Pàgines

divendres, 12 de juliol del 2013

En el sisè aniversari: diferenciar l’enemic

Tenim una tendència a dir que tots els enemics del país són iguals, en el sentit de voler posar en el mateix sac tant el PP com el PSOE. I és cert que aviat es posen d’acord a l’hora de defensar el seu concepte d’unitat d’Espanya, que es neguen igualment a admetre l’existència de Catalunya com a subjecte de dret i per tant legitimat a decidir sobre el seu futur. Però repassant els articles que he anat publicant durant aquests sis anys hom pot adonar-se que sí que hi ha diferències substancials.

El PSOE, igual que el PP, és un partit nacionalista espanyol que defensa un concepte d’Estat en què no hi tenen massa cabuda ni la diversitat lingüística ni molt menys la diversitat nacional. Però és senzillament això: un partit espanyol que defensa unes idees i uns principis totalment oposats als nostres i incompatibles amb la nostra voluntat de continuar existint. Unes idees contra les quals no és possible lluitar amb les mateixes armes democràtiques perquè ells no accepten, igual que el PP,  ni que nosaltres tinguem dret a plantejar les nostres propostes com a país. Però, al capdavall, són idees i plantejaments polítics, i prou. La diferència fonamental en relació amb el PP és que aquests tenen la política només com un afer circumstancial per a satisfer els seus interessos econòmics particulars. Per als dirigents del Partit Popular el partit només és la tapadora per a poder portar a terme les seves accions d’enriquiment personal, siguin legals, para legals o directament il·legals.

Tinguem-ho clar: el PP no és un partit polític que ha portat a terme pràctiques delictives per a assolir els seus objectius, sinó una banda de facinerosos i delinqüents que utilitzen el partit com a simple tapadora o coartada per a poder assolir els seus objectius. Per això, mentre el PSOE es veu en una certa obligació de mantenir les formes per a imposar el seu criteri i el seu concepte d’Espanya, el Partit Popular pot tirar pel dret i recórrer directament a l’amenaça, al xantatge i a la instrumentalització de la justícia més corrupta, que ells mateixos ja anomenen “de confiança”.