El documental de TV3 “Adéu a Espanya” posava de manifest, bàsicament, tres coses: en primer lloc, la viabilitat d’un Estat independent per a Catalunya; en segon lloc, que aquest nou estat repercutiria beneficiosament per a Catalunya i per a la seva gent (crec que en aquest sentit el documental podia haver estat molt més contundent: ens surt caríssim, i no ens ho podem permetre, continuar sense tenir un Estat propi); i en tercer lloc, que res no podria impedir la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya.
És en aquest darrer punt on tinc els meus dubtes. És evident que la gran diferència entre les realitats de Catalunya, Grenlàndia, Escòcia i el Quebec, és la qualitat democràtica dels respectius Estats dels quals depenen actualment. Sempre s’ha dit, i en aquest reportatge s’hi insistia, que en l’Europa actual no hi tenen cabuda els tancs, i que l’ús de la força quedava descartat a l’hora d’impedir que el poble de Catalunya exercís el seu dret a decidir. Està clar que ningú s’imagina un Govern de la Generalitat entre reixes, a l’estil del que va passar amb el President Companys el 1934, però sí que hom pot imaginar-se el desplegament dels mitjans jurídics i policials necessaris per a impedir que un Parlament de Catalunya pugui passar de l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència a la seva materialització, o fins i tot per a impedir la celebració d’un Referèndum per tal que la població expressés democràticament la seva voluntat.
En tenim exemples recents, i malauradament en tindrem un altre aviat quan el PP i el PSOE s’acabin de posar d’acord a l’hora de retallar l’actual Estatut. Al País Basc, Ibarretxe també feia declaracions solemnes dient que res podria impedir que ell convoqués la ciutadania basca a una consulta sobre el seu futur. I només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per a fer-li abaixar els fums. La Justícia espanyola no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dir si es pot fer o no una determinada consulta, o a l’hora de dictar la constitucionalitat o no d’un text, no pas en funció del que digui la legislació vigent, l’Estatut o la Constitució, sinó en funció de la conveniència política del moment. Els jutges poden, a consciència i per motius estrictament ideològics, il·legalitzar una força política o fer tancar un mitjà de comunicació sense necessitat de proves de cap mena ni de fonaments jurídics; saben que els amics europeus sempre acabaran respectant la decisió de l’Estat, i s’excusaran dient que és un “afer intern de l’Estat Espanyol”. I fins i tot en el cas, com va passar amb els diaris Egin o Egunkaria, que la Justícia europea acabi, al cap d’anys i anys, traient la raó a l’Estat, la decisió ja és irreversible i el mal ja està fet, que és del que es tractava.
Si a l’Estat espanyol es poden vulnerar impunement totes les lleis, sempre que qui les vulneri tingui una determinada ideologia i defensi uns determinats interessos, també a Europa es pot fer la vista grossa. Tothom sap que hi ha tractats internacionals que, un cop ratificats pels Estats, passen a formar part del seu ordenament jurídic; però tothom sap que, a conveniència de l’Estat, aquests tractats poden ser ignorats sense que ningú, ni cap instància judicial, pugui fer-hi res. És el que passa amb la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, per exemple; i ja no cal dir amb les 36 sentències en contra que porta acumulades el Govern valencià en relació a la llengua, i que aquest es nega rotundament a complir.
