Finalment, el Parlament Europeu ha frenat l’intent del Partit Popular de censurar la política lingüística de Catalunya. Tot i que en la Comissió de Cultura havien aconseguit fer colar un text que recriminava la immersió lingüística i propugnava un sistema segregacionista, a l’hora de presentar-ho al Ple de la Cambra europea, la unitat dels eurodiputats catalans ha reconduït la situació. En cas que hagués prosperat la proposta del PP haurien fet valdre la força moral del Parlament europeu, encara que les seves decisions no siguin vinculants; però com que no ha estat així, minimitzaran el text aprovat ahir i continuaran amb la seva dèria d’apuntar cap a l’eliminació de la llengua catalana.
Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial.
El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen.
No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.
Els seus mitjans de comunicació, tipus Mundo o ABC, que van posar en portada a grans titulars l’aprovació de la moció de la comissió de Cultura que censurava la immersió lingüística, ara que s’ha aprovat al Ple de cambra ho silenciaran o ho posaran en lletra petita a les pàgines interiors. La seva honestedat i professionalitat no dóna per més. Però és la mateixa manca d’honestedat del conjunt del Partit Popular. Perquè no es tracta que a Espanya o al Parlament europeu hi hagi diferents formes d’entendre el concepte de llengua d’integració, el multilingüisme, o el respecte per la llengua materna, sinó que hi ha una simple, indigna i perversa intencionalitat d’esborrar del mapa les llengües que no formen part de la seva concepció imperial.
El Partit Popular no és pas menys partidari de la immersió lingüística que ERC, posem per cas. És la immersió lingüística que practiquen arreu de l’Estat, prescindint de la llengua materna de cadascú; i si no que ho diguin a la gent de la Franja. Allà, a més, acaben de reblar el clau de la perversió: argumenten que ells només defensen el dret a escollir la llengua d’escolarització, si aquesta és oficial, com si el fet de tenir caràcter oficial una llengua ja resolgués els hipotètics problemes que segons ells comporta la immersió lingüística. Però tot seguit es neguen a reconèixer l’oficialitat de la llengua catalana a la Franja on és parlada per una immensa majoria. I al País Valencià, on s’estan sortint amb seva d’anar reduint l’ús de la llengua pròpia i anar imposant l’ús del castellà, resulta que en contra dels seus teòrics principis neguen als pares el dret a poder escollir la llengua d’escolarització per la via d’ofertar moltes menys places de les que els pares reclamen.
No és una qüestió d’ideologies, de visions educatives, ni tan sols de nacionalismes confrontats, sinó de simple deshonestedat i indignitat.