Pàgines

dilluns, 7 de juliol de 2008

Reaccions al Congrés del PSOE

El Congrés dels socialistes espanyols va transcórrer, a diferència d’altres congressos, tal com estava previst, com una bassa d’oli. És el que fa sortir com a guanyador. Segur que el Govern Zapatero ha tingut els seus errors, que no tenen per què ser els mateixos segons qui els observa, i segur que al si del PSOE hi ha gent que no veu tan clares algunes decisions i algunes actituds dels seus dirigents, ja sigui en una o altra direcció, però ningú va gosar treure la targeta vermella al guanyador. A marge de la pràctica unanimitat pel que fa al suport al líder, què més ha aportat aquest Congrés?

Dos elements han estat especialment destacats pels mitjans de comunicació catalans: un cert gir cap a l’esquerra, i una defensa del pluralisme lingüístic. L’anàlisi la podríem fer en base als textos aprovats o en base a les reaccions que ha suscitat en la resta de forces polítiques. Des d’Iniciativa i també des d’Esquerra es remarcava que aquest suposat gir cap a l’esquerra pot ser positiu, però que no sempre es correspon amb la praxi política dels socialistes. S’ha posat un especial èmfasi, com també ho han fet els populars encara que en sentit invers, en temes com els de la laïcitat de l’Estat, l’eutanàsia o l’avortament, però el mateix Ridao deia que al costat d’aquestes mesures progressistes després s’apliquen receptes estrictament liberals per a fer front a la crisi econòmica. El mateix Partit Popular troba més discrepàncies en aquests temes que en els que de veritat defineixen una política de dretes o d’esquerres, és a dir en la qüestió econòmica. I és que, des d’un bon temps ençà, arreu d’Europa, l’esquerra ha renunciat a presentar cap alternativa al model liberal, i s’ha limitat com a elements diferenciadors de la dreta a aspectes més simbòlics. Temes com els de la laïcitat, les llibertats individuals pel que fa al propi cos (avortament, eutanàsia, no discriminació per raons de sexe...), i una major sensibilitat si més a no a l’hora d’expressar-se, són els pocs referents que li queden a l’esquerra.

L’altre tema, el de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat, pot ser especialment rellevant. És cert que aquesta vegada hem pogut sentir un discurs molt més conciliador, o com a mínim no tan feridor, del que ens tenien acostumats els espanyols. En part, el mèrit és del Partit Popular que, lluny de centrar-se, darrerament s’ha dedicat a radicalitzar la seva actitud agressiva i d’odi envers les llengües altres que el castellà. Unes actituds que repugnen a qualsevol persona decent i que fins i tot a l’interior del PPC hi ha sectors que no entenen. CiU, en aquest cas, ha volgut desmarcar-se’n amb els mateixos arguments que ho han fet Iniciativa i ERC en els aspectes socials: les paraules no es corresponen després amb les actituds que es prenen des del Govern.

I bé. Una possibilitat, que comparteixo, és la de marcar distàncies fent notar les incongruències i les mancances que encara té el discurs socialista, tant en el seu vessant social com en el d’acceptació de la pluralitat de l’Estat. Però l’altra, que jo no deixaria de banda, és la de prendre’ls la paraula per a poder-los exigir després que siguin conseqüents, no ja amb el que nosaltres puguem creure, sinó amb el que ells mateixos han afirmat.