Començo a estar una mica cansat de veure i llegir en molts fòrums a Internet de caire independentista, proclames enceses, visions apocalítiques en què no se salva ni l’apuntador, discursos messiànics i salvadors de la pàtria, però amb una lletra farcida de faltes d’ortografia, errors sintàctics i imprecisions lèxiques de tota mena. És curiós que gent que és capaç de descobrir botiflers i traïdors a sota de les pedres, sigui incapaç de esgafirrar-se davant d’un pamflet que maltracta matusserament la nostra llengua.
No podem pas pretendre exigir un nivell mínim de correcció lingüística com a requisit per a expressar l’opinió, està clar que no. Però costa de creure que gent que proclama amb tanta passió l’estima pel país, en tingui tan poca per la seva llengua. En alguns casos es tracta de gent ja d’una certa edat que potser no va tenir l’oportunitat d’aprendre la llengua a l’escola, però que igualment podia haver-se pres la molèstia de fer-ho després o revisar els seus textos abans de d’exhibir-los a la xarxa; en d’altres es tracta de gent més jove, víctima d’un ensenyament precari, el principal defecte del qual és no haver sabut donar el valor que li correspon a la nostra llengua. Però més greu és encara quan, en una exhibició de sectarisme, es pretén amb un text impresentable per la seva forma desautoritzar a tort i a dret, i fins i tot insultar els qui a parer seu no han seguit el camí correcte; com si hi hagués un sol camí!.
Tant se val la forma, diuen alguns, perquè el que importa és el contingut; el missatge arriba igualment, tingui una forma més o menys correcta. Doncs, no. Un text mal escrit es desacredita per ell mateix. No es tracta de pretendre que tothom faci literatura en el seus escrits, però sí un mínim de correcció i de respecte per la llengua. Dificilment podrà tenir les idees clares qui és incapaç d’expressar-les ordenadament sobre un paper, o en un apunt a Internet. Podem exigir als altres respecte per la llengua i la identitat nacionals, però també ens l’hem d’exigir a nosaltres mateixos.
No podem pas pretendre exigir un nivell mínim de correcció lingüística com a requisit per a expressar l’opinió, està clar que no. Però costa de creure que gent que proclama amb tanta passió l’estima pel país, en tingui tan poca per la seva llengua. En alguns casos es tracta de gent ja d’una certa edat que potser no va tenir l’oportunitat d’aprendre la llengua a l’escola, però que igualment podia haver-se pres la molèstia de fer-ho després o revisar els seus textos abans de d’exhibir-los a la xarxa; en d’altres es tracta de gent més jove, víctima d’un ensenyament precari, el principal defecte del qual és no haver sabut donar el valor que li correspon a la nostra llengua. Però més greu és encara quan, en una exhibició de sectarisme, es pretén amb un text impresentable per la seva forma desautoritzar a tort i a dret, i fins i tot insultar els qui a parer seu no han seguit el camí correcte; com si hi hagués un sol camí!.
Tant se val la forma, diuen alguns, perquè el que importa és el contingut; el missatge arriba igualment, tingui una forma més o menys correcta. Doncs, no. Un text mal escrit es desacredita per ell mateix. No es tracta de pretendre que tothom faci literatura en el seus escrits, però sí un mínim de correcció i de respecte per la llengua. Dificilment podrà tenir les idees clares qui és incapaç d’expressar-les ordenadament sobre un paper, o en un apunt a Internet. Podem exigir als altres respecte per la llengua i la identitat nacionals, però també ens l’hem d’exigir a nosaltres mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada