Joan Puigcercós ha declarat que si guanya el debat intern i assoleix la Presidència del partit constituirà una executiva d’unitat i d’excel·lència. Un bon propòsit, certament. Però difícil de creure. Primera perquè l’experiència que tenim de la seva gestió ha estat sempre marcada pel sectarisme i el buscar fidelitats per damunt de tot (i per suposat per damunt de l’excel·lència); només cal recordar que en les darreres eleccions es van rebutjar candidats excel·lents per col·locar-hi mediocritats fidels, es va optar per perjudicar el partit en benefici propi. I així ens va anar. I segona perquè la pèssima gestió de tot aquest procés ha obert moltes ferides que no seran fàcils de tancar; només cal seguir els diferents fòrums oberts i veure com militants i simpatitzants dels diversos sectors demonitzen l’adversari discernint entre bons i mals nacionalistes. Hi ha molta més desqualificació personal i visceral que crítica fonamentada de gestió, d’estratègia o d’objectius clars.
No he volgut donar el meu aval a cap de les candidatures, encara que unes em semblin millors que altres, precisament perquè no estic d’acord amb tot el procés. En tot cas el donaria a més d’una. Entenc que, en lloc de fer una autocrítica interna, s’ha fugit d’estudi buscant una sortida personal a base d’eludir responsabilitats, fent bandera d’una renovació (ara resulta que tothom vol renovar!) que passa fonamentalment per aconseguir el control de l’aparell del partit i erigint-se en salvador messiànic. Una lluita personal, a més, que ens està portant a empobrir encara més el debat fins a la simplificació de “pacte tripartit o pacte amb CiU” o de proclames buides sobre la data del 2014.
Si de veritat creuen en la idea d’unitat i de consens al si del partit (i no em refereixo només a la candidatura de Puigcercós), això s’hauria de veure ara. D’una banda, aturant l’escalada d’una guerra bruta, sovint utilitzant militants de segona fila, que fractura cada vegada més la cohesió interna del partit; i de l’altra, propiciant un acostament real entre les candidatures, amb compromisos clars de comptar amb tothom sigui quin sigui el resultat del congrés. De seguir així, amb la imatge que estem donant i els comportaments de les diferents candidatures, la derrota col·lectiva la tenim assegurada.
De l’excel·lència en podem parlar un altre dia.
No he volgut donar el meu aval a cap de les candidatures, encara que unes em semblin millors que altres, precisament perquè no estic d’acord amb tot el procés. En tot cas el donaria a més d’una. Entenc que, en lloc de fer una autocrítica interna, s’ha fugit d’estudi buscant una sortida personal a base d’eludir responsabilitats, fent bandera d’una renovació (ara resulta que tothom vol renovar!) que passa fonamentalment per aconseguir el control de l’aparell del partit i erigint-se en salvador messiànic. Una lluita personal, a més, que ens està portant a empobrir encara més el debat fins a la simplificació de “pacte tripartit o pacte amb CiU” o de proclames buides sobre la data del 2014.
Si de veritat creuen en la idea d’unitat i de consens al si del partit (i no em refereixo només a la candidatura de Puigcercós), això s’hauria de veure ara. D’una banda, aturant l’escalada d’una guerra bruta, sovint utilitzant militants de segona fila, que fractura cada vegada més la cohesió interna del partit; i de l’altra, propiciant un acostament real entre les candidatures, amb compromisos clars de comptar amb tothom sigui quin sigui el resultat del congrés. De seguir així, amb la imatge que estem donant i els comportaments de les diferents candidatures, la derrota col·lectiva la tenim assegurada.
De l’excel·lència en podem parlar un altre dia.