Pàgines

divendres, 31 d’agost del 2012

Fer trampes al solitari; ja no ve d’una

Això de l’economia, potser perquè n’han fet matèria de divulgació de forma generalitzada, sembla tenir uns ressorts ben curiosos. En els darrers temps hem après termes i conceptes que no fa pas gaire no n’havíem sentit ni a parlar o no ens sonaven a res. Per exemple, la prima de risc. S’entén que els Estats constantment han d’anar als mercats a cercar crèdit sigui a curt, a mitjà o a llarg termini; i com que els inversors no tenen la mateixa confiança en tots el països, l’interès que en demanen està en funció de la demanda i és a dir de la solvència que se suposa a cada Estat.

Portar diners a Suïssa, no és tant una forma d’inversió, com de reserva. De manera que hi ha qui compra bons suïssos fins i tot a un interès negatiu. En canvi, invertint en bons de països que poden estar en fallida hom corre el risc de perdre-ho tot. Per això, quan els bancs alemanys i francesos, sobretot, que havien invertit grans quantitats de diners en deute grec, van adonar-se que corrien el risc de perdre-ho tot, van promoure o imposar la fórmula del rescat de Grècia. Era una trampa, naturalment, perquè en cap cas no es tractava de rescatar l’economia grega sinó els bancs que hi havia invertit. Però això ja se sabia. Per mesurar el nivell de desconfiança que tenen els mercats envers el deute d’un país s’utilitza l’anomenada prima de risc, que no és altra cosa que la comparació dels interessos que paga un país amb els que paga Alemanya. Curiosament, el Govern i molts mitjans de comunicació s’alegren quan la prima de risc espanyola baixa, encara que sigui perquè han pujat els interessos que paga Alemanya. És una manera com una altra d’enganyar-se, perquè al capdavall, en aquest cas, els interessos que paga l’Estat espanyol són els mateixos.  

En l’actual situació espanyola, com a resultat lògic de l’estúpida política del Govern de Rajoy, els mercats hi confien ben poc, i per tant per comprar-ne bons ha de ser a un interès elevat. Aleshores hom té la brillant idea de fer trampes al solitari: Si els mercats no confien en Espanya, es pot fer que el BCE compri deute espanyol, de manera que sembli que ja no hi ha tanta urgència per acudir als mercats i, en conseqüència, els mateixos mercats ja hi confiïn més i acceptin comprar-ne a un interès més baix. Com si fossin imbècils!     

dijous, 30 d’agost del 2012

Ens hem d’avergonyir d’aquest Govern?

Que no facin riure simulant una actitud altiva, dient que no admetran condicions polítiques pel rescat. Des del moment que el Govern de la Generalitat s’ha rendit a Espanya, ha renunciat a la seva sobirania, ha acceptat l’espoli i els dictats del PP, ja no té ni la força ni la legitimitat per a dir res. És indignant l’actitud mesella i submisa d’un Govern que deixa anar quatre frases altisonants de cara a la galeria, però s’agenolla vergonyantment davant del poder espanyol.

És absolutament vergonyós que acceptin demanar un rescat a Espanya, sabent que els diners amb què ens rescataran, amb la soga posada al coll, són diners robats prèviament als catalans. El dèficit fiscal admès oficialment és de 16.000 milions d’euros, és a dir tres vegades més que el que ara ens deixaran, no pas sense interessos ni condicions polítiques. Però és que fins i tot acceptant el desastrós sistema de finançament, amb el migradet estatut a la mà, l’Estat deu a Catalunya més del doble de l’import total d’aquest rescat. El Govern de la Generalitat ha enganyat una i altra vegada els ciutadans d’aquest país fent-los creure que no estava disposat a acceptar per més temps l’espoli que pateix Catalunya. Però a l’hora de la veritat s’ha posat al servei d’Espanya i dels poderosos per eliminar l’Estat del benestar i laminar els drets socials, a canvi de d’anar ajornant la reivindicació del Pacte Fiscal, sabent no solament que tot quedarà en un no res, sinó que amb la nova soga el coll que representa aquest rescat, farà inviable qualsevol intent d’acabar amb el robatori que patim.

Sovint he discrepat d’actituds excessivament estripadores de Solidaritat; però aquesta vegada entenc que està més que justificada la petició que feia López Tena que Artur Mas dimitís com a President, donat que no té el coratge o la voluntat de posar-se al capdavant de la ciutadania per a defensar els interessos dels catalans. Si no ha tingut cap vergonya per abaixar-se els pantalons, l’únic que pot fer és callar i acceptar resignadament que acabin la feina.

dimecres, 29 d’agost del 2012

Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?

Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, diu la dita popular. En Ribot, qui sigui aquest personatge probablement imaginari, segur que afirma amb tota rotunditat que a casa seva és ell qui mana. Però una cosa és el que ell diu i una altra el que veuen els del seu entorn, els veïns que observen el seu comportament, sempre d’acord amb els designis de l’animal garrí.

En les grans ocasions, ben poques per cert, les institucions catalanes han estat al costat de les reivindicacions nacionals dels catalans. És el que va passar en la manifestació del 10 de juliol contra la sentència del Constitucional. Montilla sabia que en la manifestació no s’hi cridaria només, ni tan sols majoritàriament, en contra de la sentència del Tribunal espanyol, però el seu deure era ser al capdavant de la ciutadania. Ara, com era de témer, Artur Mas s’ha fet enrere. Li ho ha (de)manat el PP; i qui paga mana. A Madrid saben jugar les seves cartes, i veient que aquí els ànims s’estan caldejant han pres la iniciativa. Una iniciativa que els surt ben barata. Només ha calgut anunciar que hi ha una certa predisposició a parlar de la proposta de Pacte Fiscal i posar-los al davant la pastanaga del Fons de liquiditat per a permetre a la tresoreria de la Generalitat sortir del pas uns mesos. Només uns mesos, perquè el que els convé és continuar tenint el Govern de la Generalitat agafat pel ganyot, i més quan saben que els seus inquilins prefereixen sobreviure amb la soga al coll que alliberar-se'n i fer un gir cap a la plena sobirania.

No crec que hi hagi ningú que es pensi que Rajoy voldrà parlar seriosament de cap Pacte Fiscal, simplement es tracta de deixar-ho anar ara per donar suport als antiindependentistes com Duran i Lleida perquè tinguin arguments per desmobilitzar la població. Tampoc crec que ningú es pensi que el fons de liquiditat sortirà gratuït: Artur Mas justifica el fet d’acollir-s’hi dient que al cadavall també són diners dels catalans, encara que administrats per Madrid. Però ell sap que són diners que s’empraran en contra de Catalunya. Comptant, això sí, que a la Generalitat li escau la dita popular: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?

dimarts, 28 d’agost del 2012

Qui les passa magres

A vegades els mitjans de comunicació en fan un gra massa amb les petites relliscades, frases fora de to, i sovint tretes de context, amb què ens obsequien els polítics. Està clar que una cosa és el llenguatge políticament correcte a què estan avesats quan saben que hi ha micròfons oberts, i una altra és el que pensen de veritat i el que comenten en les converses informals.

El darrer cas és el del diputat popular Guillermo Collarte, amb l’agreujant que ell no va ser enxampat en una conversa familiar ni entre amics sinó que ho va dir en una entrevista al diari “La voz de Galicia”. Amb tot el convenciment de qui respon quelcom que sap que anirà en lletra impresa va deixar anar que “les passa bastant magres”, malgrat cobrar més de cinc mil euros al mes. Com sempre, podem dir que va ser una relliscada de la qual ja ha demanat perdó o recordar aquella dita “qui té boca s’equivoca”. Però és que no ha estat cap error, ni tan sols una relliscada, tret de la relliscada de dir-ho en una entrevista a un periodista amb una gravadora engegada. El tema és molt més de fons: Els polítics en general, però especialment els del PP, parlen un altre llenguatge, que no té res a veure amb el del comú de la ciutadania. La seva concepció de la realitat de les coses és diametralment oposada a la de la gent del carrer, els qui tenen la sort de viure amb un sou mileurista, amb una migrada pensió o que esperen poder cobrar els 400 euros per no tenir altre ingrés per a sobreviure.

