Sovint hi ha gent que, quan no sap com afrontar un tema que no gosa encarar-lo directament però que tampoc es pot treure de sobre, utilitza una expressió com en lloc de, o a part de, mirar-ho com un problema plategem-ho com una oportunitat. Ho hem sentit a dir moltes vegades referint-nos a la immigració, i ara s’ha posat de moda dir-ho també en parlar de la crisi econòmica. Però una cosa és la frase feta, que queda bé per col·locar al final d’un discurs polític, just en el moment en què hom voldria sentir alguna proposta d’actuació seriosa, i l’altra és la seva concreció, que sempre es queda en no res. És possible que l’actual crisi econòmica hagués estat una oportunitat per a replantejar-se el model econòmic, per a corregir els errors del capitalisme desaforat o per a insinuar el camí cap a un sistema mínimament sostenible.
Des de tots els fronts, sense distinció entre els qui es proclamen de dretes o d’esquerres, es barra el pas a qualsevol possibilitat d’una reformulació del sistema, i l’única obsessió és retornar a la situació existent abans d’esclatar la crisi. En aquest cas, es parteix d’una anàlisi en la qual la dreta tradicional coincideix amb l’esquerra a l’hora d’assenyalar l’origen de la crisi: la voracitat d’un sistema financer descontrolat, bombolles immobiliàries i d’altres menes incentivades des del poder polític i econòmic.. Però és que l’esquerra, després, coincideix amb la dreta a l’hora d’afrontar-ne les conseqüències i promoure'n les receptes.
Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a donar suport al sistema financer que ha generat la crisi, socialitzant-ne les seves pèrdues per tal que puguin mantenir o retornar als guanys desorbitats a què estaven acostumats; i això sense que suposi imposar-los cap mena de condicionant a favor de l’interès general. Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a recolzat el sector de la construcció, absolutament sobredimensionat, reconvertint en vivenda protegida els habitatges que ara no poden vendre al mercat, i promovent un creixement artificial en forma de AREs per tal de mantenir l’activitat del sector, però també la mateixa bombolla immobiliària. Unànimement, dretes i esquerres s’aboquen a fomentar el consumisme, al preu que sigui, encara que una part d’aquest consum hagi d’estar finançat amb fons públics, com passa amb el sector de l’automoció, per tal que les empreses no hagin d’adequar-se a les necessitats reals de la població.
Ni la més mínima ombra de canvis estructurals: els empresaris anomenen cínicament canvis estructurals a l’eliminació dels escassos drets laborals que havien aconseguit els treballadors en època de bonança. Ni la més mínima insinuació de replantejar-se el model productiu en base a les necessitats reals de la població, sense haver de promoure un consumisme compulsiu i subvencionat. I per suposat, ni parlar d’avançar cap a un model sostenible, entenent que el creixement constant i infinit, en un món finit, és pura quimera.
Des de tots els fronts, sense distinció entre els qui es proclamen de dretes o d’esquerres, es barra el pas a qualsevol possibilitat d’una reformulació del sistema, i l’única obsessió és retornar a la situació existent abans d’esclatar la crisi. En aquest cas, es parteix d’una anàlisi en la qual la dreta tradicional coincideix amb l’esquerra a l’hora d’assenyalar l’origen de la crisi: la voracitat d’un sistema financer descontrolat, bombolles immobiliàries i d’altres menes incentivades des del poder polític i econòmic.. Però és que l’esquerra, després, coincideix amb la dreta a l’hora d’afrontar-ne les conseqüències i promoure'n les receptes.
Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a donar suport al sistema financer que ha generat la crisi, socialitzant-ne les seves pèrdues per tal que puguin mantenir o retornar als guanys desorbitats a què estaven acostumats; i això sense que suposi imposar-los cap mena de condicionant a favor de l’interès general. Unànimement, dretes i esquerres s’han abocat a recolzat el sector de la construcció, absolutament sobredimensionat, reconvertint en vivenda protegida els habitatges que ara no poden vendre al mercat, i promovent un creixement artificial en forma de AREs per tal de mantenir l’activitat del sector, però també la mateixa bombolla immobiliària. Unànimement, dretes i esquerres s’aboquen a fomentar el consumisme, al preu que sigui, encara que una part d’aquest consum hagi d’estar finançat amb fons públics, com passa amb el sector de l’automoció, per tal que les empreses no hagin d’adequar-se a les necessitats reals de la població.
Ni la més mínima ombra de canvis estructurals: els empresaris anomenen cínicament canvis estructurals a l’eliminació dels escassos drets laborals que havien aconseguit els treballadors en època de bonança. Ni la més mínima insinuació de replantejar-se el model productiu en base a les necessitats reals de la població, sense haver de promoure un consumisme compulsiu i subvencionat. I per suposat, ni parlar d’avançar cap a un model sostenible, entenent que el creixement constant i infinit, en un món finit, és pura quimera.