Hores d’ara,
els responsables de premsa dels diversos partits ja saben que una de les seves
funcions és rastrejar la premsa internacional per mirar de trobar-hi notícies o
declaracions de personatges rellevants que avalin o desautoritzin tot el procés
sobiranista, per després exhibir-los com un trofeu irrefutable. Ho vam veure en
el Concert per la Llibertat
amb la intervenció enregistrada de personalitats del món de la política i de la
cultura que es mostraven com a mínim comprensius amb les aspiracions nacionals
de Catalunya.
És evident
que és important que hi hagi gent que des de fora entengui les nostres raons,
les comparteixi o ens doni suport. Però també hem d’entendre que és molt
probable que n’hi hagi molts més que no es vulguin mullar en un afer que no
consideren propi, o que prefereixin quedar bé amb el poder vigent. Ni hem de
sacralitzar les personalitats que ens van a favor ni desesperar-nos per les que
ens puguin anar en contra. D’altra banda, una obsessió excessiva en la recerca
d’aquests suports exteriors ens pot portar a situacions d’autèntic ridícul. Va
ser el cas d’aquell lingüista alemany que va enviar una adhesió a una congrés o
una trobada de blavers secessionistes. Ja es podien haver imaginat que
difícilment un lingüista que tingui un mínim sentit del ridícul o que s’apreciï
mínimament el seu prestigi professional no diria una ximpleria com les que diu
el Partit Popular quan parla de l’origen del valencià, negant que formi part
d’un mateix tronc lingüístic que el català del Principat,, o quan s’inventa la
llengua Lapao per denominar el català de la Franja. Va resultat que el
lingüista alemany no era sinó un valencià amb sentit de l’humor que va voler
gastar-los la broma; però, eufòrics com estaven els secessionistes populars per
la troballa, no es van adonar de l’error fins molt més tard quan ja havien
presumit arreu de tenir un “lingüista alemany” que avalava les seves tesis.
Quelcom de
semblant li devia passar al diputat socialista Maurici Lucena, que en llegir
que en un diari alemany havien emprat el terme “pathos” per referir-se al
convergent Josep Rull, li van faltar cames va ventar-li al Parlament donant per
suposat que el terme volia dir “patètic”. Va ser el diputat de la
CUP Joaquim Arrufat que va haver
d’aclarir-li que “pathos” també vol dir “apassionat”. Probablement
l’apassionament de Lucena per poder desprestigiar l’adversari el va fer
precipitar i basar-se només en el traductor de Google que, certament, dóna la
traducció de “patètic”. Senzillament, patètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada