Pèssima nit electoral, la d’ahir, però res que no estigués anunciat prèviament. Pèssim va ser el programa de seguiment que en va fer TV3, amb una reiteració absolutament incomprensible d’unes mateixes i comptades dades dels resultats de les quatre capitals de província, i una tertúlia que no arribava ni a ser anàlisi de res, ja que es parlava sobre el buit. Poquíssimes referències del que estava passant a les Illes o al País Valencià, del que passava al País Basc o al conjunt de l’Estat, i menys encara del que passava al conjunt del territori català. I la poca que donaven era incompleta i la deixaven a mig constantment. Per a tenir un mínim d’informació s’havia de recórrer forçosament a altres mitjans.
La victòria de CiU arreu de Catalunya, malgrat la política de retallades empresa pel Govern català, tindrà una lectura excessivament fàcil i que afavorirà que es continuï per aquesta línia. Políticament, és molt significatiu el tomb que s’ha donat a Barcelona i a Girona i que completa el canvi del tripartit per la coalició nacionalista. Si CiU ensopega en els propers anys amb una recuperació econòmica que pugui capitalitzar obertament, podem encetar un nou i llarg cicle conservador que difícilment ens portarà gaire lluny a nivell nacional.
S’han complert les previsions també pel que fa a Esquerra. La direcció, especialment Puigcercós i Ridao, en lloc de dimitir immediatament el mes de novembre per haver portat el partit al desastre, van preferir aferrar-se al càrrec amb l’esperança que si en aquestes eleccions la política municipal els parava el cop encara podrien salvar la pell. I el que han fet és tirar per terra i arrossegar pel mateix precipici moltes de les bones tasques fetes per alcaldes i regidors republicans arreu del país. Que el pacte per Barcelona no podia funcionar, estava cantat. Ni aquesta vegada no faran un gest de dignitat a favor del partit i de l’independentisme?
La caiguda d’Esquerra no ha estat prou ben compensada per l’èxit de les CUP. Però, tanmateix és una de les poques notes positives des del punt de vista independentista. Perquè la resta de formacions, especialment Solidaritat, s’han fos com un terròs de sucre. Però, el que és positiu per a la formació alternativa independentista pot acabar essent fatal en la mesura que suposa una pèrdua de la centralitat de l’independentisme.
El creixement de la xenofòbia, tant de la mà del PP com de PxC, era previsible, tal com s’ha esdevingut arreu d’Europa, i és el que correspon en moments de crisi que fan aflorar les més baixes passions. En el cas de PxC, però, hi ha hagut el suport desmesurat que ha rebut aquesta formació en els darrers mesos per part de la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, molt per sobre del que li corresponia per la seva implantació real. Caldria saber si els mitjans de comunicació quan es feien ressò del paper de PxC, encara que fos aparentant criticar-la que era la propaganda que necessitava aquest partit, ho feien per adhesió entusiasta a la seva ideologia feixista, si ho feien subornats per diners, o per pura estupidesa.
El desastre electoral s’ha estès al País Valencià i a les Illes, on els electors no han tingut cap inconvenient a l’hora de donar suport a la corrupció. La croada empresa pel Partit Popular contra la llengua catalana podrà culminar al País Valencià i reprendre’s a les Illes. El futur de la pervivència de la llengua i la cultura pròpia en aquests territoris no és que sigui incert, sinó tenebrós.
Una altra nota positiva és la resposta del poble basc davant dels intents de tupinada electoral perpetrat pels nacionalistes espanyols PP-PSOE, primer amb la prohibició de SORTU i després amb BILDU. La coalició abertzale s’ha posat al capdavant en nombre de regidors i ha obtingut més suport electoral que el PSOE o el PP. Han posat en evidència que si al País Basc hi ha un Govern socialista és únicament pel frau electoral que van cometre en el seu moment.