No és una anècdota, doncs, sinó el reflex de la concepció de la política que tenen aquesta trepa de vividors. Així s’explica que el Partit Popular prengui mesures, totes les mesures, orientades a afavorir els qui les passen magres amb cinc mil miserables euros, i en perjudici dels qui s’aprofiten de l’erari públic i pretenen continuar cobrant l’astronòmica xifra de quatre-cents euros. És molt difícil que ningú, tret dels cincmileuristes que les passen magres, pugui esperar res de bo d’una gent d’aquesta baixesa moral.   

dilluns, 27 d’agost del 2012

Una colla de cínics!

No hi estic pas d’acord, penso que ens prenen el pèl, que tot el tema de la crisi es podria enfocar d’una altra manera radicalment diferent, que no és just que els causants de la crisi ens ho vulguin fer pagar a les víctimes, que no hi ha dret que aprofitin l’ocasió que ells mateixos han creat per a destruir l’estat del benestar i les conquestes socials guanyades amb molt d’esforç... Però, suposant que haguéssim d’acceptar les tesis oficials, el mínim que podríem exigir és un mínim d’honestedat i que no se’ns en riguin a la cara.

En els darrers mesos, potser ja algun any, els diferents departament governamentals, siguin els ministeris de Madrid, sigui els Departaments de la Generalitat, han renunciat a fer polítiques pròpies per a posar-se al servei dels qui regeixen les finances públiques, que no són ni el Ministre ni el Conseller d’Economia. Com que, per als interessos de les grans corporacions empresarials (altrament dites “els mercats”) i en contra dels interessos de la ciutadania, convé aplicar mesures d’ajust i retallades que generaran més empobriment i per tant també menys ingressos públics, els responsables dels diferents Departaments i Ministeris han d’anar retallant els seus pressupostos. Aleshores, el desmantellament de l’estat del benestar representa reduir serveis i prestacions de tota mena. I com que no tenen l’honestedat suficient com per dir les coses pel seu nom, i ells mateixos són conscients de la injustícia que això representa, aleshores s’han d’inventar qualsevol excusa per fer veure que, més que retallar, el que fan és “racionalitzar”, “optimitzar”, “remodelar” o “reformar”.

Podem estar en total desacord polític per la manera d’afrontar la crisi, supeditant-ho tot al servei dels poderosos; podem argumentar, i amb prou experiències que així ho avalen, que totes aquestes mesures no fan sinó empitjorar la situació i portar-nos a la ruïna total; però el que és més indignant és aquesta manca de dignitat i d’honestedat personal dels polítics que pretenen justificar les seves agressions amb eufemismes absurds, amb mentides i enganys, i sobretot amb el cinisme de voler fer-nos creure que ho fan per a millorar l’eficiència de l’administració. Són una colla de cínics!

diumenge, 26 d’agost del 2012

Qui decidirà el futur del país?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

El periodista Salvador Cot feia abans d’ahir un curiós apunt a Nació Digital sobre el futur immediat del País Basc. Venia a dir que el Concert econòmic pot acabar essent una garantia per a una Euskadi espanyola, en la mesura que el PNB ja s’hi pot trobar còmoda per a mantenir-se com a representació de la classe dominant basca.

Sempre és arriscat, en política, fer projeccions de futur, perquè afortunadament encara hi ha un cert marge per a l’imprevist i els esdeveniments poden precipitar-se sense una premeditació dels seus governants. Particularment, discreparia força de l’anàlisi de Salvador Cot sobretot en l’aspecte que compara el paper d’un PNB disposat a acceptar mantenir l’status quo amb l’actual Concert econòmic, mentre que segons ell CiU necessita molt més per a sobreviure dins d’Espanya.

Potser no és tan interessant la comparació entre ambdós partits com la comparació entre ambdós països. Dins del PNB, com dins de CiU, hi conviuen sensibilitats força diferents; al costat d’elements netament sobiranistes o independentistes, hi ha sectors també importants que hi són estrictament per la seva visió i defensa de posicionaments conservadors. Un conservadorisme que també es manifesta en el suport a la força majoritària local, que si fossin a qualsevol altre lloc de l’Estat seria el Partit Popular. Ambdós partits han governat durant anys, amb un cert acomodament a la situació existent i alternant una agressivitat verbal amb un pactisme pràctic amb el nacionalisme espanyol.

El que està fent canviar la situació no són les iniciatives de govern sinó les respectives societats, en el cas del País Basc amb l’afegit no pas menor de la desaparició d’ETA. El creixement del sentiment independentista ha seguit un procés al marge de la política oficial, i pot esdevenir un moviment que acabi arrossegant el conjunt del país. Faltarà veure si aquest moviment que impregna el conjunt de l’arc parlamentari, des de la Nebreda ex PP o dirigents socialistes com Ferran Mascarell fins als ecosocialistes i amplis sectors de CiU, es traduirà amb un desplaçament cap al sobiranisme de la força majoritària, com pot passar a Catalunya, o cap a l’aparició d’una nova força electoral independentista que superi el testimonialisme, com pot passar a Euskadi.

La societat ha entès que no pot esperar que la classe dirigent ens porti cap enlloc: han tingut molts anys per a fer-ho per acabar fent pactes de rebaixes amb l’espanyolisme. Ara és l’hora de prendre el protagonisme i sortir al carrer. Aquí, com a Euskadi, el futur el decidirà el conjunt de la ciutadania en la mesura que sigui capaç de forçar els seus dirigents polítics a prendre el rumb cap a la independència.

Una altra incògnita serà saber si en el supòsit que s’encetessin dos processos paral·lels cap a la independència, aquests es reforçarien mútuament enfront d’un enemic comú, o si l’un podria esdevenir la torna d’Espanya per a l’altra. Però això ja és una altra qüestió.   

dissabte, 25 d’agost del 2012

A callar i a creure

El Govern espanyol pot presumir no només de no complir cap de les seves promeses ni de les seves propostes electorals, sinó que ha d’anar fent tot allò que reiteradament ha negat que faria mai. Pujades d’impostos, rescat de la banca, creació d’un banc dolent, rescat global de l’Estat... un a un han anat caient  I amb la mateixa cara dura que ho negaven durant mesos després ho havien de justificar.

Aquella banca que era de les més solvents del món, segons Zapatero, que no necessitava cap rescat, segons de Guindos, ha necessitat finalment el rescat europeu. Però Rajoy advertia que els únics que necessitaven rescat eren els bancs, però mai l’Estat. I ara ja ho diu tothom. Aquesta setmana ha estat Goldman Sachs i Standard & Poor's els qui han donat per fet el rescat de l'Estat espanyols; Rajoy diu que encara s’ho està rumiant. Naturalment que es tracta de la insolvència d’un Govern que no sap on va ni té idea de com ha gestionar la crisi. De fet, la seva estratègia és la mateixa que la de Zapatero: esperar, deixar passar el temps, i confiar que si a Europa algú sap trobar una sortida, com serà que no acabi beneficiant també l’Estat.

Hi ha, però, un petit detall que sovint els mitjans de comunicació sembla que ignorin o que vulguin obviar. No es tracta que Goldman Sachs, les agències de qualificació o les institucions europees tinguin més visió de futur que el Rajoy i els seus ministres, sinó que són ells els qui en realitat prenen les decisions. I ara ja han decidit que Espanya necessita un rescat. Doncs, a callar i a creure.

divendres, 24 d’agost del 2012

Eleccions basques: retorn a la normalitat democràtica?

Finalment, Patxi López s’ha decidit per convocar eleccions i acabar amb una legislatura irregular i falsejada pel joc brut de no permetre la presentació de candidatures abertzales. El fet que en el seu retorn, aquest sector de la societat basca pugui esdevenir la primera o la segona força política indica fins on va arribar la perversió dels seus rivals polítics que no van tenir cap escrúpol a l’hora de recolzar la seva impresentable actitud política en un sistema judicial absolutament corromput.

