No sé quina mena de qualificatiu es pot donar a l’estirabot que acaba de llançar Josep Antoni Duran i Lleida. Qualsevol, menys proposta seriosa. Que la credibilitat del Govern està sota mínims és ben cert, perquè fins i tot ho diuen els socialistes catalans; com també ho és que les seves polítiques contra la crisi han estat un veritable fracàs, i només països com Grècia i Portugal ens salven de quedar a la cua d’Europa; però l’alternativa del PP, a part de ser l’única possible a l’Estat espanyol, no és sinó una alternativa nominal, de canvi de titulars a les poltrones.
Proposar, doncs, una moció de censura, però no pas per a col·locar-hi l’únic partit que pot ser alternativa de Govern a Espanya sinó per a fer un Govern de concentració, no té cap mena de sentit. Al Partit Popular li importa ben poc la crisi econòmica, tret d’utilitzar-la per a afavorir els seus interessos, els de la patronal i la banca, i per tant si tinguessin l’oportunitat de fer fora el Govern socialista no seria precisament per a constituir un Govern de concentració. D’altra banda, quan Duran i Lleida parla d’un Govern de concentració, un cop descavalcat el PSOE, no queda altra possibilitat que la d’un Govern del PP, com a màxim amb la participació de CiU, de CC i potser del PNB; és a dir un govern conservador amb petits i testimonials suports dels partits minoritaris. Però, sobretot, si Duran i Lleida proposa aquest Govern de concentració amb l’excusa que Zapatero ha perdut la credibilitat, que Rajoy tampoc se l’ha guanyada, i que per tant cal un executiu de consens per fer front a la crisi, és absurd que es digui que aquest hauria de ser un govern interí, de pocs mesos, el just per a convocar noves eleccions. Precisament perquè vivim moments de crisi, el que menys convé des d’un punt de vista econòmic, i així ho remarquen a la Gran Bretanya, són governs interins incapacitats per a prendre decisions.
Sovint, diuen les enquestes, Duran i Lleida és el polític més ben valorat a Espanya. Deu ser per les bajanades que deixa anar i que entonen amb el tristíssim panorama que ens ofereixen tant els socialistes com els populars. L’estratègia dels partidaris de mantenir la dependència envers Espanya es veu que passa també per participar de l’estupidesa més supina.
Proposar, doncs, una moció de censura, però no pas per a col·locar-hi l’únic partit que pot ser alternativa de Govern a Espanya sinó per a fer un Govern de concentració, no té cap mena de sentit. Al Partit Popular li importa ben poc la crisi econòmica, tret d’utilitzar-la per a afavorir els seus interessos, els de la patronal i la banca, i per tant si tinguessin l’oportunitat de fer fora el Govern socialista no seria precisament per a constituir un Govern de concentració. D’altra banda, quan Duran i Lleida parla d’un Govern de concentració, un cop descavalcat el PSOE, no queda altra possibilitat que la d’un Govern del PP, com a màxim amb la participació de CiU, de CC i potser del PNB; és a dir un govern conservador amb petits i testimonials suports dels partits minoritaris. Però, sobretot, si Duran i Lleida proposa aquest Govern de concentració amb l’excusa que Zapatero ha perdut la credibilitat, que Rajoy tampoc se l’ha guanyada, i que per tant cal un executiu de consens per fer front a la crisi, és absurd que es digui que aquest hauria de ser un govern interí, de pocs mesos, el just per a convocar noves eleccions. Precisament perquè vivim moments de crisi, el que menys convé des d’un punt de vista econòmic, i així ho remarquen a la Gran Bretanya, són governs interins incapacitats per a prendre decisions.
Sovint, diuen les enquestes, Duran i Lleida és el polític més ben valorat a Espanya. Deu ser per les bajanades que deixa anar i que entonen amb el tristíssim panorama que ens ofereixen tant els socialistes com els populars. L’estratègia dels partidaris de mantenir la dependència envers Espanya es veu que passa també per participar de l’estupidesa més supina.