Malbaratar
no és mai un bon costum, per diners que es tingui. Malbaratar els recursos
públics és una immoralitat inacceptable, i fer-ho en temps de crisi, d’una
irresponsabilitat imperdonable. I en això tenen raó a Madrid quan ens alerten
que no podem malversar diners en coses supèrflues, que no podem pretendre
mantenir determinades estructures d’utilitat escassa o nul·la i d’un cost prou respectable. L’estalvi i el
primmirament en la despesa pública hauria de ser una norma de conducta
habitual.
El que no sé
si estan tan encertats, els de Madrid, és a l’hora de concretar quines són
aquestes despeses supèrflues que ens podríem ben estalviar. Perquè massa sovint
citen alguns exemples que no sembla que vagin gens ben encaminats, si no és que
tinguin un desconeixement total de les xifres que es remenen o que menteixin
deliberadament per poder atacar unes determinades polítiques que no tenen res
de supèrflues. Quan contraposen els diners que poden faltar a la Generalitat de
Catalunya amb un pressupost on el 80% està destinat a polítiques socials, de
sanitat, d’educació i de seguretat, amb els diners que es destinen a les
delegacions catalanes a l’exterior o al foment de la llengua i la cultura del
país, s’ha de suposar que o bé els en falta un bull o bé ja saben que aquestes
despeses que ells consideren supèrflues, a part de ser essencials per al país,
són d’una dimensió insignificant en comparació amb els serveis bàsics que no
pot cobrir l’espoliada hisenda catalana. De ben segur que és molt més útil una
delegació catalana a Nova York o a Berlin que una ambaixada espanyola a Guinea
Equatorial, que no té altre objecte que el de donar suport a la dictadura
d’aquell país a canvi de beneficiar determinats empresaris espanyols.
Però salvant
aquest error de no saber localitzar aquelles despeses supèrflues que la Generalitat s’hauria
d’estalviar, a Madrid tenen raó quan diuen que cal evitar el malbaratament de
recursos públics, i més en temps de crisi. Hi deu haver diverses formes de
malbaratar els recursos, des de les despeses estrictament sumptuàries a
aquelles que reporten ben pocs beneficis per al país. Però de ben segur que la
despesa més inútil, més insostenible, més irracional, i la que suposa el pitjor
dels malbarataments és aquella que va destinada a finançar l’hostilitat i les
agressions cap al propi país. I en aquest sentit és ben clar que la despeses
més significativa des del punt de vista quantitatiu i la que representa la
pitjor de les malversacions possibles és la destinada a pagar un Estat com
l’espanyol, que ens és clarament hostil.