Això de l’economia, potser perquè n’han fet matèria de divulgació de forma generalitzada, sembla tenir uns ressorts ben curiosos. En els darrers temps hem après termes i conceptes que no fa pas gaire no n’havíem sentit ni a parlar o no ens sonaven a res. Per exemple, la prima de risc. S’entén que els Estats constantment han d’anar als mercats a cercar crèdit sigui a curt, a mitjà o a llarg termini; i com que els inversors no tenen la mateixa confiança en tots el països, l’interès que en demanen està en funció de la demanda i és a dir de la solvència que se suposa a cada Estat.
Portar diners a Suïssa, no és tant una forma d’inversió, com de reserva. De manera que hi ha qui compra bons suïssos fins i tot a un interès negatiu. En canvi, invertint en bons de països que poden estar en fallida hom corre el risc de perdre-ho tot. Per això, quan els bancs alemanys i francesos, sobretot, que havien invertit grans quantitats de diners en deute grec, van adonar-se que corrien el risc de perdre-ho tot, van promoure o imposar la fórmula del rescat de Grècia. Era una trampa, naturalment, perquè en cap cas no es tractava de rescatar l’economia grega sinó els bancs que hi havia invertit. Però això ja se sabia. Per mesurar el nivell de desconfiança que tenen els mercats envers el deute d’un país s’utilitza l’anomenada prima de risc, que no és altra cosa que la comparació dels interessos que paga un país amb els que paga Alemanya. Curiosament, el Govern i molts mitjans de comunicació s’alegren quan la prima de risc espanyola baixa, encara que sigui perquè han pujat els interessos que paga Alemanya. És una manera com una altra d’enganyar-se, perquè al capdavall, en aquest cas, els interessos que paga l’Estat espanyol són els mateixos.
En l’actual situació espanyola, com a resultat lògic de l’estúpida política del Govern de Rajoy, els mercats hi confien ben poc, i per tant per comprar-ne bons ha de ser a un interès elevat. Aleshores hom té la brillant idea de fer trampes al solitari: Si els mercats no confien en Espanya, es pot fer que el BCE compri deute espanyol, de manera que sembli que ja no hi ha tanta urgència per acudir als mercats i, en conseqüència, els mateixos mercats ja hi confiïn més i acceptin comprar-ne a un interès més baix. Com si fossin imbècils!