar amb un model d’escola catalana, s’inventen l’astúcia pretesament universalista d’introduir l’anglès també com a llengua d’ensenyament, amb mateix nivell que el castellà, i per damunt del català. La necessitat de millorar l’anglès dels nostres estudiants és compartida per tothom, probablement excepte pel Partit Popular que només ho treu en el debat per a foragitar el català de les escoles de les Illes Balears, com ja ha fet del País Valencià, o, a través de la perversa llei Wert, també a Catalunya..

En català diem que s’atrapa abans un mentider que un coix. Perquè justament quan aquest Partit Popular porta a terme la seva particular croada contra el català, amb l’excusa de donar pas a l’anglès, alhora està posant el crit al cel perquè a les institucions europees els funcionaris espanyols es veuen obligats a utilitzar com a llengües de treball l’anglès o el francès. Troben innecessari introduir l’oficialitat del català a les institucions europees, donant per fet que els catalans no formem part d’Europa (i en això tenen raó, perquè és Espanya i no Catalunya la que té representació a les institucions comunitàries), però en canvi ells reclamen que els funcionaris espanyols puguin expressar-se en castellà i fer ús del servei de traducció que neguen per al català.

La reclamació d’oficialitat d’una llengua a les institucions europees és sobretot la reclamació del dret a ser respectats tots els ciutadans i pobles de la Unió, cosa que de moment no passa. Però no implica que en les reunions de treball d’aquestes institucions europees cadascú s’hi expressi en la seva llengua, amb les dificultats tècniques que això representa, sinó que s’admet l’existència d’unes llengües de treball, que acostumen a ser l’anglès i el francès i en alguns casos també l’alemany.

Quan des de Catalunya reclamem el dret a ser respectats com a catalans, i per tant el reconeixement oficial de la nostra llengua, no ens referim a reclamar que el català sigui llengua de treball de les institucions, sinó que tingui el mateix reconeixement i ús que poden tenir el danès, el grec, l’italià o l’espanyol. Perquè en el supòsit que a la Unió europea es reconegués el castellà també com a llengua de treball, immediatament ells serien els primers a trobar excessiu que s’hi volguessin afegir altres llengües (i ja no diguem si una d’aquestes fos el català), i tornarien a argumentar l’elevat cost de traducció i les dificultats tècniques que això suposaria.

En l’única cosa que sí que són coherents al Partit Popular és en la reclamació del dret a la incompetència. Resulta sorprenent que el Govern espanyol amenaci fins i tot de boicot a les institucions europees si els seus funcionaris no poden expressar-s’hi en castellà, perquè això indicaria que aquests funcionaris deuen tenir una escassa competència lingüística en les llengües de treball de la UE, cosa que seria gravíssim. Però dic que és coherent, perquè és el mateix dret a la incompetència que reclama per als funcionaris de Catalunya, del País Valencià o de les Illes, on consideren que no ha de ser exigible tenir prou coneixements de la llengua oficial i pròpia d’aquestes comunitats.

TV3 al País Valencià, victòria pírrica

Finalment ha arribat la resolució del recurs presentat per Acció Cultural del País Valencià contra la sentència que avalava el tancament dels reemissors de TV3 i la multa del Govern valencià contra l’entitat. Han calgut quatre anys perquè el Tribunal Suprem reconegués allò que sabia absolutament tothom, inclosos el PP i el Tribunal Superior de Justícia de València: que la competència sobre les emissions televisives al País Valencià corresponia al Govern espanyol, i que per tant, el Govern valencià no podia ni fer clausurar els repetidors ni imposar multes per una qüestió que no era de la seva competència.

Però, com sempre, la intenció del PP i dels seus peons a la magistratura era causar un perjudici greu a l’entitat valenciana i en general a tots els valencians que volien veure la televisió catalana. Ara, la qüestió ja no depèn dels repetidors i com a mínim ja han aconseguit tenir la principal entitat cultural valenciana atemorida i mancada de recursos durant una bona temporada. Objectiu acomplert. I una vegada més celebrarem com una victòria allò que ho ha estat en realitat per a l’enemic; primera perquè el mal produït ja és irreparable i segona perquè la sentència es limita a dir que el que s’havia fet no era correcte però sense ni rescabalar l’entitat pels perjudicis causats, ni deixar clar que no solament no hi ha cap norma que impedeixi les emissions de TV3 al País Valencià sinó que n’hi ha  que prohibeixen impedir-ho, ni per suposat emprendre les accions pertinents contra els prevaricadors que van voler perjudicar ACPV.

És més, el Partit Popular, i molt especialment el de València ja està avesat a enriure’s de les sentències judicials que li són adverses. Si ostenta el rècord d’incompliments reiterats de les decisions judicials, en concret pel que fa al tema de unitat de la llengua, que ja s’acosten a la vintena, tampoc tindrà cap problema amb aquesta altra del Tribunal Suprem. El Govern valencià infringia la llei i invertia recursos públics per a perjudicar els ciutadans negant-los el dret a veure el canal televisiu català, i ho continuarà fent, saltant-se les lleis i les resolucions que calgui. Els jutges no és que desconeguin l’existència d’una Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per l’Estat espanyol i per tant formant part del seu ordenament jurídic, que prohibeix explícitament posar traves a emissions televisives entre territoris amb una mateixa llengua o afí, és que prefereixen atendre els interessos polítics dels qui estan disposats a fer el que calgui per eliminar la llengua catalana. Amb Wert o sense.

L’èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran

L’ofensiva del Partit Popular contra Catalunya, tant en el seu vessant econòmic com lingüístic i cultural, és hores d’ara insultant per a tots els catalans. El primer objectiu d’humiliar-nos ja està assolit. És possible que, al final, el Ministre Wert hagi de suavitzar una mica les agressions que aquí no gosen defensar obertament ni els seus companys de partit; la Camacho i companyia comparteixen amb ell l’objectiu d’eliminar la llengua catalana, tal com ja estan fent a la Franja, al País Valencià i a les Illes, però deuen pensar que aquesta proposta tan forassenyada i agressiva contra el català els delata massa aviat, i pot tenir efectes contraproduents per als seus interessos.