I malgrat tot, la societat basca va acceptar el resultat electoral. El PNB es va resignar a passar a l’oposició tot i ser el partit majoritari i tot i haver-hi al país basc una majoria nacionalista. Fins i tot l’esquerra abertzale es va resignar a desaparèixer del Parlament basc, per dedicar-se de ple a resoldre o a desactivar el conflicte armat. No sé si es pot qualificar de zel democràtic el fet d’acceptar la tupinada i el frau comès pels partits espanyolistes. Però, el que està per veure és si encara no intentaran una nova estratagema per evitar que les urnes els prenguin el poder. I en tot cas, el que potser ja és més previsible és la seva reacció davant d’un resultat electoral advers. Una hipotètica victòria abertazale, o fins i tot un bon resultat encara que el PNB obtingués la victòria electoral, podria accelerar el procés cap a la independència. I, aleshores, els mateixos que en el seu moment van cometre frau electoral impedint la presentació de l’esquerra abertzale, ara tampoc acceptarien la voluntat democràtica si s’expressés en una direcció que no els complagués del tot.

Faltarà veure què pensar fer el PNB que, a l’estil de CiU, verbalment sovint festeja el sobiranisme, però a l’hora de la veritat s’acontenta amb la gestió de les escorrialles que deixa Espanya; encara que en el cas basc, les escorrialles basques facin de més bon escurar que les catalanes. Esperem que no tornin a cometre l’error, l’estupidesa, que va cometre Ibarretxe de demanar permís per a assolir la llibertat. La llibertat no es pidola, es pren.

dijous, 23 d’agost del 2012

La Justícia és una altra cosa

El temps no és mai innocent. Ho sap el sàdic i ho sap el cínic. El fet no és sempre saber si es té o no es té raó, sinó quan i com es dóna aquesta raó. No és que la fiscalia necessiti més informes mèdics sobre l'estat de l'etarra Uribetxeberria, és que hi ha la voluntat de fer-lo patir més per pura venjança. A vegades, no hi ha més càstig o més injustícia que donar la raó fora de temps. I d’això els espanyols en saben un niu.
Que els Tribunals europeus tombin decisions de la justícia espanyols, de tan habitual, hom ja ho troba del tot normal. Algú podria pensar que la qualitat dels juristes espanyols és més aviat escassa, donat que han de rectificar o les seves decisions són revocades sovint. Però, no ho crec. Ja hem comentat altres vegades les sentències de tancament de mitjans de comunicació en euskera, després revocades per la justícia internacional; no és que no sabessin que la seva sentència era injusta sinó que emetent-la, encara que després fos revocada, ja aconseguien l’objectiu polític perseguit. El mateix ha tornat a passar ara: ja sabien que el Tribunal europeu de Drets Humans d’Estrasburg no deixaria passar l’aplicació amb caràcter retroactiu de l’anomenada “doctrina Parot”,. Però entre el temps que ha transcorregut d’ençà que l’etarra Inés del Río va recórrer a aquest Tribunal europeu, fins que s’acabin resolent els recursos i contrarecursos que s’hi aniran presentant, encara que al final li acabin donant la raó, ja s’hauran pogut venjar d’ell com si li haguessin aplicat la “doctrina Parot”.
Per això, és de tota lògica (la seva lògica) que el Tribunal Constitucional denegui també l’excarceració de 16 presos etarres, que pretenien acollir-se a la sentència del Tribunal d’Estrasburg. Ja tenen calculat que un cop presentat el recurs a la sentència del Tribunal europeu, que anul·lava la seva sentència contra Inés del Río, tardaran molts mesos abans de resoldre-ho. I, mentrestant, Inés del Río i els setze etarres que volien que s’apliqués la resolució del Tribunal d’Estrasburg, hauran d’esperar a la presó. Que és del que es tractava. La Justícia és una altra cosa.  

dimecres, 22 d’agost del 2012

Dretes i esquerres, aquí i als USA

Ja se sap que no es poden fer comparacions, que la realitat política i social dels Estats Units té ben poc a veure amb l’europea. Intentar traslladar l’esquema de dretes i esquerres de casa nostra al gegant americà pot ser una quimera. Hom té la sensació que els dos partits americans, perquè tenen ben clar que amb dos n’hi prou, s’han repartit els noms “demòcrata” i “republicà” per no haver de definir-se ideològicament. Al capdavall, tots dos es consideren demòcrates i republicans.

Ningú gosaria a l’altre cantó de l’Atlàntic parlar de socialisme, ni posar en dubte els valors del capitalisme i del lliure mercat. I tanmateix, hi ha discursos americans que no ens sonarien tan rars a casa nostra. En vista a les properes eleccions, els dos partits, o millor dit els dos candidats, han començat a ensenyar les cartes. I el president Obama s’exclamava de la proposta de pla pressupostari del seu oponent que suposaria un sobrecost de 2000 dòlars l’any per a cada família nord americana. Però, com deia Obama l’increment de recaptació no serviria "per reduir el dèficit, ni per augmentar l'ocupació, ni per invertir en educació, sinó per fer una altra retallada d'impostos a la gent com ell". Amb aquest nou Pla del candidat republicà, ell mateix acabaria pagant tan sols un 1% d’impostos. I és que, un cop donat per bo el sistema, l’únic que està en joc o en discussió és si cal aplicar-lo despietadament en contra de la majoria per a beneficiar la majoria, i si com proposa Obama com a mínim es guardaria les formes i això mateix es faria amb més discreció.

És exactament el que està passant a l’Estat espanyol. El Govern del Partit Popular ja ha perdut la por i les formes i s’abat despietadament sobre la malmesa economia dels ciutadans per acabar un espoli sense mesura. En complicitat amb les grans empreses, com ara les elèctriques, les de telefonia i per suposat els bancs, s’arbitren totes les mesures necessàries per tal que puguin treure el màxim de beneficis de les economies familiars. La crisi no té secrets; té unes raons molt clares que el Govern les sap aprofitar en benefici dels poderosos.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Batent tots els rècords, o la majoria

És una manera de superrelativitzar una dada: és tan alta que supera rècords. Ens ho diuen els homes del temps quan ens parlen de l’onada de calor o els economistes i mitjans de comunicació en general quan parlen de la crisi econòmica. I si se superen rècords és que deu ser extraordinària, la calor o la crisi. El que caldria veure, però, és fins on arriba aquest rècord, i què va passar quan es va arribar a la xifra que ara emulem.

En el cas de la meteorologia, veiem que tampoc n’hi ha per tant: aquestes temperatures i aquestes sequeres ja les hem viscut, i en èpoques relativament recents. En el cas de l’economia, la cosa ja és diferent perquè els vaivens de l’economia no depenen de l’atzar, sinó que són perfectament controlats i dirigits. Quan algú compara aquesta crisi amb la de l’any 1929 ho fa per assenyalar la magnitud de la catàstrofe, però sobretot per indicar que res tornarà a ser igual com fins ara. Aquesta no és una crisi normal, en el sentit d’una oscil·lació periòdica i temporal de l’economia, com ho poden haver estat les crisi del 78 o del 92. S’estan posant les bases per a una nova societat capitalista molt més propera al liberalisme salvatge de finals del segle XIX que al benestar que se’ns prometia i que havien tastat a finals del segle XX.

Però, parlem de xifres. Aquests dies ens han donat una d’aquestes xifres que bat rècords: la morositat en les entitats financeres ha arribat al 9’42%, superant així, per molt poc, la xifra de 1994 (encara que aleshores el volum dels crèdits era inferior). Pel que fa a l’atur, el 1994 també s’havia sobrepassat el 24% que ara hem superat. Però no tot són rècords. El deute públic espanyol els anys 1996 i 1997 va arribar gairebé al 80%, xifra que encara no hem superat hores d’ara. Per a pagar aquest deute públic ara s’ha arribat a pagar en bons de l’Estat més del  7% d’interessos, que no arriba encara a superar la del 1990 que va arribar al 7’7%.

