Un informe sobre la premsa del Regne Unit senyala que la immensa majoria de les notícies que publiquen els mitjans de comunicació en realitat són redifusió del que han dit altres, en forma de comunicats, de notes de premsa, de declaracions i de contra declaracions, etc. I no tinc cap dubte que els resultats serien molt semblants a casa nostra: els periodistes, majoritàriament sembla que renunciïn amb tota normalitat al que hauria de ser el seu objectiu bàsic, informar. Només cal donar un cop d’ull als titulars de premsa per adonar-se que la principal preocupació dels periodistes no és informar sobre la realitat del que ha passat sinó la interpretació interessada que en fan els polítics.
Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.
Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.
Així, als ciutadans, en lloc de donar-los la informació veraç i contrastada, se’ls dóna la visió que en tenen els protagonistes; això en el supòsit que el mitjà de comunicació es prengui la molèstia d’oferir les diferents opcions. Normalment, els surt més a compte de cara a obtenir declaracions exclusives difondre primer unes declaracions i l’endemà publicar les oposades. Però, el que no sol passar és que davant d’unes declaracions d’un dirigent polític el periodista faci la tasca que li correspondria d’obtenir primer la informació a què fan referència les declaracions; no és el mateix publicar unes declaracions que es fonamenten en fets reals que unes altres sense cap base real per on agafar-se. El lector o l’espectador, amb aquestes pràctiques periodístiques, donat que rep informacions absolutament contradictòries, arriba a la conclusió que tots plegats són una colla de mentiders i de farsants, sense fer cap més distinció que les simpaties que pugui tenir per un o per un altre. Res a veure amb el que podria ser la premsa rigorosa o científica: un professional o un científic que fes unes declaracions faltant a la veritat serien simplement rebutjades, no mereixerien la seva publicació, o en tot cas anirien seguides d’informació contrastada deixant en evidència l’autor de les declaracions infundades, que a partir d’aleshores seria menystingut per manca de seriositat.
Sense que contradigui aquesta pràctica habitual dels mitjans de comunicació, val a dir que aquests dies hi ha hagut un cas en què sí que els mitjans de comunicació, almenys alguns, han fet bé la seva feina. Es tracta de les declaracions de Jorge Fernàndez Díaz que, tot i haver votat anteriorment reclamant que el Govern pagués a la Generalitat els diners corresponents als fons de competitivitat, un cop el seu partit guanya les eleccions amb tota la cara dura diu que “ni en broma”. El tema no és només que aquest individu és un farsant pocavergonya, sinó que si la premsa és seriosa hauria de menystenir-lo com a tal. El que pugui dir a partir d’ara, no té cap mena de credibilitat.