Però és que l'èxit del nacionalisme espanyol més radical que representa el ministre Wert no consisteix en què el seu partit tregui 19 diputats, o que el seu satèl·lit de C’s en tregui 9, (tanmateix, sumats, una minoria) sinó que catalans que diuen voler defensar mínimament la llengua i el país acabin doblegant-se com acostuma a fer el PSC, o com fa el Duran. L'èxit del PP no és la Camacho, sinó el Duran. És aconseguir que hi hagi gent que, des de posicions teòricament catalanistes, encara cregui que cal negociar amb ells, per intentar suavitzar, temporalment, les agressions. És que hi hagi gent que parli d’establir o de restablir ponts amb els qui volen destruir-nos. És que CiU encara s’estigui pensant si ha de reconsiderar la seva actitud de regalar-los la gestió de la Cultura a la Diputació de Barcelona, o donar-los una posició forta a la CCMA, o tenir-hi aliances en determinats ajuntaments. És que el Govern de la Generalitat, ni el de CiU ni el tripartit, no hagi gosat aplicar la legislació catalana (ni tan sols la no tombada pel TC) pel que fa a la política lingüística i en l’àmbit de l’educació.

El Ministre Wert no és que sigui tan inconscient com per no saber que el que proposa és demencial i que despertarà un enorme rebuig a Catalunya. Ho fa expressament, sabent que després dels escarafalls ell podrà fer el gest de tirar enrere algunes de les imposicions inicials, mantenint-ne d’altres està clar, i donar la sensació que amb diàleg i amb la seva “generositat” s’ha pogut arribar a un acord. Confia, això sí, que el Govern català farà com ha fet sempre que, després de les protestes i de les paraules més o menys gruixudes, acabarà acotant el cap i resignant-se a haver perdut menys del que es pensava inicialment. Aquest és i serà l'èxit del PP i del nacionalisme espanyol, mentre no tinguem la dignitat de dir prou i marxar d’aquest Estat que no persegueix altra cosa que la nostra aniquilació.

Independència o mort

Aquest és un crit de guerra que cada dia veig pintat en un mur prop de la carretera, i que sempre m’ha semblat fora de lloc. L’eslògan fa referència a l’actitud revolucionària del qui està disposat a morir per aconseguir els objectius de la revolució, i és en aquest sentit de proclama que em sembla fora de lloc. Ara bé, en el nostre cas, el mateix crit no és res més que la disjuntiva en què ens trobem, la que ens ofereix Espanya. Hi ha un Govern espanyol que té l’objectiu clar i ferm d’aniquilar-nos; no és que es desdigui del tot d’aniquilar-nos físicament, però de moment ja es conformaria amb el genocidi cultural.

El Partit Popular, el de la senyora Camacho, fa temps que treballa decididament, invertint-hi els diners que faci falta, per eliminar la llengua catalana d’arreu de l’Estat espanyol. A la Franja, no tenen per què respectar els drets lingüístics de ningú, senzillament perquè han decidit que el català no existeix; al País Valencià incompleixen impunement l’Estatut, i ja han aconseguit que el català sigui residual, almenys a les grans ciutats, igual que a les Illes, i només a Catalunya el procés d’eliminació de la llengua catalana el tenen una mica més endarrerit perquè el nacionalisme espanyol que representen el PP i C’s és, de moment, minoritari. Per això, la senyora Camacho ha de recórrer als seus companys de partit i als seus amics de la magistratura perquè l’ajudin a fer la feina que el PP de Catalunya no pot fer democràticament. Per això, el Ministre Wert, lleial al franquisme, vol tornar a la situació d’aleshores relegant el català de les aules. I no cal que la societat, els partits catalans, els sindicats, els docents, les associacions de pares,  s’exclamin dient que defensen el sistema educatiu català perquè és el que ha donat bons resultats, el que garanteix el correcte coneixement de les dues llengües, el que facilita la integració i el que genera menys problemes; perquè precisament aquests són els arguments del PP per voler eliminar el sistema educatiu català.

Durant la campanya electoral, potser hem incidit molt en la viabilitat d’un Estat català, en la millora econòmica que representaria per als ciutadans de Catalunya, en matèria de pensions, d’infraestructures, de serveis, de reactivació econòmica. Però potser hem deixat una mica de banda aquesta altra qüestió: continuar dins d’Espanya és acceptar una condemna a mort de la llengua i de la cultura catalana. D’aquí que la frase Independència o mort tingui avui més sentit que mai.

Ni els dirigents del PP es creuen el PP

En la roda de premsa posterior a la reunió del Consell de Ministres els periodistes insistien per saber si la vicepresidenta del Govern espanyol compartia o es desmarcava de les afirmacions del Ministre Wert sobre la seva voluntat d’espanyolitzar els nens catalans. I si insistien tant era perquè volien veure si la Soraya seria capaç de dir que compartia una ximpleria com aquella. Però ella, que no gosava desautoritzar el ministre, però que devia sentir una certa vergonya de tenir un ministre d’Educació i Cultura amb tan poca cultura i menys educació, se’n va sortir dient que el Govern el que volia era garantir que els nens poguessin rebre l’ensenyament en castellà, si així ho sol·licitaven els pares.

Un argument que també donava després el mateix ministre Wert, però que tenia ben poc a veure amb el que havia declarat ell a les Corts espanyoles. El ministre havia amenaçat d’imposar un adoctrinament de nacionalisme espanyol als nens catalans, que anava molt més enllà de quina havia de ser la llengua vehicular de l’ensenyament. I com acostumen a fer els del Partit Popular, basen sempre les seves polítiques en mentides i tergiversacions de tota mena. Qualsevol que conegui mínimament el funcionament de les escoles de Primària, sabrà que els llibres de text que s’utilitzen, absolutament tots, parlen molt més d’Espanya que de Catalunya; parlen de la monarquia, de la Constitució i de les autonomies, entre les quals hi ha la catalana com una més. Però, això, al ministre li és igual. Com li és igual que els pares ja tinguin l’opció de demanar per als seus fills que l’ensenyament els sigui impartit en castellà. Com els és igual que hi hagi una llei d’educació catalana que ells consideren, igual que alguns jutges, que no cal complir-la si no obeeix als seus interessos de partit. Ells parlen per al seu electorat i sembla que guanyen vots difonent tota mena de falsedats.  