Les xifres de l’economia espanyola són dolentes, és cert. Tan dolentes, però, com les dels anys noranta; en alguns casos les hem sobrepassat, i en d’altres, no. I què va passar, doncs, aquells anys 90? Pràcticament res. Els Governs europeus i les autoritats monetàries van prendre mesures per a sortir de la crisi, i van acabar funcionant. Molt diferent d’ara que els Governs, a consciència, van prenent mesures que empitjoren cada vegada més la situació, però selectivament. Milloren els interessos de les grans fortunes, els mercats de luxe van millor que mai, i a canvi es carrega tot el pes sobre els treballadors i la població en general. I, molt important, es posen les bases per a crear un nou sistema de relacions entre el poder econòmic i la ciutadania, s’ha eliminat l’estat del benestar i consolidat la precarietat que és la millor eina per a tenir collada (atada y bien atada que diria aquell) la població. Estan fent del món el seu paradís fiscal, a costa de la immensa majoria. Amb aquesta crisi, podem fer una reculada a nivell de drets socials de decennis o de segles, a no ser que reculéssim tant que arribéssim a l’època de la guillotina.

dilluns, 20 d’agost del 2012

Qui escriurà la història d’ETA?

En un excel·lent reportatge televisiu en què es presentava un programa de trobades entre membres d’ETA i familiars de víctimes, un d’aquest manifestava el seu temor per qui acabaria escrivint la història d’ETA. La història, almenys inicialment, l’escriuen sempre els vencedors; en tot cas, serà amb el temps que s'acabarà reescrivint la mateixa història des de diferents perspectives. Amb tot, no és qüestió de témer que s’escrigui i es reescrigui la història, ni aquesta ni cap història.

És evident que no hi ha una sola història d’ETA. L’organització de les darreres dècades tenia ben poc a veure amb aquella de l’època del franquisme, que gaudia d’un ampli suport dels demòcrates antifranquistes, del País Basc i de fora. El principal error d’ETA, a part del mateix error de matar que va cometre el règim franquista i els seus cossos repressius, va ser el de no guanyar; avui la història l’escriuríem completament diferent. Quan van demanar a l’ex lehendakari Leizaola què caldria fer amb ETA quan Euskadi assolís la independència, ell va respondre que el nou Estat necessitaria un exèrcit. Naturalment que, ara, en les darreres dècades, ETA feia nosa fins i tot als abertzales, perquè era un entrebanc seriós en les seves aspiracions per avançar cap a la independència. La seva lluita ara era no només inútil, sinó contraproduent per als objectius que deien defensar. Algú potser recordarà les paraules d’aquell dirigent socialista espanyol que, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, va deixar anar que d’alguna manera se'ls hauria de reconèixer el servei prestat a la democràcia. I suposo que no es pot negar que el País Basc no hauria obtingut un Concert econòmic tan avantatjós sense la concurrència d’ETA; els drets històrics i forals del País Basc s’haurien pogut passar pel forro o encabir, com es va fer amb Catalunya, en el règim comú de la resta d’autonomies.

Quan s’escrigui la història d’ETA, no la del règim, sinó una història desapassionada, rigorosa i imparcial, s’haurà d’explicar que la violència d’ETA va ser la resposta, tan irracional i injusta com vulgueu, a una altra violència no pas menys irracional i injusta. I que el fracàs d’ETA de no trobar en la transició el moment adequat per deixar les armes, també va ser un fracàs de la democràcia. I no cal dir dels esforços esmerçats pels diferents Governs espanyols per evitar de trobar una sortida negociada al conflicte, amb el convenciment que allargant la vida d’ETA, amb les morts conseqüents, aconseguirien a la llarga la victòria policial i, per tant, política. La veritable història d’ETA haurà de tenir més capítols que els que expliquin els seus crims.  

diumenge, 19 d’agost del 2012

Construïm estructures d’Estat, o no?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Se suposa que ningú deu ser tan il·lús com per pensar que l’assoliment de la independència és una qüestió de dit i fet, d’avui per demà, sense una preparació prèvia i sense disposar dels mecanismes mínims per a sustentar-la. Mecanismes interns, d’això que en diem estructures d’Estat, i mecanismes externs perquè haurem de comptar amb un període de negació i d’hostilitat espanyola, i més aviat de recels per part de la comunitat internacional.

Justament, la por que tenim molts independentistes és que CiU digui la veritat quan afirma no disposar d’un pla B. Ells ja saben que això del Pacte Fiscal servirà, a tot estirar, per tensar la corda, i acabar-se de convèncer ells mateixos que no tenim gaire més opcions que la de l’Estat propi. Si fos cert (i jo confio que no) el que diuen que ells només treballen amb l’horitzó d’anar a negociar a Madrid el Pacte Fiscal, voldria dir que ja es conformen amb mantenir viu el caliuet per a tenir arguments de cara a unes properes eleccions en què tornarien a presentar la proposta de Pacte Fiscal com a estrella del programa electoral. O bé, que són tan imprudents com per abocar-se a l’aventura de més gran envergadura en què pot embarcar-se el país sense cap previsió, amb una mà al davant i l’altra al darrere.

És cert que a vegades dóna aquesta impressió, que no es vol anar més enllà de continuar administrant la misèria autonòmica que ens deixa Espanya, o que realment no s’està preparant cap pla alternatiu al més que previsible fracàs de la negociació amb el Govern espanyol sobre el Pacte Fiscal. Però també és cert que, a vegades, hi ha indicis que ens porten a pensar que sí que s’està preparant el camí per encetar, en el seu moment, el procés definitiu cap a la independència. Des de l’independentisme declarat voldríem confiar amb les intencions de CiU, perquè avui per avui no hi ha cap possibilitat de fer un sol pas endavant sense comptar amb ells, i tenir més evidències de què s’està treballant en la bona direcció. Però, per altra banda, també és comprensible que determinats passos calgui fer-los amb molta discreció, justament per a garantir-ne l’èxit.

Per això em va sorprendre la notícia, o el rumor, que s’havia encarregat ja el software necessari per a crear la Hisenda catalana. Em va sorprendre molt gratament perquè seria un d’aquests indicis que CiU, o com a mínim una bona part de la coalició, està treballant amb aquest pla B que oficialment han de negar que existeixi. La sorpresa desagradable, però, va ser veure les reaccions que suscitava a la xarxa la publicació de la notícia, precisament provinents de sectors suposadament independentistes.

Al marge de la veracitat de la notícia, em sembla molt greu i perillós l’existència d’aquests elements suposadament independentistes que blasmaven que CiU, el Govern o CDC hagués fet aquest encàrrec. Des dels qui ho ridiculitzaven com si això fos una pèrdua de temps, als qui volien qüestionar la procedència dels diners per a finançar-ho; tot plegat, una bateria de crítiques entre burlesques i desqualificadores que bé podrien provenir dels sectors més radicalment unionistes del nacionalisme espanyol. A mi, l’únic que em preocupa és que la notícia no sigui certa.

I és que en aquest procés cap a la independència haurem de comptar amb l’hostilitat dels espanyols, però també amb la baixesa de mires (si no és que podem parlar d’una altra cosa) o l’estupidesa de sectors que, dient-se independentistes, posarien pals a les rodes a qualsevol pas que es pugui fer si no és a partir dels seus postulats. Sectors que no voldrien saber res amb CiU, la força nacionalista majoritària i imprescindible avui per avui, ni amb ERC, el partit independentista amb més suport electoral, i qui sap si tampoc amb SI. Els moviments socials i les mobilitzacions de la ciutadania són importants i necessaris per empènyer el procés, però al capdavall serà una majoria parlamentària la que l’haurà de portar a terme.

Les crítiques a CiU, a ERC o a qualsevol altra formació, han de ser pel que no fan; i en cap cas pels passos que comencen a fer, si és que es fan, en la bona direcció.

dissabte, 18 d’agost del 2012

La culpa és del 5%?

A tots els problemes que tenim com a país, hi hem d’afegir la incapacitat per a explicar-nos. Tot i algunes iniciatives tan públiques com privades per donar a conèixer la realitat catalana al món, el cert és que la visió predominant continua essent l’espanyola. El Govern espanyol té poderosos mitjans per a fer-ho, sovint la Generalitat tampoc gosa dedicar-s’hi a fons, i la immensa majoria dels corresponsals estrangers a l’Estat espanyol resideixen a Madrid, des d’on escriuen les seves cròniques sobre Catalunya, i tenen el Mundo, ABC, i a tot estirar El País, com a diaris de referència.

