Ha passat la data del 25 d’octubre i evidentment el poble basc no ha pogut exercir el dret, no tan sols a decidir, sinó ni a ser consultat sobre si vol decidir res. Quan ara fa un any el Lehendakari va anunciar amb tota la solemnitat que en aquesta data es faria la consulta a la ciutadania, molts van elogiar la seva fermesa i decisió per a defensar un dret tan elemental del seu poble. Per fi algú obria una porta per a sortir de l’entrellat impossible que és la Constitució; un text que estableix com a legals les discriminacions i que limita les llibertats.
I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.
Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.
I és cert que Ibarretxe ho plantejava d’una forma molt suau, no pas com un referèndum (que és el que prohibeix l’actual legislació espanyola), sinó com una consulta no vinculant que no implicava altra cosa que saber si la població desitjaria posar fi a la violència i tenir el dret a decidir. Però per a la Justícia espanyola, el fet que aquesta mena de consultes no estiguin expressament prohibides, no era cap obstacle per a fer-ne una interpretació estrictament política i, d’acord amb el Govern, ordenar-ne la prohibició. Però molt abans que es dictés la sentència, i fins i tot abans que el Govern basc oficialitzés la convocatòria de la consulta, ja es va veure que Ibarretxe s’havia fet enrere, que ja no ho proposava com un pas endavant en l’exercici de les llibertats democràtiques, sinó com una simple estratagema per a poder fer-se la víctima i afrontar les properes eleccions amb més garanties.
Un cop consumada la renúncia, arribant a dir el mateix Ibarretxe que “acatava” la decisió, tot el que ve al darrere és de molt poc valor. Grans manifestacions, ahir, que hauran omplert les portades dels diaris d’avui, i que ja seran oblidades en els de demà. És el futur que ens espera quan el govern espanyol, amb el suport que ja tenen des de fa temps dels socialistes catalans, ens plantejaran un finançament humiliant; i és el que ens espera quan els mateixos partits espanyols, servint-se del Constitucional acabin retallant fins a la vergonya el ja migrat Estatut. A Madrid es posaran a riure quan des de la societat civil catalana, des dels partits nacionalistes, o fins i tot des del Govern si fos el cas, es convoquin manifestacions de protesta per omplir les portades del dia i per a justificar la renúncia dels nostres dirigents. Seran, són, les manifestacions de la impotència.