Pàgines

dimarts, 2 de novembre del 2010

Iceta i la Laura més conservadora

La història de la Laura, la de la Ciutat dels Sants, ha esdevingut un estereotip per explicar aquella mentalitat tancada, incapaç de veure la realitat tal com és sinó tal com un mateix se l’ha anat figurant a base de prejudicis. I el passatge més evident d’aquesta actitud és el de l’arribada de la noia, procedent de la capital; hom l’esperava que arribés amb un vestit i un posat provocatiu, descarat, que seria el blanc de totes les crítiques de la vella comarquinal. Però no, va resultar que la noia baixava del tren amb un vestit fosc, tapada fins al capdamunt i fins al capdavall; però, enlloc de reaccionar dient que no era tal com se l’havien figurat, la reacció de la societat tancada i ultraconservadora va ser pitjor encara: no solament l’acusaven de ser altiva i provocadora, sinó que a més es presentava amb aquell posat reservat i discret per a dissimular-ho.

Això mateix els està passant als socialistes. Dia sí, dia també, i sempre d’acord amb els seus mitjans de comunicació afins, llancen grans desafiaments a CiU perquè es defineixin sobre si són o no son independentistes. Està clar, ara a ells els convindria que diguessin que sí que ho són per a poder presentar-se com la força assenyada que ocupa la centralitat. I no hi fa res que l’Artur Mas digui i reiteri que la independència no entra en el seu programa, al marge del posicionament personal de cadascú, i que no faran ni tan sols la consulta que els demana Esquerra, que tampoc implica fer cap pas definitiu. No hi fa res, perquè els socialistes es fan el sord i continuen formulant la mateixa pregunta, ja resposta mil vegades; el que importa és la pregunta i no la resposta. I en tot cas, com la societat més conservadora i tancada de comarquinal, acaben acusant CiU, no només de no definir-se sinó de definir-se de forma diferent de com ells tenen marcat en la seva estratègia de campanya; i, per tant, els acusen de declarar-se com a no independentistes quan en realitat serien, segons ells, independentistes camuflats. Ni Miquel Llor no ho va descriure millor.

De fet, val a dir-ho, aquesta és una estratègia molt comuna en el món de la política. Es tracta de tenir el propi discurs, que inclou sobretot judicis i interpel·lacions als altres, prescindint de si el discurs s’adiu o no amb la realitat, o de si ja s'ha respost la pregunta. Ben mirat, és el mateix que fan els convergents amb la negativa de Montilla a repetir un nou tripartit, encara que en aquest cas Montilla ho pot ben dir perquè sap que no en tindrà cap possibilitat. I és una estratègia que els funciona en la mesura que hi ha uns mitjans de comunicació ben poc interessats en informar la ciutadania i més dedicats a fer d’altaveu del partit que tenen al darrere.