Pàgines

dijous, 3 de maig del 2012

L’opció del PP, la Independència

És cert que hi ha molts catalans que no tenen inconvenient en sentir-se espanyols i, il•lusòriament, encara pensen que és possible aconseguir un reconeixement de la nostra cultura i la nostra identitat dins de l’Estat espanyol. És el resultat de tants anys d’intent d’assimilació, d’opressió i de vexacions; de fet, la desaparició de pobles i cultures, arreu, passa per aquesta etapa desafecció cap al propi país, fins al punt que hom pot acabar renegant-ne. Per als qui, a l’estil Vidal Quadras ja han renegat de la seva llengua i del seu país, i s’han convertit en el seu principal enemic, no hi ha res a fer.

Ara bé per aquells catalans que encara somnien en la utopia d’una Espanya que reconeix l’existència de pobles amb llengua i cultura diferents, és el PP el qui els mostra quina opció han de seguir: la independència. Si a l’Estat espanyol ho ha diverses llengües, el lògic seria que els espanyols volguessin veure-les totes reconegudes a Europa; l’actual President del Parlament europeu, l’alemany Martin Schulz, creu que seria el més normal del món. Però, per al Partit Popular, no. Per als populars el plantejament és clar: els catalans no podem veure reconeguda i normalitzada la nostra llengua al Parlament Europeu si no tenim un Estat propi. El d’Espanya no ens serveix, perquè ens és hostil. El mateix passa amb les seleccions esportives internacionals; els catalans no hi tenim dret, diuen els populars, mentre no tinguem un Estat propi.

El consell que ens dóna el Partit Popular és clar: dins de l’Estat espanyol no podem esperar veure reconeguda la nostra existència com a poble i com a cultura. Els catalans, a Espanya, no existim, excepte per a pagar les seves festes i disbauxes. Els catalans que encara no hem renegat de ser-ho, segons el PP, només tenim dues opcions: o acabar de renunciar a la nostra catalanitat i assumir l’espanyolitat amb totes les conseqüències, o optar directament per la Independència. És el PP, i en bona mesura també el PSOE, el qui nega les opcions intermèdies dels bufanúvols que encara confien en la possibilitat d’una Espanya federal i respectuosa amb la diversitat.