Avui i demà es repetirà el ritual de la niciesa i l’hipocresia de la política. Un
encreuament de discursos que tothom sap que ben poc a veure tenen amb la
realitat; per a uns, intentar fer veure que es dóna la cara i que es respon als
indicis més que evidents de corrupció, i per als altres mirar d’aparentar que
es busquen respostes, saben que diguin el que diguin mai seran suficients ni
satisfactòries. Artur Mas compareix avui al Parlament de Catalunya per a donar
explicacions sobre el cas Palau, i Mariano Rajoy ho farà demà per respondre sobre
el cas Bàrcenas.
Salvant les
diferències, sembla clar que en tots dos casos hi ha evidències de finançament
il·legal dels partits polítics, i només caldrà veure si les proves que se’n
tenen són suficients com per a donar lloc a sentències condemnatòries. En tots
dos casos s’apunta directament els responsables de la tresoreria del partit; de
fet, tots els tresorers que ha tingut el PP han estat implicats en casos de
corrupció. I ja se suposa que mai cap tresorer emprendria cap acció que no fos
no només autoritzada sinó ordenada per la mateixa direcció. Tot sembla indicar
que uns camuflaven el finançament il·legal del partit a través d’un generós
mecenatge al palau de la Música ,
i els altres tenien tota una xarxa mafiosa molt més ben estructurada arreu del
territori; però sempre s’obtenien els recursos fraudulents a base d’inflar les factures
d’obra pública que paguem tots els contribuents. I quan s’organitza un circuit
a través del qual s’ha de perdre la pista del diner legal per entrar
clandestinament a les arques del partit, és lògic que entremig hi hagi
l’oportunitat dels més desaprensius per a enriquir-s’hi personalment, sigui el
Millet o sigui el Bàrcenas. Amb una diferència notable i és que en el cas del
PP el saqueig de les arques públiques arribava dins de sobres o de caixes de
cigars als màxims dirigents del partit.
Però tot
això interessa ben poc a uns i altres. La resposta al discurs d’Artur Mas, ja
la deuen tenir preparada els diferents grups polítics. I probablement, el que
pugui dir la Camacho
a Mas no diferirà gaire del que pugui dir Duran i Lleida a Rajoy; podrien
intercanviar-se els papers. Evidentment, tant Artur Mas com Rajoy negaran cap
implicació, i menys de tipus personal; i si no poden continuar negant les
evidències com a mínim procuraran carregar el mort a un subaltern. Però a
l’oposició no li interessa ni aclarir els fets, ni acabar amb la xacra de la
corrupció, sinó desgastar el Govern de torn; i si a algun dirigent se li acudís
demanar disculpes i reconèixer que el seu partit ha mantingut pràctiques
il·legals de finançament, l’oposició no en tindria prou amb demanar el cap dels
dirigents directament responsables, perquè el que es persegueix és el possible
candidat amb la vista posada a les properes eleccions, perquè el que es
persegueix és únicament el rèdit electoral i la possibilitat d’accedir al poder
des d’on poder ordir noves formes de corrupció.