El curs 2011-2012 a tot Catalunya hi va haver tres famílies que havien sol·licitat que els seus fills rebessin l’ensenyament en castellà. I un cop els tribunals espanyols van confirmar que els pares tenien aquest dret, els nacionalistes espanyols molt més preocupats per la ideologia que per l’educació dels seus fills van fer campanya perquè els pares exigissin que el castellà fos la llengua d’educació dels seus fills. El resultat ha estat que 12 de les 50.000 famílies que aquest curs tenien fills que iniciaven l’etapa escolar, un 0’024%, han fet cas a la crida dels partits espanyolistes. Tot i que és de suposar que la majoria dels dirigents populars i de Ciutadans porten els seus fills a l’escola privada, on més fàcilment s’infringeix la legislació vigent, això vol dir que ni els mateixos dirigents d’aquests partits no han fet cas de les seves consignes. I és que, mal que els pesi, a les escoles no hi ha conflictes lingüístics significatius i el sistema d’immersió lingüística està més que demostrat, i les estadístiques ho avalen, que és el més beneficiós per als nens. Però, està clar, una cosa és l’educació dels nens i l’altra l’interès polític de crear discòrdies i anar contra la llengua catalana.

El ministre Wert té la seva raó

Aquest debat ja hi havia estat en l’època franquista. A partir de l’expressió que la llengua és l’anima del poble, el franquisme tenia clar que havia d’imposar la llengua i la història castellana, amagant i falsejant la catalana. I, per tant, té una bona part de raó el ministre Wert quan afirma que l’escola catalana, que ha dignificat la llengua, la cultura i la història del país, hagi fet que les noves generacions, coneixent les dues llengües, les dues cultures i les dues històries, hagin après a estimar el que és seu, el que és patrimoni de tots els catalans. I si t’estimes el país és lògic que el vulguis veure lliure i pròsper, que en el nostre cas equival a dir independent. 

Però, és clar, les imposicions no generen altra cosa que rebuig. Això explica que moltes generacions que vam iniciar l’ensenyament absolutament tot en castellà i negant-nos l’existència del país, militem en el camp de l’independentisme. I és que són les agressions del franquisme abans, i ara les agressions de polítiques com les del Govern popular, les que generen nous independentistes. Suposo que el ministre Wert no fa res més que seguir la pauta donada pel PP de respondre l’independentisme de la pitjor manera possible: en lloc d’intentar contrarestar-ho explicant la bondat de l’unionisme i procurant corregir les tibantors que han potenciat el desencontre, opten per l’agressió, l’insult, la mentida, el xantatge, l’amenaça... No és que ens agradi que ens agredeixin, ni haver de suportar exabruptes i humiliacions, com les del senyor Wert (aquí cal entendre el terme “senyor” com a mer formulisme literari), però és evident que ens armen de raons per a defensar els nostres drets i afegeixen a la causa nous catalans que fins ara encara tenien la il·lusòria esperança d’assolir un bon encaix dins de l’Estat.

Però, insisteixo, la idea del ministre Wert no és descabdellada. Arreu del món, tot els països tenen cura de garantir un ensenyament que parteix de la seva llengua, la seva cultura i les seves senyes d’identitat. Amb això podem estar d’acord amb el ministre. La diferència no és de concepte, sinó d’orientació del mateix concepte. Per ell, es tracta d’imposar als catalans la llengua, la cultura, la història i les senyes d’identitat espanyola, tal com es fa amb tota naturalitat arreu d’Espanya, precisament perquè deixem de sentir-nos catalans. Per nosaltres, es tracta de voler tenir un sistema educatiu semblant al de qualsevol altre país, és a dir centrat en la llengua i la cultura pròpies. I això només ho podrem fer si aconseguim la independència.

La perversió del sistema

Nova sentència del TSJ valencià torna a avalar la unitat de la llengua. Al País Valencià ja han perdut el compte de les vegades que els tribunals han dictaminat a favor de la unitat de la llengua catalana. Però això no és cap motiu perquè el Partit Popular, en la seva obsessió per liquidar la llengua catalana, també la dels valencians, faci veure que no sap res de les sentències o que, obertament, ells no tenen per què complir-les. Avesats a utilitzar l’Administració de la Justícia a favor seu, per un cop que els jutges els portin la contrària (per corruptes que siguin, encara els deu quedar un mínim de decència com per no dictaminar ximpleries), no els ve d’aquí menystenir-los.

Però, està clar. Quan des de la perspectiva catalana algú s’escandalitza que el Partit Popular sigui dels qui menys respecten, acaten o compleixen les sentències judicials, la resposta sol ser  “i vosaltres tampoc”. I es refereixen al fet que, des de Catalunya, sovint tampoc acceptem sentències dictades expressament per a perjudicar la llengua catalana i per evitar que es mantingui un sistema educatiu que està donant massa bons resultats. I tenen la seva part de raó: podem alegrar-nos quan hi ha una sentència favorable i en reclamem el seu acatament, però tot seguit en rebutgem una altra que ens va en contra i ens neguem a acceptar-la. Una primera conclusió l’haurien de treure els mateixos jutges, perfectament conscients que són utilitzats políticament i que, normalment, mentre no se’ls demani l’impossible o ximpleries que ofenen la intel·ligència, ells s’hi presten dòcilment. Un cop acceptada la corrupció de dictaminar en funció de la ideologia, l’acceptació i l’acatament de les sentències lògicament també ha d’estar en funció de la ideologia política. És la perversió del sistema; del seu sistema.

