ERC es troba avui en la disjuntiva de trencat la disciplina de vot dels grups de la coalició de govern, o de contradir les seves pròpies posicions. Si no hi hagués eleccions a la vista, probablement ERC hauria optat per alinear-se amb els seus socis de govern amb alguna excusa formal, o al·legant que la intenció de CiU no era altra que dividir el tripartit. Però en plena campanya electoral hom ha de filar més prim.
Avui, doncs, podria donar-se (jo encara no tinc tan clar que s’acabi produint) que la moció presentada per l’oposició al Parlament de Catalunya tirés endavant, en contra dels posicionaments de socialistes i d’Iniciativa.
CiU ha estat prou hàbil com per a posar contra les cordes uns i altres. Probablement, l’objectiu no és tant canviar el traçat del TGV pel centre de Barcelona, com aconseguir rèdits electorals i desgastar el govern d’Entesa. Si ERC vota a favor de la seva moció, i per tant en contra de les esmenes dels seus socis de Govern, esclatarà l’escàndol d’un “trencament” del tripartit, i tots plegats seran acusats de manca de cohesió, de manca de projecte comú i, en definitiva, de desgovern. Si, contràriament, al final ERC es fes enrere i votés negativament la proposta de CiU, aquests tindrien l’argument davant l’electorat per acusar ERC de seguidisme envers els socialistes i, per tant, d’incapacitat per a defensar realment els interessos de Catalunya.
Sincerament, crec que situacions com aquesta haurien de ser vistes amb molta més normalitat, i sense fer-ne escarafalls. Hi ha una majoria de govern per a la majoria de qüestions, però és evident que es podrien formar altres majories, si més no per a temes puntuals. En aquest sentit, m’agrada el sistema americà en què no està tan clar, a cada votació, que els congressistes hagin de votar automàticament totes les propostes dels respectius partits. Sovint ens queixem de la manca de credibilitat de la classe política; però el dia que algú decideix votar en consciència, aleshores també posem el crit al cel perquè no s’ha seguit la inèrcia que abans criticàvem. El que passa és que això hauria de ser vist com a normal a l‘hora de prendre decisions els partits, encara que formin una coalició de govern, però també a nivell intern a l’hora de prendre decisions cada un dels seus diputats. Però aquí sí que la disciplina de vot és sagrada.
Avui, doncs, podria donar-se (jo encara no tinc tan clar que s’acabi produint) que la moció presentada per l’oposició al Parlament de Catalunya tirés endavant, en contra dels posicionaments de socialistes i d’Iniciativa.
CiU ha estat prou hàbil com per a posar contra les cordes uns i altres. Probablement, l’objectiu no és tant canviar el traçat del TGV pel centre de Barcelona, com aconseguir rèdits electorals i desgastar el govern d’Entesa. Si ERC vota a favor de la seva moció, i per tant en contra de les esmenes dels seus socis de Govern, esclatarà l’escàndol d’un “trencament” del tripartit, i tots plegats seran acusats de manca de cohesió, de manca de projecte comú i, en definitiva, de desgovern. Si, contràriament, al final ERC es fes enrere i votés negativament la proposta de CiU, aquests tindrien l’argument davant l’electorat per acusar ERC de seguidisme envers els socialistes i, per tant, d’incapacitat per a defensar realment els interessos de Catalunya.
Sincerament, crec que situacions com aquesta haurien de ser vistes amb molta més normalitat, i sense fer-ne escarafalls. Hi ha una majoria de govern per a la majoria de qüestions, però és evident que es podrien formar altres majories, si més no per a temes puntuals. En aquest sentit, m’agrada el sistema americà en què no està tan clar, a cada votació, que els congressistes hagin de votar automàticament totes les propostes dels respectius partits. Sovint ens queixem de la manca de credibilitat de la classe política; però el dia que algú decideix votar en consciència, aleshores també posem el crit al cel perquè no s’ha seguit la inèrcia que abans criticàvem. El que passa és que això hauria de ser vist com a normal a l‘hora de prendre decisions els partits, encara que formin una coalició de govern, però també a nivell intern a l’hora de prendre decisions cada un dels seus diputats. Però aquí sí que la disciplina de vot és sagrada.