Però també ho hem vist ara, amb l’atac criminal de l’exèrcit d’Israel contra un vaixell humanitari. L’acció terrorista, a tot estirar, és condemnada tímidament, probablement de forma pactada amb el mateix govern israelià. Els mateixos Governs que es van negar a donar protecció al comboi humanitari, que no han exercit la seva influència per a defensar els seus conciutadans agredits i segrestats, s’han limitat a lamentar els fets i demanar als terroristes el que ells ja estaven disposats a fer: és a dir, alliberar les víctimes de l’acte de pirateria, després d’haver-los robat totes les seves pertinences. Tant li fa que hi hagi unes lleis internacionals, que hi hagi resolucions de les Nacions Unides, que s’ataqui militarment vaixells d’un Estat membre de l’OTAN, que s’hagin comès crims i vulneracions de tota mena, als Estats Units i a Europa resulten molt més interessants i rendibles les bones relacions amb Israel. I és que el terrorisme és una pràctica que gaudeix de plena i absoluta protecció per part dels Estats i dels seus aparells judicials, sempre que resulti rendible i es practiqui en nom d’un Estat. Fins i tot Turquia, teòricament el país més directament afectat per l’agressió, no passarà de les manifestacions verbals de protesta perquè l’interessa mantenir el comerç d’armament amb Israel. Encara que Turquia també sap que de res li serviria esgrimir els reglaments de l’OTAN que preveuen que qualsevol agressió a un Estat membre s’ha de considerar una agressió al conjunt dels Estats, o de res els serviria pretendre acudir als Tribunals Internacionals. Aquests, com a màxim, arriben a condemnar dictadors i dirigents terroristes que ja no gaudeixen del benefici del poder, però mai quan estan en actiu.
A Catalunya, podríem trobar-nos amb una situació semblant. D’entrada, cap Estat europeu no sortiria en defensa del dret a decidir dels catalans, argumentant que aquest és un afer intern de l’Estat espanyol. Les violacions dels drets humans, les agressions i la violència exercida per l’Estat, a no ser que fos desmesurada cosa que tampoc els caldria, potser seria vista amb un cert recel i fins i tot hi podria haver alguna tímida condemna. Però tot s’acabaria demanant a les parts que s’asseguessin a negociar, i que tot tornés a la calma; és a dir a la situació anterior. Sincerament, no tinc gens clar que els catalans ho tinguéssim tot guanyat pel sol fet d’haver expressat de forma democràtica i majoritària la nostra voluntat d’esdevenir un país lliure. I no crec tampoc que poguéssim comptar excessivament amb el suport de les “democràcies” europees, a no ser que aquestes també arribessin a la conclusió que és el que més el convé. En tot cas, no pesarien tant ni els principis democràtics, ni el rebuig a la violència, ni molt menys els drets del poble de Catalunya, sinó la preservació del que també podrien ser els seus interessos.
És en aquest darrer punt on tinc els meus dubtes. És evident que la gran diferència entre les realitats de Catalunya, Grenlàndia, Escòcia i el Quebec, és la qualitat democràtica dels respectius Estats dels quals depenen actualment. Sempre s’ha dit, i en aquest reportatge s’hi insistia, que en l’Europa actual no hi tenen cabuda els tancs, i que l’ús de la força quedava descartat a l’hora d’impedir que el poble de Catalunya exercís el seu dret a decidir. Està clar que ningú s’imagina un Govern de la Generalitat entre reixes, a l’estil del que va passar amb el President Companys el 1934, però sí que hom pot imaginar-se el desplegament dels mitjans jurídics i policials necessaris per a impedir que un Parlament de Catalunya pugui passar de l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència a la seva materialització, o fins i tot per a impedir la celebració d’un Referèndum per tal que la població expressés democràticament la seva voluntat.
En tenim exemples recents, i malauradament en tindrem un altre aviat quan el PP i el PSOE s’acabin de posar d’acord a l’hora de retallar l’actual Estatut. Al País Basc, Ibarretxe també feia declaracions solemnes dient que res podria impedir que ell convoqués la ciutadania basca a una consulta sobre el seu futur. I només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per a fer-li abaixar els fums. La Justícia espanyola no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dir si es pot fer o no una determinada consulta, o a l’hora de dictar la constitucionalitat o no d’un text, no pas en funció del que digui la legislació vigent, l’Estatut o la Constitució, sinó en funció de la conveniència política del moment. Els jutges poden, a consciència i per motius estrictament ideològics, il·legalitzar una força política o fer tancar un mitjà de comunicació sense necessitat de proves de cap mena ni de fonaments jurídics; saben que els amics europeus sempre acabaran respectant la decisió de l’Estat, i s’excusaran dient que és un “afer intern de l’Estat Espanyol”. I fins i tot en el cas, com va passar amb els diaris Egin o Egunkaria, que la Justícia europea acabi, al cap d’anys i anys, traient la raó a l’Estat, la decisió ja és irreversible i el mal ja està fet, que és del que es tractava.