Hi ha, però, aquest detall que no és menor. Quan nosaltres rebutgem les sentències que atempten contra la nostra llengua i contra la nostra identitat com a país, ho fem perquè considerem injusta la sentència, prevaricadorament parcial en favor d’una determinada ideologia, però sobretot dictada des d’una Administració de Justícia que no és la nostra, que és la dels nostres enemics. En canvi ells, els del Partit Popular, que ens avantatgen en desacatament de sentències, ho fan en relació a una Administració de Justícia que ells sí que reconeixen com a seva.

Mentiders i farsants de baixa estofa

“S’atrapa abans un mentider que un coix”, diu la dita. Les aparents estupideses de la Consellera d’Educació d’Aragó en declarar l’existència d’una fantasmagòrica llengua anomenada “aragonès oriental” per no reconèixer l’existència del català com a llengua pròpia de la Franja, no són realment estupideses sinó una mala llet planificada basada en la mentida per tal d’eliminar la llengua catalana.

Però la mentida no consisteix en dir que la llengua pròpia de Fraga, de Tamarit o de Mequinensa no és el català sinó l’”aragonès oriental”. Aquesta és una ximpleria que cap persona, mínimament seriosa, i no cal que sigui experta en lingüística, acceptaria. La mentida que aviat queda al descobert és la farsa de voler fer creure que es tracta de protegir les “modalitats lingüístiques de l’Aragó”. Perquè quan la mateixa Consellera diu que “considera les llengües parlades a Aragó com inequívocament aragoneses", com a raonament de desvincular el català de la Franja de la llengua catalana, immediatament després, en el mateix projecte de llei, s’arbitren tot un seguit de mesures restrictives i contràries a aquesta suposada llengua aragonesa. És la mateixa estratègia que segueixen els populars de València que, un cop negada la unitat de la llengua, menyspreen profundament la llengua del seu país, tant si l’anomenen valencià com aragonès oriental, i hi imposen directament el castellà.

El raonament que el Tribunal Suprem fa sevir per a boicotejar el sistema d’immersió lingüística de Catalunya, aquest mateix tribunal el rebutjaria amb la mateixa radicalitat si algú pretengués aplicar-lo a la Franja. Igualment, el plantejament dels populars d’Aragó sembla diametralment oposat al dels seus companys de Catalunya: negar el dret a l’ensenyament de i en la llengua pròpia, i el bilingüisme que aquí pregonen. Però no és una contradicció, simplement és que a l’Aragó, com a València, passen a una fase diferent del procés d’aniquilació del català.

La Justícia del PP ataca de nou

El Partit Popular, sabedor del seu poder i amb el convenciment que té prou collat i emmanillat CiU, continua atacant amb totes les seves armes la llengua catalana. Allà on governa no té cap problema per a portar a terme la seva política d’aniquilació del català, ja sigui a les Illes, al País Valencià o a la Franja. I ho fa amb la fatxenderia de dir que hi té tot el dret perquè ha obtingut el suport majoritari les urnes. Però, allà on no pot governar perquè no obté un suport majoritari, aleshores empra altres mitjans com el d’una administració de Justícia sotmesa i corrupta a les seves mans.

Un cop el PP ha donat l’ordre de disparar amb bala, aquesta administració de Justícia dicta una darrera l’altra les sentències que creu més adients per acabar amb la normalitat de la llengua catalana, per trencar la cohesió social del país i obrir un panorama de confrontació que sigui favorable als interessos del nacionalisme espanyol més intolerant. La legislació catalana, la vigent, la no impugnada ni pel Tribunal Constitucional ni per cal altre tribunal espanyol s’incompleix d’una forma generalitzada; un incompliment que el mateix Departament d’Ensenyament reconeix que és d’entre un 40 i un 60%. Però com que aquests incompliments són en perjudici del català, cap jutge es posicionaria a favor de complir la llei que afavoreix el català; de fet, ni el mateix Govern (se’n pot dir “govern”?) català no gosa denunciar els qui l’incompleixen. Però només falta que un pare, per motivacions estrictament de partit, presenti un recurs que aquesta Justícia espanyola sentencia implacablement en contra del català, i condiciona tot el sistema educatiu del país que tants bons resultats ha donat al suposat interès d’uns pocs. I que per això s’hi revengen.

No ens queden ni gaire alternatives ni gaire temps. Si no ens n’anem aviat d’Espanya la mort del català serà inevitable. Amb aquesta justícia corrupta, que dicta en funció de la ideologia espanyolista, no tenim possibilitat de subsistència. I més si tenim un Govern incapaç ni de plantar cara ni de cercar solucions reals; que es limita a quatre frases de lamentació, però que ja té pactat l’acatament de les sentències del Partit Popular. En una Catalunya independent, hi tindria lloc sense expulsar-los de la judicatura aquells qui s’han posat al costat del poder, del poder espanyol, per interessos estrictament ideològics i negligint la seva funció professional?

No riem, que no és broma

Sona tan ridícul l’intent de crear una nova llengua per part del Govern aragonès, que podem caure en la temptació d’enriure’ns-en. A qui se li acut inventar-se un esperpèntic “aragonès oriental” per referir-se al català que es parla a la Franja de Ponent! De fet, són els mateixos que temps enrere van provar d’esquarterar la llengua amb els localismes de “fragatí”, “maquinensà” o “lliterà”, no pas amb la voluntat d’indicar-ne l’especificitat local, com podríem parlar del “tortosí” o del “lleidatà”, sinó per evitar la denominació natural de “català”. D’aquesta manera, un cop trencat el vincle amb el tronc comú i normatiu de la llengua catalana, poden permetre’s de malmetre la variant fins al punt de convertir-lo en un “patois” impresentable i inviable.

