Fa uns dies, els bretons van quedar sorpresos davant les paraules del President Sarkozy preguntant-se pel fet que la ciutat de Nantes, que tothom reconeix com a ciutat bretona, es trobi oficialment dins la regió del Loira. Lògicament, els nacionalistes bretons han aprofitat l’avinentesa per a reclamar la reunificació de la Bretanya, cosa a la qual el jacobinisme francès s’hi ha oposat de seguida. I és que al President francès li deu fallar la memòria, i no deu recordar que les divisions administratives, tant en l’àmbit intern de l’Estat com en l’àmbit internacional són fruit d’un poder jacobí que no ha dubtat mai a utilitzar la violència per a imposar-se i que, deliberadament, ha fraccionat els països sotmesos.
També es podria demanar, el senyor Sarkozy, com és que al sud de França hi hagi uns territoris inclosos en departaments francesos que s’anomenen Euskadi Nord o Catalunya Nord, o que tocant a Alemanya n’hi hagi un altre on la gent parli una francès tan rar que es fa incomprensible per als francesos, i en canvi sigui ben intel·ligible per als alemanys. Però, això sí, la unitat impertèrrita de l’Estat és intocable i indiscutible. Els països poden ser trossejats, les cultures ignorades, les llengües perseguides, i els drets de les persones trepitjats, però per damunt de tot s’imposa l’interès de l’Estat.
Les realitats humanes, d’ètnies, pobles, cultures i llengües, són ignorades arreu del món en nom d’uns interessos econòmics que es basen en les estructures dels Estats. No hi ha cap mena d’escrúpol a l’hora d’emprendre polítiques repressives, de terrorisme d’Estat, per a defensar els privilegis dels uns enfront dels altres, a voltes fins i tot en nom d’un concepte de Republicanisme ben particular. Davant de qualsevol conflicte, tant se val que sigui obertament de guerra civil, de grups insurrectes, de lluita armada soterrada, o simplement de confrontació civil més aviat dialèctica, la comunitat internacional representada en exclusiva pels Estats declara com a principi bàsic innegociable la integritat territorial de l’Estat en qüestió. Després, hi pot haver guerres, massacres, genocidis, persecucions o lluita armada, amb tot el sofriment que això comporta per a la població, però la lògica dels estats és que és preferible això que l’adequació dels límits dels estats a les realitats nacionals.
Ara bé, quan una d’aquestes nacions subjugades, després de segles de persecucions, violència, prohibicions i menysteniment per la seva identitat, es troba pràcticament desapareguda, o esdevé innòcua per al totpoderós Estat, hom es pot permetre frivolitats com les del Sarkozy. És semblant al que han fet estats com l’australià, el canadenc o el nord-americà, que s’han recordat dels pobles indígenes quan els han tingut absolutament anorreats i han pogut mirar-ne les restes com una anècdota, o fins i tot com un reclam turístic o pintoresc. És la lògica del jacobinisme.
També es podria demanar, el senyor Sarkozy, com és que al sud de França hi hagi uns territoris inclosos en departaments francesos que s’anomenen Euskadi Nord o Catalunya Nord, o que tocant a Alemanya n’hi hagi un altre on la gent parli una francès tan rar que es fa incomprensible per als francesos, i en canvi sigui ben intel·ligible per als alemanys. Però, això sí, la unitat impertèrrita de l’Estat és intocable i indiscutible. Els països poden ser trossejats, les cultures ignorades, les llengües perseguides, i els drets de les persones trepitjats, però per damunt de tot s’imposa l’interès de l’Estat.
Les realitats humanes, d’ètnies, pobles, cultures i llengües, són ignorades arreu del món en nom d’uns interessos econòmics que es basen en les estructures dels Estats. No hi ha cap mena d’escrúpol a l’hora d’emprendre polítiques repressives, de terrorisme d’Estat, per a defensar els privilegis dels uns enfront dels altres, a voltes fins i tot en nom d’un concepte de Republicanisme ben particular. Davant de qualsevol conflicte, tant se val que sigui obertament de guerra civil, de grups insurrectes, de lluita armada soterrada, o simplement de confrontació civil més aviat dialèctica, la comunitat internacional representada en exclusiva pels Estats declara com a principi bàsic innegociable la integritat territorial de l’Estat en qüestió. Després, hi pot haver guerres, massacres, genocidis, persecucions o lluita armada, amb tot el sofriment que això comporta per a la població, però la lògica dels estats és que és preferible això que l’adequació dels límits dels estats a les realitats nacionals.
Ara bé, quan una d’aquestes nacions subjugades, després de segles de persecucions, violència, prohibicions i menysteniment per la seva identitat, es troba pràcticament desapareguda, o esdevé innòcua per al totpoderós Estat, hom es pot permetre frivolitats com les del Sarkozy. És semblant al que han fet estats com l’australià, el canadenc o el nord-americà, que s’han recordat dels pobles indígenes quan els han tingut absolutament anorreats i han pogut mirar-ne les restes com una anècdota, o fins i tot com un reclam turístic o pintoresc. És la lògica del jacobinisme.