Ho podem veure, per exemple, en el cas del deute públic. El deute de les autonomies apareix reiteradament en informes de tota mena, ja siguin de l’FMI, de la Comissió europea, o de les mateixes agències de qualificació. I donen a entendre que aquest és un dels aspectes claus de la debilitat econòmica i de credibilitat de l’Estat espanyol. Tant li fa el que diguin les xifres, perquè intencionadament s’apunta cap a les autonomies com a l’esca del pecat. Quan es parla del deute d’un Estat, i per tant, de la seva solvència, s’ha de tenir en compte el deute públic, però també el privat, és a dir el de les empreses, de les entitats financeres i el dels particulars. Doncs bé, el deute públic representa menys del 20% del total. Aquest deute públic suposa un 70% del PIB, una xifra elevada però inferior a la d’altres països com França, Alemanya, Regne Unit, i no diguem el Japó que arriba al 200% del PIB. Ara bé, el deute públic de l’Estat inclou la suma de totes les seves administracions, i el deute de l’administració central  representa un 75% del total, un 20% correspon a les comunitats autònomes i un 5% a les administracions locals. I és aquest deute de l’Estat el que ha crescut més en els primers mesos del 2012.

En resum, segons la versió oficial i la que venen a l’exterior, i la que es creuen les institucions financeres internacionals, el problema rau en les autonomies. Però, amb els números a la mà, resulta que el deute acumulat d’aquestes comunitats autònomes representa a l’entorn de 5% del total del deute de l’Estat. I aquest cinc per cent és la causa de tots els mals? Aquí hi ha alguna cosa que no quadra: que el Govern espanyol maquilli i amagui les xifres per recentralitzar l’Estat té una explicació. Però, és que els experts de les institucions internacionals signen a cegues els informes de l’Estat espanyol, o no saben llegir les xifres?

divendres, 17 d’agost del 2012

Lectures d’estiu: els gestors del Crash o la veu de l’amo

Com que l’avió és a punt d’arribar, no penso perdre gaire més temps amb el llibre del Niño-Becerra “Más allá del Crash”. Tinc el temps just per veure les solucions que apunta el mediàtic economista. De fet, de solucions no en dóna cap. La seva intenció és la de dir-nos que no cal que busquem culpables, perquè segons ell no n’hi ha, i que la que ens està caient l’hem d’entomar amb resignació.

Però sí que apunta una sortida. “ya no es posible continuar construyendo realidades a través de deseos argumentados con discursos políticos”. Està clar: el discurs polític, si és políticament correcte, ha de tenir en compte les persones, els drets, la justícia social, la dignitat... “Al revés, tienen que ser decisiones técnicas sustentades en criterios operativos que busquen la eficiencia en el uso de unos recursos que ahora sabemos escasos”. Com si les decisions tècniques no estiguessin carregades, sempre, d’ideologia política; el que passa és que les ideologies més impresentables s’han d’excusar en suposats discursos tècnics. La política, segons el Niño, quedaria relegada al no res: “Estas instituciones integradas por expertos deben estar totalmente al margen de la política... Deberían ser elegidos por expertos i supervisados también por expertos”. Aquí no hi hauria espai per a la ciutadania, ni control democràtic, ni possibilitat d’intervenció en la vida pública; tot quedaria en mans dels “experts”.

Però, i qui serien aquestes “experts” que pensarien i prendrien les decisions per nosaltres? I serien realment decisions preses amb criteris tècnics al servei del bé comú o al servei d’uns pocs?. El Niño-Becerra ho té molt clar: “Obviament, en una estructura como esa, la voz de las grandes corporaciones deberà ser escuchada; de hecho, es muy posible que sean las grandes corporaciones las que acaben designando esta especie de aristocracia de la gestión”. Suposo que li deuen pagar bé. Jo agafo l’avió i llenço el llibre a la paperera de l’aeroport.

dijous, 16 d’agost del 2012

Lectures d’estiu: el Crash de l’estat del benestar

De la mateixa manera que el Niño-Becerra justifica, en el seu llibre Más allá del Crash, el desastre ocasionat pel desmesurat afany especulatiu de la banca i dels grans poders econòmics amb una visió determinista, segons la qual tot s’ha esdevingut perquè s’havia d’esdevenir i no per errors de ningú, també justifica el desmantellament de l’estat del benestar com quelcom inevitable.

D’entrada, dóna per suposat que “...veremos un muy menor crecimiento económico, mayor desempleo, menos servicios públicos y, en general, un retroceso en la calidad de vida de la población”. Més endavant ho ratifica: “...no se buscarà ni el pleno empleo ni la redistribución de la renta...es decir, nada parecido al Estado de Bienestar que se ha vivido”. I quan formula la pregunta de si hi continuarà havent un model de protecció social, la resposta és negativa i una de les argumentacions és que “es crecientemente menos necesario, al no tener que calmar a una clase obrera reivindicativa”; ni els més cínics no gosarien argumentar-ho d’aquesta manera.

Però no es tracta que ell pretengui fer una projecció de futur, tanmateix prou evident, i que es limiti a dir el que passarà; perquè això ja ho veiem tots amb les polítiques econòmiques, les reformes i les retallades que s’estan aplicant. Ell el que fa és intentar explicar-nos que totes aquestes polítiques són inevitables. I ho deixa ben clar quan explica les conseqüències de la crisi, i la societat que ens quedarà. Segons ell les persones que ara es jubilen van tenir possibilitats i expectatives “porque todos pudieron tenerlas”, però per als més joves “...eso ya no es así porque no puede ser, ni será porque no debe ser”. Ni el polític més cínic gosaria dir-ho amb aquestes paraules; mentiria i ho negaria, però no tindria tan desvergonyiment.

dimecres, 15 d’agost del 2012

Lectures d’estiu: justificant el Crash

De bones a primeres, Santiago Niño-Becerra en el seu llibre Más allá dels Crash es formula la pregunta: “¿Quien ha tenido la culpa de lo que està sucediendo?” I la resposta és contundent: “Nadie...agotado el modo en que se estava funcionando, la crisi era inevitable. Nadie tuvo la culpa”. Aquesta idea la repeteix insistentment en el llibre: “El gran problema de esto-que-está-pasando estriba en que no ha sido fruto de una mala política o de un conjunto de medidas inadequadas ajecutadas por alguien inepto, sinó la evolución lógica de un estado de cosas...esta crisis, la que estamos viviendo, la que vamos a seguir viviendo, era inevitable”. I més endavant: “Esta vez nadie ha tenido la culpa de nada, o todos hemos tenido la culpa de todo”.

Ni els mateixos banquers i directius de les grans corporacions, alguns fins i tot amb causes judicials obertes, no s’ho deuen creure. Des de l’americana Lehman Brothers, a l’FMI i els Bancs centrals incapaços de detectar o de posar fre a les males pràctiques del sector financer, als promotors de la gran bombolla immobiliària que interessadament es negaven a acceptar, ningú dels mateixos implicats tindria el desvergonyiment de dir que tot plegat no és culpa de ningú. El desastre i les evidències són tan descomunals que els mateixos implicats acaben admetent els seus errors. En algun país, com a Islàndia, van tenir la valentia de tirar-ho per la via penal destituint i encausant responsables polítics i de la banca, i no és per causalitat que aquest país dels que millor se’n poden sortir. A l’Estat espanyol també, encara que tímidament i quan ja no hi ha possibilitat d’evitar-ho, s’han iniciat processos judicials. Tothom sap que hi ha responsables, i que aquests tenen noms i cognoms i domicili fiscal, bàsicament en paradisos fiscals.