I dic que podem caure en la temptació de fer-hi broma, perquè és evident que científicament la qüestió no s’aguanta per enlloc. Podem pensar que es tracta d’una colla d’analfabets i d’ignorants, com un tal José Ignacio Wert, insòlitament nomenat Ministre d’Educació, que davant d’un despropòsit tan gran no té la suficient honradesa de contradir els companys de genocidi cultural, i es limita a dir que “tengo la impresión que se trata del mismo idioma”. Vaja, que el ministre i el Govern aragonès no aprovarien, en aquest tema, un examen seriós de primària. Per acabar-ho d’adobar, al Govern aragonès se li acut maquinar una fantasmagòrica acadèmia de la llengua que englobaria tant el català de la Franja com l’aragonès que amb prou feines es conserva en alguns pobles dels Pirineus. Una acadèmia vàlida per a dues llengües! Quin disbarat! I a partir d’aquí podem fer-hi els acudits que vulguem: i si anomenéssim al castellà que es parla a Catalunya, “català xampurrejat”? Tenim massa sentit del ridícul i un mínim sentit de la decència com per a seguir-los el joc amb aquestes estupideses.

Però, insisteixo, no caiguem en la temptació de prendre’ns-ho com una broma. El seu objectiu és única i exclusivament l’eliminació total de la llengua catalana: a Catalunya ja es fan pagues d’anar més lentament, i de moment es conformen amb reclamar tot allò que rebutgen frontalment a la Franja o al País Valencià, on ja es veuen amb cor de llançar un atac definitiu. La mateixa estupidesa de fragmentar la llengua, amb l’excusa de protegir els particularismes locals, és una eina molt eficaç per desvirtuar una llengua, desprestigiar-la i fer-la inviable. I no hi fem broma, perquè al País Valencià estan guanyant la partida, i en poc temps també la guanyaran a la Franja: aquest aparent ridícul és un pas previ a la imposició definitiva del castellà i l’aniquilació de la llengua pròpia d’aquests territoris.

PP – CiU dues estratègies, un resultat

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ho deia mesos enrere. A l’inici del seu mandat, la consigna del PP era no entrar a fons en temes identitaris, lingüístics o simbòlics, perquè tenia una primera comesa molt més urgent: fer front a la malmesa situació econòmica del país. I aquí sabia que tenia en CiU el seu principal aliat, tant a Catalunya com en l’àmbit estatal.

Però ara ja ha vist que en mig any ha aconseguit convertir la pèssima situació econòmica heretada en un desastre absolut. Lluny de resoldre res, ho ha empitjorat, i molt. Ja no li valen les mentides, els enganys i el falsejament de la realitat, que a Europa es miren entre l’astorament i el ridícul. Al PP li convé obrir altres fronts per no haver d’assumir una gestió tan nefasta, que molts defineixen ja com la pitjor possible o imaginable. D’aquí que s’hagi obert la veda contra la llengua catalana, per exemple.

La situació econòmica pot ser molt greu, però no tant, segons ells, com per a no poder mantenir el to xulesc i desafiant davant de les recomanacions que els fan des de fora; poden continuar la disbauxa d’infraestructures tan faraòniques com inútils; poden treure els recursos que calgui de la sanitat i de l’educació per salvar la banca; poden desafiar tots els experts i negar-se a apujar l’IVA o a rebaixar el sou dels funcionaris (llegeixis, bàsicament, una font del seu electorat)... I si alguns diputats populars no acaten la disciplina de vot en temes com el de la mineria, no passa pràcticament res. Es pot entendre que una cosa és tancar des de Madrid l’aixeta de la subvenció a la mineria i l’altra és la situació compromesa en què es troben els polítics més propers al territori. Però, ai las, quan algú trenca la disciplina de vot per negar-se a atacar la llengua catalana; aleshores, es percep com una traïció intolerable a les essències del partit.

Per al PP, l’economia és important, però molt més ho és la seva política recentralitzadora, d’ofec econòmic de les autonomies i de persecució fins a l’aniquilament de la llengua catalana (allà on poden, està clar).

En el cas de CiU la cosa és diferent, gairebé a les antípodes. La bogeria de les retallades a tort i a dret, malgrat que és a causa d’aquestes que s’agreuja encara més la crisi, és la prioritat absoluta. I en aquesta tasca compta amb el suport inestimable, imprescindible, del Partit Popular. I tant li fa que després sigui el mateix PP que ataca frontalment i sense miraments la llengua catalana, les nostres institucions i també la nostra economia. Per a CiU, aquests no són temes prioritaris i mai es posen seriosament damunt la taula a l’hora de negociar un acord amb els populars; a tot estirar, i sense que això trenqui el pacte, es llancen algunes amenaces incertes i vagues, i sempre en un horitzó llunyà. CiU ha validat el paper del Partit Popular a Catalunya, li ha donat cotes de poder i capacitat d’influència en la política catalana i mai li ha posat com a condició que aturi els seus atacs a la llengua catalana.

Al PP potser (segur) no li funciona la seva política econòmica i el país s’enfonsa cada dia més, però sí que li funciona la seva obsessió, la seva prioritat, per liquidar la llengua catalana: se n’està sortint al País Valencià, ha posat les bases per a fer-ho a les Illes, i li costarà força menys a la Franja. Mentrestant, CiU es deixa arrossegar per aquesta voràgine de desmantellar l’estat del benestar, amb el suport inestimable del PP, sense demanar-li mai a canvi que aturi les seves envestides contra la llengua. Per al Partit Popular la llengua catalana és una prioritat; per a CiU, no.

Inconsciència, il•lusos, o imbecilitat

Ja entenc que, a vegades, inconscientment, cerquem tota mena d’excuses per a justificar una actitud nostra i fem veure que no sabíem les conseqüències de les nostres accions. Però, això, que qui més qui menys tothom ha viscut en primera persona alguna vegada, en certs casos és de tal notorietat que costa de creure en la innocència del protagonista. El que podria ser inconsciència o ingenuïtat, esdevé il•lusió (en el sentit d’il•lús) o imbecil•litat.

