I el President Mas sembla que ja ha començat a fer-li cas, a posar una mica de seny i assumir la seva responsabilitat. No podia continuar amb aquesta aventura tan incerta com infructuosa de cercar encaixos en una Espanya que només es mou per qüestions identitàries; una Espanya d’un radicalisme essencialista que li fa oblidar l’existència de diversitat de pobles i de llengües, que és capaç de perjudicar-se ella mateixa, com passa amb el tema del corredor mediterrani, per tal d’evitar que se’n beneficiï Catalunya. Ara toca treballar per sortir de la crisi, i la primera mesura, urgent i imprescindible, és sortir d’aquest Estat que no només està en fallida sinó que ens obliga a enfonsar-nos amb ell; per sortir de la crisi, per crear llocs de treball, per assegurar les pensions, per aturar el desmantellament de l’estat del benestar, necessitem urgentment la independència. I no pot ser que n’hi hagi que s’hi oposin per qüestions estrictament identitàries espanyoles. Ens hem de deixar d’idealismes pensant que és possible que Espanya accepti la pluralitat i la utopia de bufanúvols dels federalistes, i tocar de peus a terra: la supervivència de Catalunya i de la seva llengua passa per disposar d’un Estat propi.
Però, sobretot, hem de creure la Soraya quan diu que no podem portar el país a un carreró sense sortida. És el carreró en el qual estem ficats, que no ens aporta res més que espoli econòmic, menyspreu i agressions constants. La sortida del carreró és justament la independència. A vegades és bo escoltar els consells dels enemics.