Si la
independència de Catalunya és del tot inviable, com sostenen sovint els politics
espanyols, a què vénen totes aquestes advertències sobre el que ens podria
passar quan l’assolíssim? Dóna la impressió que el procediment és semblant a
l’emprat sovint per les defenses en els processos judicials. En primer lloc, si
hi veuen alguna possibilitat, neguen la validesa de tot el procés per defecte
de forma, però tot seguint ja tenen preparada l’argumentació per a defensar la
innocència total del seu client, i al mateix temps, si veuen que tampoc se’n sortiran
per aquesta via, treuen els atenuants que permetin arribar a una sentència
mínima.
Només que en
un judici l’advocat no parla mai d’atenuants o de justificacions per al delicte
del seu client, abans d’haver provat primer d’invalidar el judici per una
qüestió procedimental i després de demostrar la seva total innocència. En canvi
els espanyols alternen la negació de la via sobiranista amb l’argumentació de
la seva opció per quan es faci efectiu el dret a decidir. Suposo que deu anar a
temporades o a percepcions diferents de cada moment: tan aviat posen tot
l’èmfasi en la inviabilitat de cap mena de consulta, i si no hi ha consulta ni
plebiscit ja no té sentit cap argument en favor d’una o altra opció, com es
dediquen a argumentar la necessitat, segons ells, de votar a favor de mantenir
Catalunya dins d’Espanya. I conscients del mal tracte rebut per part d’Espanya,
tant des del punt de vista econòmic com cultural i lingüísitic, més que
explicar els avantatges de la unió (L’ofec econòmic, la recentralització de
l’Estat, la persecució de la llengua...) prefereixen parlar dels suposats
desavantatges de la secessió.
En tot cas,
tot sembla indicar que ara mateix vivim uns moments en què es dóna per suposat
que Catalunya podrà exercir el seu dret a decidir el seu futur. El que primer
era un menysteniment i una negació ha passat a ser un condicional, on ja cal
tenir una previsió del que pot passar si arribem a votar; i del condicional,
del que podria esdevenir-se, hem passat al futur donant-nos advertències del
que ens passarà quan obtinguem la independència. I un fet simptomàtic, o com a
mínim d’una enorme càrrega simbòlica: és el ministre d’Afers Exteriors el qui
es dedica permanentment a rebatre i a contrarestar els passos del sobiranisme
català.