No entenc que l’Alcalde de Manacor i diputat popular, Antoni Pastor, hagi trencat la seva disciplina de vot i apel•li a una coherència política o a una integritat personal, negant-se a aprovar mesures en contra de la llengua catalana. Bé, si ara és sincer, el que no entenc és que fins ara no s’hagi adonat d’on s’havia ficat. Costa de creure, i jo no m’ho crec pas, que des del moment que es va afiliar al PP, que va acceptar encapçalar per aquest partit una candidatura municipal i formar part de les llistes electorals per al Parlament Balear, ell no sabia que un dels punts claus del programa d’aquest partit és l’aniquilació de la llengua catalana.

Probablement, essent-ne conscient, va pensar que la seva prioritat personal era fer-se un lloc en la política, i que aquest interès particular passava per damunt de l’interès general de salvaguardar la llengua i la cultura pròpia de les Illes. A tot estirar, arribaria a admetre que no es pensava que el seu partit aniria tan enllà i tan directament en contra de la llengua, o potser només no va calibrar que en algun moment ell, d’una manera directa, hauria d’emetre un vot que avalés aquest atac. És com aquell delinqüent que s’integra en una banda amb l’afany de treure’n un profit, i sabent,està clar, tot el que hi ha al darrere de les accions delictives, però que en un moment donat es fa enrere quan se li demana que sigui ell qui premi el gallet.

Quan algú entra a militar al Partit Popular, a aquestes alçades, el que no pot al•legar és ignorància. Ho podríem pensar en aquella època del Gabriel Canyelles, però no pas en les posteriors i, especialment, en aquestes del Matas i del Bauzà. És la mateixa estratègia d’aniquilar la llengua catalana que segueixen, i amb èxit, al País Valencià, i la que voldrien seguir a Catalunya encara que aquí el procés el tinguin més endarrerit i per això recorren als seus comparses de l’aparell judicial per fer-los la feina bruta que ells no tenen la capacitat de fer per la via parlamentària.

Ja sé que algú dirà que tenen tot el dret a fer-ho perquè han guanyat les eleccions. No hi estic pas d’acord; però en qualsevol cas, molt menys tenen dret a simular que ells no sabien què és el que estaven fent.

Què pot canviar a la Catalunya del Nord?

Tal com ja s’havia anunciat, un català ocuparà la cartera d’Interior del Govern francès. Manual Valls, afincat de temps a França, ha estat un dels personatges clau de la victòria d'Hollande. No sé si la seva influència ha estat decisiva perquè el nou President francès es manifestés durant la campanya a favor de respectar les diferents llengües existents a l’Estat francès, i a favor de ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Tots vam poder veure com, en un dels actes electorals d’Hollande, a Tolosa de Llenguadoc, onejaven banderes catalanes i occitanes, entre altres; un fet gens usual en la política francesa..

Un brot d’esperança, doncs, s’obre a la Catalunya del Nord en la seva lluita pel reconeixement d’una llengua i una cultura fins ara negada per un pretès “republicanisme” jacobí. Com també ens passa a la Catalunya sud, un primer pas positiu seria deixar de tenir un Estat hostil. Ja sabem que la sort de les llengües no només depèn de les legislacions i de les normatives, però la supervivència és molt més complicada si aquestes hi són agressivament contràries. La ratificació per part de França de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries no seria la solució definitiva per al redreçament de la situació lingüística a la Catalunya del Nord, ja que és una Carta a la carta en què cada Estat decideix el grau d’implicació i de protecció de les llengües, però sí que hi podria ajudar. Seria un primer pas aconseguir un reconeixement de la realitat plurilingüística de l’Estat francès, ja que fins ara, en nom del republicanisme es posava la uniformitat lingüística com un valor intocable.

Una altra cosa serà veure l’efecte real que pot tenir en la política francesa la presència d’un Ministre català a Paris. L’experiència que en tenim nosaltres és absolutament nefasta: els ministres catalans a Madrid han estat sempre un ariet per a combatre la llengua i la cultura del país. No sé si a Manuel Valls li pot passar el mateix que a la Chacon, al Montilla o al Fernández Díaz, que conscients que a Madrid se’ls mirava ja amb recel pel sol fet de ser catalans procuraven amb més zel que ningú no donar cap mostra de suport a la realitat catalana. Havien de justificar dia a dia la seva espanyolitat. De tota manera, s’obre una porta d’esperança a la Catalunya del Nord; tenim dret a pensar que Manuel Valls i les promeses d’Hollande tinguin una mica més de credibilitat que els seus equivalents espanyols.

Acatant sentències del partit minoritari

Tal com era de preveure, el Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Ajuntament de Barcelona contra la supressió de determinats articles del Reglament municipal d’Ús del català que consideraven la llengua pròpia de Catalunya com a llengua d’ús preferent. Era de preveure perquè en cas cas no es tracta d’un litigi jurídic, sinó estrictament polític, i de partit. Hauria estat d’ingenus esperar una sentència d’un altre signe; com a molt, es podia esperar la resolució del TC per veure quin tripijoc de paraules pseudotècniques faria servir per a justificar el seu alineament amb les tesis del Partit Popular.

I la resolució no és precisament decebedora en aquest sentit. Aquest simulacre de Tribunal al·lega que l’”ús preferent del català causaria un perjudici d’impossible reparació per al castellà”. Que què vol dir aquesta frase? Absolutament res. Tothom sap que l’ús preferent del català implica només això, que l’administració local utilitzarà normalment el català, sense que això vulgui dir que no pugui utilitzar el castellà quan se li demani. Aleshores, on és el perjudici per al castellà? I si algú considera que es un perjudici el fet que d’entrada l’administració usi el català, i que calgui demanar-ho explícitament que es vulgui que ho faci en castellà, d’això se’n diu d’”impossible reparació”? Però és igual: el Tribunal Suprem escriu això com podria haver escrit qualsevol altra bajanada, perquè el que fa no és altra cosa que la imposició d’un criteri de partit; els arguments jurídics no hi pinten res.

És per això que sobta que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, digui que espera que la sentència final que haurà de dictar el TSJC acabi essent favorable al català. No és creïble pensar que el partit canviï d’actitud en la seva croada contra la llengua catalana. I el que és preocupant és que Trias acati la resolució d’aquest TC que té una representació minoritària al Consistori barceloní a través del Partit Popular. Si no som capaços de fer front a agressions en temes relativament insignificants com aquest, com podem pretendre algun dia fer front a l’Estat per a alliberar-nos definitivament en l’exercici del dret a decidir?

Les lleis no s'han de complir si són a favor del català

Suposo que n’hi deu haver que pensen que hi ha accions polítiques de caràcter testimonial que, a part de no servir per a res, més aviat desprestigien la tasca dels qui les emprenen. Per als qui pensen així, el grup de Solidaritat per la Independència els deu semblar un bon exemple. Com ara la moció que va presentar al Parlament sobre l’etiquetatge dels productes que es poden trobar el bar de la cambra catalana. La moció ha provocat que els responsables de la gestió del bar del Parlament hagin de fer un repàs exhaustiu per veure si els productes que hi dispensen s’ajusten a la legalitat vigent.

El tema és, en aparença, absolutament banal; residual, si voleu. Però, ben mirat, el tema és d’una excessiva rellevància i d’una gravetat innegable. La moció de SI, a la qual només s’hi van oposar el PP i C’S, es limitava a demanar que es complís la legislació vigent, cosa inacceptable per als partits nacionalistes espanyols, per als quals les lleis només s’han de complir si perjudiquen Catalunya. De fet, hom podria considerar una mena d’insult no el fet que es presenti una moció demanant que es compleixi la llei, sinó el fet que s’hagi de presentar, perquè significa que fins aleshores aquesta es podia incomplir amb tota impunitat. Algun mitjà de comunicació ja posava de relleu la dificultat de complir la legislació en matèria de consum, com a mínim en el cas de la Coca-Cola. D’una banda, es dóna per suposat que aquesta és una marca insubstituïble, si no s’avé a la legalitat, i de l’altra es pressuposa que una cosa és obligar un determinat etiquetatge a un artesà formatger i l’altra pretendre que les multinacionals hagin de complir la llei.

La moció de SI posa en evidència la manca de poder real de l’autonomia catalana, que no gosa ni aplicar les seves lleis, i en canvi s’arronsa a la primera quan ens volen imposar una llei forana. És el que ha passat amb el tema de les tres famílies que han vist recolzat judicialment el seu suposat dret a incomplir la llei catalana d’educació. Una llei, val a dir-ho, que el mateix Govern de la generalitat no es veu amb cor de fer complir, donat que la meitat dels professors de secundària la transgredeixen en no fer les classes en la llengua que estableix la llei. S’aplicarà, doncs, per a aquestes tres famílies, però no per al 50% de la resta d’alumnes del país.

El castellà en una Catalunya independent

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No deixa de ser un bon senyal que algú comenci a fer consideracions sobre què i com haurem de procedir quan finalment tinguem la independència. Això vol dir que a cada dia que passa ens hi acostem una mica més, i en algun moment o altre també haurem de tenir previst com serà la nova normalitat. El que és evident és que alguns dels plantejaments que mantenim ara amb tota fermesa, perquè ens hi va la supervivència, potser no caldrà mantenir-los igual quan no tinguem l’amenaça permanent de l’Estat espanyol.

Aquest és el cas del futur de la llengua castellana a Catalunya. Ara mateix, tots sabem que qualsevol envestida dels nacionalistes espanyols en relació amb la llengua va molt més orientada a liquidar la llengua catalana que a una suposada defensa del castellà. Poden demanar compartir la llengua vehicular a l’ensenyament, l’aplicació estricte del bilingüisme, la defensa de la llengua materna, etc no pas perquè hi creguin en absolut, perquè aquestes mateixes idees les combaten amb el mateix aferrissament allà on han aconseguit que el català estigui un inferioritat de condicions, com ara a València, a les Illes o a la Franja. Ells defensen la immersió lingüística, en castellà naturalment, i el monolingüisme més radical, naturalment en castellà. I és sabent aquesta mala intenció dels nacionalistes espanyols que, sovint i amb tota la raó del món, prenem posicions a la defensiva que algú podria considerar excessivament radicals.

En una Catalunya independent, on no hi càpiguen les agressions malintencionades, a voltes disfressades de decisions judicials, el debat sobre el paper que hauria de tenir el castellà a Catalunya podrà ser molt diferent, i sobretot molt més serè i racional. Sabent que l’objectiu del Partit Popular i de Ciutadans és l’eliminació pura i simple de la llengua catalana, i que se’n senten orgullosos quan veuen que estan guanyant al País Valencià, la nostra resposta de defensa a ultrança pot donar la impressió que els catalans tenim una aversió especial contra la llengua castellana.

De ben segur que hi ha molts ciutadans catalans, que tenen el castellà com a llengua pròpia, que estimen el país com qualsevol altre català i que no tenen res en contra de la nostra llengua, que deuen trobar-se una mica incòmodes en els debats actuals sobre la política lingüística. El debat esdevé visceral quan es posa en qüestió la nostra pròpia existència com a poble i com a cultura; però quan això no estigui en qüestió, quan la defensa de la llengua castellana no tingui aquesta connotació agressiva en contra del país, el plantejament pot ser tot un altre.

Estic convençut que amb la independència el castellà hi pot sortir guanyant, a Catalunya. No és el mateix que algú se’ns adreci en castellà, vulgui expressar-se en aquesta llengua o en demani l’ús en determinades situacions, com a arma ofensiva contra el català, que com a forma natural d’expressió personal. Són aquests nacionalistes espanyols, capaços fins i tot de perjudicar els propis fills en la seva croada contra la nostra llengua, els qui generen una tensió que va en perjudici del prestigi i del respecte que mereix el castellà a casa nostra.