Els causants del desastre que no gosen, per pudor i per vergonya, autoexculpar-se, necessiten d’algú que els facin la feina. I qui millor que un economista mediàtic que ha aconseguit notorietat a base d’engaltar-les-hi pel broc gros. Sense cap més argumentació que la del fatalisme, Santiago Niño-Becerra pretén fer-nos creure que tothom va fer el que calia, que ningú va cometre errors, però que la crisi era inevitable perquè “el model s’havia esgotat”. S’ha de tenir barra!

dimarts, 14 d’agost del 2012

Lectures d’estiu: més enllà del Crash

A l’estiu, ja se sap, hom acostuma a refugiar-se en lectures lleugeres, que puguin llegir-se estirat a la sorra de la platja o en les inevitables esperes dels aeroports. Mentre no anuncien el meu vol, i sense cap convenciment especial, enceto les pàgines del llibret de Santiago Niño-Becerra “Más allà del Crash”. La veritat és que no n’havia llegit res, i que només en tenia les referències escadusseres de les seves aparicions als mitjans de comunicació. I el cert és que ha respost a les expectatives que hi tenia posades; ben poca cosa més que l’espectacle mediàtic.

Val a dir que és un encert que s’hagi publicat en la col·lecció “Los panfletos del lince”. Hi és del tot escaient. L’autor parteix de l’aurèola d’haver estat un dels primers a predir la gran crisi del 2010, amb el preàmbul que va representar la primera fallida del 2007 i el 2008. Bé, de fet eren molts els qui ja advertien que la bombolla immobiliària esclataria d’un moment a l’altre; només ho negaven els economistes a sou de les grans companyies que especulaven amb la bombolla. A diferència del que fan els polítics, que menteixen compulsivament negant les evidències i donant tota mena de justificacions al que és injustificable, el Niño-Becerra pot dir les coses pel seu nom, fins al punt que les seves explicacions tenen un aire provocador, esperpèntic i apocalíptic. El panorama que presenta és certament desolador, però d’una lògica impecable.

La diferència entre el seu discurs i el discurs dels polítics és abismal. Mentre uns volen fer-nos combregar amb rodes de molí, i fins i tot tenen la poca-soltada de pretendre fer-nos creure que les seves accions van encaminades a sortir de la crisi i a resoldre els problemes dels ciutadans, l’altre diu les coses pel seu nom i ens adverteix que caminem de dret cap al desastre. Uns ens encaminen cap al desastre, per més que ens diguin exactament el contrari, i l’altre diu tot allò que no gosen dir-nos els primers. Però, el llibre té perles dignes de ser comentades.

dilluns, 13 d’agost del 2012

Millor junts?

Millor junts, és l’eslògan de campanya dels partidaris que Escòcia romangui dins del Regne Unit, de cara a demanar el vot negatiu en el referèndum per la independència que s’ha de celebrar el 2014. Es tracta de la campanya conjunta que faran el Partit Laborista, el Partit Liberal Demòcrata i el Partit Conservador per impedir que Escòcia es declari independent, a proposta de l’Scottish National Party.

Els unionistes britànics, doncs, plantegen una campanya en positiu, gens agressiva i sobretot democràtica; res a veure amb el plantejament crispat, agressiu i, si els cal, violent, dels partits polítics espanyols. Una campanya, d’altra banda, impensable a Espanya no només per la diferència de tarannà democràtic, inexistent en el cas dels espanyols, sinó perquè l’argument no s’aguantaria per enlloc. Ja sabem que la publicitat sempre intenta endolcir el missatge, maquillar-lo i sobrevalorar-lo interessadament; però també saben els publicistes que si el missatge és tan allunyat de la realitat, tan inversemblant, tan poc creïble, esdevé contraproduent. És possible que el missatge dels unionistes escocesos tingui el seu predicament i que resulti convincent per a molts (caldrà veure cap on es decantarà la majoria), perquè com a mínim deu ser defensable. En el cas espanyol, l’argument resultaria esperpèntic.

Per això, l'estratègia dels espanyols, no tenint cap mena d’escrúpol per trair els més elementals principis democràtics, no es pot basar en intentar convèncer-nos dels suposats avantatges de romandre a Espanya, sinó en negar-nos el dret democràtic de decidir el nostre futur. I en el cas que el Parlament o el Govern prenguessin la legítima determinació de fer ús del dret a decidir, s’hi abraonarien amb tota la virulència i la violència que els fos possible; ells, els espanyols, no han renunciat mai a la violència per a aconseguir els seus objectius polítics. I si, finalment, no tinguessin altra opció que acceptar que es fes una consulta democràtica, cosa que a ells els repugna, la seva campanya tampoc consistiria en explicar els avantatges de mantenir Catalunya dins d’Espanya (tasca realment difícil, per no dir impossible), sinó en intimidar i intentar crear por entre la població.    

diumenge, 12 d’agost del 2012

Elecciona anticipades, per a fer què?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot sembla indicar que anem de cara a unes eleccions anticipades. El Govern espanyol té clar que, amb una Generalitat escanyada financerament, li és molt fàcil tenir-nos sota control. I, per tant, mantindrà tant com pugui aquesta situació fins i tot en el supòsit que comencéssim a sortir de la crisi (cosa del tot improbable donat que, de moment, totes les polítiques van adreçades a aprofundir encara més la crisi). Una situació que es fa insostenible per al Govern d’Artur Mas, per més que aquest intenti convèncer els espanyols que ha de ser anant tots plegats que ens en sortirem.

El President ja ho ha advertit en alguna ocasió i suposo que finalment s’hi veurà obligat: convocar eleccions anticipades, probablement a la primavera. Un cop constatat que per part de Madrid no hi ha cap voluntat de negociar no solament el Pacte Fiscal, sinó ni tan sols el pagament dels deutes contrets per llei amb la Generalitat, Artur Mas té l’excusa perfecta per convocar-les. En principi, sembla que ho haurien de tenir mal parat els qui s’han oposat a una proposta de finançament una mica més justa per a Catalunya; però dels nacionalistes espanyols no se’n pot fer massa cabal, perquè, a diferència dels catalans, ells per la pàtria sí que estan disposats a tot.

Artur Mas juga amb la possibilitat d’obtenir, d’aquesta manera, una majoria més folgada i fins i tot una majoria absoluta. En qualsevol cas, sembla clar que si volgués disposaria d’una majoria nacionalista prou sòlida al Parlament, amb una ERC que sembla remuntar, una IC-V que ha demostrat voluntat de jugar a favor del país i una Solidaritat que podria repetir presència al Parlament. Però, com sempre, el tema no està en si disposarem d’una majoria sobiranista al Parlament, sinó quin paper volem que jugui aquesta majoria.

Ben mirat, en aquesta legislatura CiU ja tenia l’opció de pactar grans acords de país amb ERC, amb IC-V i amb Solidaritat; però ha preferit pactar amb el PP, perquè ha prioritzar les polítiques de dretes afavorint fiscalment els més rics a base de retallar polítiques socials. I per a fer aquestes polítiques, és evident que no podia, ni podrà, comptar ni amb ERC ni amb IC-V.

Per tant, el tema està en saber amb quin plantejament enfocarà CiU la nova legislatura, si convoca eleccions anticipades. Molt em temo que no serà allò que podria semblar tan evident als independentistes: presentar-se a les eleccions amb la proposta d’articular una majoria parlamentària per fer una declaració d’independència i tot seguit convocar una consulta popular per encetar definitivament el procés d’emancipació nacional. Molt em temo que es repetirà la jugada de marejar la perdiu per no anar enlloc: repetir com a eslògan electoral el tema del Pacte Fiscal (ara li podrien canviar de nom, si consideressin que aquest està gastat) amb la proposta de portar-lo a negociar amb el Govern espanyol. És a dir: res de res, més del mateix.    

¿Algú creu que CiU farà un acte de dignitat nacional i donarà un pas endavant, ara que ja ha constatat la inviabilitat de les seves propostes descafeïnades d’anar a pactar amb el Govern espanyol? A molts, ens agradaria creure-ho.

dissabte, 11 d’agost del 2012

Perú: La impotència dels Estats

Un any després d’haver accedit a la presidència del Perú, Ollanta Humala ha perdut bona part de la seva popularitat, especialment entre la població indígena. Un procés semblant, encara que més accelerat, al que li ha passat a l’Evo Morales a Bolívia. Van pujar al poder amb una aurèola populista, esquerranosa i propera als moviments indigenistes. Fins i tot en els primers moments van fer gestos esperançadors, però aviat es fa evident la seva impotència per a fer canvis profunds.

