Pàgines

dimarts, 9 de març del 2010

Normalitzar les emergències

Com sempre que passa un fet excepcional, hi ha moments de descontrol, de descoordinació i per tant d’una certa desatenció. Cap país ni cap institució manté constantment dispositius preparats per a resoldre amb normalitat situacions d’emergència. De fet, si aquest fos el cas, ja deixarien de ser fets excepcionals. Ningú entendria que durant mesos, i durant anys, es mantinguessin inactives però a punt flotes d’avions antiincendis o de màquines llevaneu, amb tot el cost que això suposaria. Per tant, quan s’esdevé l’emergència és inevitable un cert caos, una certa improvisació i haver d’admetre que no es pot arribar immediatament a tot arreu.

Ahir tornaven a sortir veus crítiques en aquest sentit, fins i tot un conductor s’exclamava que podien haver avisat abans. Com si el dia abans no s’hagués explicat amb pèls i senyals, fins a extrems i concrecions sorprenents, el temporal que ens queia al damunt. D’una banda tenim la manca d’objectivitat, comprensible fins a cert punt, de les persones que trobant-se en una situació difícil no entenen que no s’atengui la seva urgència de forma preferent; i són aquelles queixes que a vegades els mitjans de comunicació ens presenten com a representatives d’una situació, quan en realitat han estat una anècdota. De l’altra, sembla que ningú estigui disposat a admetre les pròpies limitacions, que és inevitable un cert caos en determinades circumstàncies; no té cap sentit que es vulgui defensar que tot ha funcionat a la perfecció, quan hi ha hagut desgràcies personals, danys materials importants o que s’ha paralitzat el país. S’hauria de poder admetre amb normalitat, i sense que d’aquí se’n derivés un linxament mediàtic o polític, que en determinades circumstàncies no tot pot funcionar a la perfecció. Això sense oblidar que ens hem anat avesant tots plegats, i ja ho trobem absolutament normal, que darrera de cada incidència hi ha d’haver un culpable (si més no per a poder cobrar una indemnització) sense deixar espai per a l’infortuni, l’atzar o l’inevitable.

Resta encara l’hàbit, generalitzat, fomentat pels mitjans de comunicació i admès per tots els grups polítics, que no es pot deixar passar cap ocasió com aquesta per a carregar contra l’adversari. Tothom sap que el mateix assetjament a què s’ha sotmès darrerament alguns responsables polítics per incidents excepcionals, ja s’havia produït en èpoques anteriors amb els papers canviats. I tothom sap que, de trobar-se en la pell de l’altre, hauria actuat de manera semblant. Tothom sap, en definitiva, que tot plegat és una comèdia. La sort o la mala sort ja les té aquestes coses: la qüestió és trobar-se en el lloc oportú, en el moment adequat.