En política, i sobretot en el món dels negocis, no se sap mai si les paraules són el que realment diuen, si s’han d’interpretar com a simples formes retòriques de cortesia o si tenen un rerefons o un doble sentit només intel·ligible per als qui hi estan més directament implicats. Ja se sap que els poders econòmics, gairebé per definició, han d’estar el costat del poder polític, el que hi hagi en cada moment, per a treure’n tot el profit possible i per fer-lo anar cap allà on els interessa. I ja podem entendre que entitats del pes econòmic com La Caixa no poden, i probablement tampoc ho han de fer, prendre partit a favor de l’Estat propi almenys mentre no hi hagi una perspectiva clara de trobar-nos al final del procés.
Amb aquestes premisses es podria analitzar un darrer informe de la Caixa , en què advertia dels perjudicis que poden ocasionar les tensions entre Catalunya i Espanya, entre el Govern de la Generalitat i el Parlament i el Govern espanyol. D’entrada una obvietat: és evident que qualsevol situació de canvi, d’inestabilitat o de tensió no són les desitjables per a un òptim funcionament del país, especialment en l’àmbit econòmic. Un altre aspecte a remarcar en tot aquest procés és que, en general, l’empresariat català i per tant també La Caixa , amb molts directius que socialment deuen estar ben propers els postulats dretans del Partit Popular, no s’ha mostrat ni hostil al projecte secessionista ni tampoc ha pressionat excessivament per retornar a la situació anterior en què es reclamava el pacte fiscal; o bé, perquè ja veuen que l’actitud de Madrid és de total intransigència, o bé perquè no volen interferir en un procés incòmode mentre duri, però que els pot ser molt beneficiós a la llarga. La crida a la Caixa a resoldre la situació d’enfrontament obert entre ambdós governs és força diferent del que adopta el president de la Patronal catalana, molt més directament vinculat al Partit de Mariano Rajoy i per tant més en clau política que econòmica. Com deia també el Conseller Mas-Collell aquesta situació es farà insostenible, i aviat serà urgent prendre una determinació per la via ràpida.
Costa de creure que l’empresariat català hagi oblidat el que va passar, a títol d’exemple del paper de l’Estat espanyol sobre la nostra economia, amb Gas Natural, quan volia fer-se amb el control d’Endesa i va topar amb l’hostilitat oberta d’un Govern espanyol que va preferir l’opció de qualsevol empresa estrangera abans que la de Gas Natural. O el cas de La Caixa , a qui el Banc d’Espanya i el Govern espanyol, falsejant els números, pretenien que es quedés Bankia amb l’objectiu clar (i així ho van veure també els de La Caixa ) d’ensorrar-la. Seria difícil d’imaginar que l’empresariat català passés per alt el fet que la manca d’infraestructures, l’ofec econòmic que practica aquest Estat sobre Catalunya i els incompliments reiterats del Govern espanyol els afecten directament a ells: també els empresaris necessiten un Estat propi i alliberar-se d'aquest que els és hostil.