Si a Europa la majoria dels governs no deixen de ser titelles en mans dels grans poders econòmics, és fàcil d’imaginar les dificultats que poden tenir els governants de determinats països llatinoamericans. Amb una dependència gaire bé absoluta de l’exterior, pel que fa a finançament però també pel que fa a la tecnologia i la capacitat d’explotar els propis recursos, la força econòmica d’aquestes estats sovint és inferior a la que pot tenir alguna de les empreses multinacionals que operen al país. En campanya electoral, en alguns casos fins i tot honestament, poden prometre el que sigui, però un cap són al poder no poden o no gosen plantar cara a la realitat. I si no que ho diguin al ja ex president del Paraguai Fernando Lugo, que pretenia posar traves als interessos de l’empresa nord americana de biotecnologia Monsanto. Els estats no tenen els mitjans per a explotar els seus recursos naturals, i sovint els han de malvendre a empreses foranes que els imposen unes condicions tan severes que els beneficis reals per al país esvenen ben escassos.

Perú, per exemple, és un país amb enormes potencialitats pel que fa als seus recursos naturals, i per tant és un país que fàcilment pot atraure l’interès de grans empreses, com ara Repsol. Però, alhora és un país que compta amb extensíssimes zones rurals, on l’Estat amb prou feines si hi arriba, amb poblacions indígenes que han hagut d’espavilar-se per a sobreviure, algunes viuen encara seguin les seves formes ancestrals a la selva amazònica. El compromís inicial d’Ollanta Humala de defensar aquestes zones rurals no resisteix la pressió de les companyies interessades en l’explotació dels recursos, que d’altra banda poden ser vitals per a l’economia peruana. La maquinària de les empreses multinacionals pot passar fàcilment per damunt de les intencions inicials del Govern, com pot passar literalment per damunt de pobles sencers i desvalguts de l’Amazònia.

divendres, 10 d’agost del 2012

A les verdes i a les madures

Hi ha molts treballadors d’empreses concertades que es queixen, i suposo que amb raó, que a ells quan convé se’ls tracta com a funcionaris i quan convé tenen el tracte propi d treballadors d’empreses privades. I sempre convé considerar-los púbic o privats, funcionaris o no, per la part més negativa. Quan hi ha hagut retallades de sous i de condicions de treball dels funcionaris, ells hi ha entrat en la mateixa mesura; però, això sí, sense poder gaudir de cap dels avantatges que tenen els funcionaris.

Per si els serveix de consol, que pensin que la seva situació és el paradigma de la situació de Catalunya dins d’Espanya. A l’hora de pagar som els primers, i a l’hora de cobrar els darrers. Quan convé als espanyols nosaltres som un més, com qualsevol altre; però, quan els convé no podem pretendre rebre el mateix tracte que la resta. Si des de la seva perspectiva Catalunya formés part d’Espanya no tindria sentit que permetessin que aquí es paguin més peatges que en cap altre lloc, que no es compleixin lleis espanyoles com l’Estatut; ni tindria sentit fomentar la centralització de totes les institucions en una sola ciutat, en detriment de les altres. Per als impostos som espanyols com el qui més i amb l’obligació de ser solidaris fins al punt que els beneficiats de la nostra solidaritat ens superen en qualitat de serveis i d’infraestructures. Però per a rebre els suposats beneficis que tindria ser espanyols, aleshores ja no som tinguts en compte.

Maleïda la gràcia, doncs, això de ser espanyols de segona, com s’obstinen a imposar-nos tant el PP com el PSOE. Res a veure, per exemple, amb la situació del Quebec on enfront dels quebequesos que no se senten canadencs i que voldrien separar-se’n i ha els canadencs que senten el Quebec com una cosa pròpia, i la cuiden com a tal. Són els unionistes amb totes les conseqüències, perquè creuen que el Quebec pot ser molt ben considerat i tractat com una part més del Canadà. Aquí, no. Aquí pretenen que es quedem dins d’Espanya per a poder-nos maltractar i espoliar-nos.

dijous, 9 d’agost del 2012

Fer-se soci del club d’Espanya

Escampeu als quatre vents els avantatges de ser soci d’aquest club anomenat Espanya. La quota pot semblar un xic cara, però bé s’ho val. 3.000 euros anuals, pel cap baix. No us en faran cap rebut, ni us ho podreu descomptar en la declaració de la renda. Tres mil euros és la quantitat de més que cada català paga a Madrid, i allà se’ls queden. És la nostra quota per a ser soci d’aquest club.

Pertànyer al club anomenat Espanya dóna molts drets que no trobareu a cap altre club del món. Dóna dret a ser insultat, menystingut i menyspreat pels que se senten, i de fet són, els amos del club. Si algú reclama poder treure algun benefici de la quota aportada, serà titllat d’insolidari i se li farà la vida impossible. Els directius del club s’ho petegen tot per a la seu central, a Madrid naturalment, i prefereixen malbaratar els recursos dels associats abans de revertir en activitats en benefici dels qui paguen religiosament la quota. Si estan de bones i els ve de gust fins i tot són capaços de fer-te un préstec amb els teus diners, a un interès i una condicions demencials. Tenen establert un sistema en què els qui maneguen les cireres sempre tenen una via per a evitar pagar la quota; i de tant en tant, ja arbitren alguna forma d’amnistia per als qui han defraudat excessivament. En aquest club, et roben i et diuen lladre, i ens fan sentir com a casa recordant-nos frases de cultura popular com ara: ser cornut i pagar el beure.

Aquest fantàstic club, on per tres mil euros l’any poden vilipendiar-te fins a l’escarni, té un petit problema: no cal que la gent s’hi apunti, t’hi obliguen de grat o per força. Ah, i no està previst, com en les pitjors sectes, la forma de sortir-ne. És més difícil que donar-se de baixa d’una companyia telefònica. Els estrangers, en canvi, tenen la dissort de no poder ser-hi admesos, és un privilegi que ens tenen reservat a nosaltres. És com tenir unes accions “preferents” de la Caixa. 

dimecres, 8 d’agost del 2012

El corredor mediterrani passa per Jaca

Espanya i Europa semblen anar en direccions oposades. Quan tota Europa advertia que calia un rescat per a Espanya, el Govern de Mariano Rajoy ho negava i encara es va fer pregar abans no va formular-ne la petició formal. Des de les institucions europees fa temps que es parla de prioritzar els grans corredors ferroviaris que han de connectar els principals centres d’activitat econòmica del continent, però Espanya sempre ha preferit donar llargues al tema, mirar de no definir-se mai, per acabar formulant una proposta que ja sabien que era rebutjada per Europa. Rebutjada per sentit comú.

Al Govern espanyol li és igual el que diguin les institucions europees, com li és igual que el seu projecte de corredor central sigui inviable, o infinitament més car i molt menys útil. A ells els interessa evitar afavorir un corredor que és cert que és el millor per als interessos de l’Estat espanyol, tal com és ara, però per ells té l’inconvenient insalvable que també beneficia Catalunya. I pot mol,t més el seu odi visceral contra Catalunya i contra els catalans, que el seu suposat patriotisme a favor d’Espanya. Un cop aprovat a Europa el projecte del corredor Mediterrani, l’Estat insisteix en què prefereixen anar a la seva i optar pel corredor central; també els diputats de la delegació del PP a Catalunya i els del PSC (aquests diuen que per error) van optar per aquest estrafolari corredor central que no aniria enlloc. Des d’Europa es fan creus que hi pugui haver un Govern capaç de dilapidar tants i tants milions per fer un corredor que ha de foradar els Pirineus pel centre, però sense tenir continuïtat després. I és que a Europa potser no saben, o potser sí i s’aguanten el riure, que a Espanya es construeixen aeroports sense avions, i fan costosíssims TAV per a mitja dotzena de passatges.

