La culpa només és nostra

Fa ja una colla d’anys, d’ençà que ERC va començar a denunciar-ho, que es parla de l’espoli fiscal. I de tant parlar-ne, arriba un moment que sembla com una frase feta que ens hem inventat per dir que no ens agrada romandre a Espanya. I, està car que no ens agrada Espanya i que voldríem fugir-ne com més aviat millor! Però és que l’espoli existeix tant per als qui no ens sentim gens ni mica espanyols, com per a aquells catalans que diuen sentir-se també espanyols i que voldrien quedar-s’hi, encara que només sigui per una convicció nacionalista.

I dic que sembla com una mena de frase feta o d’eslògan catalanista, perquè els nacionalistes espanyols sempre responen dient que la resolució del tema del dèficit fiscal no ho resoldria tot. Hom, doncs, ben bé tot, no ho sé. Però les xifres canten; jo diria que canten escandalosament. Algunes fonts xifren l’espoli que patim els catalans en més de 20 mil milions d’euros, tot i que les xifres oficials es queden en tan sols 16 mil milions. Quedant-nos amb les dades oficials, aquestes representen el doble del dèficit de la Generalitat del 2011; per tant, no solament no hauríem tingut dèficit, sinó que no haurien calgut les retallades i s’hauria pogut eixugar una part del deute públic. Europa exigeix als Estats que no tinguin un deute superior de 3% del PIB, una exigència que ens haurien d’aplicar també a nosaltres perquè el que tenim és un dèficit fiscal (eufemisme per anomenar el robatori o espoli de què som víctimes) que representa el 8% del nostre PIB. Això no genera temors i desconfiança en els mercats? Quin país se’n podria sortir amb una sagnia tan extraordinària?

Però, bé. Que patim un espoli insostenible, ja ho sabem. El Govern ho repeteix una i mil vegades, reconeix la gravetat de la situació i que no és possible sortir-nos-en en aquestes condicions. Ara bé, el que no podem esperar és que el qui s’aprofita d’aquest espoli gentilment un dia hi renunciï. Ara, la responsabilitat és ja només nostra. És una insensatesa inconcebible que el Govern de la Generalitat pretengui anar administrant un país espoliat sense plantar-se d’una vegada per totes. I plantar-se no vol dir fer una enèsima proposta de pacte que tothom sap que no té cap possibilitat de prosperar.