En els propers dies, mentre els partits aniran negociant com configurar majories de Govern, caldrà analitzar amb una mica més de profunditat aquests resultats. En qualsevol cas, des de l’independentisme català, i sobretot des d’Esquerra, caldrà una reflexió seriosa i autocrítica, perquè és evident que no hi ha hagut cap voluntat de fer-ho fins ara amb uns dirigents que han prioritzat salvar la seva pell als interessos del partit i del país.
La victòria de CiU arreu de Catalunya, malgrat la política de retallades empresa pel Govern català, tindrà una lectura excessivament fàcil i que afavorirà que es continuï per aquesta línia. Políticament, és molt significatiu el tomb que s’ha donat a Barcelona i a Girona i que completa el canvi del tripartit per la coalició nacionalista. Si CiU ensopega en els propers anys amb una recuperació econòmica que pugui capitalitzar obertament, podem encetar un nou i llarg cicle conservador que difícilment ens portarà gaire lluny a nivell nacional.
S’han complert les previsions també pel que fa a Esquerra. La direcció, especialment Puigcercós i Ridao, en lloc de dimitir immediatament el mes de novembre per haver portat el partit al desastre, van preferir aferrar-se al càrrec amb l’esperança que si en aquestes eleccions la política municipal els parava el cop encara podrien salvar la pell. I el que han fet és tirar per terra i arrossegar pel mateix precipici moltes de les bones tasques fetes per alcaldes i regidors republicans arreu del país. Que el pacte per Barcelona no podia funcionar, estava cantat. Ni aquesta vegada no faran un gest de dignitat a favor del partit i de l’independentisme?
La caiguda d’Esquerra no ha estat prou ben compensada per l’èxit de les CUP. Però, tanmateix és una de les poques notes positives des del punt de vista independentista. Perquè la resta de formacions, especialment Solidaritat, s’han fos com un terròs de sucre. Però, el que és positiu per a la formació alternativa independentista pot acabar essent fatal en la mesura que suposa una pèrdua de la centralitat de l’independentisme.
El creixement de la xenofòbia, tant de la mà del PP com de PxC, era previsible, tal com s’ha esdevingut arreu d’Europa, i és el que correspon en moments de crisi que fan aflorar les més baixes passions. En el cas de PxC, però, hi ha hagut el suport desmesurat que ha rebut aquesta formació en els darrers mesos per part de la majoria dels mitjans de comunicació, inclosos els públics, molt per sobre del que li corresponia per la seva implantació real. Caldria saber si els mitjans de comunicació quan es feien ressò del paper de PxC, encara que fos aparentant criticar-la que era la propaganda que necessitava aquest partit, ho feien per adhesió entusiasta a la seva ideologia feixista, si ho feien subornats per diners, o per pura estupidesa.
El desastre electoral s’ha estès al País Valencià i a les Illes, on els electors no han tingut cap inconvenient a l’hora de donar suport a la corrupció. La croada empresa pel Partit Popular contra la llengua catalana podrà culminar al País Valencià i reprendre’s a les Illes. El futur de la pervivència de la llengua i la cultura pròpia en aquests territoris no és que sigui incert, sinó tenebrós.
Una altra nota positiva és la resposta del poble basc davant dels intents de tupinada electoral perpetrat pels nacionalistes espanyols PP-PSOE, primer amb la prohibició de SORTU i després amb BILDU. La coalició abertzale s’ha posat al capdavant en nombre de regidors i ha obtingut més suport electoral que el PSOE o el PP. Han posat en evidència que si al País Basc hi ha un Govern socialista és únicament pel frau electoral que van cometre en el seu moment.
En els propers dies, mentre els partits aniran negociant com configurar majories de Govern, caldrà analitzar amb una mica més de profunditat aquests resultats. En qualsevol cas, des de l’independentisme català, i sobretot des d’Esquerra, caldrà una reflexió seriosa i autocrítica, perquè és evident que no hi ha hagut cap voluntat de fer-ho fins ara amb uns dirigents que han prioritzat salvar la seva pell als interessos del partit i del país.