No tinc massa clar si és o no un bon símptoma, però en els darrers temps sembla que tots plegats ens haguem desacomplexat una mica; alguns, potser una mica massa. Tothom sap que hi ha uns formalismes que s’han de guardar per a no ferir sensibilitats, per a justificar mínimament posicions altrament injustificables, i en definitiva per a poder presentar com a respectables totes les opinions i actituds. Fins ara tothom sabia que una cosa era el discurs oficial i una altra el pensament real que s’hi amagava; però sembla que s’hagi perdut el pudor i la vergonya per a presentar-nos tal com som i tal com pensem.
I en trobaríem exemples recents ben diversos, que no tenen en comú res més que aquest descarament de perdre allò que popularment se’n diu “els modos i la vergonya”. Podríem parlar de les sentències i decisions judicials contra el món abertzale, que criminalitzen qualsevol opció política que s’acosti a l’ideari de Batasuna, sense necessitat de més argumentacions jurídiques ni més proves que telèfons en una agenda. Podríem parlar del cas Millet, en què l’individu en qüestió va aprofitar els mecanismes institucionals que ja indueixen a la falsedat documental, encara que ell es va passar de rosca escombrant cap a casa. Podríem parlar dels casos de corrupció, Gurtel, Palma Arena o Pretòria, en què s’han posat de manifest pràctiques absolutament habituals i generalitzades, fins al punt que ni els mateixos protagonistes eren conscients del delicte; el mateix Francisco Camps donava com a prova de la seva innocència que la descoberta de la seva trama havia estat possible seguint mètodes no del tot homologats. I és que en el món de l’empresa seria molt rar trobar-ne una de sola que complís escrupolosament amb tot el que marca la llei; la mateixa Administració ja la incompleix. Podríem parlar del President de la Patronal espanyola, que en tant que President de la Companyia Air Comet no només deixa penjats milers d’usuaris que havien pagat el seu bitllet, sinó que a més encara se n’enriu públicament dient que ja es veia a venir que la seva empresa faria fallida i que ell no hauria estat tan enze com per a confiar-hi. O podríem parlar de la col·lecta “popular” (jo diria més aviat “socialista”) per a pagar la fiança de l’ex alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, perquè tothom sap que el seu error no han estat les potineries i els tripijocs, com n’hi ha a tot arreu, sinó l’excés de confiança, la fatxenderia i la manca de discreció; en el fons es mostren solidaris amb ell perquè s’hi senten plenament identificats, i un no sap de qui s’haurà de refiar demà.
No es que hi hagi més joc brut que abans, sinó que tots plegats hem perdut la vergonya. Temps enrere hom havia encunyat l’expressió “enginyeria financera” per a explicar casos de corrupció, d’evasió d’impostos o de blanqueig de capitals, a base de sofisticats moviments i trames molt complexes; ara, ens hem tornat més xapoters, tant els professionals de l’estafa com les institucions o els tribunals que haurien de vetllar per l’aplicació de les lleis.
I en trobaríem exemples recents ben diversos, que no tenen en comú res més que aquest descarament de perdre allò que popularment se’n diu “els modos i la vergonya”. Podríem parlar de les sentències i decisions judicials contra el món abertzale, que criminalitzen qualsevol opció política que s’acosti a l’ideari de Batasuna, sense necessitat de més argumentacions jurídiques ni més proves que telèfons en una agenda. Podríem parlar del cas Millet, en què l’individu en qüestió va aprofitar els mecanismes institucionals que ja indueixen a la falsedat documental, encara que ell es va passar de rosca escombrant cap a casa. Podríem parlar dels casos de corrupció, Gurtel, Palma Arena o Pretòria, en què s’han posat de manifest pràctiques absolutament habituals i generalitzades, fins al punt que ni els mateixos protagonistes eren conscients del delicte; el mateix Francisco Camps donava com a prova de la seva innocència que la descoberta de la seva trama havia estat possible seguint mètodes no del tot homologats. I és que en el món de l’empresa seria molt rar trobar-ne una de sola que complís escrupolosament amb tot el que marca la llei; la mateixa Administració ja la incompleix. Podríem parlar del President de la Patronal espanyola, que en tant que President de la Companyia Air Comet no només deixa penjats milers d’usuaris que havien pagat el seu bitllet, sinó que a més encara se n’enriu públicament dient que ja es veia a venir que la seva empresa faria fallida i que ell no hauria estat tan enze com per a confiar-hi. O podríem parlar de la col·lecta “popular” (jo diria més aviat “socialista”) per a pagar la fiança de l’ex alcalde de Santa Coloma, Bartomeu Muñoz, perquè tothom sap que el seu error no han estat les potineries i els tripijocs, com n’hi ha a tot arreu, sinó l’excés de confiança, la fatxenderia i la manca de discreció; en el fons es mostren solidaris amb ell perquè s’hi senten plenament identificats, i un no sap de qui s’haurà de refiar demà.
No es que hi hagi més joc brut que abans, sinó que tots plegats hem perdut la vergonya. Temps enrere hom havia encunyat l’expressió “enginyeria financera” per a explicar casos de corrupció, d’evasió d’impostos o de blanqueig de capitals, a base de sofisticats moviments i trames molt complexes; ara, ens hem tornat més xapoters, tant els professionals de l’estafa com les institucions o els tribunals que haurien de vetllar per l’aplicació de les lleis.