Enguany el Govern espanyol té pressupostats, que no vol dir que se’ls acabi gastant, 128 miserables milions per al corredor del mediterrani enfront dels 2.151 milions per al TAV de Galícia. Preferiran perdre les ajudes europees per al corredor del mediterrani abans que fer res que afavoreixi els catalans. O potser és que ja s’ho miren amb perspectiva de futur, i ja compten que el corredor espanyol que d’aquí a uns anys passarà més a prop del mar Mediterrani serà el que passi per Jaca?  

dimarts, 7 d’agost del 2012

La culpa només és nostra

Fa ja una colla d’anys, d’ençà que ERC va començar a denunciar-ho, que es parla de l’espoli fiscal. I de tant parlar-ne, arriba un moment que sembla com una frase feta que ens hem inventat per dir que no ens agrada romandre a Espanya. I, està car que no ens agrada Espanya i que voldríem fugir-ne com més aviat millor! Però és que l’espoli existeix tant per als qui no ens sentim gens ni mica espanyols, com per a aquells catalans que diuen sentir-se també espanyols i que voldrien quedar-s’hi, encara que només sigui per una convicció nacionalista.

I dic que sembla com una mena de frase feta o d’eslògan catalanista, perquè els nacionalistes espanyols sempre responen dient que la resolució del tema del dèficit fiscal no ho resoldria tot. Hom, doncs, ben bé tot, no ho sé. Però les xifres canten; jo diria que canten escandalosament. Algunes fonts xifren l’espoli que patim els catalans en més de 20 mil milions d’euros, tot i que les xifres oficials es queden en tan sols 16 mil milions. Quedant-nos amb les dades oficials, aquestes representen el doble del dèficit de la Generalitat del 2011; per tant, no solament no hauríem tingut dèficit, sinó que no haurien calgut les retallades i s’hauria pogut eixugar una part del deute públic. Europa exigeix als Estats que no tinguin un deute superior de 3% del PIB, una exigència que ens haurien d’aplicar també a nosaltres perquè el que tenim és un dèficit fiscal (eufemisme per anomenar el robatori o espoli de què som víctimes) que representa el 8% del nostre PIB. Això no genera temors i desconfiança en els mercats? Quin país se’n podria sortir amb una sagnia tan extraordinària?

Però, bé. Que patim un espoli insostenible, ja ho sabem. El Govern ho repeteix una i mil vegades, reconeix la gravetat de la situació i que no és possible sortir-nos-en en aquestes condicions. Ara bé, el que no podem esperar és que el qui s’aprofita d’aquest espoli gentilment un dia hi renunciï. Ara, la responsabilitat és ja només nostra. És una insensatesa inconcebible que el Govern de la Generalitat pretengui anar administrant un país espoliat sense plantar-se d’una vegada per totes. I plantar-se no vol dir fer una enèsima proposta de pacte que tothom sap que no té cap possibilitat de prosperar.

dilluns, 6 d’agost del 2012

Crisi per desídia?

Ja se sap que les anècdotes i les vivències particulars són això: anècdotes que no es poden extrapolar ni generalitzar. El que passa és que si les anècdotes de cadascú comencen a ser compartides i són molts els qui s’han trobat en situacions semblants, aleshores, com a mínim, podrem començar a dir que hi ha indicis raonables del fet en qüestió. Déu me’n guard d’afirmar, ni tan sols insinuar, que la crisi pugui explicar-se per alguna de les anècdotes viscudes, però potser sí que explicarien la incapacitat de fer-hi front.

Se suposa que en temps de crisi, quan algú es disposa a fer una comanda mínimament important ja sigui a una botiga, a un professional, o a un establiment turístic, hauria de ser rebut amb els braços oberts. Doncs, bé. Jo no sé si sóc l’únic, i en aquest cas només hauria de constatar la meva mala sort, però darrerament m’he trobat amb molts casos que semblen fora de tota lògica en temps de crisi. He fet fer pressupostos a professionals que no s’han dignat ni a dir-me que no m’ho volen o no m’ho poden fer, de manera que he hagut de buscar-me la vida en un altre lloc; tinc ara mateix un parell d’encàrrecs professionals, en un dels quals portem més d’un any de retard (sempre em diu que quan pugui ja vindrà), i en l’altre havia de tenir una feina enllestida abans de l’estiu, i ara ja li demano que com a mínim pugui estar abans de l’hivern.

El mateix m’ha passat a l’hora de programar les vacances que acostumo a fer, quan es tracta d’hotels del país, directament i a través d’internet. En el darrer cas, en què estava interessat a passar uns dies en un determinat poble dels Pirineus, vaig  veure que hi havia cinc establiments. Un el vaig descartar perquè no tenia pàgina web, i un altre perquè a la pàgina web no hi havia forma de contactar-hi; vaig fer la petició als altres tres, i només em van respondre dos. Vaig escollir, entre aquest dos el que em va semblar més adient. Ni una comanda no resol la crisi, ni el meu cas explica massa res, però és possible que n’hi hagi que s’ensorrin també per desídia?

diumenge, 5 d’agost del 2012

Perill de fractura social

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

És una història ben estranya aquesta de la “fractura social”. Apareix de tant en tant com un espantall per a evitar determinades accions polítiques, però normalment coincideix que són accions d’un determinat signe i no pas d’un altre. Els drets d’autor de l’invent els deu tenir el general Franco, quan deia allò de “feu com jo que no em fico en política”; o potser els té el Pinotxet que justificava la seva repressió violenta amb un “què voleu que hi faci, jo, si protesten d’aquesta manera”. El cas és que els seus seguidors, quan volen oposar-se a alguna acció que els desagrada i que no poden impedir, acostumen a utilitzar aquest argument de no trencar la pau i la concòrdia ciutadana.

Naturalment que no tinc pas res en contra de preservar la pau i la concòrdia ciutadana. El que em repugna és que facin servir aquest argument justament els qui violenten la ciutadania amb les seves imposicions. I, sobretot que en facin un ús tan pervers i farsant. Ja ho deien en la darrera etapa del franquisme, per exemple, quan algú proposava fer un escrit en català: “això ja és ficar-se en política” deien “fem-ho en castellà que així no es molestarà ningú”. I és una expressió que hem sentit dir moltes vegades als nacionalistes espanyols: “Les propostes nacionalistes (catalanes) poden provocar una fractura social”; i les espanyoles, no?. “El predomini del català en l’Administració provoca malestar en la població no catalanoparlant”; a part de ser fals, perquè només el provoca en els sectors més radicals del nacionalisme espanyol, què hauria de provocar en els catalanoparlants la preeminència en tants àmbits d’una llengua que no és la pròpia de Catalunya?. “El dret a decidir pot provocar una fractura social”; a part que mai l’exercici de la democràcia pot provocar cap fractura, excepte per als enemics de la democràcia, la negació del dret a decidir no provoca una fractura social? Els socialistes catalans també s’apunten a aquestes tesis quan diuen allò de “la independència és un tema que no suscita unanimitat en la societat catalana, i per tant pot ser perillós plantejar-la”; és que la dependència sí que suscita unanimitat en la societat catalana?

Precisament per tot això, sap greu que una persona com l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, alineat amb el sector sobiranista de CiU, hagi caigut en el mateix parany, afirmant que “La independència genera un gran perill de fractura social”. És a dir que allò que vol més de la meitat de la població catalana genera “un gran perill de fractura social”, i allò que vol només una quarta part, mantenir-nos en la situació actual, no genera perill de fractura social?

Probablement en tota aquesta fal·làcia dels nacionalistes espanyols, i dels seus socis, hi ha una part ben fonamentada. Els catalans, davant d’una situació injusta reaccionem amb tebior; i com a molt, si ens deixen, reclamem el dret a decidir-ho democràticament, sempre que les lleis injustes ens ho permetin, és clar. Ben diferent del que se suposa, que ells mateixos donen per descomptat, que farien els nacionalistes espanyols que es neguen a acceptar la voluntat de la majoria, que impedeixen que aquesta majoria pugui expressar-se lliurement, i que si en algun moment ho aconseguís ells provocarien la ruptura social, sense descartar la violència, naturalment.