Si a l’Estat espanyol es poden vulnerar impunement totes les lleis, sempre que qui les vulneri tingui una determinada ideologia i defensi uns determinats interessos, també a Europa es pot fer la vista grossa. Tothom sap que hi ha tractats internacionals que, un cop ratificats pels Estats, passen a formar part del seu ordenament jurídic; però tothom sap que, a conveniència de l’Estat, aquests tractats poden ser ignorats sense que ningú, ni cap instància judicial, pugui fer-hi res. És el que passa amb la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, per exemple; i ja no cal dir amb les 36 sentències en contra que porta acumulades el Govern valencià en relació a la llengua, i que aquest es nega rotundament a complir.
Però també ho hem vist ara, amb l’atac criminal de l’exèrcit d’Israel contra un vaixell humanitari. L’acció terrorista, a tot estirar, és condemnada tímidament, probablement de forma pactada amb el mateix govern israelià. Els mateixos Governs que es van negar a donar protecció al comboi humanitari, que no han exercit la seva influència per a defensar els seus conciutadans agredits i segrestats, s’han limitat a lamentar els fets i demanar als terroristes el que ells ja estaven disposats a fer: és a dir, alliberar les víctimes de l’acte de pirateria, després d’haver-los robat totes les seves pertinences. Tant li fa que hi hagi unes lleis internacionals, que hi hagi resolucions de les Nacions Unides, que s’ataqui militarment vaixells d’un Estat membre de l’OTAN, que s’hagin comès crims i vulneracions de tota mena, als Estats Units i a Europa resulten molt més interessants i rendibles les bones relacions amb Israel. I és que el terrorisme és una pràctica que gaudeix de plena i absoluta protecció per part dels Estats i dels seus aparells judicials, sempre que resulti rendible i es practiqui en nom d’un Estat. Fins i tot Turquia, teòricament el país més directament afectat per l’agressió, no passarà de les manifestacions verbals de protesta perquè l’interessa mantenir el comerç d’armament amb Israel. Encara que Turquia també sap que de res li serviria esgrimir els reglaments de l’OTAN que preveuen que qualsevol agressió a un Estat membre s’ha de considerar una agressió al conjunt dels Estats, o de res els serviria pretendre acudir als Tribunals Internacionals. Aquests, com a màxim, arriben a condemnar dictadors i dirigents terroristes que ja no gaudeixen del benefici del poder, però mai quan estan en actiu.
A Catalunya, podríem trobar-nos amb una situació semblant. D’entrada, cap Estat europeu no sortiria en defensa del dret a decidir dels catalans, argumentant que aquest és un afer intern de l’Estat espanyol. Les violacions dels drets humans, les agressions i la violència exercida per l’Estat, a no ser que fos desmesurada cosa que tampoc els caldria, potser seria vista amb un cert recel i fins i tot hi podria haver alguna tímida condemna. Però tot s’acabaria demanant a les parts que s’asseguessin a negociar, i que tot tornés a la calma; és a dir a la situació anterior. Sincerament, no tinc gens clar que els catalans ho tinguéssim tot guanyat pel sol fet d’haver expressat de forma democràtica i majoritària la nostra voluntat d’esdevenir un país lliure. I no crec tampoc que poguéssim comptar excessivament amb el suport de les “democràcies” europees, a no ser que aquestes també arribessin a la conclusió que és el que més el convé. En tot cas, no pesarien tant ni els principis democràtics, ni el rebuig a la violència, ni molt menys els drets del poble de Catalunya, sinó la preservació del que també podrien ser els seus interessos.