Tampoc es tracta de pensar que, amb la independència, el futur del català ja estarà garantit; hi ha prou exemples d’estats que han perdut la llengua pròpia, com ara Irlanda. El nou Estat català haurà de continuar amatent per a protegir i fomentar l’ús de la llengua catalana; però sense la pressió d’un Estat hostil com és l’espanyol, i sense que es qüestioni el caràcter nacional de la nostra llengua, l’administració catalana podrà arbitrar fórmules de convivència d’ambdues llengües sense prejudicis ni manipulacions polítiques.

Catalans i gossos ben ensinistrats

Els gossos ja ho tenen, això. Per més que l’amo els apallissi, sempre que no es passi, li són fidels, obedients i agraïts. De fet, quan es vol ensinistrar un gos se sol seguir un procediment en dues o tres fases: primer, garrotada seca perquè el gos sàpiga quins són els límits que no pot sobrepassar; tot seguit, quan l’amo comença a bastonejar l’animal amb no tanta duresa, aquest ho agraeix i mou la cua satisfet; i al final, quan el pobre gos es limita a obeir fil per randa les indicacions de l’amo, aquest pot recompensar-lo amb aquell os que ja tenia previst de donar-li, però que fins ara li escatimava. I el gos més content que unes pasqües, fidel, obedient i agraït.

Els catalans ja ho tenim, això. Per més que ens apallissin, sempre que no arribin a la brutalitat de bombardejar-nos com enyorava el Peces Barba, nosaltres ens obstinem a mantenir-nos fidels, obedients i agraïts amb l’Estat maltractador. I com el gos a mig ensinistrar, fins i tot celebrem les garrotades quan ens semblen més suaus del que esperàvem i estàvem acostumats a suportar. És cert que molts temíem que la resolució d’ahir del TSJC fos molt més dura en contra del català, i per això més d’un s’ha sentit alleujat; però no ens enganyem, continua essent una sentència en contra de la llengua catalana. Una mica de raó devia tenir la premsa cavernícola de Madrid quan deia que a Catalunya s’estava pressionant el TSJC. En realitat, volien dir que les pressions de Catalunya, el sol fet de saber que hi ha un ampli consens a favor de la llengua ja és una pressió, podia contrarestar l’enorme pressió que tenen els poders judicials per certificar amb sentències les polítiques uniformadores espanyoles. I a mig camí, el TSJC ha volgut acontentar tothom: sí, però no; o no, però sí. No es toca globalment el tema de la immersió, però sí que s’ha de fer una excepció per aquestes famílies demandants.

Ja es veu que això no té ni cap ni peus. La sentència pot haver satisfet, en un exercici d’autoengany, el Govern de la Generalitat; però no oblidem que deixa la porta a noves envestides del nacionalisme espanyol que no es conformarà fàcilment. I, està clar, o no es pot complir la sentència, o es redueix a tenir un cert tracte especial per a tres casos concrets a tot Catalunya. Una cosa insòlita perquè, en realitat, l’incompliment de la llei d’Educació que estableix el català com a llengua vehicular és molt estès (el mateix Departament el xifrava en un 40% en el cas de Secundària). Per tant, si la Generalitat es veu obligada, cosa que entenc que no hauria de fer, a complir aquesta sentència per a aquestes tres famílies demandants, també hauria de tenir la fermesa de fer complir la llei a la resta, cosa que representaria un daltabaix impressionant.

A qui demanarem explicacions

Avui és el dia, diuen, en què el TSJC ha de fer pública la seva decisió sobre el recurs que va presentar la Generalitat en relació a la sentència que pretenia boicotejar el sistema d’immersió lingüística. No crec que hi hagi ningú que tingui cap dubte sobre quina serà la decisió del Tribunal; no cal ser jurista ni entendre en lleis, perquè els redactors d’aquesta resolució hauran fet servir molts més arguments i motivacions polítiques, de partit, que no pas coneixements jurídics. Probablement, ja era un error presentar el recurs com si creguéssim en l’honestedat i la imparcialitat de la Justícia.

Una altra cosa serà la conseqüència real que pugui tenir aquesta decisió. Pot ser un drama en la mesura que pugui comportar la tirada enrere d’un dels pocs avenços que hem aconseguit en els darrers decennis. De fet, com ja deia l’altra dia, les raons per les quals la majoria dels catalans i de les seves institucions defensa el sistema d’immersió lingüística són les mateixes raons per les quals els nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans, amb la Justícia que fan anar com si fossin titellaires, hi van en contra. Per això, la sentència està cantada; com més arguments es presenten a favor de la bondat de la immersió lingüística, més interès tenen aquests partits per a redactar una sentència que la liquidi. Perquè el seu objectiu no té res a veure ni amb el dret ni amb la legalitat sinó amb l’odi profund contra la llengua i la cultura catalana. Però el drama no és tant l’existència d’uns espanyols que volen aniquilar-nos (el Peces Barba enyorava el bombardeig de Barcelona), ni una sentència com aquesta feta d’acord amb aquesta voluntat, sinó que no tinguem un Govern amb prou dignitat com per a sobreposar-se a qualsevol agressió que rebi el país, encara que vingui disfressada de sentència judicial.

Avui, o en els propers dies, veurem si de veritat tenim un Govern de Catalunya o si tenim una delegació submisa del Govern espanyol. D’ocasions per a fer un acte de dignitat n’hi ha hagut moltes en la història recent; i moltes les hem deixat passar per por i per manca de convenciment en els nostres drets. Si repetim el mateix error, no s’hi valdrà a lamentar-se. A València es vulneren totes les lleis i el mateix Estatut en matèria lingüística, i evidentment la justícia no hi té res a dir, perquè allà ja estan aconseguint l’eliminació de la llengua pròpia; seria imperdonable que el Govern de CiU tingués també aquí una actitud negligent, agenollant-se davant de les agressions dels espanyols. Esperem alguna cosa més d’aquest Govern: que sigui realment el Govern dels catalans.